Vilamacolum

  A Maria Àngels Anglada

És a Vilamacolum
on s'alça l'esglesiola
que desfà garbes de llum
i entremig dels camps s'isola.

Pedra en pedra, l'alè
dels passats, la construïa
amb la força de la fe
que si minva no es desnia.

Prop d'ella arrenca el camí
que mena el cor de les closes,
leitmotiv que feu sorgir
de Maria Àngels les glosses.

Els xiprers, arrenglerats,
vetllen vessana a vessana
la mar verda dels sembrats
i la ufanor de la plana.

Quan la llaures, camperol,
en obrir els solcs, enllamines,
després d'imantar-ne el vol,
l'estol blanc de les gavines.

Gavines, closes, perfum
d'herba morta a fil de dalla,
goig de Vilamacolum
que l'adorm i l'embolcalla.

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz

Mare i filla

Les teves mans són tot el seu passat:
trenta anys d'amor al fons dels teus palmells.
L'has vetllada durant tota la nit
i t'ajeus al seu llit al costat d'ella,
amb el teu pit contra la seva esquena
i el rostre a frec dels seus cabells cansats.
L'abraces i li parles en veu baixa
mentre l'acaricies.
Són les últimes nits. Sents l'escalfor
del seu cos esgotat que coneixes tan bé.
En la mort aprendràs a tenir cura d'ella.
Ha estat sempre un infant: vetlla el seu son,
que va assemblant-se més i més. i més,
a la profunda fosca d'alegria
on ella cau dins de les teves mans.

De: Joana. 2002

Aquest llibre va ser escrit del 10 d'octubre del 2000 a l'1 de setembre del 2001.

Es troba, també al llibre:

Joan Margarit. Sense el dolor no hauríem estimat : antologia personal. 2020

Imatge de la coberta: Pierre-Joseph Redonté, Rosa biserrata, de Les Roses.

Arbres

Soc amb vosaltres, arbres folls en la nit,
sento que el vent us té desperta i us força.
Jo també vetllo, perquè em puny el delit
d'interrogar en aquest concert ferotge.
Trona i llampega. Mare meva del cel,
quina cortina d'aigua viva tan fosca!
El vers començ, fa un caminar rebel,
torça i retorça, que vol eixir al defora.
Els arbres baten, i jo estic a aixopluc.
Van les preguntes cap al dia amb les hores.
Deixo fer el vers, ja no sé que més puc
sinó escoltar que el temperi redobla.
Demà, renta'ls amb les fulles lluents
-passat el vers per un sedàs d'aurora-
podrem reprendre els col·loquis ardents,
arbres gentils d'escabellades tofes.

—————————————————

Trees

I'm with you, trees, mad and wild in the night,
I hear how the wind wakes you, forces itself on you.
I'm wide awake too, spurred by the sheer delight
of questioning, while this fierce concert rages.
Thunder and lightning... O Mother in Heaven,
what pitch-dark curtains of living water!
My poem sets out on a rebellious trek,
twisting and turning, and longing to get out;
the trees thrash, and I'm here under cover.
Questions run on toward day as each hour passes -
I leave my poem, it seems all I can do
is listen as the storm redoubles its force...
Tomorrow, washed clean, our leaves all shining-
my shall resume our burning colloquies,
O graceful trees, with your dishevelled crowns.

Clementina Arderiu. The compound heart : selected poems. 2019

Poems in Catalan 

Translated by Julia Dale

Forta sobre les aigües

El gris brancam, pels volts de la Devesa,
fa un to somort, a la vora del riu.
Plana una blanca gavina perduda
dessota els ponts, al proper Montjuïc.
L'aigua blaveja a la llum argentada
i el Ter sorrenc s'esllavissa tranquil.
Entre fileres de plàtans immòbils
lluen secrets d'avions i destins.
La Catedral, afaçanada i clara,
té l'un dels campanars amb casc altiu,
i l'altre, al seu costat, volum perfecte,
és joia ultrapassada a nous desigs.
L'esbós basilical sotmès revifa
l'alè truncat al cel, a Sant Feliu.
Les velles pedres, xopes d'enyorances,
vetllen somnis pregons a Sant Narcís.
Girona, -Roca, Torre i Plaça forta-,
dominant indomada sobre els rius.
El corrent estranger, a dolls simpàtics,
daura l'asfalt amb ritmes d'argent viu.
La via s'estirassa, en pretensades
piles informes d'un retard pensil.
Veig, assegut vora l'aigua, Girona,
quan pels tres rius aleteja la nit,
que, més enllà i per damunt les muralles,
t'esclata el cor a un futur d'infinits.

