Forta sobre les aigües

El gris brancam, pels volts de la Devesa,
fa un to somort, a la vora del riu.
Plana una blanca gavina perduda
dessota els ponts, al proper Montjuïc.
L'aigua blaveja a la llum argentada
i el Ter sorrenc s'esllavissa tranquil.
Entre fileres de plàtans immòbils
lluen secrets d'avions i destins.
La Catedral, afaçanada i clara,
té l'un dels campanars amb casc altiu,
i l'altre, al seu costat, volum perfecte,
és joia ultrapassada a nous desigs.
L'esbós basilical sotmès revifa
l'alè truncat al cel, a Sant Feliu.
Les velles pedres, xopes d'enyorances,
vetllen somnis pregons a Sant Narcís.
Girona, -Roca, Torre i Plaça forta-,
dominant indomada sobre els rius.
El corrent estranger, a dolls simpàtics,
daura l'asfalt amb ritmes d'argent viu.
La via s'estirassa, en pretensades
piles informes d'un retard pensil.
Veig, assegut vora l'aigua, Girona,
quan pels tres rius aleteja la nit,
que, més enllà i per damunt les muralles,
t'esclata el cor a un futur d'infinits.

Sebastià Bartina. dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions de Mercè Huerta.

El meu mar

És que sempre ha estat tan blau el mar?
és que tan juganeres les gavines
s'han empaitat pel cel fent-li corona
i no me n'he adonat?

Jo també vull alçar el mar un dia
per veure el que conserva dintre seu;
com l'infant d'en Dalí que amb mà curiosa
el recull arrugat.

L'aixeca ben amunt i acotxa el cap
per guaitar encuriosit sota el mantell.
Tot el que hi veu és nou, il·luminat
d'un raig de sol daurat.

S'han parat les onades, dorm el vent,
juguen els cavallets amb les petxines,
s'amaguen dins la sorra com els peus
del nen bocabadat.

Ana María Pi-Buxeda. Grisblau = Grisazul. 1996

Textos en català i castellà.

Espai de fangs

El temps n'ha fet paràbola,
de l'olor de llimbs.
A l'arena, paper verjurat,
s'inscriuen cal·ligrafies secretes,
paraules enfonsades, negatiu del cos.
El desig arrecerat a l'aixopluc del riu,
engull els crits
de les gavines errades.
Artifici i ficció, el poema.
Al canyar s'han podrit els camins.

Zoraida Burgos, dins,

Terres d'aigua : poemari de les Terres de l'Ebre. 2004

Coordinació de l'edició a cura de Núria Grau
Estudi introductori a cura de Pere Poy
Il·lustracions de Santi Alfonso

La font

Espitllant el blau del cel
i el volt alt de la gavina
la piscina cristal·lina
posa al clos fresquívol tel.
Raja la font subtilment
entre murtra llors i roses
i mil flaires delitoses
omplen l'aire a bastament.
A prop s'ou el mar bleixar,
el rossinyol li contesta
i és pels senys divina festa
entre aromes, cel i mar.

Nota del llibre: Aquesta poesia figura esculpida en la font
que l'Escala ha dedicat a la il·lustre escriptora,
en «El Clos del Pastor»

 

Víctor Català. Obres completes. 1972. P. 1503

Adeus

Deia el poeta que els adeus
eren mans esteses cap al mar,
vers els barcos que fugien
amb les cobertes carregades,
cap allà on les ones lluïen
retorçant-se i bramant assolellades.
I que a l'arribar a port
s'estenien de nou
com gavines esvalotades.

L'adeu no és res més
que un fins ara,
és la il·lusió de retrobar-se
cada vegada.
Diguem-nos adeu, si cal,
o diguem-nos un fins ara
perquè cada dia al trencar l'alba,
sigui com una nova arribada.

De Des de vora la mar. 

Mercè Ullés Vallhonrat, dins,

Dones poetes de la Maresma. 2021

Ed.: Emília Illamola i Queralt Morros

Aniversari

Remor de barques,
de mar i de gavines,
perfums de flors
que ja han esclatat.

Et veig dalt la carena
i et caldrà, d'ara
ençà, continuar.

No miris més els esbarzers
que enrere
del llarg camí
et van esgarrinxar.

