Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 de desembre 2020

Escultor

Per a Leonard Baskin


A casa seva els incorporis
hi venen per bescanviar sense fi
visió, saviesa, per cossos
palpables, i pesants, com el seu.

Mans que es mouen més sacerdotalment
que les mans d'un sacerdot, no invoquen
imatges vanes de llum i d'aire
sinó estacions segures de bronze, fusta, pedra.

Obstinat, de fusta de fibres denses,
un àngel despullat bloqueja i modela
la llum dèbil; de braços plegats,
observa com el seu món feixuc eclipsa

mons estèrils de vent i núvol.
Morts de bronze dominen el terra,
resistents, de cos rogenc,
i ens fan petits. Els cossos ens parpellegen

fins a l'extinció en aquells ulls
que, sense ell, estarien mancats
de lloc, de temps i de cos propi.
Esperits èmuls fan discòrdia,
proven d'entrar, entren malsons
fins que el cisell els transmeti
una vida més viva que la nostra,
un repòs més sòlid que la mort.


Sylvia Plath. El colós, 2019

Tr.: Núria Busquet Molist
Pr.: D. Sam Abrams

XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Vellesa

                                                            17 d'agost de 2017.
                                 Atemptats a la Rambla de Barcelona

   

Seieu de costat.
No la mires.
Un envà de silenci
ha esborrat tots els mots que us abraçaven.
N'ha quedat el ressó,
aquesta llum corcada que vola dins del bar,
la pols que n'han deixat les arnes.

Ella tampoc no et mira.
Els seus ulls vagaregen, perduts a la pantalla
on van saltant imatges de la Rambla,
de cossos esquinçats, de crits i plors.
Però ella no ho veu.
Quieta, al teu costat, no mira, no sent res.

I tu, enmig del brogit, de la remor de veus,
del dring de plats i tasses del cafè,
li passes la mà per l'esquena,
li pinces un ble de cabells,
i l'amanyagues.

La llum es transfigura i els planys de la pantalla
es fonen en el rastre del teu gest.


Rosa Font Massot. Celobert, 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March

Als grans aeroports

Vida de curare i mel -un caprici de la glòria
No menystinc les dents de llet ni les primeres vocals
visito els grans aeroports per a l'intercanvi de tendresa
Dels ocells de la nit en saben els poetes els pallassos i els bruixots

Als grans aeroports escric Tractats sobre l'essència de la família
als grans aeroports escric Tractats de medicina interna
Dels ocells de la nit en saben els poetes els pallassos els bruixots

Recordo el mes de març
el rellotge de la torre i altres supersticions de l'Amor


Marta Petreu. Apocalipsi segons Marta = Apocalipsa după Marta : antologia poètica, 2019

Pr.: D. Sam Abrams
Tr.: Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli




Sempre és tard

                     i totes les peülles meves guarnides, en allò
                     que jo era: una dona travessant la claredat
                     del silenci de mi mateixa i la meva ruta.
                                           
VERONIKA PAULICS


Al seu costat,
triomf fora del temps,
roman encara aquella
que ara marxa.

I perquè sempre és tard,
única-
ment ser
en el no
els empara.


Maria Josep Escrivà. Sempre és tard, 2020

Premi Miquel de Palol 2020


    

30 de desembre 2020

Seguim el solc de les idees

Seguim el solc de les idees.

Però la vida és una,
inhòspita, incompleta,
incomprensible, inajornable,
incòmoda, innocent,

arraconada en el futur
per l'inútil propòsit d'abastar
desitjos brillantíssims,
ocells del paradís.


Laia Noguera i Clofent. L'intrús, 2019

Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2019,
Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts



L'oracle

L'oracle vetlla
el fat dels nois que fugen
com bons atletes.



Haiku d'Oracle


Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps, 2012

Conquilla

A la nit els monjos cantaven silenciosament
i un vent violent aixecava
les branques de les picees com ales.
No he conegut les ciutats antigues,
mai no he estat a Tebes,
ni a Delfos i no sé
què van dir les Sibil·les als viatgers.
La neu cobria els carrers i els barrancs,
i els foscos vestits de les cornelles seguien
mudament les petjades d'una guineu.
Creia en els signes evasius,
en les ombres de les ruïnes, en les serps d'aigua,
en les fonts de les muntanyes i en els ocells profètics.
Els til·lers floreixen com les núvies
però els seus fruits són discrets i agres.
Ni en la música ni en les belles obres,
ni en els grans fets ni en el valor
ni fins i tot en l'amor hi ha la saviesa,
tan sols en totes les coses,
en la terra i en l'aire, en el dolor i en el silenci.
Un poema pot copsar l'eco de la tormenta,
com la conquilla que va trepitjar
Orfeu en escapar. El temps s'enduu la vida
i ens retorna memòria, daurada per la flama
i ennegrida per la brasa.



Adam Zagajewski. Terra del foc, 2004
Tr.: Xavier Farré

Estacions

Hi ha dies que estàs a l'afeli
del sol de la il·lusió,
que l'hivern se't fa més dur
i les preocupacions han canviat
l'el·líptica dels dies.

Malgrat tot la vida
segueix la seva òrbita
i un dia t'aproparàs al periheli
i la calidesa i la llum
seguiran els teus passos.

—————————————

Estaciones

Hay días que estàs en el afelio
del sol de la ilusión,
que el invierno se te ha hecho más duro
y las preocupaciones han cambiado
la elíptica de los días.

A pesar de todo la vida
sigue su órbita
y un día te acercarás al perihelio
y la calidez y la luz
seguirán tus pasos.


Assumpció Forcada. Metereologia = Metereología, 2011

Anhel

No basta el pa per confortar ma vida
ni el sol per arborar ma joventut.
No calma el mar ma set inextingida,
ni omplen mon pit els aires de salut.

El cor que sospirava, no agombola
el goig de la ciutat ni son traüt.
No troba refrigeri tota sola
mon ànima dins l'alta quietud.

Amb els meus ulls pregons girats al cel,
com el Profeta que al desert vivia,
cerc a tothora amb infinit anhel

en el desert del món una claror
i esper el corb que em porti cada dia,
com únic aliment, el pa d'amor.


Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer : poesies, 1946

29 de desembre 2020

Renéixer

Abatuts els jardins
pel primer vent d'hivern,
recullo la llavor del coleus,
morat i marfil,
que tot l'estiu
us ha fet alçar els ulls
cap al terrat de casa,
una casa tan grisa
com qualsevulla,
però que enguany
ha estat triada per a lluir
la millor planta.
Veïns!,
amics!,
si és que existiu!,
encalceu llavors al vol,
potser quan torni l'estiu
tots tindrem pinzellades
de vida als nostres sempiternals
terrats agrisats.


Nati Soler Alcaide, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera - estiu 2020, núm. 115, p. 21

El cap del carrer

La palma de la mà
de dàtils no en fa pas,
i a la planta del peu
oi que no t'hi enfilaràs?

La taula té potes, sí,
però ves que no marca el pas.
I el tren, tot i que té cua,
no la remena pas.

