Primavera

Fràgil
és el que teixim,
el que nuem
el que fem nostre.

Som fràgils
i ens pertany
tanta feblesa...

Podem envalentir-nos
i fer-nos còmplices,
els uns als altres,
d'aquest mirall
de cossos joves.

Sabem
que demà, plegats,
voldrem retenir aquelles flors
que moriran
a les acaballes del seu cicle.

Rodolarem, després,
per tots els camins possibles
fins a perdre'ns en l'oblit.

De: Abstraccions.

Bruna Generoso. Abstraccions i certeses. 2016. P. 28

Pròleg: Antoni Pladevall i Arumí.

Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016.

Missiva

si lligués el desig a una pota d'ocell
si l'encàrrec fos corre és urgent
ves i troba qui busco   aquell cos que ara és meu

sorprendria als banyistes   la implosió enmig del cel

Mireia Calafell. Si una emergència. 2024

Epíleg de Pol Guasch.

Premi Carles Riba 2023.

Publicitat

Avui t'he regalat un dinosaure.
Te'l mires bé: té un posat feroç
i trèmul, gairebé a punt de caure
damunt la por recòndita d'un cos.

Rius de reüll, fas veure que t'ataca,
l'abraces fort, de cop, i ja tens son,
com si haguessis esborrat, com una taca,
tota la fúria del món.

Xènia Dyakonova. Per l'inquilí anterior. 2012. P. 29

Il·lustracions de Miquel Pang Ly.

Hi veig des de la foscor

Hi veig des de la foscor
talment com des del més radiant dels balcons.
El cos és la destral: s'abat sobre la llum
tot allunyant-la en silenci
fins al passatge més nu: la negror
d'un temps que basteix
dins l'espai trepitjat pels meus peus
una terra lentíssima
ーpromesa.

I

Antonella Anedda. Nits de pau occidental. 2022. P. 7

XVIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia.

Traducció de Nora Albert.

Text en català i italià.

Títol original: Notti di pace occidentale.

Una pedra que es llança a l'aigua no té por del fred

Davant del City Hotel a Kumasi
arriben al capvespre dos caragols banyuts
per menjar-se una serp tacada d'un peu de llarg
morta sobre d'un mur d'un mur vespertí
en una sobtada i violenta tempesta.
Les seves formes blanques i esteses
beuen delicadament
xuclen la dolçor del cos engarrotat
mentre la foscor els embolcalla.

A ROCK THROWN INTO THE WATER DOES NOT FEAR THE COLD

In front of the City Hotel in Kumasi
two horned snails come at twilight
to eat the foot-long speckled snake
dead on an evening wall
from sudden violent storm.
Their white extended bodies
gently sucking
take sweetness from the stiffening shape
as darkness overtakes overtaken them.

Audre Lorde. L'unicorn negre. 2024

Traducció: Maruxa Relaño i Caterina Riba.

Pròleg: Marta Puxan Oliva.

mira't el cos

mira't el cos
xiuxiueja
no hi ha cap casa com tu

ーgràcies

De: florir

Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2018

Il·lustracions de Rupi Kaur.

Traducció de Bel Olid.

El vestit vermell rovellat

La saba de color rovellat
cobreix els fils del meu vestit:
així que porto el color d'una fulla de tardor.

Hi ha molts milers de fils en un vestit
i comptar-los: cada fil
cansa, com el rovell de tres i sis mesos d'espera.

Que cansada que deu estar la roba
teixida amb fils de cansament:
com un arbre a la tardor. Com el meu cos.

Quan em poso el vestit vermell rovellat
soc un castanyer cansat al mes d'octubre,
al mes de novembre.

Devora Vogel. Figures geomètriques : antologia poètica. 2024

Introducció i traducció al català: Golda van der Meer.

Edició bilingüe.

