que s'atrauen,
perpètues,
les unes a les altres.
que ens guien
i protegeixen el camí,
i una successió infinit
de camps d'ullastres i cultius
que entapissen l'illa.
Jardí sense mur, idea equivocada.
Poc a poc existint es configura pur
el límit del desig.
Inclinades les roses sobrepassen l'instant
que el mur de l'abandó conjura.
Rosina Ballester. Violència intervinguda. 2006
Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2005.
També es troba en el llibre:
Cortines d'alba primera : cinc poetes: Antònia Vicens, Marta Pessarrodona, Rosina Ballester, Montserrat Rodés i Teresa Pascual. 2024. P. 133
Editors literaris: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.
Nosaltres, les pedres,
quan algú ens alça,
enlaira temps remots...
Quan algú ens alça,
enlaira el jardí de l'Edèn...
Quan algú ens alça,
enlaira el coneixement d'Adam i Eva
i la temptació de la serp menjadora de pols.
Quan algú ens alça,
alça bilions de records amb la seva mà
que no es dissolen dins la sang
com la tarda.
Perquè som pedres commemoratives
que donen cabuda a tot allò que és mortal.
Som una motxilla plena de vida viscuda.
Qui ens alça, alça els sepulcres endurits de la terra.
A vosaltres, testes de Jacob,
us mantenim ocultes les arrels dels somnis,
deixem que les escales orejades dels àngels
brotin com circells d'un bancal de corretjoles.
Quan algú ens toca,
toca un mur de lamentacions.
Com el diamant, talla el vostre lament la nostra duresa
fins que es desfà i es torna un cor tendre...
mentre vosaltres us petrifiqueu.
Quan algú ens toca,
toca l'encreuament de camins de la mitjanit
on vida i mort ressonen.
Quan algú ens llança...,
llança el jardí de l'Edèn...
el vi de les estrelles...
els ulls dels amants i tota traïció...
Quan algú ens llança amb ràbia,
llança eons de cors trencats
i de sedoses papallones.
Guardeu-vos, guardeu-vos
de llançar amb ira una pedra...
La nostra és una amalgama traspassada d'alè.
Es va anar endurint en secret,
però es pot despertar amb una besada.
De: Cors després de mitjanit.
Nelly Sachs. Als estatges de la mort = In den Wohnungen des Todes. 2021
Traducció de Feliu Formosa.
Epíleg de Heike van Lawick.
Text en alemany i català.
Parets de roca,
bevent del mar.
Gegants de pedra,
penya-segats.
Les ones pinten
als vostres murs
randes d'escuma,
fils i guipurs.
Us acompanya
el far amic
que esguita rajos
quan ve la nit.
Dels vostres braços
guarda els vaixells
tot i mostrant-los
perills novells.
Fina Girbés. Versos banyats. 2017
Il·lustracions de Jorge del Corral.
Quan una cançó
surt d'un bec,
d'un musell
o d'una boca,
ningú no sap
què passarà
amb les notes.
Podrien passar de puntetes,
invisibles,
com si res.
O podria passar
que es tornin contagioses.
Qui sap el que deia
la cançó de l'ocell toc.
El que queda clar
és que el seu cant
va sobrevolar tots els racons.
I és que,
si la tonada
és pura i verdadera,
cap mur no l'aturarà,
ni cap reixa
ni cap barrera.
La cançó de l'ocell toc. 2024
Text: Fran Pintadera.
Il·lustracions: Anna Font.
Aquí
els poemes s'aferren,
indòcils,
els uns als altres.
S'entortolliguen,
comparteixen cada batec,
la suor freda,
els brams d'orgull.
Les llàgrimes es fusionen
en un mescla indissoluble.
És la complicitat
de no estar sols.
Els poemes, de sobte,
aquí,
són un mur de paraules
protegint un col·legi electoral
el dia en què ens vam atrevir
a descolgar-nos.
Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018
Pròleg de Feliu Formosa.
Les arrels del pas del temps
han obert escletxes,
cobrint somnis amb el tapís de l'oblit.
M'endinso en el poema,
la ment s'allibera.
Vull vestir la vida amb nous colors
que omplin els dies,
on no tot és blanc i negre.
He après a escalar el mur
on l'heura abraça l'esperança.
Em conta secrets
la pedra adormida.
Poble d'Estall. Deshabitat
Montse Cercós Farreny. Mantell blau : passejada poètica per la Ribagorça. 2022
Pròleg: Marta Pérez Sierra
Fotografies: Montse Cercós Farreny, David García Prats,
Montse Font Picas, Juan Carlos Bernadó Prats,
M. Jesús Palacín Capella, Elena Ciutad Mach.
Sola.
Reblant el clau del mur.
Records com quadres
arrenglerats
colors miralls
dispersos.
La mare-terra perfà
tot l'univers.
Montserrat Garcia Ribas. Platja fonda. 2021
Epíleg de Carles Camps Mundó
Escrius damunt la pedra grisa,
de baix en baix parteixes mots:
Heures, forats, marededeus,
cors de vellut, temples de marbre,
roses girades, crisantems,
caixes i creus, clavells i cristos.
El cementiri és el rampell
d'un escenògraf carrincló,
un barri agrest ple de carrers
amb flors de plàstic als balcons.
I mentre ho dius raja una dona,
la carn del vent passeja a prop,
et claven l'ull nens amb corbata,
els ocells xisclen com nadons.
La vida impera. És una lloba
que amb els ullals et torna a lloc.
Fora dels murs de l'altre barri,
mires arreu; cap déu respon.
Tot fou, al cor de la planúria,
el somni d'una nit d'estiu.
La dona, l'àlber, la cantúria
de l'ocellada que hi fa niu...
Només sentia un lleu trepig,
i ara la crido i no em respon.
És l'aigua oculta d'una font,
no l'alimara del desig.
Tota adormida, al peu del mur
que el temps llarguíssim esmicola,
sembla una fulla que tremola,
nua, a la branca del futur.
Jordi Pàmias. Incerta vida: antologia. 2010
Ed.: Txema Martínez
Pòrtic: Sebastià Alzamora
sempre neixen parets damunt del fil
i dalles dins de l'ombra. Cada veu
d'aigua va disfressada, no sabeu
si la infantesa us torna. De perfil,
direu mentides, cent vegades, mil.
Retardareu els mots amb el correu,
fareu les ratlles tortes i el conreu
del cos cada vegada més subtil.
Les tempestes a dins dels quatre murs
amb un vaivé de pèndol desfaran
batecs incerts, ordinadors segurs.
Boira de neu sobre cabells madurs
us podrà dir, potser, que una hora és gran
i que la sorra és feta de futurs.
«Si mai em perdo, busqueu-me al Pedró de Pals»
Endreça al Doctor En Jaume Pi i Figueras
i a la seva dilecta esposa
Bernat de Santa Eugènia aquí a Pals,
on en pedres i murs encara brilles,
amb amor i paraules ben senzilles
jo et vull cantar les gestes triomfals.
Dels pirates anares a l'encalç
sembrant la mar de rastres i de quilles,
i per gran rei vas conquerir les illes
de Mallorca, amb gent d'aquests rodals.
Els mariners d'aquesta empordanesa
costa van afrontar la gran empresa
que els sarraïns tragué d'aquells topants.
Des d'aquest mirador tu ens assenyales
les Medes, horitzons, sorrals i cales
que obren solcs de grandesa als catalans!
Pals, 9 d'octubre de 1978
Mercè Sanpons, VDA. de Llopart, dins,
55 poetes d'avui, 1980