Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

29 de gener de 2012

Diferents climes

Cauen les branques
amb tambors de tempesta.
Dianes del llamp.

La flauta del vent
i la cursa dels núvols.
Bressol d'onades.

Sequoia gegant
rebobines els segles.
Graves els climes.

Queda el gebre
en les branques dels arbres.
Perles que es perden.

Les arrels guarden
l'esponja de la terra.
Esperen la pluja.


Assumpció Forcada. Metereologia, 2011

28 de gener de 2012

Tannkas


Vila Olímpica de Barcelona de Teresa Grau Ros
Miralls, sorpreses,
fals horitzó de pluja.
Cada pregunta
pot desvetllar tempestes;
deixem que ens arrosseguin.

En pur silenci
hem preservat uns àmbits.
Edifiquem-hi,
Tenaços, una pàtria,
l'àmbit de tot els àmbits.

Terra -no somnis-
i també mar immensa:
coses tangibles.
I una llengua comuna;
i la gent que la parla.


Miquel Martí i Pol. Amb els ulls oberts, 1999

Orfebre

Vegetació del Parc natural de ses Salines d'Eivissa i Formentera per Teresa Grau Ros
Ets un orfebre que a l'aurora espera
la massa informe, roja, a l'horitzó.
Plenes d'albada, vestides de llum,
les teves mans modelaran la imatge...
Cap element que la Natura et dona
menysprearàs per recrear de nou
totes les formes que evoquen els somnis.
Si ets pacient contemplaràs el dia,
la nova creació.



Quima Jaume. Pels camins remorosos de la mar, 1989

Pr.: Maria Aurèlia Capmany

Néixer

Vas néixer als meus ulls amb tretze anys.
Així, de cop i volta.

Va ser un part molt original,
perquè vas néixer mentre sopàvem una pizza.
No hi va haver embaràs,
ni nits sense dormir, ni bolquers.
No et vaig acompanyar a escola el primer dia,
agafat de la mà.

No et vaig ensenyar a jugar a cuit
ni a la xarranca.
No et vaig portar a la platja
a veure aquell dofí malalt.

Però et prometo que m'agradaria haver-ho fet,
i que ho trobo a faltar cada dia.
Però vas néixer amb tretze anys,
i així, de cop i volta, amb una pizza.

Sé que en realitat vas venir al món
en una freda primavera de Dinamarca.
I que els prats estaven glaçats en el teu dia.
Ja sé que tens pare,
que tens gent que t'estima al teu voltant.

Amics, cosins, ties, avis
I, evidentment, una mare.
I és que ningú no és només per ell mateix.
Cal aprendre a compartir les persones que estimem.
I jo sóc un més, l'últim a aparèixer a la corrua.

Només et diré
que sóc jo el nen quan estic amb tu,
i que aprenc molt quan sóc al teu costat,
com si no tingués ni idea del joc de la xarranca,
com si fos el primer cop que veig un dofí malalt.

Només et diré,
que tu has nascut de debò per a mi,
encara que hagis nascut amb tretze anys,
així, de cop i volta, i amb una pizza.


Kirmen Uribe. Bilbao-New York-Bilbao, 2011 ; Tr.: Pau Joan Hernàndez

27 de gener de 2012

Com un actor imperfecte a l'escenari

Com un actor imperfecte a l'escenari
que oblida el seu paper per la frisança,
o la fera amb furor extraordinari
que el propi cor amb tanta força cansa,

jo, sense confiança, oblido dir

la perfecció del ritu de l'amor
i sembla el meu amor tan fort cedir
pel propi amor i el pes del seu furor.

Que siguin els meus llibres eloqüències

i muts presagis del meu pit confés,
que implora amor buscant correspondències
més que cap llengua que hagi dit molt més.

Llegeix bé el que l'amor silent ha escrit.

L'amor que escolta amb ulls és exquisit.




William Shakespeare. Sonets, 2010 
Tr.: Txema Martínez

26 de gener de 2012

Mediterrània

Mare nostrum


Cel i mar lluen blavors diàfanes
en competència. L'oreig anima-s'hi,
i jugant amb les ones qui juguen,
rompre les fa com en rialla fresca.

Sus! Via fora! Saupada l'àncora,
infla les veles ratxa fresquívola
i s'emporta la nau, falaguera,
com un alè de joventut i glòria.

