Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

20 d’octubre de 2020

Fragments de llum

          Els vespres blaus d'estiu aniré pels camins
          Espicossat pels blaus, petjant l'herba menuda:
          Somiador, en tindré la frescor als peus.
          Deixaré que el vent banyi la meva testa nua.

                                     JOAN BROSSA



Hi ha molt de tremp i molt de joc en una vida,
com un jardí que a la tardor bleixa l'enyor,
tènues besllums, miralls trencats,
cristalls de glaç enmig del gebre,
de tants instants per proclamar
l'esclat del verd pres en la molsa i la tebior
de les fulles marcides.
Balbs de desig, els llavis molls i els dits palpant
records, els ulls reposen,
i em bec l'esguard i la remor, i en cada glop
reprenc el gest que em mou i em bressa
fragments de llum en la memòria.
Per cada fulla i cada brot, un pensament
que em transmuta l'aspror i suavitza
l'atziac atzar, els vents vençuts i el bes esquívol,
i en mig del feix un devessall de flocs tangibles,
la veu, el tacte i les olors del temps de viure.


Pep Cortés, dins,

Xarxa de Versos. El paraigua de Joan Brossa, 2020
Coordinació: Josep Gerona

18 d’octubre de 2020

Les tossudes

Retalls de pell en un llac de seda
peus mans pòmuls: un préssec
Tiges prenyades de llet nova
arrelades a la terra mirem enlaire

Vetllem un foc infinit
som les úniques que hi pensem.


Júlia Francino. Els excedents, 2020

Premi de Poesia Ventura Ametller 2020

17 d’octubre de 2020

En cada cosa

Poetry at The West End Branch Library (Washington DC)
En cada cosa
diu sa paraula d'or
la poesia,
en la seva puresa
en sa fina nuesa.



M. Àngels Anglada, dins,

Antologia poètica universitària 1949

 

Variacions

Com llit de riu
     una esperança
           que no és mar
                 ni és cel
                 és De profundis
           cos opac olor
     de disjuntiva
pell amfíbia.


Núria Busquet Molist. Arca mínima, 2016

Com puc trobar-me

Com puc trobar-me, dins la nit, havent perdut
l'estel on refractar la llum.
Com puc ignorar-me, dins la nit, havent rebut
la llum on transferir l'estel.



Cèlia Sànchez-Mústich. La gota negra, 2018

Post scriptum: Joan Navarro

Me'n vaig prenyada

Me'n vaig prenyada
de llum
            —tu
m'ho digueres una vegada—.

Prenyada de sols
i de mar.
               Cercant
un racó on estimar
                               també
la cara fosca de les coses.



Maria Josep Escrivà i Vidal. Remor alè. 1993

Premi Senyoriu d'Ausiàs March 1992

Classe de piano

                                           Tinc vuit anys


Classe de música a cals veïns, els senyors J.
soc per primera vegada a casa seva
que fa una olor diferent a la nostra (la nostra no en fa,
així m'ho sembla). Aquí hi ha catifes arreu,
gruixudes catifes perses. Sé que ells són armenis,
però no sé què vol dir això. Els armenis tenen catifes,

en l'aire encara corre la pols portada
des de Lwów, una pols medieval.
A casa no tenim catifes ni edats mitjanes.
No sé qui som nosaltres —tal vegada uns errabunds.
De vegades penso que no hi som. Tan sols són els altres.
Hi ha una acústica fantàstica a cals veïns nostres.

Hi ha silenci en aquesta casa. A l'habitació hi ha un piano
com una au rapinyaire mandrosa, amansida, i a dins,
al bell mig, descansa la bola fosca de la música.
La senyora J. em va dir, just en acabar la primera
classe o la segona, que millor que estudiés llengües
perquè no tenia talent per a la música.

No tenia talent per a la música.
Millor que estudiés llengües.
La música sempre serà en un altre lloc,
inassolible, sempre a casa dels altres.
La bola negra quedarà amagada en un altre lloc,
però potser hi haurà unes altres trobades, uns altres
                   descobriments.