Doncs el carrer també té cap
però no hi raona:
igual com passa
amb més d'una persona.



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014

Il.: Bruno Munari
Tr.: Pau Vidal

28 de desembre 2020

Gener a Llançà

Recorda aquell diumenge de gener, ran del mar,
ja florit de mimoses resplendents, amb els arços
plens d'estrelles rosades
i el corb marí eixugant-se al sol, ales esteses.
Cridadissa d'infants, al jardí, i una branca
d'ametller. L'escalfor
dels tions a la llar quan el capvespre allarga
les ombres dels xiprers, part de fora, i dels pins.

El dia que ha nascut i crescut amb el sol
com un infant feliç, raïm madur al migdia,
adult ha esdevingut en la tarda encalmada
i sense espasmes ha mort lentament
per no entristir-nos, rere les muntanyes.


Maria Àngels Anglada. Arietta. 1996

Epíleg de Joan Bastardas

27 de desembre 2020

Oracle

                         en la pupil·la on els perfils es perden

                                              MIREIA COMPANYS


-Mira- et diu la mà que assenyala un núvol,
segueix el vol de l'ombra i, quan claregi,
recita tot allò que desconeixes:
l'espera de la pluja abans del tro,
la brusca retirada de les ones
cap a la conquilla del corn marí
i el sacseig del prosceni en cloure l'acte.
Caurà el teló. Ressonarà l'enigma.


Isabel Ortega, dins,

Xarxa de Versos. El paraigua de Joan Brossa, 2020
Coordinació: Josep Gerona

Un company (cançó infantil)

Tinc un company que odio.
Quan vull enfilar-me als arbres
em diu "no, no, no, millor que no,
que relliscaràs i cauràs a terra".

Tinc un company que odio.
Quan vull jugar a futbol
em diu "no, no, no, millor que no,
que et marcaran un gol per sota el cul".

Tinc un company que odio.
Quan m'acosto a la nena que m'agrada
em diu "no, no, no, millor que no,
que no voldrà saber res de tu".

Tinc un company que odio.
Quan vull fer un petó al meu germà petit
em diu: "no, no, no, millor que no,
que el despertaràs".

Tinc un company que odio.
Es diu Vergonya.
Li dic cada nit "no, no, no de cap manera,
demà no et faré cas".


Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà, 2010

Tr.: Jon Elordi, Laia Noguera i Clofent

26 de desembre 2020

Alegria

Cos meu, solellada
turbulència roja:
plenitud que salta
desbridada i folla,
Alegria! Bandera
coronant la torre─
bastides no calen
ni cordes ni noses...

Roda, roda, roda,
animeta meva,
no secreta, fonda...

Cerca, mira, parla,
cenyeix graciosa,
domina i acaba
amb ta pura força
la meva ventura...

Intactes, les hores
em facin corona.


Clementina Arderiu, dins,

Poesia, 1995

Pàl·lid el dia

Pàl·lid el dia...
ㅡel cor hi consenteix.
Esquerpa a tota lluita
escuro l'aire just i estricte
per sobreviure la paraula
o la lletra esprimatxada
d'aquesta fe poruga
com l'escarnida, però
innocent, eruga.



Clara Mir Maristany. La paraula des-habitada, 2015

XXXVIII Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó de la Vila de Vallirana 2014
Pr.: Francesc Garriga

Brilla un estel

                                          A un escriptor

Brilla un estel entre les cendres blanques
que del que fou lúcida vetlla resten.
Breu, l'ufanós jardí ja mostra branques
nues com paraules d'hivern. Ah, ves-te'n...
enllà de límits vegetals i tanques
fredes i reverents. Alts, et requesten
vaixells i ocells més francs que, sense queixa,
trenquen resolts el blau, a punt de néixer.

                                          febrer 1985


Esteles íntimes (1965-2015)

Teresa d'Arenys. Obra poètica : (1973-2015), 2017

Pr.: Jordi Llavina

24 de desembre 2020

Claror

                                  A la mare


Pel camí de la font, ben de matí
entre esbarzers i campanetes blaves
al teixit de l'aranya, ja acabat,
diamants hi lluïen de rosada.

Més lenta que l'aranya, pacient
amb molts anys, i més anys, trena la vida
la seva teranyina al teu bell rostre
i assalta el teu esguard. Però sempre un ram
de tendresa, d'humor de tant en tant
tot el travessa com el sol llunyà
dels dies de la Serra. Joves, nous,
veig aleshores els teus ulls com lluen
més que les subtils xarxes enrosades
entre els marges humits d'aranyoners.


Dedicat a la mare de la poeta, Maria d'Abadal i Pedrals (1905-2003).

Maria Àngels Anglada. Arietta II., dins,

Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009
Pr. i notes: D. Sam Abrams

Més enllà de la veritat

Més enllà de la veritat,
la tenacitat: d'aquests
arbres nans i molses,
enganxats a una roca plana
que es creuen les mentides del sol i així
rebutgen / la gravetat

i d'aquest cactus, que reuneix
forces
contra la sorra, sí, escorça
dura i espines però ho fa
el millor que pot


Margaret Atwood. Política de poder, 2019

Tr.: Núria Busquet Molist
Pr.: Caterina Riba

VERGE

CONTRA EL MENYSCAPTE
contra el cec formiguer
la voluntat de tot un món blanc mur dels rostres
la més antiga exigència: sí, algú que se m'assembli
algú que se m'assembli fins
a la fi.

Hom enraona càlidament
recita amb calor, en cercles conciliadors
i s'inscriu directe en la fredor,
on el rostre s'acaba, el de l'altre
aquest gran, fresc obert
aquest tolerant espai ㅡjo vull saber què
podries ser


Katarina Frostenson, dins,

Poetes suecs del segle XX, 1995

Tr. Lluís Solanes

22 de desembre 2020

Boca seca

Hem cridat fins a no poder més:
la pau, la pau,
la pau i la justícia.
Justícia i llibertat
fins a no poder més.

Hem cridat fins a no poder més
que ens molestaven tantes estructures
immòbils,
tants papers, tantes lleis,
la gàbia que empresona
fins a no poder més.

Hem cridat fins a no poder més,
fins a no poder més.

Tenim la boca seca.


Narcís Comadira, dins,

Llibertat! : 50 poemes de revolta. 2015

Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez

21 de desembre 2020

Que la paraula

Que la paraula (poètica) et posseeixi.
Que la llum del poema (t')arrabassi qualsevol indici de sentit.
Que dins teu neixi el mot que conté tots els mots.
Que brolli l'enigma  ―  que brolli el poema.



Antoni Clapés. Clars, aquest matí, són els teus records : (obra reunida, 1989-2009), 2020

Epíleg de Víctor Sunyol

19 de desembre 2020

Escala de la llum enlaire

Escala de la llum enlaire,
enfiles un a un tots els estels,
la dansa dels absents,
nàufrags de rostres,
reescric amb tu les lletres
des d'on reprendre el somni.