Arbre

El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.
El seu cos, que és present
per al viu dels meus dits
venturosos. Als dits,
un banquet, una festa,
una banda de música
que passa, a poc a poc,
de música a brogit
en branques que s'encontren.
Les branques del seu arbre,
que cruix, i cruix, content,
quan amb braços i amb cames
m'hi enfile, fins al cim
més alt, a l'ultim cel,
destí cap a la llum.

Ser miracle en la fam
i enfilar-se, cos
amunt, arbre amunt,
pels mateixos camins
que recorre la saba.

De: On pastura l'esperit.

Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

Nota sobre l'autora: Manuel Forcano.

Fotografia: Natxo Francés.

Nausica

Sense tu, no hi ha tornada. L'heroi,
que Homer va imaginar, s'enyora
dels teus ulls aquest ponent d'estiu,
mentre el sol declina sobre les platges.
Tots han pensat en ell, i a tu van oblidar-te.
És cert que a l'illa on et reclous
el temps sempre és més lent, i l'arena
s'estén com un tapís daurat
on desfilen les marees altes.
Per això et volen forta com el marbre,
digna en el teu paper de renúncia,
allunyada de l'amor que en altes platges
s'enyora del teu cos. Ignoren
que de nit ell s'oculta a la barca
i escriu, a cop de rem, un nom que l'aigua
calla. No saben que al morir la tarda
la teva solitud es vessa al mar.

Àngels Marzo

De: Les grues. 2009

També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 739

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

Perquè tenies llibres a la tauleta

                              He's more myself than I am.

              Wuthering Heights, EMILY BRÖNTE

Perquè tenies llibres a la tauleta,
versos als llavis -i la memòria d'un poema,
et vaig haver de lliurar el meu cos
gloriós cobert de penes,
que és tot el que vertaderament tinc, jo
-encar que fingeixi posseir les lletres
dels significants més exhuberants del món.

Laia Martínez i López. Venus volta. 2018

Epígeg: Tomàs Arias.

L'alegria de l'oblit

palpar el cos
fins a la cicatriu.

amb dits cecs,
reconèixer-hi el tacte
de la llum d'un estrella
morta.

fer-ne memòria. que ja
no dolga.

                        abril de 2024
                        per a Miren Agur Meabe

Maria Josep Escrivà. L'alegria de l'oblit. 2025

Artrosi

De l'altra banda
                          dels cubicles on vivim
els nostres cossos són xerrics de matalassos.
Les parets són paper fi per dir els insomnis
plorallosos que ens tenim a cada banda
dels cubicles amb dos mesos de fiança
                               en què vivim.

Maria Sevilla Paris. Plastilina. 2021

Epíleg de Maria Callís Cabrera.

desintegra`t

desintegra`t cap a dintre perquè el cos parodia un cos antic
un antiquíssim rostre

i som mirall      d'escriure's sense perquè, sense per a qui

Llorenç Romera Pericàs. Ca nostra és un abisme. 2024

Pròlegs de Biel Mesquida i Eduard Escoffet.

Il·lustracions de Queralt Guinart i Homs.

Sponsae meae

Quan seré un pobre mort, abandoneu mon cos
en aquella garriga i vora la figuera,
que bressarà la nit amb sa remor lleugera,
lluint a cada fulla l'estel pietadós.

Quan seré un pobre mort, deixeu a l'abandó,
estepa i romaní sobre la terra amiga,
i que ragi la font en aquella garriga,
abrigant sa mirada, sensible a la fredor.

Girarà sense fressa una ombra de fullatge.
En la serenitat de la vessant salvatge,
vindran a esquellejar les cabres del matí.

I si vas, mon esposa, a la soledat clara,
no passis pena, no, que hi seré viu com ara.
La figuera i la font hi parlaran per mi.

Josep Sebastià Pons. Poesia completa, B. 1988

També es troba al llibre:

Festa, dol i circumstàncies : poemes per ser llegits en ocasió de-- : una antologia. 1996

De: El cicle de la vida. Mort. P. 97

A cura de Jaume Subirana.

Plenitud

Esplet de llum,
cos inabastable:
mirada.

Per la mar que es desborda
salla el vaixell
a plenes veles.

Ramon Guillem. Celebració de la mirada. 2005

Premi de poesia Vicent Andrés Estellés, dins la XXXIII edició dels Premis Octubre 2004

Cos mos

                La foscor morirà
                però, com el llamp, ens arriba
abans

no toquem de peus a terra
no llegim la forma dels núvols
no som a temps de protegir-nos.

Patim la calamarsa
i l'intercanvi elèctric
enlluerna l'aire.

Massa boira per predir

la distància entre els cossos
els contorns del cel
el refugi infinit...

La claror naixerà
Però com el tro, ens arriba
                                           després.

De: La temeritat del vent.

Anna Fernández. Partir. 2022

Il·lustrat per Judith con H.

Epíleg de Lluís Calvo.

Mare i filla

Les teves mans són tot el seu passat:
trenta anys d'amor al fons dels teus palmells.
L'has vetllada durant tota la nit
i t'ajeus al seu llit al costat d'ella,
amb el teu pit contra la seva esquena
i el rostre a frec dels seus cabells cansats.
L'abraces i li parles en veu baixa
mentre l'acaricies.
Són les últimes nits. Sents l'escalfor
del seu cos esgotat que coneixes tan bé.
En la mort aprendràs a tenir cura d'ella.
Ha estat sempre un infant: vetlla el seu son,
que va assemblant-se més i més. i més,
a la profunda fosca d'alegria
on ella cau dins de les teves mans.

De: Joana. 2002

Aquest llibre va ser escrit del 10 d'octubre del 2000 a l'1 de setembre del 2001.

Es troba, també al llibre:

Joan Margarit. Sense el dolor no hauríem estimat : antologia personal. 2020

Imatge de la coberta: Pierre-Joseph Redonté, Rosa biserrata, de Les Roses.

Lliçons d'anglès

Quan li tocà cantar a Desdèmona

–i tan poc viure li quedava–
no pas d'amor, la seva estrella,
de salze, salze sanglotava.

Quan li tocà cantar a Desdèmona
–i enfortida la veu l'arrossegava–
vers ella, pel dia negre, el negre diable
salms de rius en plors portava.

Quan li tocà cantar a Ofèlia
–i tan poc viure li quedava–
com fa l'espiga en la tempesta
tot el fenàs del cor gronxava's.

Quan li tocà cantar a Ofèlia,
l'amarg dels somnis l'ofegava.
Amb quins trofeus un brot de salze
i celidònia s'enfonsava?

Deixant les passions, com vells parracs
de l'esquena tombar, amb la mort del cor,
entraren a l'estany dels móns, llurs cossos
mal aimats, a amarar i a entabanar.

Estiu 1917

En el llibre: 

Antologia de poesia russa : homenatge a Guillem Nadal, traductor i poeta. 2006. P. 338-341

Edició a cura de Gerard Adrover.

Nota sobre el traductor per Gonçal López Nadal.

Text bilingüe en rus i català.

No m'agradava gens, des de temps enrere

No m'agradava gens, des de temps enrere,
El que em tinguessin llàstima,
Mes amb una gota de compatiment
Teu, vaig com amb el sol dins el cos.
Vet aquí per què tot és alba a l'entorn
I per què vaig creant meravelles
Vet aquí per què!

20 de desembre de 1945


Anna Andrèievna Akhmàtova (1889-1966)

En el llibre: 

Antologia de poesia russa : homenatge a Guillem Nadal, traductor i poeta. 2006. P. 312-313

Edició a cura de Gerard Adrover.

Nota sobre el traductor per Gonçal López Nadal.

Text bilingüe en rus i català.

Queda l'esguard

Queda l'esguard, encara no serè,
d'uns ulls color de mel.

Queda el ressò del pas lleu que ha apartat
de mi el teu cos esvelt.

Queda l'enyor del que mai no t'he ofert
i un camí pel desert.

1 

Feliu Formosa. Cançoner. 1999