Vaig tornar cap a casa amb el cap cot,
una mica trist, una mica content —a aquella casa
on no hi havia l'olor de Pèrsia, hi havia quadres d'aficionats,
aquarel·les, i pensava amb amarguesa, amb satisfacció,
que només em quedava la llengua, només les paraules,
                    imatges,
només el món.


De Niewidzialna ręka (Mà invisible), 2009
Tr.: Xavier Farré

Adam Zagajewski, dins,
XXXIV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2018

Em trobo en una habitació

   Em trobo en una habitació
               sense porta!
El cor partit, en una nit fosca,
    flotant en un món «incert»
                    però!
     amb una esperança viva.


Laia Asso Ministral. Ventres de paper, 2019

12 d’octubre de 2020

La poesia

Soc un miracle de la natura
ningú m'atura
Soc una bèstia
soc la modèstia
Vinc amb els gossos
toco les plantes
soc com d'abantes
Just arribada
ja estic prenyada
Jo soc la forma
no passis ànsia
de la substància
No em cal cap mot
sé dir-ho tot


Enric Casasses, dins,

Palafolls paraules prenyades, 2008
Ed.: Pitu Hernàndez i Selvaggi

Punta des far

                      El mar lleva les taques i ferides del món.

                                                                           Eurípides,
                                                               Ifigènia a Tàuride


A més de vint metres
sobre el nivell del mar.

Busco els meus pronoms
en el reflex de l'aigua.
Aquí no hi ha miralls.

Potser la vida és més fàcil
des dels penya-segats.



Sònia Moya. Plutó, 2014

XXX Premi de Poesia Mn. Narcís Saguer de Vallgorguina

El primer son

Néixer és trencar
alguna cosa, un cel
sobre un mar de dunes.
Bocins d'himen blau-marí
fan un pont en la nit rara.



Chantal Poch. L'ala fosca, 2020
Pr.: Marc Rovira

II Certamen Art Jove de Poesia Salvador Iborra 2019

El hàmster

Tèbia boleta
suau, de cotó,
quilòmetres roda
per no arribar enlloc.

La panxa, rodona,
s'afarta de poma;
el cos, petitó,
s'entafora en un racó.

El trec de la gàbia
i s'ajeu al sofà.
No entenc la veïna
que al punt que l'albira
ja es posa a xisclar:
— Auxili, una rata!

Potser en fa un gra massa,
que no n'hi ha per tant:
s'espanta, el meu hàmster,
dels escarafalls!

────────────

My hamster

My warm and soft ball, 
travells round a wheel
but never reaches a goal.
Your belly's so round!

You stuff your small cheeks
with a slice of apple.
You squeeze your small body
into the corner of the sofa.

I can't understand
why my neighbour screams
as soon as she sees you
sleeping quietly.

"Help me!, help me, please!
A rat's attacking me!"
She's exaggerating
and my poor hamster's
dying for some cheese!


El gripau Estanislau i altres poemes, 2017
Il.: Clara Codina i Bacardí
Text: Montserrat Boldú i Mayor
Papiroflèxia: Susana Bacardí i Mayor

Des d'aquest fil segat

Des d'aquest fil segat,
remuntaràs la llum,
el xiscle dels ocells,
la resta de les ones.


Montserrat Rodés. Escrits en blanc, 1995


XVII Premi Miquel de Palol 1994

De quants dies

De quants dies em parles sense veure ningú?
De quants dies des que totes les filles han marxat del poble
i entrecaves sol
l'abandó d'una muntanya
punxeguda
amb neus perpètues
i pissarres com exèrcits
de ganivets
ja seca d'aigua
i glops de llet?



Laia Carbonell. Nibrós, 2019
Premi Ciutat de Manacor de poesia Miquel Àngel Riera 2019

En lluita entre tu i la poesia

En lluita entre tu i la poesia,
no em pots pas arrabassar
aquesta dimensió de llum,
ni enderrocar el dol de la fe
perduda, aquesta fe tan gran
i transparent com el roure
que s'assembla a un bell arbre infinit,
i la llum esclata des de les venes
fins al magnètic secret de la poesia.
En lluita entre tu i la meva agonia,
ara fuig l'amor: és un cant complet
nascut de la vida que sadolla
de pregona pietat el meu pobre cos.