Sebastià Bartina. dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions de Mercè Huerta.

Mar d'hivern

El mar, el vaig sentir com cada nit d'hivern
arraulida al fred llit d'aquesta casa:
es passejava ronc entre el meu son,
udolant com un llop afamat, esquinçant
la calma de la nit i els oms que reposaven.
Emplenava els racons d'aquella cambra fosca
i els seus brams retronaven sota el llit.
Creuava com un llamp la porta humiliada,
urpava la noguera del capçal
i llepava el coixí de llana estoveïda.
Jo em tapava amb les mantes, sentia el meu alè
entretallat, el cor que colpejava amb força
les parets del meu cos, fins que es feia silenci.
I a fora encara el mar.
Palpava tan a prop el seu udol
que em veia convertida en mar ferotge.

I feia un gest de valentia:
obria primer els ulls, després alçava el cap:
On era el mar ferotge? Lluny en sentia els brams,
com plors d'un gos ferit.

Fins que va ser un company, dellà de la finestra,
quan el freixe cantava amb la veu dels meus morts
i ells duien a les branques la força de la saba.
Quan el glaç s'instal·lava lentament
a les herbes del pati, als solcs del corriol,
el mar m'era company fidel.

Ara vetlla el meu son que s'extasia
sentint la seva veu des de ben lluny:
el mar, sempre aquest mar, en cada nit d'hivern.

M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001

XXV Premi de Poesia Vila de Martorell 2000

Cançó de pluja

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Josep Maria de Sagarra, dins,

Llanterna màgica : antologia poètica. 2016

Selecció, notes i activitats: Carlota Casas i Pep Paré.
Il·lustracions: Carme Solé Vendrell.

Dorm, la mar et vetlla

de les llanternes del cel,
del mormol del fullatge
i del silenci.
L'oneig t'engronxa
l'amor de la sal i les fondàries.

Dorm serè,
somia la son
que la mar et guarda les noses
i el blau fa de sentinella.

L'areny et serà el casalici,
la morada del temps
i les algues el jardí
i els corrents la joguina.
I quan et despertis de matí
els coralls et seran les aloses.

Però, ara dorm,
reposa la mort
que seguit ve la marea.

Robert Benaiges Cervera. Crònica del naufragi. 2002

Lletania de la mare

Tu, que donares el teu millor bes
                                      per fer-me possible;
tu, que sentires glatir ta carn jove
                                      del goig d'esperar-me;
tu, que sofrires la unglada roent
                                      del dolor de lliurar-me;
            BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!
Tu, que venceres l'horror de les nits
                                      de perill per vetllar-me;
tu, que cercares la vena del seny
                                      amorós per guiar-me;
tu, que deixares tot altre plaer
                                      pel plaer d'ajudar-me;
            BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!
Tu, que plorares d'orgull i de goig
                                      i volgueres comprendre'm;
tu, que fremires d'espant allunyant
                                      l'ocasió d'esgarriar-me;
tu, que pregares per mi reclamant
                                      tot un món per donar-me;
             BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!

                                                             1963

De: Vivències.

Obra poètica inèdita.

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Creixença

Aquest mirall d'absències no diu
tota la veritat. Per qualsevol
escletxa del temps nou la llum esclata
i al foc dels anys hi ha el gran foc que suscita
moviments i desigs i els estimula.

Tenim la indeclinable meravella
del silenci i el llamp del pensament
pel calar foc als esbarzers.
                                          Quan rodi
la sínia i l'aigua que s'enfila
proclami la claror, potser els secrets
ens seran assequibles.
                                    Mentrestant
vetllem el curs del vent i fem preguntes,
que cada mot sigui una vela hissada
i cada gest una gran porta oberta.

Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 2021

Pròleg de Salvador Espriu

L'oracle

L'oracle vetlla
el fat dels nois que fugen
com bons atletes.

Haiku d'Oracle

Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps. 2012

Les tossudes

Retalls de pell en un llac de seda
peus mans pòmuls: un préssec
Tiges prenyades de llet nova
arrelades a la terra mirem enlaire

Vetllem un foc infinit
―som les úniques que hi pensem.

Júlia Francino. Els excedents. 2020

Premi de Poesia Ventura Ametller 2020

Pròleg de Míriam Cano

Somni

Jo dormo i el meu cor vetlla;
contempla els estels en el cel i l'arjau
i com l'aigua floreja al timó.



Iorgos Seferis. Diaris de bord, 2019

Tr.: Joan Frederic Calabuig

Les estrelles

El cel és un camp
ple de meravelles;
l'ha llaurat el Sol,
la Lluna és qui el sembra.
La llavor que hi cau
tot seguit arrela;
arrela i floreix,
cada flor una estrella.

Quan apunta el Sol,
les flors es repleguen;
quan el sol pon,
totes s'esbandeixen.
Des de dalt del cel
guaiten a la terra;
cada infant que dorm
una estrella el vetlla.



Apel·les Mestres, dins,


Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants. 2007

Edició: Miquel Desclot
Il·lustracions: Mercè Galí

Horitzó d'aigües

Horitzó d'aigües.
Silenci que acull
la fràgil inclinació
de la distància.
Horitzó d'aigües.

Memòria d'arbres.
Ulls sota els ulls,
record de l'oblit,
de qui la mirada?
Memòria d'arbres.

Pupil·la d'astres.
Recs de claror
que vetllen l'opacitat
de la casa.
Pupil·la d'astres.



Lluís Solà. L'herba dels ulls. 1993

Paisatge de sempre

                                    Catalunya



Muntanyes blaves vetllen
cases apilonades
sota un cel que és un teixit transparent
que els àngels mantenen al seu lloc;
el campanar, un far
per sobre d'aquesta uniformitat
de teulades cuites.


Hi ha un camp d'alfals esquitxat de roselles
entre jo i Oliana, un poble on
els anys i el temps han agermanat
tots els marrons, estances
que han sobreviscut
nombroses vides,
i saben més del que jo mai no sabré.


La veu de les campanes anuncia l'hora.
Són les cinc.
Ecos en tomballons s'enlairen a poc a poc
sobre la punta d'ales d'àngel.


La llum de capvespre s'estén sobre
aquest paisatge, es transforma a si mateixa
en pregària.




Maria Wallace. La segona ombra = Second shadow. 2010

Edició: Xavier C. Ribot

Portlligat

MUDES aigües del port petit del somni,
sempre que us penso, cau la nit damunt.
Éreu el reflex de la calma perenne.
Els cors cansats de l'alta mar tornaven,
i, en retrobar-vos, un estel lluïa.

La calma, pare, d'aquell port petit
et vetlla sempre, encara.
I aquell estel que a l'alba tu trobaves,
el fito cada jorn per retenir-te.


Quima Jaume. Poesia completa. 1993

Pòrtic de Maria Àngels Anglada.

Reng d'arbres

Renglera vegetal que vetlleu el nostre descans.
Moreres obedients , inclinades per la força del vent,
vostra reverència silenciosa porta a ajuntar mans,
agenollar neguits, inclinar temences i calmar la ment.

Sota aquest porxo de fusta els meus ulls escolten
i guaiten mes orelles els diàlegs dels ocells.
Aquest embolcall sonor bressola els anhels
que agiten sovint els que com jo temen.

Enfilall de fantasmes invisibles, muts que eixordeu;
sereu arrabassats, fosos com la neu
per la tramuntana decidida, agosarada,
d'una valentia ferma com flamarada!!


Francesc Xavier Simarro Montané. Reng d'arbres.

13è concurs de poesia Miquel Martí i Pol, 2002

T'has enfilat com l'heura

T'has enfilat com l'heura en el casal
de la tardor on jo igual que el bosc
també dormia.
Esmunyedissa l'heura s'ha arrapat
al blanc casal amb finestres obertes
des d'on es contemplava la pell lluent del mar,
el seu fons insondable,
les calmes de tardor
allunyant els naufragis.

Esmunyedissa l'heura ha tapat les finestres.
Has vetllat el meu son i t'ha arribat l'insomni.
¿De què en faré, d'aquesta heura amorosa,
si em tapa el mar que em crida
amb brams de llibertat?


Quima Jaume, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

Edició: Vinyet Panyella

Als infants

Al bressolet del cor gronxeu il·lusions;
que cap remor cruel no els trenqui la dormida;
vetlleu llurs somnis blaus pletòrics de cançons,
mentre passa silent, de puntetes, la Vida.

Climent Peix. Poesia completa : 1928-1992. 1995

Portlligat

Mudes aigües del port petit del somni,
sempre que us penso, cau la nit damunt.
Éreu el reflex de la calma perenne.
Els cors cansats de l'alta mar tornaven,
i, en retrobar-vos, un estel lluïa.

La calma, pare, d'aquell port petit
et vetlla sempre, encara.
I aquell estel que a l'alba tu trobaves,
el fito cada jorn per retenir-te.


                                     DTS


Quima Jaume. Misterioses fruites. 2004

Edició: Rosa Ardid i Neus Aguado.