Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cossos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cossos. Mostrar tots els missatges

11 de desembre 2023

Una harmonia

Una harmonia silenciosa arran del cos
                                                             fragmenta
el reflex itinerant d'aquesta llum
que espera
fins a commoure'ns.




Montserrat Garcia Ribas. Les harmonies fràgils. 2018

Epíleg de Roger Costa-Pau

06 de desembre 2023

Peresa del joc

I

Sobre la gropa
d'un cavall de pell rosa
avança l'ambre
de la vostra infantesa
cap als flancs de la terra.

II

Llum de llimona,
matinet de novembre
agrint els llavis
i les paraules quietes
de qui no sent temença.

III

Sorra que mires
l'infant distret com juga
enterra l'alba
dels mariners que moren
sota les teves dunes.

IV

La neu no cansa:
no cansen les carícies
que al cos reposen,
ni la incertesa clara
de retornar a la infància.



Susanna Rafart. Olis sobre paper. 1996


Nota de l'autora a La tanka catalana. 2011. P. 206-207

"En el meu primer llibre que no val la pena recordar,
Olis sobre paper, si no és perquè encara l'associo a
la dolçor dels tarongerars de Gandia i Beniarjó i a una
aleshores dificultat per escolllir entre els camins de la
poesia i de la pintura, també hi vaig escriure algunes
tankes sota l'epígraf Peresa del joc. Peresa i jocs
ribians ajustats a la mirada sobre l'infant.". 

22 de novembre 2023

si no fos per tu

Si no fos per tu
saltaria al buit de la ignorància,
del no-res.
Perdria la partida, abatuda,
de dames blanques sobre negres
despietades, goludes.
Dorms petita meva.
Si no fos per tu
tiraria el món a l'oblit
i aquest cop, d'aquest cos que estimo,
al fons —potser sí.


De: Tardor: la força d'una arrel


Laura Dalmau. Solsticis en minúscula. 2010

Pròleg de Joan-Elies Adell

Finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna
Ciutat d'Igualada 2009

Inside out

Quan vas morir-te
em vaig girar del revés.
Ara tothom em veu les costures
i és difícil endevinar
de quin color tinc la pell per la part de dintre.
A vegades vull empeltar-me
a un cos que trobo bonic
però tots fugen de mi encara que els somrigui.
No deu ser gaire apetitós
besar venes
músculs
artèries budells vísceres.


Sònia Moll. Faci'm oblidar el bosc. 2022

08 d’octubre 2023

Balancí

El sol a la fi troba la casa
i escalfa la noia
lliurada al son del balancí.
Ruixa de llum la llar,
aquella tarda:
li repara el cos
de la neu i de la nit
i fa més de metge
que de lívida taca.


Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022

03 de setembre 2023

És bonic

És bonic sentir el cos.
Sentir-te.
Sentir que ets teva
i que ets bonica
i que les cicatrius,
les que deixen entreveure
cada decisió presa de la teva vida,
són les que et fan perfecta.


      - Ets un lloc preciós
   per estimar. No incineris
               casa teva -



Gemma Humet. Els dies que m'habiten. 2022

Il·lustrat per Sara Serra

22 d’agost 2023

Infant

De grat, cada matí,
l'aigua de mar t'espera amb ones abatudes
que mullen el teu cos menut, petit.
L'espetec continu d'una escuma fresca
i juganera que es barreja
amb salts i rialles d'una vida confiada.
L'aigua de la mar, cada matí,
estén els jocs d'estiu de sempre
a la sorra de les platges d'infantesa,
tan plenes de colors i sons i formes
i insòlites històries
que et demanen que no siguis illa ignota
que no pot ni sap, en bona mesura, ser feliç.



Mercè Amat Ballester. A recer de les ventades. 2015

11 d’agost 2023

Far

Morir-se deu ser semblant
a prendre's unes canyes
al Tocs de Llançà.
La brisa nocturna
s'amara a la teva camisa,
els astres t'empaiten
en l'angle perfecte que esbossa
el teu nas.
Morir-se deu ser aquesta llum
que penja del tendal.
El nostre cansament
convertit en miratge.
Que ens brollin dels cossos
milanes i estrelles
quan entrem al mar.
Morir-se és lliscar
del Far de s'Arnella la cala perduda
de la immensitat:
silenci, braçades,
carícia d'onada,
                                        descans.


Eli Sanz. Posidònia. 2022

30 de juliol 2023

cap al vespre

Endevino la balada del batec
sota el tacte de l'essència primera.
Ets el temps benigne que dorm dins meu,
que crea de nou totes les metàfores
de vuit mesos de gestació
quan l'horabaixa remou
el meu cos, mentre et penso.



Laura Dalmau. Solsticis en minúscula. 2010

Pròleg de Joan-Elies Adell

Finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna
Ciutat d'Igualada 2009

05 de juliol 2023

Aquell qui encara no ha nascut

         més feliç que els uns i els altres és el qui encara
         no ha nascut. 

                   ECLESIASTÈS, 4.2


Aquell qui encara no ha nascut
no ha viscut ni el dolor ni la paraula,
ni el creixement ni el cansament dels dies,
ni l'ha colpit l'avidesa dels cossos
o el llambrec de la llum damunt les mans,
i no coneix l'agilitat del puma
ni els colors vistents del guacamai;
no ha sofert tampoc cap fred inhòspit
ni la humitat feixuga
que alenteix les hores,
no s'ha emprovat el vell vestit del mar
ni ha tocat els arbres ni les roques,
ni ha caminat la mort.

Potser és feliç
el qui encara no ha nascut,
però no duu ni a la pell ni a la memòria
el tast dels anys,
i la textura del vent
no n'habita la sang,
ni ha fruitat als seus llavis
el crit de la tendresa.

Potser és felíç
sense l'olor del te
i el gust de la taronja.

Jo no podria ser-ho.


Carles Duarte i Montserrat. Tríptic hebreu. 2002

19 de maig 2023

Zülpicher Platz

                aquesta és la nit que les llunes es giren

                              Anna DODAS


Passejaré, encara èbria per la metzina del somni
per l'avinguda de les dones de cabells llargs,
on tracem el ritme, on el tramvia travessa
artèries i rems d'una ciutat forana.
I roseguen i arrosseguen les llunes còncaves
el revers del cel escrit aplegat a la llengua.
i els  braços plagats d'estrelles grogues.

Retallaré els contorns sobrers de la nit
per dur-los al bosc trenat de llàgrimes,
i estendré sobre aquest cos
una lluna còncava,
un raig de venes
i el sol sagnarà
entremig de ta parpella.



Mireia Casanyes Dalmau. L'ombra forana. 2021

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2021

Il·lustracions de Mireia Casanyes Dalmau

03 de març 2023

Ser feminista ...

Jo no vull ser feminista
vull ser femenina
de cap a peus,
fins al moll de l'os.

Que, sensuals,
els meus llavis somriguin
que sensible
el meu cos parli.

que l'empremta sigui d'una persona
i de sexe femení, en què m'identifico.

Però, cada un té dret
a ésser el que vol ésser
i jugar la seva carta.

El que no trobo bé
és que m'enredis amb altres històries
o que ens arribem a negar a nosaltres mateixos.




Ma. Josepa Ribera Vallès. En cru : 1990-1996. 1999

Pròleg de Pau Guixà i Sivit.

Inclou un Pròleg: Cançó per als poemes de Maria Josepa Ribera Vallès,
d'Enric Casasses Figueres.

15 de febrer 2023

M'estimo el cos

M'estimo el cos
que em dona totes aquestes coses
que alguns en diuen ànima,
que m'és camí per trobar-te,
que és calze de les meves sensacions,
carn macada de sentiments,
aquest vell cos que m'és llenguatge
i té mans i ulls i boca, i desitja,
i el masego amb aquest cervell meu
que també és d'ell i meu, però d'ell.
El meu cos que és el vas que em conté
i m'és el vas comunicant del teu cos.
M'estimo el cos.