Carles Duarte i Montserrat, dins,

El paraigua de Joan Brossa, 2020

Ed.: Josep Gerona

18 de desembre 2020

Llum

Vaig pel món cercant la llum,
que em cal llum pels meus sentits,
per menjar i beure i per l'ànima!
Vaig pel món i en llit de llum
m'adormia.
Petjo llum i nedo en llum,
llum de nit i llum de dia.
Vaig pel món i una flor ha obert
neta i segura la via.
Duc la llum viva als sentits
i és llum la força de l'ànima.
Tota la vida una llum
tota la llum dins de ma vida.


Palmira Jaquetti dins, 


Ferran Aisa. Poetes en temps de revolta : Barcelona, 1936-1939, 2010

17 de desembre 2020

Cançó del vent i del mar

Venim de les més grans fondàries,
d'un món cap per avall,
d'allà on el sol primer s'afaita
davant el blau mirall,
d'allà on no valen pals ni veles
ni rems ni governall.

Omplim el món sencer d'esquitxos
i de cristalls de sal,
de verdes pelleringues d'alga
i d'urpes de coral,
de nacres íntims de petxina
i d'astres de sorral.

A empentes fem anar la roda,
que no s'aturi mai;
la fem ballar, gegant baldufa,
al centre de l'espai;
la fem girar en sardana immensa
per joc i per esplai.


Miquel Desclot. El domador de paraules : poesies incompletes, 2012

Il.: Mercè Galí


08 de desembre 2020

El cel més blau

El cel més blau és el més buit.
Com una processó de núvols
s'allunyen les veus de la llar,
se'n van les veus de la campana.
Com un totpoderós riu, llisquen
els somnis cap a un llac extens
i clar.
Una fonda despossessió
de somriure t'omple
amb amor les mans.


Josep Anton Soldevila. Les aus de maig, 1995

Terra Alta

Deu-me silencis,
i sentir el pols dels astres,
i aquesta cega
rialla de les aigües
davall la terra eixuta!


Teresa d'Arenys. Obra poètica : 1973-2015), 2017
Pr.: Jordi Llavina


Finalment

Després d'una dura
disputa entre ells
la va convèncer
perquè fos més breu,
més acabada.

Que anul·lés
les digressions dels somnis,
que els controlés
la voluntat.

La va convèncer.
El temps.



Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge, 2020
Tr.: Quim Gestí

Viure en una illa

Viure en una illa envoltada d'onades.
Viure a salts entre el sol i les algues.
Ser un pont llarg, llarguíssim. Ser el pont de Brooklyn
i esperar debades aquella pedra que algú
va llançar molt lluny amb un missatge escrit.

Duc enganxada als ulls la velocitat del cop
inevitable,
d'esquenes als mils cavalls de dents blanques.
Ho vaig prometre: estimaré Nick Kamen
sobre totes les coses. L'estimaré immòbil.
Perquè aquest amor, amor, ha de ser proporcional
a la profunditat del tall i a la seva geografia desforestada.

Com aquell descampat solitari i analfabet
que un dia em va llançar a la cara
una revista rebregada on vaig trobar ㅡ i arrancar ㅡ
                                    la teva fotografia.


Raquel Casas. Estimar Nick Kamen, 2020

Premi Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia 2019

06 de desembre 2020

Quelcom sobre l'ànima

Es té ànima a estones.
Ningú no la té
en tot moment i per sempre.

Dia rere dia,
any rere any,
poden passar sense ella.

Només de vegades, en les pors
i eufòries de la infantesa,
s'hi instal·la per més temps.
Només de vegades,
quan ens sorprèn que siguem vells.

Rarament ens acompanya
en les tasques feixugues
com moure els mobles,
carregar maletes o fer un camí
amb botes que estrenyen.

Quan omplim qüestionaris
i piquem la carn
normalment fa festa.

De cada mil converses
que tenim, participa en una,
però tampoc no és segur,
prefereix callar.

Quan el dolor perdura al cos
s'escapoleix de la guàrdia.

És primmirada:
no vol veure'ns en la multitud,
li repugna la nostra lluita per tenir avantatges
i el rum-rum dels nostres interessos.

L'alegria i la tristesa
no són per a ella dos sentiments diferenciats.
Només quan tots dos s'uneixen
ella és present en nosaltres.

Hi podem comptar
quan no estem segurs de res
però curiosos per tot.

Dels objectes materials,
li agraden els rellotges de pèndol
i els miralls que treballen amb deler
fins i tot quan ningú no els mira.

No diu d'on ve
ni quan se n'anirà de nou,
però espera aquestes preguntes.

Sembla ser
que, igual que ella a nosaltres,
nosaltres també
li fem falta per a alguna cosa.



Wisława Szymborska. Instant. 2018

Tr.: Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

05 de desembre 2020

La flor de la tàpera

Capparis spinosa /originally uploaded on English Wikipedia by Iorsh.

Això era un temple grec en altres dies
ーoh, que llunyans!ー consagrat a Demèter.
Runes esgraonades ara són.
Ahir i avui, el mar, lla baix, batega
amb un ritme fidel, vell com el món.

Nobles, gastades pedres, qui les farà reviure?
Miro al voltant: nuesa. Però, entre dos carreus,
com un prodigi brolla, esbadellada,
la flor rosada de la tàpera.

Un ocell, una abella o el caprici del vent
van amagar per l'estreta juntura
la menuda sement.
I ara naixia, solitària, pura,
la flor de la tàpera.

És per ella potser que el mar batega,
escata blava sota el sol roent.
I encara al mar tremola suaument
la flor rosada de la tàpera.


Tomàs Garcés. Escrit a terra, 1985

01 de desembre 2020

Coalescència

Ara que el cel és gris
i els núvols t'envolten
com una bufanda de seda,
somies que som dues gotes d'aigua
en una sola.

Que l'aire és humit
i que s'ha acabat
el grau d'aridesa
del nostre clima.


Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011

29 de novembre 2020

Les dones

Les dones, si són ocells, aterren en tu
com si fossis una branca. Tenen peus alats
i una aroma de núvols.
Quan marxen, estires el coll
i no voldries arrels.

Si són pluja, fas un bol amb les mans,
que disfresses de fulles.
Resina i escorça, tu
les confons amb el plor i amb la set.

Si són estels i fan ziga-zagues,
deixen tot d'ombres alegres
sobre el ramatge esbullat.
N'enyores els dubtes,
els besos dels àngels al cel impossible.


Josep Maria Sala-Valldaura. Flors i carboni, 2008

Estels sense nom

Els noms que tenen sonen d'allò més bé:
Andròmeda, les Ósses, Pegàs, Sageta i el Cotxer.

Qui els sabria dir tots sens perdre el fil?
Si n'hi ha més de cent cops cent mil.

I al fons del cel, no sé pas on ni com,
hi ha un bon milió d'estels sense nom:

estels normals, estels com una mosca,
però ara per ells la nit ja no és tan fosca.


Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014

Il.: Bruno Munari
Tr.: Pau Vidal

Tridimensional

Vaig voler tocar una alga
per saber-ne la textura
i és més humana del que em pensava.