Lents han passat els anys
i ara t'empenyen
vers l'horitzó on
trobaràs el port...

Que sigui clara
aquesta nova ruta,
deixa les nits
d'insomnis ja passats.

Forja un nou dia
de llum i d'esperances;
no tinguis por del
fred que arribarà.

Tot s'ha complert
estimada Esperança.
El vent propici
tal volta bufarà
i en port de calmes
el teu vaixell i
el meu podrem segurs ancorar.



Dedicat a la seva germana Esperança.



Quima Jaume. Misterioses fruites: antologia amb inèdits, biografia i estudi. 2004

D'infants a infants

D'infants a infants, volen com les gavines
papers de bon omplir amb mots de pau
i d'amistat llunyana però encesa
amb resplendor de tants ulls innocents.

D'infant a infant, el llapis i el bolígraf
i el compàs, a milers, xics instruments
de vida i llibertat, en mans alades
fetes per a l'amor, per al treball,

no per a la guerra inútil i espadada.
D'infants a infants, amb adults al darrere
que no han perdut de tot aquesta nena:
l'esperança, el més bell dels estendards.

Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis : [1965-1990]. 1990

gavina

La gavina
au marina,
menja tothora el mateix:
s'abraona
sobre l'ona
i n'extreu un munt de peix.

Josep Vallverdú. Bestiolari. 2010

Dibuixos de Manuel Cusachs

Pròleg de Pep Coll

Volen gavines

Volen gavines
les ales ben esteses
arran de barca.

Els rems s'enlairen
ruixim d'aigua ben blava
que el vent empaita.

Vora la popa
amb alegria escolto
lleu remor d'aigua.


p.336

Indicis d'altres moments

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules : obra poètica 1963-2002, 2002
Ed. i pr.: Oriol Izquierdo
Il.: Roser Bru

Hora blavissa

Hora blavissa
              ran de la mar.
Volen gavines,
              s'atura el vent.
Les veles dormen;
              només els rems
baten les ones
              calmosament.

Passa el poeta
              somnis enllà
sembrant paraules
             enfervorit.
Demà, quan l'alba
              besi la platja
un bell poema
              hi haurà florit.



Joana Raspall. Escaleta al vent : poemes. 2002

Il·lustracions: Picanyol
              

Obro els ulls

Obro els ulls.
És de dia.
en el camp
l'aire mou
les espigues.

Obro els ulls.
És de dia.
Des del cel
veu el mar
la gavina.

Obro els ulls.
És de dia.
Al corral
pon un ou
la gallina.

Obro els ulls.
És de dia.
En el bosc
l'esquirol
ja s'enfila.

Obro els ulls.
És de dia.
Prop del riu
hi ha un blauet
que refila.

Obro els ulls.
És de dia.
Al meu llit
un petó
diu BON DIA!



Salvador Comelles. Bon dia! : poemes de bon matí, 2018
Il.: Mercè Galí

Temps

No em canso de viure,
la vida em passa lenta,
no me n'adono i han passat vint anys.
El relatiu s'amaga en l'absolut,
la mort en la vida.
No em canso de viure,
el futur em tira endavant.
Contemplo el mar
sota el cel atzur,
sota un núvol blanc.
El pensament en braços d'una gavina.



Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018

Tardor

s'atansa el fred,
és la llarga espera
de la primera pluja tardoral.
grallen els corbs en el límit dels prats,
les bardisses ja callen: se n'han anat
cap al sud els ocells.
de núvols s'enfosqueix el cel,
més angosta és la ronda de les gavines.
és tardor també per la sorra:
a les teves mans, ja no llambra.

per als adults, les primeres gotes són un signe:
tornaràs a dur sabates, tornaràs a escola.



Yael Langella, dins,

L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre, 2018
Ed: Antoni Tort Bardolet

D'aquesta costa

D'aquesta costa brava i retallada
per les crestes marines de l'escuma
i les pinedes verdes que es decanten
ran de penya-segat amb una escorta
de peixos i gavines, en preservo la llum,
en preservo la fràgil consistència
de blaus i verds, els vells fonolls marins,
els tamarius i el bàlsam de les roques.
D'aquesta costa brava i retallada,
preserva'n, tu, la llum que jo no puc,
preserva'n, tu, els marges de turquesa,
preserva'n el que queda perquè mai
ningú l'esborri amb la devastació.