Alda Merini. Balades no pagades = Ballate non pagate, 2019
Tr.: Nora Albert
Epíleg: Lucia Pietrelli



10 d’octubre de 2020

Conversa de les Muses

 No val d'escriure aquí rosa i viola,
i maduixeta i cirerola.
Tanta flor no clareja en el teu cant.
Les Muses mai t'ajudaran,
si no deixen vagar a la ventura
un plec subtil de vestidura.
De quina vall, de quin rocam desert,
davallen sempre de concert?
De quina invulnerable intel·ligència
són totes elles la presència?
 «Nosaltres, diuen elles, sem l'estiu
de les mil canyes vora el riu.
Si passem, benvolgudes, tot sospira.
Cada mortal en l'aire ens mira.
Nosaltres omplim d'ombra i de claror
la mar callada en sa blavor,
i nostra veu antiga i mig distreta
rellisca en l'obra del poeta».

                 ***

Si elles fan onejar mon pensament
com una canya sota el vent,
de quin color serà la melodia,
més avinguda amb el meu dia?
Aquesta deixa els braços de l'amor,
i és adormida en el record.
La que s'adiu amb l'hora de ma vida
en el record és adormida.


Josep Sebastià Pons, dins,

Una vela en el mar blau : antologia de poesia catalana moderna de tema grec, 2018
Ed.: D. Sam Abrams i Eusebi Ayensa


Delphinium ajacis

D'entre els arbres del parc,
centrant la clariana,
la joia del matí feta espases de llum!
Esperons de color: rosa, blau, blanc i grana.
Fan un revibrar llarg
que val fins per perfum.


Josep Junyent i Rafart. Herbari i lepidopterologia, 2004


8 d’octubre de 2020

Nit fidel i virtuosa

La meva història comença de manera ben senzilla:
         podia parlar i era feliç.
O bé: podia parlar; per tant, era feliç.
O bé: era feliç; per tant, parlava.
Jo era com una llum brillant passant a través d'una
        cambra fosca.

Si tan difícil és començar, imagineu-vos com serà
         acabar...



(Fragment)

————————————————————


My story begins very simply: I could speak and I
         was happy.
Or: I could speak, thus I was happy.
Or: I was ha: smallppy, thus speaking.
I was like a bright light passing through a dark
         room.


If it is so difficult to begin, imagine what it will
         be to end—



(Fragment)



Louise Glück. Nit fidel i virtuosa = Faithful and virtuous night, 2017
Tr.: Núria Busquet Molist

6 d’octubre de 2020

Festival Popular de Poesia Catalana (1970-2020), 50 anys del Price dels Poetes

Com figures fantàstiques

                    A Francesc i Ellen


Com figures fantàstiques
sorgides del no-res
i un mar igual de fondo
que els negres cims torturats
reflectits a l'aigua
-con invertit de llum
cap al reialme abissal-,
naveguem certs, eterns,
el cor acompanyat
per la respiració tranquil·la
de la sal i el vent,
i el vol fugaç de l'àngel
des de la pedra viva, refulgent,
com reclamat per la veu
obscura del seu salt.

                          (Record de Cadaqués)


Josep Maria Fulquet. Natura d'infinit, 2016



Encara

Tot sobra en aquest vers
si no et retorna a casa.
Tan cert, ja ho veus: encara
escriure és esperar-te.

 p. 18


Mireia Calafell

XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2016
Dir. del Festival: Teresa Colom i Manuel Forcano

3 d’octubre de 2020

Els xops del barranc

Salut, oh xops del barranc,
xops de llum, xops de tendror!
Esteu clavats dins del fang
d'aigües vives de verdor.

Les fulles són panderetes
tocades pels dits del vent;
les fulles són banderetes
que tremolen suaument.

Entre les gòtiques branques,
enjogassats i enardits,
pul·lulen, les trompes franques,
els filharmònics mosquits.

Entre l'herbeta mesquina
se passeja el caragol;
beca una rossa gallina
l'eruga que cau al sòl.

En la bassa més propera
la granota fon metall
i es contempla la papera
en l'aigua de son mirall.

Xops amunt, entre les fulles,
el raig de sol juga i riu;
d'ocells salten les patrulles
branca a branca, niu a niu.

Tota aquesta massa verda
inocula dins ma sang
una esgarrifança gerda.

Xops, xops de llum al barranc,
graciosos, solitaris!

Tan amunt haveu crescut,
que us veig extraordinaris
i us dic amb joia: Salut!


Carles Salvador,
dins,

Els arbres a la poesia catalana, 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

No comptaràs més

No comptaràs més
els dies que passen
(aquest llarg batec),
que lleves i enllaces.


Montserrat Rodés. Escrits en blanc, 1995


XVII Premi Miquel de Palol 1994

Brava ortiga

 Brava ortiga, virtut tens que salva,
          així com la malva
          que és tota bondat;
quin bo fan en concòrdia amiga
          la malva i l'ortiga
          costat per costat!


De Lloança de les flors camperoles

Maria Antònia Salvà


Poesia catalana per als nens i les nenes : antologia, 2001
Il.: Montse Ginesta


30 de setembre de 2020

L'irreal es fa inhòspit

L'irreal es fa inhòspit.

Nu de paisatge, discorre

el teu son per blancs de lluna.


Montserrat Rodés. Escrits en blanc, 1995


XVII Premi Miquel de Palol 1994

27 de setembre de 2020

Sabates còmodes

La llibreta s'omple de branques
que surten dels marges. En un dels papers
s'hi entreveu
un petit arbust.

Si la naturalesa m'explica
no penso embrutar les pàgines
amb tinta.

Però és aquesta la veritat i no una altra?

M'he retrobat amb un camí
que vaig deixar a mitges. He decidit
emprendre'l.

Potser fins ben lluny.

Potser fins que no recordi
d'on venia ni si hi veia.


Anna Gual. L'ésser solar, 2013
Epíleg: Lluís Calvo

Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013

24 de setembre de 2020

Una ocupació tinc

"Una ocupació tinc, des d'ara, per tu.

Insistir, brutalment, des d'ara, en l'alegria.

De tu em ve, de tu em ve, o em ve del fons del temps.

I tampoc no és així. No es pot formular.

Car no és una alegria. És -jo ho sé!- l'alegria.

L'alegria en minúscula, viva, quotidiana,

cosa de cada dia i d'anar i tornar:

al capdavall de viure, d'haver nascut, de ser,

d'aquests peus, d'aquests ulls, de les mans, de les dents,

de tot açò que tinc i, tenint-ho, ho tinc tot

o ho puc, en un moment, tenir-ho tot, o pensar-m'ho."


Vicent Andrés Estellés

Obra completa - Vol. 6 - Les Homilies d'Organyà, 1981, p. 252

20 de setembre de 2020

Puput

Cresta tota ben plantada,
          plomatge d'ala ratllada
i cant que reconeix tothom
han fet que la puput sigui
un ocell molt popular
i també de gran renom.

La recita: Lola Casas


Lola Casas. Poemes i cançons : bestiari, 2001 
Il.: Sergio Mora

Dona càntir

Soc la dona càntir
que somio omplir un dia
d'aigua clara i fresca melodia
el buit que m'habita.

Soc la dona càntir
en el desert de la vida
passant de mà en mà
d'homes que mengen veuen i eructen
deixant-me la panxa eixuta.

Soc la dona càntir
però no soc només un atuell de terrissa
que sota l'aparença de fangar dur
dos ventricles tendres palpiten.

Soc la dona càntir
i encara que salto de llit en llit
cada cambra m'apadrina
trobant en cadascuna una petita engruna
que per lleu, fal·laç i diminuta
de matinada està ja florida.

Soc la dona càntir
amb alguns porus a cada gram d'argila
per on es colen de dia les penes
i en fer-se nit, ai, les alegries.