Abraçant-nos mútuament vam descobrir-nos
l'espinada.

O el que és el mateix:

Abraona't al balcó
per contemplar-te l'ànima.

Sempre en descens
fins que us trobeu.



Anna Gual. Símbol 47, 2015
Il.: Ana Cabello

Epíleg: Esteve Plantada

28 de novembre 2020

Selva verge

Mentre ens movem
sembla que alhora lentes àguiles es moguin
seguint la carena.
Són les capçades d'arbres.

Enormes ocells que claven les urpes
en la terra calenta
i es transformen en arrels,
en branques, en fulles!

Ni tan sols els tractors
els espanten fent-los fugir,
ni tan sols la brigada de treball
que s'acosta de matinada.


Lars Söderberg, dins

Poetes suecs del segle XX, 1995

Selecció i traducció: Lluís Solanes



Tenia una altra imatge de l'home, en la meva ment

...

I així
una altra vegada algun altre dia

vinc

al teu nom

que et vaig donar

en el teu viatge


Tu escoltes 

amb paciència

i després t'esborres


Com el somni que s'ha obert de l'ull

Els hem trobat ー

els verbs-

I només

n'hem conegut un


Tu tries

per mi

per a la contemplació

només un sol verb


Contínuament també te m'apareixes

a l'altra banda del mar


De la teva boca

olor desperta de la nit

arriba de l'horitzó


Els estels

segueixen caient

dels ulls dels avantpassats


I

en les línies

moltes altres formes de l'ànima

solen esborrar-se


Tu

tries

per a la teva meditació

tan sols un verb


(Fragment final)


Teji Grover, dins


Com espigues de blat amb vents de l'est : cinc poetes indis actuals, 2011
Selecció: Sameer Rawal
Traduccions: Sameer Rawal i Dolors Udina

27 de novembre 2020

la paraula primera

                                                                             "Existim en el miracle."
                                                                               TXEMA MARTÍNEZ



Les nits que amaguen la lluna estenen un cobertor de records.
I jo furgava en la fosca amb el pal de la memòria en una solitud
de novembre. Regirava les seues aigües obagues i el fons dels
seus silencis.

Quan no em queda res a casa pense els dies que m'habitaven.

Escrivia sobre l'oratge d'oficina de huit a tres de la vesprada.
I d'aquella besada estranya cercant niu sota la taula. I dels llavis
que defugien la correcta disposició de la besada.

Llavors vas dir que jo anunciava la tendresa.

Les nits que amaguen la lluna em migren els desitjos en follia.
I passe notes manuscrites per sota dels vidres que colpeja la
tempesta. De vegades plou a l'oficina i s'hi mullen les hores
del dia. Ja no giraràs més l'esquena a l'home que caminava
aquell poema.

Sempre se'm queda tendra la mirada al forn dels teus afectes.


Josep Manel Vidal. L'endemà de totes les fosques : poemes per a Cloe, 2018

XXè Premi de Poesia Maria Mercè Marçal 2018

Pr.: Jordi Pàmias

la mirada

la mirada et transporta fora de tu — enllà de tot
aquest esclat de llum prové d'un enllà
del qual no en coneixes res

i escrius — i t'escrius


com si tot en depengués



Antoni Clapés. Clars, aquest matí, són els teus records, 2020
Epíleg: Víctor Sunyol

Com la llavor

Com la llavor
                         amagada
al cor de la pedra
així jo estiro
                        de mi mateixa.



Raquel Casas. Estimar Nick Kamen, 2020

Premi Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia 2019

Ésser

    A Maria Blasco Font de Rubinat


Era al migdia,
que amb la veu em tornaves
conreus, arbredes,
ocells passant, la fràgil
eternitat dels masos...

Era al capvespre,
que tocaven remotes
campanes foses,
i ja el vent s'aïrava
perquè no responies.

¿Hem d'avenir-nos
a dir al present pretèrit
tan de sobtada?
Mira'm tots aquests marges
caient... Apleguem pedres!


novembre 2005


Teresa d'Arenys. Obra poètica (1973-2015), 2017
Pr.: Jordi Llavina



Refranys i dites

  • El gat miola, el poll piula
    i el parent que em deu diners,
    quan els hi demano, xiula.

  • No deixis passar, Anton, ni un jorn
    sense fer quelcom.
  • Quan hi ha tronada, no estenguis la bugada.

  • Camisa bruta, ni molla ni eixuta.

  • Qui té feina i la vol fer, no fa estaries pel carrer.

  • No és dormint que s'agafen les llebres.

  • Bona paraula amaneix la taula.


Selecció de: Quincalla. Mil adagis per aprendre vocabulari. 2005

Víctor Català folklorista, dins,
 

Tant de gust de conèixer-la, senyora Víctor Català, 2020

Autores: M. Carme Bernal i Carme Rubio
Il·lustradora: Gemma Capdevila

24 de novembre 2020

Sempre, el mirall

D'aquest rostre que em torna el mirall,
desconec tots els trets menys l'esguard,
testimoni del temps jovençà.
Jo soc jo, com ho era fa anys,
amb iguals pensament i desigs,
amb igual entusiasme o temor.
Del meu fons, el mirall no en sap res
i em disfressa de cutis marcit
i em corona la testa de neu.
Són els rastres de cada dolor
i de cada neguit que he passat.
Res, però, dintre meu no envelleix,
res d'allò que ha marcat el meu pas
i m'ha dut als camins a lluitar
per la terra, l'amor i la fe.
Una lluita petita i humil
que el meu cos deixarà a poc a poc
quan el fred m'embalbeixi les mans
i m'enteli la llum de la ment;
però encara tinc ulls per mirar
desmentint el reflex del mirall.


Joana Raspall. Jardí vivent, 2010

Il.: Lluïsa Cauhé

22 de novembre 2020

Paciència

En l'aigua res no és mesquí. La fugitiva
s'endinsa en el riu, que la renta de franc;
descabdella pensaments com herba de
seda verda: es mou riu avall
fàcilment com qualsevol criatura d'aigua

neda entre folrades pedres, fosques
frondes, llaunes i botes tot dut pel riu.
Allà dalt xiulen els arbres. En sent l'ombra.
Es veu ella mateixa neta com un peix,
evasiva, solitària, muda. El seu prec:
fer la pau amb la pròpia naturalesa mostruosa.

——————————————————

Patience

In water nothing is mean. The fugitive
enters the river, she is washed free;
her thoughts unravel like weeds of
green silk: she moves downstream
as easily as my cold-water creature

can swim between furred stones, brown
fronds, boots, and tins the river holds equally.
The trees hiss overhead. She feels their shadows.
She imagines herself clean as a fish,
evasive, solitary, dumb. Her prayer:
to make peace with her own monstrous nature.


Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX, 2010
Ed., tr. i pròleg: Montserrat Abelló

Escriptures de la vida

La vida s'escriu amb les mans,
mans obreres dels dies i els afanys.
La vida s'escriu en els passos gràvids,
en els somnis alats.
La vida s'escriu en el joc dels dits.
La vida s'escriu en la dansa de l'amor,
i en el res que pren cos de l'infinit.



Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel.2018

20 de novembre 2020

Sol en la glacera

Llum atrapada
en l'aspiració
de la glacera
a romandre en el somni blanc
de l'eternitat.
Allà on el naixement
és una taca de món
contra l'obscuritat.


Vicenç Llorca, dins,

10 de Barcelona, poesia. 2008
Pr.: Carles Duarte i Montserrat

19 de novembre 2020

Canviar

Canviar el rostre
i fins el gest de llevar-se,
el cantó del llit,
les paraules del vespre,
canviar,
substituir,
reemplaçar,
mudar de costums,
evolucionar,
innovar,
alterar habituds,
trasbalsar rutines
variar el somriure,
modificar sorpreses,
canviar,
invertir,
permutar,

per tal de restar,
romandre,
quedar-se.


Josep Maria Sala-Valldaura.
Flors i carboni, 2008

15 de novembre 2020

In a sentimental mood

Esperit que voles dins
instrument que ara transcrius
en compàs punteig precís
com un ritme, que és l'absència
com el jazz –vida fugaç–
desmesura musical
ens incòmode de l'aire
temps distòcic emmudit
tecla muda percussió
camp de batalla
clau d'essència
de l'humor sentimental
expulsat del pentagrama.



Núria Busquet Molist. Arca mínima, 2016

14 de novembre 2020

Al trenc de l'alba

Al trenc de l'alba
i quan el sol es pon
en nues platges
o darrere els alts cims
cantaré l'esperança.



Mercè Macip i Gich. Petits poemes, 2011

13 de novembre 2020

traducció

passar la llum
de vers en vers,
de fosca en fosca.
sentir la por entre les herbes
que els déus obliden.
escoltar la veu de l'ombra
al cor del migdia
i dir totes les petites
ignorades morts
que els déus ignoren.
dir el dolor de la terra,
el silenci de la terra.
dir l'ombra al cor del matí
i travessar les hores de vers en vers.


Anna Montero. El pes de la llum, 2007

10 de novembre 2020

Trentè aniversari del Grup de Teatre de Roses

Trenta anys no és cap comèdia, amics meus!
Una existència oferta als escenaris
no entén de bromes ni requestes lleus,
ans exigeix sacrificis diaris.
I és que no viuen només d'art, els homes.
I al capdavall, ¿les vostres grans conquestes
no poden ser models extraordinaris 
per a alguns albardans d'aigües més somes?

Però trenta anys no han de ser tampoc cap drama.
Seria una tràgedia si el prosceni
de sobte restés buit. ¡Quin panorama
si no es pogués plagiar-hi el vostre geni!
Sense actors, tècnics o artistes de fama,
fórem només un consueta callat,
un mirall tèrbol, un fosc ciclorama,
un llambreig apagat del vostre esclat.

Més de trenta obres de mèrit i estima,
de Bordas i Molière, Wilde, Beaumarchais,
Orton i Lorca, Guimerà i Mishima,
de Filippo, Labiche, Valls i Olivé,
Pirandello, Eurípides, Mamet...
¡Teniu el dret a remembrar el prestigi
que vau sembrar al Teatre, a Les Muralles
o a la SUF! ¡Quin deliri, quin prodigi;
que pocs us poden amidar les talles!

Tanta excel·lència al llarg d'aquests trenta anys;
els banys de multituds i èxits fantàstics,
les lloances de públic i de crítica,
aplaudiments i articles encomiàstics,
no avalen ja una mítica grandesa?:
l'esperat premi, el merescut guardó
al somni, al treball i a la honradesa,
el trípode que enlaira el vostre do.

La nostra expectació, vells comediants,
no s'assadolla quan baixa el teló,
sinó que persisteix, després i abans,
als solcs dels ànims, com si un llaurador
hi hagués estès semences incessants
que anessin germinant als intermezzos:
el brot etern, les voluntats constants,
l'anhel honest, els singulars atrezzos.
Que heu convertit el temps entre obra i obra
en una excitació constant i crònica;
tan dolorosa, que la pausa ens sobra.
¿Per què s'entesta tant, la vida, histriònica,
a fer-nos part de la seva cruel dansa,
tot plantant-se entremig del vostre art
i de nostra gruada delectança?
Per molts anys, Grup de Teatre de Roses!
Que més que un Grup. sou una institució,
un recer mític d'illes fabuloses
un nou port rodi, real en la ficció,
que obra, any rere any, la màgia en l'espectacle,
l'art de robar de cada espectador
els sentiments més purs, com un miracle,
o l'alada emoció d'algun poema
que l'hàbit i el costum us facin batre.
¡Que seguiu sent molts anys el nostre emblema,
el bell segell, la dracma del teatre!


                                        Roses, gener del 2012


Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps : poemes de circumstàncies 1991-2012, 2012

Pròleg: Àngel Rodríguez Lozano

Fotografia de la coberta cedida per Joan Boix

06 de novembre 2020

Estimo aquest poble

***

Estimo aquest poble que viu a contrapèl,
que compta cada any com un segle,
que infanta, que dorm i que crida,
retort i collat a la terra.
Amb l'orella a cau de frontera
reculls cada so, sense tria,
tot és ocre, ocre i més ocre,
en l'erma vessant maleïda.

                  

                     Octubre de 1930


Óssip Mandelstam. Armènia en prosa i en vers, 2011
Ed.: Helena Vidal
Intr.: Gueorgui Kubatian


Tarda autumnal

Lleugeres se destaquen
les fulles de or,
en l'ària volen
com ales
de papallones.
Se fermen
damunt a les bardisses
als peus de un tronc
en cauen
primer una
després dues
després quatre
després cinc
després trenta
fins a que l'arbre
se despulla ajudat
del vent de una tarda autumnal.


Sandro Ballone, dins,

Atzur, or, verd i vermell, 2009

Pau paraula sense veu

Pau
paraula sense veu
mort, soferència
té un trist ressò
avui en cada lloc.
Vida
és un hàlit tendre
i ningú n'entén
lo dolç sou carinyo.
La cançó de qui comana
és potència
i té tanta esclaus
sempre per seguir-la.
L'innocent
no té altre
en lo sou cor,
viu sols per l'esperança.


Sara Alivesi , dins,

L'altre guany

Tan sols reconec el plaer extrem
de ser peó que avança pels escacs
i arriba a l'altra banda
i es transmuta en torre
des d'on mirar-s'ho tot,
abraçar-se a tot, traduït a la llengua
de les campanes, de la mare voltor,
dels núvols llanosos, per prendre alè
un sol instant, un sol moviment
abans que una altra peça l'expulsi del regne
del qual ja ni li cal res.


Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig, 2009

05 de novembre 2020

Cassandra

Tens veu, Cassandra, per clamar a les pedres
que esclatin sobre el fang, per fondre els núvols
amb el foc de la llum, per eixordar
la tempesta amb la llança del teu verb,
per enfonsar la nit sota les aigües
i retornar de l'Hades amb el sol.
Tu coneixes les ombres de la mort,
els temporals de mar que estrellen barques,
els tambors de la guerra sobre els prats.
Com tu, Cassandra, veig la nit que salta
pels teulats, i em fa por l'onada altiva.
Perquè només sóc carn i veu ferida
i la flama dels ulls se'm va apagant.