Arreu desfilen platges esplèndides,
puntes que avancen, cales recòndites,
i, en penyals d'escultòrica traça,
cavernes dignes d'habitar-hi un ciclop.

Ah! Aquí respira la Musa homèrica
dins sa més pròpia claror olímpica:
aquí el goig de la vida s'hi tasta
com glop vessat de la nectària copa...

Mirau: la forma d'eixa península
par que reclami columnes jòniques,
so de lèsbiques lires, o idees
tals com aquelles que Plató parlava

i embadalien del Cap de Súnium
les clares ones... Oh! tan poètiques
com les costes de l'Àtica brillen
nostres riberes, de la llum amades!

Mirau: ja mouen dansa agilíssima
delfins que salten, com si, pletòriques
d'alegria vivent, eixes aigües
un nou triomf a Galatea fessen.

Fills bellugosos de la mar rítmica,
aqueixs sirenis amen la música:
ells amb pròvida esquena salvaren
l'antic cantor precipitat a l'ona.

Així vols càntics, oh tu, mar clàssica,
mar venerable llatina-hel·lènica,
que ara rius tan serena i tan jove
com al cantar-se l'Odissea augusta!

Mar de suprema blavor safírica,
inagotable font de sal àtica,
ets bressol de la forma perfecta,
gremi matern de la humanal cultura!

Sens tu, la fonda por oceànica
retret hauria tota nau frèvola;
tu, invitant amb l'abraç de tes costes,
caminar feies els primers navilis.

Així escampares en fàcil càrrega
els fruits d'Egipte, la tíria púrpura,
l'or d'Ofir, les riqueses de Tarsis,
l'art i la idea, animadors de pobles...

I al coronar-te ciutats marítimes,
feren de l'Àsia, l'Europa i l'Àfrica
l'antic món; i si un nou se n'hi ajunta,
de tu nasqué el Descobridor magnànim.

Mar de les terres, cor de la Història,
tu tens la saba rejovenívola...
Ah! si el temps a ma terra tornaves
i gran empori de teus naus la feies,

com aleshores en què, ple d'ímpetu,
gosava dir-te Roger de Llúria:
"que ni un peix nedaria en tes ones
si ja no duia son escut per marca!"

En tant, retempra la nostra cítara,
d'atzur i ritme penetra'ns l'ànima;
i nostra Art, de tu digna, navegui
a ton embat de joventut i glòria!



Miquel Costa i Llobera. La veu de l'inefable, 1999
Ed.: Maria Antònia Perelló Femenia

22 de gener de 2012

Saber narrar en llenguatge vigorós

Deler i desig, i plers, i, sense esforç
Rimar bells mots amb el ritme dels cors
Amants o folls; i, gens fantasiós,

-Oh dolç fallir!- coronar de lluors
Éssers de carn, tot oblidant els morts
I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors
Reprendre el tot vital i rigorós.

Saber sofrir sense llanguir, i amar
Sense esperar, i essent, ardit, del segle,
Témer l'enuig i al nàufrag dar la mà;

Viure l'instant i obrir els ulls al demà,
Del clar i l'obscur seguir normes i regla
I enmig d'orats i savis, raonar.



J.V. Foix. Sol, i de dol, 1975


Llum de dona

Dona, algú que estimes se t'acosta
i de cop el teu rostre s'il·lumina:
¿què ho fa, que de tanta biologia
l'amor en sostregui tanta bellesa?
D'aquesta claror de dona enamorada.
¿de quin axioma cruel se'n deduiria res
segons Darwin?

Potser en diríem ànima, esperit
immortal que puja de cap al rostre
i atorga a les dones enamorades
tanta llum com una lluna.


Valentí Puig. Blanc de blancs, 2000

Flor de llessamí

FLORS

Mentre, porta endins,
estrenyies entre les mans
una flor de llessamí,
em deies, riallera,
que t'havia tornat el singlot
-sempre en tens
quan et ve de gust un tros de vida.


David Escamilla. La casa del temps, 1993


La rosa

Dóna nom a la rosada.
La més bella del jardí;
a l'albada, engalana
els seus pètals de setí.

Després ve el sol i la besa,
arriba el vent i l'esbulla.

Jo estimo, de la rosa,
cada fulla.

Mercè Macip i Gich. Petits poemes, 2011

21 de gener de 2012

Dolçor atàvica

S'estén la calma,
el dia declina.

L'estela de l'astre-foc
pampallugueja
entre les fulles
neulides.