Henar Galán. Els Quatre elements, 2015

Les oliveres

Secrets llavis m'imposen
l'enigma que anomeno
viure. Jo, solitari
llegidor de profètics
vols de falcons, voldria
guiar tan dolorosos
somnis dels altres homes
cap a clarors llunyanes
d'aquell cel. Si em deixaven
servir el trist, el dèbil
pas de vençuts i fer-ne
mort militar, amb altes
banderes tremoloses
de la ciutat salvada!
Aleshores ja foren
els meus versos com llances
immortals, i l'imperi
d'eterna llum vindria
per vella plata d'arbres.


Salvador Espriu (1913-1985), dins,


Els arbres a la poesia catalana, 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

agramunt III

he passejat per aquest bladar,
una i altra vegada. hi he buscat
l'encontre del camp amb el límit del cel,
però la línia fosa se m'escapava dels ulls.

he passejat per aquest bladar,
n'he comptat els grans per endur-me
als passadissos de la nit alguna certesa,
paus terrenals, la substància del pa.

hi he perdut el seny i la veu,
hi he confós el blat amb els estels,
he abrasat la terra amb paraules de sal.

però tot de cop, se m'obre la tanca del cel,
deixo enllà dels mots el mutisme del temps,
i passejo per aquest bladar com sota una lluna nova.
sé que podré contar una llavor rere l'altra,

seguint l'antic recompte d'estacions,
i trobar, a cada mota, veus amagades
per recordar, abans que sigui tard,
els gestos perduts de garbers i segadors.


Yael Langella, dins,



Reduccions : revista de poesia. Núm. 83 (setembre 2005)

El ciutadà desconegut

     (A JS/07/M/378,
aquest monument de marbre ha estat erigit per l'Estat)


Segons va comprovar l'Institut d'Estadística,
contra ell no hi havia cap queixa oficial,
i els informes destaquen com a característica
que es tractava d'un sant i d'un home com cal
que tot el que feia era per servir la Gran Comunitat.
Sempre va treballar, menys quan va fer el soldat,
a la mateixa fàbrica tant de nit com de dia,
i els empleats n'estaven contents, a Fudge Motors i Cia.
Mai no es va fer veure ni va ser un esquirol:
pagava la quota, segons informa el Sindicat
(la seva fitxa confirma que era un home formal),
i tots deien ーsegons el psicòleg socialー
que era molt popular i li agradava l'alcohol.
Els periodistes diuen que comprava el diari
i llegia els anuncis com un home ordinari.
Les pòlisses indiquen que estava assegurat
i que, d'un hospital, en va sortir curat.
Recerca de Productes i Benestar assevera
que pagava a terminis per al seu bon govern
i tenia de tot, com un home modern: 
gramòfon i una ràdio, també cotxe i nevera.
Afirmen que tocava sempre de peus a terra
i era de l'opinió que sempre se n'espera
ーfavorable a la pau, però anava a la guerraー.
Casat, els seus cinc fills sumà a la població,
un nombre apropiat per a aquella generació.
Sembla que els va donar la millor educació.
¿Era lliure? ¿Era feliç? Això no té cap sentit.
Perquè, en cas contrari, ja ens ho haurien dit.


W.H. Auden. Un altre temps : poemes escollits, 2018
Tr.: Marcel Riera
Pr.: Àlex Susanna

16 de setembre de 2020

Miracles

 Miracles. No moure muntanyes de lloc ni dir a cap figuera:

«Arranca't d'on ets!», però sí poder curar gent.


Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

15 de setembre de 2020

Aigua

Aigua matinera,
rosada del prat,
dius bon dia a l'herba
gemada del prat.

Aigua riallera

de dintre els bassals,
quan el sol et crida
te n'hi vas volant.


Núria Albó. M'ho ha dit el vent, 2009

Il.: Caterina Roca

Formiga

Ordenada i gran feinera
que amb recerca tafanera
reculls engrunes i blat
per l'hivern fred i glaçat.



Lola Casas. Poemes i cançons : bestiari, 2001

Il.: Sergio Mora

14 de setembre de 2020

Sobre l'arena a fosques

Sobre l'arena a fosques
la lluna ha obert camins
que travessen la mar –
línies d'aigua i sal
que parteixen les ones.
Sobre les ones negres
el cel ha obert espais
que blanquegen estrelles –
lliris de neu i calç
que acompanyen la lluna.