Maria Rosa Font. La llum primera, 2005

Premi de Poesia Festa d'Elx de 2004,
dins els XIX Premis Literaris de la ciutat d'Elx


01 de novembre 2020

Acacia farnesiana

L'acàcia farnesiana estén en ziga-zaga
les branques ben armades amb boles d'aromer,
i si ofereix al tacte cada espina atziaga
dona perfum i el groc tan pàl·lid, el primer.

Les seves fulles verdes subtils i pectinades
fan amb els poms de flor un delicat contrast.
Cada any un ram mimós ens treu de les gelades,
veire de primavera que ofrena el primer tast.



Josep Junyent i Rafart. Herbari i lepidopterologia, 2004

Il.: Antolina Vilaseca

27 d’octubre 2020

Llegint per a tu

 per la meva filla, que fa que tot sigui "casa"


a la meva vida hi ha hagut algunes nits fantàstiques
festes allargassades esmunyint-me a la nevera l'endemà
murmuris, caminar de puntetes, riure tapant-me la boca
cims de penya-segat i tonades inoblidables i banys de tres
hores

a la meva vida hi ha hagut nits fantàstiques
en llits i en sofàs, en diumenge, gandulejant
amb braços d'amics abraçant-me
i crispetes que espetegaven i la boca plena
mastegant tota la pel·lícula

a la meva vida hi ha hagut nits fantàstiques

però seure aquí, mentre el sol es pon, llegint per a tu
quan assenyales una vaca i jo miro de fer muu
i ofegues el riure i jo hi torno només per tu

i cau la pluja i el seu so t'encalma 
i les parpelles se't comencen a tancar i lluites per evitar-ho

de totes les nits i les estrelles per on he caminat
de tot el ballar i totes les festes a on he anat

les millors nits de la meva vida
han estat llegint per tu


De Nobody told me, 2016



Hollie McNish, dins,

XXXIV Festival Intenacional de Poesia de Barcelona, 2018

Tr.: Jaume Subirana

Direcció del Festival: Mireia Calafell i Àngels Gregori


_________________________________________

Reading to you

for my daughter, who makes everywhere 'home'


I've had some beautiful nights in my life -
sleepovers sneaking downstairs to the fridge
tiptoes and whispers and silencing laughs
cliff tops and rave tunes and three-hour baths

some beautiful nights in my life
in beds and on couches, on Sundays, just lounging
friends' arms wrapped around me
and popcorn sounds, stuffed in mouth
crunching through films

some beautiful nights in my life

but sitting here, as the light fades, reading to you
as you point to a cow and I attempt at a moo
and you giggle and I do it again just for you

and the rain's pouring down and the sound makes you calm
and your eyelids start sinking and you battle them not to

of all of the nights and the stars I've walked through
of all of the dancing and parties I've been to

the best nights of my life
have been reading to you


Hollie McNish. Nobody told me, 2016

25 d’octubre 2020

Cap al cingle

A baix costers i vinyes
orlades d'espinals
que a la tardor saluden
amb baies de corals.

Sarments que s'enjoiellen
de pàmpols i raïms,
i més amunt boscatges,
i més amunt els cims.

I al cap de tot del cingle
la musa confident
en son palau olímpic
on mai no toca el vent.



Maria Antònia Salvà. El retorn, 2008

Lecha dodi

Venir fins a tu amb la certesa del sisme, amb l'absoluta certesa
que els contraverins se'ns acaben, amb la refotuda absoluta
certesa que els seguitoris ens menen al pou i amb l'exorbitant,
monstruosa, colossal i refotuda absoluta certesa que això no
se salva ni girant-nos la llengua ni foradant-nos el cos ni 
prenyant-nos de nit pels racons més insòlits i estranys i venir
fins a tu i haver-ho volgut quasi tot, menys haver-t'ho dit tot,
i que aquesta mena de cosa que ha estat massa dita sigui
l'invent, sigui el rampell o sigui l'amor més calmat, ponderat,
assenyat, mesurat i el més prudent que haguem vist mai.



Blanca Llum Vidal, 2019

Il.:    Alba Rivadulla
Eds.: Julián Acebrón i Amat Baró

20 d’octubre 2020

Fragments de llum

          Els vespres blaus d'estiu aniré pels camins
          Espicossat pels blaus, petjant l'herba menuda:
          Somiador, en tindré la frescor als peus.
          Deixaré que el vent banyi la meva testa nua.

                                     JOAN BROSSA



Hi ha molt de tremp i molt de joc en una vida,
com un jardí que a la tardor bleixa l'enyor,
tènues besllums, miralls trencats,
cristalls de glaç enmig del gebre,
de tants instants per proclamar
l'esclat del verd pres en la molsa i la tebior
de les fulles marcides.
Balbs de desig, els llavis molls i els dits palpant
records, els ulls reposen,
i em bec l'esguard i la remor, i en cada glop
reprenc el gest que em mou i em bressa
fragments de llum en la memòria.
Per cada fulla i cada brot, un pensament
que em transmuta l'aspror i suavitza
l'atziac atzar, els vents vençuts i el bes esquívol,
i en mig del feix un devessall de flocs tangibles,
la veu, el tacte i les olors del temps de viure.


Pep Cortés, dins,

Xarxa de Versos. El paraigua de Joan Brossa, 2020
Coordinació: Josep Gerona

18 d’octubre 2020

Les tossudes

Retalls de pell en un llac de seda
peus mans pòmuls: un préssec
Tiges prenyades de llet nova
arrelades a la terra mirem enlaire

Vetllem un foc infinit
som les úniques que hi pensem.


Júlia Francino. Els excedents, 2020

Premi de Poesia Ventura Ametller 2020

17 d’octubre 2020

En cada cosa

Poetry at The West End Branch Library (Washington DC)
En cada cosa
diu sa paraula d'or
la poesia,
en la seva puresa
en sa fina nuesa.



M. Àngels Anglada, dins,

Antologia poètica universitària 1949

 

Variacions

Com llit de riu
     una esperança
           que no és mar
                 ni és cel
                 és De profundis
           cos opac olor
     de disjuntiva
pell amfíbia.


Núria Busquet Molist. Arca mínima, 2016

Com puc trobar-me

Com puc trobar-me, dins la nit, havent perdut
l'estel on refractar la llum.
Com puc ignorar-me, dins la nit, havent rebut
la llum on transferir l'estel.



Cèlia Sànchez-Mústich. La gota negra, 2018

Post scriptum: Joan Navarro

Me'n vaig prenyada

Me'n vaig prenyada
de llum
            —tu
m'ho digueres una vegada—.

Prenyada de sols
i de mar.
               Cercant
un racó on estimar
                               també
la cara fosca de les coses.