Núria Esponellà. Quadern d'Empúries. 2000

Introducció: Narcís-Jordi Aragó

Passat

Ah vella llibreta
on escrivia les meves redaccions de francès
"Mes vacances": m'han agradat molt les vacances
je suis allée à la plage (amb dues ee,
el verb être demana concordança), j'ai beaucoup
nagé i després acabava amb el sol ponent-se
al mar i anava a cercar gavines al diccionari


(Fragment)

De Minha Senhora de Quê, 1990

Ana Luísa Amaral, dins,

XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2017

Traducció: Jordi Cerdà Subirachs

Direcció del Festival: Teresa Colom i Àngels Gregori

Vestida de nit

Pinto les notes d'una havanera
blava com l'aigua d'un mar antic.
Blanca d'escuma, dolça com l'aire,
gris de gavines, daurada d'imatges,
vestida de nit.

Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m'abracen, sento com callen,
el vent s'emporta tot l'horitzó.

Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d'aquest món d'enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.

Els vells em parlen plens de tendresa,
d'hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.

Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d'un lloc de sol.
Porten tonades enamorades
Dones i Pàtria, veles i flors.

Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d'aquest món d'enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.



Havanera escrita per Glòria Cruz Torrellas i musicada
per Càstor Pérez Diz. La interpretació és a càrrec 
de Càstor i de Sílvia Pérez Cruz (filla dels autors
d'aquesta havanera. 

La gavina és blava

la gavina és blava.
ha perdut el camí entre els viaranys del cel
i vola, solitària travessa
la sorollosa nuvolada de tardor,
cap a una meta que potser
dibuixares en un altre quadre.



Yael Langella. Retorn a Dahme. 2000

Les gavines i el temps

                                                    a Marguerite Duras, i.m.


somia la vella dama a trouville.
amb un rerafons de gavines fosques,
somia: jo vaig ser bella.
i totes les paraules són belles
ara que han estat dites.

cau la nit a trouville,
on mai no hem estat,
i puc veure els ocells de salnitre
i la mar molt trista.
cau la nit a trouville
i totes les paraules
que han estat dites
són el nostre passat,

anirem a trouville
i veurem les gavines fosques
i els ocells de salnitre
com pedres d'un altre món.
i sabrem que el temps
habita les paraules
que el diuen.




Anna Montero, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

PLUJA D'ABRIL

L'asfalt es pinta amb aigua una ciutat
al fons del seu abisme gris, calca confusos
els arbres i les cases amb ulls d'al·lucinat
i a la nit s'embriaga d'anuncis i autobusos.

Acompanya els vehicles per uns rails cristal·lins
i a les noies els dóna un camí que diu: -Mira't;
els posa el cel als peus perquè s'hi llancin dins,
pro l'àngel del reflex les escomet: -Malfia't.

Cel desdoblat. -D'on vinc? -pregunta l'aigua blanca
i olorosa del cel; mig no gosa saltar
i recolza la por als braços d'una branca
que és una acàcia a voltes i altres un roserar.

Aigües de primavera, asfalt dels meus carrers;
dies de pluja flèbil o rabiosa o fina;
i tu, ciutat, vaixell amb veles d'ametllers
i gallardets de somnis amb ales de gavina!



Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica : 1925-1985, 1987

Dibuix de la coberta: Joan-Pere Viladecans

Maresmes

                                       ... i a la freda alenada de la nit
                                       alegre vermelleja el jorn que fina.

                                                       JOAN MARAGALL


Als maresmes s'aplega molta gent.
Festivament frueixen escoltant
la fressa de la mar entre els esculls,
riuen, berenen i fan dolços crits.
A peu descalç pescaren crancs vermells,
ara no tenen més que el sol delit
de retenir la tarda que ja els fuig
i tots la van mirant embadalits.
Els homes callen, ploren els infants,
i les dones ho veuen, ulls badats
que reflecteixen l'aigua en moviment,
ja tota clapoteig de capaltard.
A poc a poc recullen els cistells
del berenar frugal, flaques de cor,
i les gavines xisclen estridents.
Qui vol res més que ser un home entre molts?

p. 389


Joan Vinyoli. Obra poètica completa, 2001