Ricard Creus. M'estimo el cos. 1997

29 de desembre 2022

Divisa

Soc cos desfermat
raó masegada

Soc llibertat guanyada
en el meu clos:
l'exigència diària
d'alimentar tres cors

I amb mi, en mi
respiren
els cossos i els nusos
de tots els que són
i els que no




Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.
Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.
Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

23 de desembre 2022

Mai

                                A la meua àvia

Mai no vaig poder dir-te
que t'estimava
mai no podré ja dir-t'ho
que t'estimava
ni tan sols ara sé
si això és important

Mai
que m'embadalien 
els teus ulls de gata grisa
bressant-se-te'n al front

Mai
que fascinats jugaven
els meus dits en la pluja blanca
banyant les teues galtes

Mai
que et vaig sorprendre nena
tipa ja
de fer-se gran

Mai no vaig poder dir-te
que el teu cos menut
feu el meu
gran
mai
que les teues passes primerenques
feren les meues
grans
mai
que la teua pell
sense camins
em feu definitivament
gran
ni tan sols ara sé
si això és important

Mai
que em vas somriure nena
tipa ja
de fer-se gran

Mai no vaig saber
si em volgueres
mai no sabré ja
si em volgueres
ni tan sols ara sé
si això és important
però sé
això sí
que ens hi trobàrem a la mateixa edat
per jugar amb nines
agafades de la mà
per botar la corda
agafades de la mà
per admirar-nos
agafades de la mà
davant un mirall de records impossibles.



Pepa Úbeda. La meua frontera. 2010

Premi Miquel de Palol 2010.

30 de novembre 2022

Nit oberta

De sobte, la barca s'ha aturat
en un instant incandescent
que ja és el temps sencer
perquè no hi ha passat ni futur,
tan sols el present d'aquesta llum tènue
i magmàtica acariciant-nos la mirada
feta intersecció de dos cels sublims.
Voldríem retenir per sempre el foc
i ser Prometeus d'un món lliure de culpa
i càstig, un lloc on poder ser natura
i consciència, cos i ànima,
emoció i pensament,
un àmbit sense contradiccions
on tot sigui harmonia amb el cosmos.
Lentament s'obre la nit
i decideixes continuar el viatge
perquè tots els cossos celestes
puguin emmirallar-se en els nostres iris d'aigua,
aquests ulls iridescents
de mar antic sempre nou.



Cristina Àlvarez Roig. Firmament obert. 2021

Il·lustracions d'Esther Varo.
Pròleg de Vinyet Panyella.
Epíleg d'Israel Clarà.

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2021

23 de novembre 2022

Matí

A la riba del llac blau de la vida
són cossos els núvols blancs
dels fills carnosos del sol:

l'ombra ja és al darrere, cadena
de muntanyes enfonsades.

I a nosaltres frescos pètals de rosa
ens engalanen la taula i són boscos
sencers i verds de castanyers gronxats
al vent de les fulles:

sents com arriben els ocells?

Ells no tenen por
de les nostres cares ni de la nostra roba
perquè com polpa de fruit
hem nascut de la terra humida.



Antonia Pozzi. Espaiosa tardor. 2021

Tria, traducció i pròleg de Marta Nin.

Edició bilingüe.

12 de novembre 2022

La dansa

On el cor aprèn a tornar i l'ànima no perd
el sentit de la basarda,
dansa un cos el rastre d'unes ones
que el mar ens va rendir.

Com un cèrvol que no sent
cap dels perills, el moviment del cos
captura el gest
en accents bells i lentituds sostingudes.

Jocs i malsons.
Somnis i vigília.
Espais imaginaris.
Per on el filament de la passió
sura en una realitat irreductible
que, fent-se mal·leable,
atorga cos a idees i emocions
amb l'esforç disciplinat d'un exercici
de caigudes i equilibris.
I tanmateix, de la seva torbació,
no se sap com,
en sorgeix, irradiada i nua la bellesa,
mentre la vida suaument declina,
com la mar que recomença sempre
i damunt la sorra s'hi reverencia.



Mercè Amat Ballester. A recer de les ventades. 2016

30 de setembre 2022

amor

amor senzill d'estam
que d'espigues se t'envesca
amor de cim alat
per trobar-nos a les mans

amor de terra enllà
riba estranya, d'escomesa
amor d'embriaguesa
de llum que els cossos bat



Laia Llobera. Llibre de revelacions. 2020

Pròleg de Tònia Passola

29 de setembre 2022

Arrel de vi

Ancianes arrels treballen
el roig encès dels pàmpols
en el teu cabell de tardor.
La terra hi troba gust
i solatge: s'hi deixa posseir.
El cel fora llavors
incendi moll de parres,
repoblament de tines,
caves que es reserven
el plaer de destapar el cos
al tast dels déus.
Viure és deixar-nos enredar
pel vi que compartim
en el límit del ser
i el ser-hi.




Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999


Frontispici: original cedit per Josep Maria Subirachs

Fotografia de la coberta: Francesc Guillamet