Maria Josep Escrivà i Vidal. Remor alè. 1993

Premi Senyoriu d'Ausiàs March 1992

Classe de piano

                                           Tinc vuit anys


Classe de música a cals veïns, els senyors J.
soc per primera vegada a casa seva
que fa una olor diferent a la nostra (la nostra no en fa,
així m'ho sembla). Aquí hi ha catifes arreu,
gruixudes catifes perses. Sé que ells són armenis,
però no sé què vol dir això. Els armenis tenen catifes,

en l'aire encara corre la pols portada
des de Lwów, una pols medieval.
A casa no tenim catifes ni edats mitjanes.
No sé qui som nosaltres —tal vegada uns errabunds.
De vegades penso que no hi som. Tan sols són els altres.
Hi ha una acústica fantàstica a cals veïns nostres.

Hi ha silenci en aquesta casa. A l'habitació hi ha un piano
com una au rapinyaire mandrosa, amansida, i a dins,
al bell mig, descansa la bola fosca de la música.
La senyora J. em va dir, just en acabar la primera
classe o la segona, que millor que estudiés llengües
perquè no tenia talent per a la música.

No tenia talent per a la música.
Millor que estudiés llengües.
La música sempre serà en un altre lloc,
inassolible, sempre a casa dels altres.
La bola negra quedarà amagada en un altre lloc,
però potser hi haurà unes altres trobades, uns altres
                   descobriments.

Vaig tornar cap a casa amb el cap cot,
una mica trist, una mica content —a aquella casa
on no hi havia l'olor de Pèrsia, hi havia quadres d'aficionats,
aquarel·les, i pensava amb amarguesa, amb satisfacció,
que només em quedava la llengua, només les paraules,
                    imatges,
només el món.


De Niewidzialna ręka (Mà invisible), 2009
Tr.: Xavier Farré

Adam Zagajewski, dins,
XXXIV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2018

Em trobo en una habitació

   Em trobo en una habitació
               sense porta!
El cor partit, en una nit fosca,
    flotant en un món «incert»
                    però!
     amb una esperança viva.


Laia Asso Ministral. Ventres de paper, 2019

12 d’octubre 2020

La poesia

Soc un miracle de la natura
ningú m'atura
Soc una bèstia
soc la modèstia
Vinc amb els gossos
toco les plantes
soc com d'abantes
Just arribada
ja estic prenyada
Jo soc la forma
no passis ànsia
de la substància
No em cal cap mot
sé dir-ho tot


Enric Casasses, dins,

Palafolls paraules prenyades, 2008
Ed.: Pitu Hernàndez i Selvaggi

Punta des far

                      El mar lleva les taques i ferides del món.

                                                                           Eurípides,
                                                               Ifigènia a Tàuride


A més de vint metres
sobre el nivell del mar.

Busco els meus pronoms
en el reflex de l'aigua.
Aquí no hi ha miralls.

Potser la vida és més fàcil
des dels penya-segats.



Sònia Moya. Plutó, 2014

XXX Premi de Poesia Mn. Narcís Saguer de Vallgorguina

El primer son

Néixer és trencar
alguna cosa, un cel
sobre un mar de dunes.
Bocins d'himen blau-marí
fan un pont en la nit rara.



Chantal Poch. L'ala fosca, 2020
Pr.: Marc Rovira

II Certamen Art Jove de Poesia Salvador Iborra 2019

El hàmster

Tèbia boleta
suau, de cotó,
quilòmetres roda
per no arribar enlloc.

La panxa, rodona,
s'afarta de poma;
el cos, petitó,
s'entafora en un racó.

El trec de la gàbia
i s'ajeu al sofà.
No entenc la veïna
que al punt que l'albira
ja es posa a xisclar:
— Auxili, una rata!

Potser en fa un gra massa,
que no n'hi ha per tant:
s'espanta, el meu hàmster,
dels escarafalls!

────────────

My hamster

My warm and soft ball, 
travells round a wheel
but never reaches a goal.
Your belly's so round!

You stuff your small cheeks
with a slice of apple.
You squeeze your small body
into the corner of the sofa.

I can't understand
why my neighbour screams
as soon as she sees you
sleeping quietly.

"Help me!, help me, please!
A rat's attacking me!"
She's exaggerating
and my poor hamster's
dying for some cheese!


El gripau Estanislau i altres poemes, 2017
Il.: Clara Codina i Bacardí
Text: Montserrat Boldú i Mayor
Papiroflèxia: Susana Bacardí i Mayor

Des d'aquest fil segat

Des d'aquest fil segat,
remuntaràs la llum,
el xiscle dels ocells,
la resta de les ones.


Montserrat Rodés. Escrits en blanc, 1995


XVII Premi Miquel de Palol 1994

De quants dies

De quants dies em parles sense veure ningú?
De quants dies des que totes les filles han marxat del poble
i entrecaves sol
l'abandó d'una muntanya
punxeguda
amb neus perpètues
i pissarres com exèrcits
de ganivets
ja seca d'aigua
i glops de llet?



Laia Carbonell. Nibrós, 2019
Premi Ciutat de Manacor de poesia Miquel Àngel Riera 2019

En lluita entre tu i la poesia

En lluita entre tu i la poesia,
no em pots pas arrabassar
aquesta dimensió de llum,
ni enderrocar el dol de la fe
perduda, aquesta fe tan gran
i transparent com el roure
que s'assembla a un bell arbre infinit,
i la llum esclata des de les venes
fins al magnètic secret de la poesia.
En lluita entre tu i la meva agonia,
ara fuig l'amor: és un cant complet
nascut de la vida que sadolla
de pregona pietat el meu pobre cos.



Alda Merini. Balades no pagades = Ballate non pagate, 2019
Tr.: Nora Albert
Epíleg: Lucia Pietrelli



10 d’octubre 2020

Conversa de les Muses

No val d'escriure aquí rosa i viola,
i maduixeta i cirerola.
Tanta flor no clareja en el teu cant.
Les Muses mai t'ajudaran,
si no deixen vagar a la ventura
un plec subtil de vestidura.
De quina vall, de quin rocam desert,
davallen sempre de concert?
De quina invulnerable intel·ligència
són totes elles la presència?
 «Nosaltres, diuen elles, sem l'estiu
de les mil canyes vora el riu.
Si passem, benvolgudes, tot sospira.
Cada mortal en l'aire ens mira.
Nosaltres omplim d'ombra i de claror
la mar callada en sa blavor,
i nostra veu antiga i mig distreta
rellisca en l'obra del poeta».

                 ***

Si elles fan onejar mon pensament
com una canya sota el vent,
de quin color serà la melodia,
més avinguda amb el meu dia?
Aquesta deixa els braços de l'amor,
i és adormida en el record.
La que s'adiu amb l'hora de ma vida
en el record és adormida.


Josep Sebastià Pons, dins,

Una vela en el mar blau : antologia de poesia catalana moderna de tema grec, 2018
Ed.: D. Sam Abrams i Eusebi Ayensa


Delphinium ajacis

D'entre els arbres del parc,
centrant la clariana,
la joia del matí feta espases de llum!
Esperons de color: rosa, blau, blanc i grana.
Fan un revibrar llarg
que val fins per perfum.