Teresa Pascual, dins,


Reduccions : revista de poesia, núm. 73/74, febrer de 2001, p. 60

13 de setembre de 2020

Setembre

Fa un mal temps que n'hi ha per arrambar cadires,
per marxar fins on déu va encolar l'espardenya.
Ni ho has dit, ni ho has fet, ni ets aquí i tanmateix,
obres l'herba amb els peus,
a cada aiguada, l'obres.

Voldria girar full, enfocar el cel com l'arbre,
però el riu m'ha cosit el teu nom a les venes
i entre un embat i l'altre he perdut goig i esquelles.

Es veu que ara vindran fortes ventades.

Que l'incendi revifa, m'hi jugo els cabells,
que serrarà les dents el sotabosc impàvid,
que les cendres que veus eren cérvols ingràvids,
que a còpia d'estroncar-ho,
ho has encès.


Berta Giraut Junoy. Com l'estel que no hi és, 2020
Intr.: Gemma Casamajó i Solé

1 de setembre de 2020

Solucions

Si vull els colors que pinten
el paisatge que he escollit,
si em fa falta un pot de cola
que enganxi
el paper tenyit
o si necessito un boli
per fer un text molt ben escrit...
Si el pare vol el diari
         o el meu germà un calendari,
la iaia aquelles revistes
de ganxet i de modistes...
Si he de comprar un regalet
per anar a una festeta
d'un company, d'una amiga
o de la meva tieta...
A la llibreria del barri,
en algun dels seus racons,
per uns diners raonables
sempre hi trobem solucions.



Lola Casas. Des de la finestra, 2002
Il.: Anne Decis

Caducifoli

Dormir.
Caure.
Voleiar.
Marxar lluny.
       Pluja constant.
       El vent bufa
            obstinat.
Viatge d'una fulla
              dins la tardor.


Lola Casas. Verd, 2008
Il.: Agustín Comotto

Naufragi

Les ones,
bressol
    de cresta colpidora,
amaguen
    sense pietat
l'angúnia
dels crits del silenci.


Lola Casas. Blau, 2008

Il.: Carmen Queralt

Hauria arribat abans

Hauria arribat abans
de travessar els incendis,
però corria l'alarma,
d'aquella veritat, més
probable—quan tots marxàvem.




Montserrat Rodés. Immunitats, 2004

Epíleg: Carles Camps Mundó

31 d’agost de 2020

Amanida

Una plata
        d'enciam
ben amanida,
ben amanida.
Una plata
             d'enciam
ben amanida
       amb oli i sal.
Amb tomàquets
    ben madurs,
pebrots
i puntes d'espàrrecs,
unes rotllanes de ceba
i pastanaga ratllada.
Cogombre
tallat a dauets,
rúcula
un xic amargant,
canonges
dels més escollits
i escarola arrissada.
A taula,
el verd
      és una festa!


Lola Casas. Verd. 2008 
Il.: Agustín Comotto

30 d’agost de 2020

Barceloneta

                             a la mia mare, Anna Maria

Té certament un encant
únic entre mil altres
Barceloneta al sol de mig agost.
Cada escoll, cada platja és diferent,
mes única és la llum
que madura en l'espai
d'aquest cel, d'aquesta mar,
expressió de puresa cristal·lina
quan, en l'arena ardent,
sense noció de temps,
m'inebrieig d'atzur.