Els troncs rugosos
destil·len
licor de resina.

Les orenetes,
en estol,
passen xisclant
i s'enfilen.

És l'hora dolça:
un plomall de cotó
que els colors
difumina.

La petita cadira
de pita trenada
davant de la porta
atreu companyia.

A l'ampit de l'eixida,
la síndria roja
es balanceja humida.

El cavaller
de l'armadura d'escorça
s'apropa de gairell
fent tentines.

Pedra contra pedra:
el so metàl·lic
del single atàvic
de la Terra.

La guitarra rep un cop
i s'escampa
la buidor oprimida.

És l'hora dolça:
el matís amable,
la Vida.



Montserrat Riba. El bol del mendicant, 2011

20 de gener de 2012

Hivern

Els mesos de desembre,
gener i febrer, vesteixen l'hivern
que té per cabells vents terrals
i vol rentar-los amb l'aigua

de la mar, ara
relativament càlida,
que sembla bullir
donant fumeres de boira.

L'hivern camina sota flocs de neu,
no té set i no dorm,
amb el seu alè deixa l'aigua
de reguerons i basses glaçada.

L'hivern s'ha fet
en la gelera una casa
i toca tots els objectes
amb la seva mà gebrada.


Assumpció Forcada. Meteorologia, 2011

17 de gener de 2012

Ordre partit en dos que creua l'ordre,

Ordre partit en dos que creua l'ordre,
casa adormida que descalça la casa,
vent amainat a la falda del vent.
Aigua represa, temps, inici d'aigua,
vida ajornada en el record de vida,
fred que a les mans ablaneix el seu fred.
Ventre partit a la boca del ventre,
arrel que enfonsa i beu, boca i arrel,
dol de la carn que desvesteix el dol
del temps teixit a l'esquena del temps,
llunes de blanc que segueixen les llunes
del port obert entre els braços del port.

Teresa Pascual. El temps en ordre, 2001

14 de gener de 2012

Llençol del cel,


Llençol del cel,
l'estelada ha portat
un llit de son.


*

Blanc com si blau,
dintre els nius de la neu
gener s'ha fos.


*

L'única altura,
la grandesa de l'aire...
¡ni pesaria!


*

Tots els auguris
els duus a la mirada.
Per això calles.


*

Contra la roca
l'aire de tramuntana
lliura la lluita.


(Selecció)


Isidre Martínez Marzo. Sense mi, 2001

somnis de molsa

He embastat amb fils de molsa
les boles de colors al volt de la casa.
La tendresa florida en la vostra mirada
daura l'enrenou de la festa,
en un petit desig de regal obert.
Un altre somni impertorbable
restarà desat a la memòria
per a quan el vent bufi
falsos reis d'ivori, goluts de temors.
He empès el bleix a l'entrada
per si les ombres blanques s'acosten
folles sota el glaç.



Laura Dalmau. Solsticis en minúscula, 2010
Pr.: Joan-Elies Adell

13 de gener de 2012

Les cicatrius del temps ja se'm coneixen,

Les cicatrius del temps ja se'm coneixen,
vull dir les que no es veuen a cop d'ull
perquè s'han ajaçat fent niu al pit.
Qui sap si algú pressent que endins dels ulls
he vist passar la vida arran de sang.
L'encert d'un viure intens i sense treves,
amb rebel·lió constant per por de perdre
algun bocí malmès. Temps a les venes.


Mireia Lleó i Bertran. Parc encès, 2000

12 de gener de 2012

Record que tornes

             Record que tornes
             amb branques de rialles
             i fulles vives;
             jo corono d'estrelles
            els teus somnis de lluna.





             Esther Martínez-Pastor. Trenes de sucre, 1996

10 de gener de 2012

Naturalesa i art

 Paisatge amb arbres i un camí (Torà) per Teresa Grau Ros
Quan un es pren el temps d'observar la natura amb calma i atenció, 
de seguida es fa evident que la natura és immensament superior a l'art, 
en tots els sentits: més complexa, més rica, més sublim.
I, ben mirat, com podria ser d'una altra manera si l'home 
no és altra cosa que una creació de la natura?


(Fragment)



Ramon Farrés. Sobre poesia i sobre la meva poesia, 2008


8 de gener de 2012

vocabulari

el xiulit prim d'una merla
travessa el cristall
del vespre.

*

cau la tarda núvols
avall a través del vel
que el crepuscle esquinça.

*

de matí, la plaça;
de nit en nit, els carrers
sota els plàtans.

*

un fil de llum:
per un instant
s'hi suspèn la tarda,
atònita.

*

més tard vindrà la nit
com un bram solitari.

la nit,
de fugida en fugida,
tan fonda.

*

crepuscle:
esclata el foc
quan el dia mor entre tenebres.

*

bedolls, lilàs, aigua.
memòria d'una infantesa
que entre dues llums hauria pogut
estar la teua,
d'un poema que podria haver estat
entre dues llums.


(Selecció)



Anna Montero. Serenitat de cercles, 2004

El Serrallo


A l'Ariel, que de l'Argentina
em va dur Borges, Charly García, el tango,
el mate i altres devocions.


Caminem damunt les columnes vertebrals
del Serrallo i a banda i banda, com vèrtebres,
les barques. Les ones han fet saltar la pintura
i el nom retolat en negre. Un pescador recorda
una xarxa per trenar i un peix mort llega al fons
l'espina. Quan el sol entra dins els turons
per enfosquir-se, un peu llisca dins la sabata
de xarol o un ham en la negror, només es veuen
els fanals d'oli i alguna estrella, l'Ariel i jo sabem,
malgrat la distància que separa les nostres terres,
que això que acabem de presenciar, alhora tan complex
i simple, se'n diu imatge poètica i que el conjunt d'aquestes
algun dia salvarà el món i que tots som cada vegada més
uns deixebles bords de Copèrnic quan pensem que la Terra
no gira al voltant del Sol sinó dels poetes.




Guillem Troté Daroca, Les llars, dins,

I el vent deixava

i el vent deixava dintre la rosella
granets de blat com espurnes de sol
-només per dir com és la boca d'Ella:

com la neu rosa als pics
quan surt el sol

Joan Salvat-Papasseit. El poema de la rosa als llavis, 2009

Cap a les deus

Guinardó (Barcelona)
Sigues fidel
a les petites coses;
no t'és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès
del cant humil assaja
l'incert, boirós camí
d'aquesta a l'altra vora.

Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t'obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.

Indesxifrables són
els signes que il·luminen;
el cant humil, però
sovint els interpreta.




Joan Vinyoli.  Antologia poètica, 1994

Vellesa

Parc de Montjuïc - tardor 2013
Sóc la branca més vella
que resta en aquest arbre
que ara llueix l'esplèndid
brancatge vigorós.
Passant, les primaveres
hi han fet riques brotades,
i l'han cobert de flaire
l'amor de tantes flors.

Per la mateixa rel
em sento sostinguda;
en la mateixa saba
hi trobo nodriment.
Quan la destral m'abati,
caduca, improductiva,
jo, lluny de la brancada,
sentiré enyorament.




Joana Raspall. Jardí vivent, 2010

4 de gener de 2012

Colors

!

S'inflama el matí amb la rialla:
la figura contenta
de l'alba groga.
Esclata, però, de robins, com una gresca.

Aquesta batussa feliç commou el dia.


!!


a mi

Atens encara el temps com precipita
la joia nua en el fullam distret.
I veus content com riu la criatura
que collirà la primera rosada.

Naix amb el dia l'esperança roja
com un vi negre que engendra les albes.
a'ig en l'eufòria que el matí diu,
tresque murades d'hores eixutes.

L'ombra s'atansa a la paret malva:
el trenquívol mainell de la finestra,
del migdia estilitzada còrpora.

Com deuen haver fet aquesta sintonia
d'hores noves que la nit proclama
com un missatge que és irrepetible?


!!!

L'amiga s'il·lumina, sota la lluna,
amb les colors secretes.
Com és polit i net el rostre de demà.


Josep Mir. Ésser per a l'Ésser, 2001

1 de gener de 2012

Una llengua


Dia d'any nou de 2004

Una llengua no sap res
del bé i el mal.
Això és cosa nostra.
Una llengua és com una ombra.
Si aixeques un puny,
ella també l'aixecarà;
si fuges, ella també
fugirà darrere teu.

La llengua no sap res
de la veritat i la mentida.
Això és cosa nostra.
Una llengua no aixeca parets,
les pinta de colors.
La llengua no mata ningú,
ens uneix.

Però, això sí, una llengua,
una llengua es pot morir.




Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà, 2010
Trad.: Jon Elordi i Laia Noguera