Josep Junyent i Rafart. Herbari i lepidopterologia, 2004


08 d’octubre 2020

Nit fidel i virtuosa

La meva història comença de manera ben senzilla:
         podia parlar i era feliç.
O bé: podia parlar; per tant, era feliç.
O bé: era feliç; per tant, parlava.
Jo era com una llum brillant passant a través d'una
        cambra fosca.

Si tan difícil és començar, imagineu-vos com serà
         acabar...



(Fragment)

————————————————————


My story begins very simply: I could speak and I
         was happy.
Or: I could speak, thus I was happy.
Or: I was ha: smallppy, thus speaking.
I was like a bright light passing through a dark
         room.


If it is so difficult to begin, imagine what it will
         be to end—



(Fragment)



Louise Glück. Nit fidel i virtuosa = Faithful and virtuous night, 2017
Tr.: Núria Busquet Molist

06 d’octubre 2020

Festival Popular de Poesia Catalana (1970-2020), 50 anys del Price dels Poetes

Com figures fantàstiques

                    A Francesc i Ellen


Com figures fantàstiques
sorgides del no-res
i un mar igual de fondo
que els negres cims torturats
reflectits a l'aigua
-con invertit de llum
cap al reialme abissal-,
naveguem certs, eterns,
el cor acompanyat
per la respiració tranquil·la
de la sal i el vent,
i el vol fugaç de l'àngel
des de la pedra viva, refulgent,
com reclamat per la veu
obscura del seu salt.

                          (Record de Cadaqués)


Josep Maria Fulquet. Natura d'infinit, 2016



Encara

Tot sobra en aquest vers
si no et retorna a casa.
Tan cert, ja ho veus: encara
escriure és esperar-te.

 p. 18


Mireia Calafell

XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2016
Dir. del Festival: Teresa Colom i Manuel Forcano

03 d’octubre 2020

Els xops del barranc

Salut, oh xops del barranc,
xops de llum, xops de tendror!
Esteu clavats dins del fang
d'aigües vives de verdor.

Les fulles són panderetes
tocades pels dits del vent;
les fulles són banderetes
que tremolen suaument.

Entre les gòtiques branques,
enjogassats i enardits,
pul·lulen, les trompes franques,
els filharmònics mosquits.

Entre l'herbeta mesquina
se passeja el caragol;
beca una rossa gallina
l'eruga que cau al sòl.

En la bassa més propera
la granota fon metall
i es contempla la papera
en l'aigua de son mirall.

Xops amunt, entre les fulles,
el raig de sol juga i riu;
d'ocells salten les patrulles
branca a branca, niu a niu.

Tota aquesta massa verda
inocula dins ma sang
una esgarrifança gerda.

Xops, xops de llum al barranc,
graciosos, solitaris!

Tan amunt haveu crescut,
que us veig extraordinaris
i us dic amb joia: Salut!


Carles Salvador,
dins,

Els arbres a la poesia catalana, 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

No comptaràs més

No comptaràs més
els dies que passen
(aquest llarg batec),
que lleves i enllaces.


Montserrat Rodés. Escrits en blanc, 1995


XVII Premi Miquel de Palol 1994

Brava ortiga

 Brava ortiga, virtut tens que salva,
          així com la malva
          que és tota bondat;
quin bo fan en concòrdia amiga
          la malva i l'ortiga
          costat per costat!


De Lloança de les flors camperoles

Maria Antònia Salvà


Poesia catalana per als nens i les nenes : antologia, 2001
Il.: Montse Ginesta


30 de setembre 2020

L'irreal es fa inhòspit

L'irreal es fa inhòspit.

Nu de paisatge, discorre

el teu son per blancs de lluna.


Montserrat Rodés. Escrits en blanc, 1995


XVII Premi Miquel de Palol 1994

27 de setembre 2020

Sabates còmodes

La llibreta s'omple de branques
que surten dels marges. En un dels papers
s'hi entreveu
un petit arbust.

Si la naturalesa m'explica
no penso embrutar les pàgines
amb tinta.

Però és aquesta la veritat i no una altra?

M'he retrobat amb un camí
que vaig deixar a mitges. He decidit
emprendre'l.

Potser fins ben lluny.

Potser fins que no recordi
d'on venia ni si hi veia.


Anna Gual. L'ésser solar2013
Epíleg: Lluís Calvo

Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013

24 de setembre 2020

Una ocupació tinc

"Una ocupació tinc, des d'ara, per tu.

Insistir, brutalment, des d'ara, en l'alegria.

De tu em ve, de tu em ve, o em ve del fons del temps.

I tampoc no és així. No es pot formular.

Car no és una alegria. És -jo ho sé!- l'alegria.

L'alegria en minúscula, viva, quotidiana,

cosa de cada dia i d'anar i tornar:

al capdavall de viure, d'haver nascut, de ser,

d'aquests peus, d'aquests ulls, de les mans, de les dents,

de tot açò que tinc i, tenint-ho, ho tinc tot

o ho puc, en un moment, tenir-ho tot, o pensar-m'ho."


Vicent Andrés Estellés

Obra completa - Vol. 6 - Les Homilies d'Organyà, 1981, p. 252

20 de setembre 2020

Puput

Cresta tota ben plantada,
          plomatge d'ala ratllada
i cant que reconeix tothom
han fet que la puput sigui
un ocell molt popular
i també de gran renom.

La recita: Lola Casas


Lola Casas. Poemes i cançons : bestiari, 2001 
Il.: Sergio Mora

Dona càntir

Soc la dona càntir
que somio omplir un dia
d'aigua clara i fresca melodia
el buit que m'habita.

Soc la dona càntir
en el desert de la vida
passant de mà en mà
d'homes que mengen veuen i eructen
deixant-me la panxa eixuta.

Soc la dona càntir
però no soc només un atuell de terrissa
que sota l'aparença de fangar dur
dos ventricles tendres palpiten.

Soc la dona càntir
i encara que salto de llit en llit
cada cambra m'apadrina
trobant en cadascuna una petita engruna
que per lleu, fal·laç i diminuta
de matinada està ja florida.

Soc la dona càntir
amb alguns porus a cada gram d'argila
per on es colen de dia les penes
i en fer-se nit, ai, les alegries.


Henar Galán. Els Quatre elements, 2015

Les oliveres

Secrets llavis m'imposen
l'enigma que anomeno
viure. Jo, solitari
llegidor de profètics
vols de falcons, voldria
guiar tan dolorosos
somnis dels altres homes
cap a clarors llunyanes
d'aquell cel. Si em deixaven
servir el trist, el dèbil
pas de vençuts i fer-ne
mort militar, amb altes
banderes tremoloses
de la ciutat salvada!
Aleshores ja foren
els meus versos com llances
immortals, i l'imperi
d'eterna llum vindria
per vella plata d'arbres.


Salvador Espriu (1913-1985), dins,


Els arbres a la poesia catalana, 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues