Estenc la mà: el buit que la desmesura esborra
entre dos cossos i la runa,
la llum, el nacre, la boscùria,
i l'arrel del teu ventre al meu ventre consumida.
De: I. Vol de cendres
Jaume Pont. Vol de cendres. 1996. P. 11
Estenc la mà: el buit que la desmesura esborra
entre dos cossos i la runa,
la llum, el nacre, la boscùria,
i l'arrel del teu ventre al meu ventre consumida.
De: I. Vol de cendres
Jaume Pont. Vol de cendres. 1996. P. 11
Espai imperforat per l'aigua de les paraules.
Ploradissa d'espills,
alçament de l'invisible en el transparent.
Enlluernada,
respires fondament la llum i n'obtens
més paraules.
La memòria vagament les reconeix:
apareixen borbollant,
remouen mars i diluvis,
redrecen cossos
salvats per sempre de l'aigua o del desert.
Tenc un, dos, tres,
quatre, cinc, sis, set
sentits obrint-se a l'infinit;
dilatant-se als ossos,
fent-se un lloc entre els teixits
de la carn tendra que s'encén
com l'horitzó d'una aurora sense niguls.
Tenc un cos que torna aigua,
brillant i cristal·lí com un esclat d'astres i lliris blancs;
translúcid, com els fantasmes d'abans,
que complau pulsions tronades.
Tenc una certesa: craterada, la lluna estima.
Ferida, jo també estimaré un dia.
De: #embat
Clàudia Darder. Com una cussa. 2026. P. 50
#la necessitat caníbal d'existir en l'altre, postil·la de Miquel Perelló.
Després d'una nit d'insomni, el cos és feble,
esdevé amable i ja no és meu —ni de ningú.
A les venes lentes encara bateguen les fletxes—
i, com un serafí, a tothom i tothora somrius.
Després d'una nit d'insomni, les mans s'afebleixen
i confonen completament l'enemic i l'amic.
A la gebrada hi ensumes, tot d'una, Florència,
i amb cada so que sents neix un arc de Sant Martí.
Brillen suaus els llavis, i és més daurada l'ombra
que els ulls ha enrevoltat. Fou la nit que posà llum
en aquest radiant rostre —i, de la nit fosca,
tan sols ens enfosqueix una cosa —els ulls.
20 de juliol de 1916
De: A Akhmàtova
Marina Tsvetàieva. Fites. 2023. P. 96
Traducció de Laia Malo.
Pròleg de Miquel Cabal.
Cronologia. P. 177-183
21è Premi de traducció Vidal Alcover.
Padrí i padrines, Teresa i Núria
Escriptures
que tremolen,
lletres
que fremeixen.
Mossegades de corc
a les mans
i a les boques.
Traçau línies de pols,
escriptura llenyosa.
Llaurau la terra blanca
de la pàgina,
posau llavors de tinta
dins els solcs.
Habitau
el que no es pot anomenar
i que tant crema.
El temps escriu
cruel
violent
salvatge
sanguinari
damunt els cossos,
damunt el paper.
XIX.
Júlia Febrer Bausà. Arrel inoïda. 2025. P. 47-48
Imatge de Joan Bauzà Nigorra.
Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2025.
si lligués el desig a una pota d'ocell
si l'encàrrec fos corre és urgent
ves i troba qui busco aquell cos que ara és meu
sorprendria als banyistes la implosió enmig del cel
De: Emergència
Mireia Calafell. Si una emergència. 2024. P. 53
Epíleg de Pol Guasch.
Premi Carles Riba 2023.
Hi veig des de la foscor
talment com des del més radiant dels balcons.
El cos és la destral: s'abat sobre la llum
tot allunyant-la en silenci
fins al passatge més nu: la negror
d'un temps que basteix
dins l'espai trepitjat pels meus peus
una terra lentíssima
ーpromesa.
I
Antonella Anedda. Nits de pau occidental. 2022. P. 7
XVIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia.
Traducció de Nora Albert.
Text en català i italià.
Títol original: Notti di pace occidentale.
mira't el cos
xiuxiueja
no hi ha cap casa com tu
ーgràcies
De: florir
Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2018
Il·lustracions de Rupi Kaur.
Traducció de Bel Olid.
La saba de color rovellat
cobreix els fils del meu vestit:
així que porto el color d'una fulla de tardor.
Hi ha molts milers de fils en un vestit
i comptar-los: cada fil
cansa, com el rovell de tres i sis mesos d'espera.
Que cansada que deu estar la roba
teixida amb fils de cansament:
com un arbre a la tardor. Com el meu cos.
Quan em poso el vestit vermell rovellat
soc un castanyer cansat al mes d'octubre,
al mes de novembre.
Devora Vogel. Figures geomètriques : antologia poètica. 2024
Introducció i traducció al català: Golda van der Meer.
Edició bilingüe.
El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.
El seu cos, que és present
per al viu dels meus dits
venturosos. Als dits,
un banquet, una festa,
una banda de música
que passa, a poc a poc,
de música a brogit
en branques que s'encontren.
Les branques del seu arbre,
que cruix, i cruix, content,
quan amb braços i amb cames
m'hi enfile, fins al cim
més alt, a l'ultim cel,
destí cap a la llum.
Ser miracle en la fam
i enfilar-se, cos
amunt, arbre amunt,
pels mateixos camins
que recorre la saba.
De: On pastura l'esperit.
Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016
Nota sobre l'autora: Manuel Forcano.
Fotografia: Natxo Francés.
Sense tu, no hi ha tornada. L'heroi,
que Homer va imaginar, s'enyora
dels teus ulls aquest ponent d'estiu,
mentre el sol declina sobre les platges.
Tots han pensat en ell, i a tu van oblidar-te.
És cert que a l'illa on et reclous
el temps sempre és més lent, i l'arena
s'estén com un tapís daurat
on desfilen les marees altes.
Per això et volen forta com el marbre,
digna en el teu paper de renúncia,
allunyada de l'amor que en altes platges
s'enyora del teu cos. Ignoren
que de nit ell s'oculta a la barca
i escriu, a cop de rem, un nom que l'aigua
calla. No saben que al morir la tarda
la teva solitud es vessa al mar.
Àngels Marzo
De: Les grues. 2009
També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 739
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.
Epíleg de Josep Borrell.
He's more myself than I am.
Wuthering Heights, EMILY BRÖNTE
Perquè tenies llibres a la tauleta,
versos als llavis -i la memòria d'un poema,
et vaig haver de lliurar el meu cos
gloriós cobert de penes,
que és tot el que vertaderament tinc, jo
-encar que fingeixi posseir les lletres
dels significants més exhuberants del món.
Laia Martínez i López [Laia MaLo]. Venus volta. 2018
Epíleg de Tomàs Arias.
palpar el cos
fins a la cicatriu.
amb dits cecs,
reconèixer-hi el tacte
de la llum d'un estrella
morta.
fer-ne memòria. que ja
no dolga.
abril de 2024
per a Miren Agur Meabe
Maria Josep Escrivà. L'alegria de l'oblit. 2025
De l'altra banda
dels cubicles on vivim
els nostres cossos són xerrics de matalassos.
Les parets són paper fi per dir els insomnis
plorallosos que ens tenim a cada banda
dels cubicles amb dos mesos de fiança
en què vivim.
Maria Sevilla Paris. Plastilina. 2021
Epíleg de Maria Callís Cabrera.
desintegra`t cap a dintre perquè el cos parodia un cos antic
un antiquíssim rostre
i som mirall d'escriure's sense perquè, sense per a qui
Llorenç Romera Pericàs. Ca nostra és un abisme. 2024
Pròlegs de Biel Mesquida i Eduard Escoffet.
Il·lustracions de Queralt Guinart i Homs.