Francesc Manunta, dins,

La tercera illa : poesia catalana de l'Alguer (1945-2013)2013

Ed. Joan-Elies Adell

L'equilibri perfecte

   Com impressiona una tempesta
quan omple l'espai de sorolls i de grisos colors,
   com si els déus ploressin sobre nostre
i les llàgrimes fossin una cortina de plors.
   No fa olor de res i fa olor de tot.
Segueixo, sense voler, els compassos de la pluja
   i els camins que dibuixen les gotes d'aigua
     que llisquen pels vidres de la finestra.
Maleïda pluja, crida la mare, sempre cau quan no toca,
     mentre travessa corrent el pati
          traient la roba estesa.
Rialles dels infants esquitxant el gat negre que sempre vigila,
       saltant sobre l'aigua freda dels bassals,
           corrent a arraulir-se sota una biga.
L'aigua que cau damunt del poble, de la terra,
     impregnant els camins, pels camps és una festa.
El tro ressona i segons més tard un llamp il·lumina el cel,
empenyent els núvols a cercar, curiosos, uns nous destins.
           La timidesa del sol aixeca el vel
i com focs artificials apareix, immens, l'Arc de Sant Martí.
           S'ha acabat la tempesta
i s'emporta els seus petits diamants.
           No n'hi havia per tant, gemega la mare
veient el tou de roba molla i mal plegada.
   Moments de calma i silenci,
     de fascinació darrere els vidres.
S'ha acabat la pluja i ha sortit el sol
      torna l'equilibri perfecte.



Iago Seoane i Puntí

Accèssit en llengua catalana
Segon de batxillerat
Col·legi Sant Miquel dels Sants


Ulls cerquen mirades : Sant Jordi 2015, 2015
Ed.: M. Carme Codina i Contijoch

Ulls blaus

És el cel que es fica a l'aigua
o és el mar que puja al cel?
A cada ull s'hi gronxa una ona,
cada ull fa claror d'estel.

Blau a dins de la pupil·la,
com el mar il·luminat
i voltat d'escuma blanca
per poder-m'hi emmirallar.



Núria Albó. M'ho ha dit el vent, 2009
Il.: Caterina Roca

Un silenci de blats

Un silenci de blats.
Mort el sol als llavis
de la fosca, té la nit
els ulls lluents de beure dies
i se'ns riu d'amagatotis
perquè ella sempre implacable
imposa el retorn dels seus fills
escampats en un silenci
de blats tendres



D'Esbós d'un cos, 1983

Manel Rodríguez-Castelló. Música del sentit : (tria personal 1978-1999), 2002
Pr.: Amós Belinchón

29 d’agost de 2020

Diuen

Poesia visual i musical per Teresa Grau Ros
Diuen: que el vers
et sorprengui en plena feina
és a dir: mentre el busques.

Però hi pot haver un obstacle:
la tensió
que pot durar anys
i t'impedeix trobar
justament perquè busques.

Arribar a treballar
sense esforç ni propòsits:
mirar, tocar, sentir
l'escalfor del sol al migdia,
acariciar
equival a crear.

Al mur hi ha un llangardaix
que escolta Debussy.



Feliu Formosa. Al llarg de tota una impaciència, 1994


23 d’agost de 2020

El jardí

Colliu la rosa de dia
i de nit el gessamí;
el gessamí en una tanca
la rosa al mig del jardí.



Josep Carner, dins,

Recull de poemes per a petits i grans, 1995. 2a ed.
Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig
Il.: Nöelle Granger


Veritat

Només jo puc respondre a la mirada
amb la paraula justa.
Perquè sé que puc dir-la
amb els llavis sense ombra.
Els uns l'escolten...
i se'n van.
I els altres la llegeixen,
i diuen entre dents,
sense pensar-se 
que tot és veritat;
–paraules de poeta!–


Maria Castanyer. Retrobar-me en la terra, 1958

Un càlid batec

                           Enaltiment de la tendresa


Em llevo amb el bes de la tendresa
i m'adormo al coixí de la tendresa.
I no em venç cap pudor ni cap temença
en proclamar, ufanosa i en veu alta.
que la seva subtil alenada
m'acompanya, fidel, en la cursa de la vida.
Crec en el seu magnànim poder
car les onades del meu destí
sempre n'han estat embolcallades.
Creuré sempre en la tendresa
perquè la sento a l'alba i a la nit
com se sent la sang a dins les venes.

En tot el que ens envolta
hi roman finament emmirallada.
Retinguem-la a les pupil·les,
deixem-la que reneixi als nostres cors
i que espurnegi al fons de l'ànima.
Acostem-nos a la seva essència
i abracem-la amb una carícia suau.
Jo, amb el pas dels anys,
encara la tinc per companya.
encara s'asseu a taula
i batega a les meves mans.

Com un alè festiu i acollidor,
com l'escalf d'una primavera,
així vull conviure amb la tendresa.
Vull que em suavitzi les arestes de la vida,
que m'acaroni la sensibilitat,
que em permeti seguir essent
aquella nena que comptava els estels.
Vull que esdevingui el meu sisè sentit,
que la seva veu callada
em digui: Estima, estima, estima...
I que ofereixi al meu íntim món
el caliu més entranyable.

La vida, passa a passa, m'ha ensenyat
que si hi ha un tret que ens fa nobles,
autèntics i molt més humans
és, sens dubte, el frec de la tendresa!


Imma Fuster i Tubella. La nuesa dels records, 2017
Pr.: Jaume Rocosa i Mitjavila

Finalista al XIè Certamen Premis SÀLVIA de Poesia. Canet de Mar, 2014

Tala d'arbres

Abans de sortir el sol, els de parcs i jardins
acordonen la zona posant unes tanques.

A les vuit, els tècnics convençuts s'arrauleixen en la freda
resplendor del sol d'hivern per repassar el programa d'esdeveniments.

Després, es presenta una brigada de treballadors amb granotes grogues
que, ràpidament, primer escapcen, i després tallen totes les branques arran del tronc.

Cap a les deu, sortint des de les seves cistelles inclinades
baixen a trossos els troncs gruixuts.

Els peons lentament van embotint l'escampall de branques, branquillons i fulles
a les trituradores per assegurar-se que s'aprofita tot.

Al migdia, les grues i la maquinària es retiren
perquè es puguin arrencar els monyons que encara hi ha clavats a la vorera.

Noves rajoles s'estenen per cicatritzar els escocells
aplanant el camí per a una major seguretat dels vianants.

El seu delicte: tapar-li la claror a una finestra del segon pis
o l'avenç de les radícules a través d'un mur de fonament:
competir amb nosaltres en la recerca de la llum i l'escalf.


Sam Abrams, dins,


Reduccions: revista de poesia, setembre 2005, núm. 83, p. 55
Tr.: Joan Margarit

22 d’agost de 2020

La llimonera

L'aire de salut que et besa
tendres fulles t'ha donat;
abrivada jovenesa,
poncellada a bell esclat,
i supera la dolcesa
la fresquíssima acidesa
que ofereix ton fruit daurat.


Maria Antònia Salvà, dins,

Els arbres a la poesia catalana, 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

No hi ha societat sense poesia

No hi ha societat sense poesia, però la
societat no es pot realitzar mai com a poesia,
no és mai poètica. A vegades els dos termes
aspiren a deslligar-se. No poden. Una societat
sense poesia estaria mancada de llenguatge:
tothom diria el mateix o ningú no parlaria.



Octavio Paz, dins,


Palafolls paraules prenyades, 2008

Ed.: Pitu Hernàndez i Selvaggi

21 d’agost de 2020

Ulls que veuen

A la fi obro els ulls
i puc veure.
Ja no necessito sabers ni quefers.
Només vull portar el cel a la terra
ser jardinera de llum.
Deixo caure el vel
per poder veure quan miro
perquè l'amor presideixi el meu món
que teu és també.
Obro els ulls i m'hi veig
veig el meu rostre de lluna al mirall
sense prejudicis, sense cadenes ni condemnes.
Ja no necessito deures ni afers.
Ulls nous per al món nou
múltiple, un per a cada un,
però solament u.
Obro els ulls i m'hi veig
la vida que no és només meva
sinó teva també.
Obro els ulls i em veig.
Vull ser jardinera de llum.


Henar Galán. Els Quatre elements, 2015

16 d’agost de 2020

Rius i muntanyes

Rius i muntanyes notables
per Catalunya s'estenen
donant-li fonts regalades
i més fresques salzeredes.

El Montseny tot l'any destria
sa nevada cabellera;
Montagut, Montsant i Prades
per Tarragona s'estenen.



Antoni Bori i Fontestà, dins,

Recull de poemes per a petits i grans, 1995. 2a ed.
Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig
Il.: Nöelle Granger

L'amor del lledoner extint

Pogués a la teva ombra,
mon lledoner amat,
saltant mig segle enrera
─ per tu mig segle envant ─
desfer la torbonada
que a mort et va portar!
Series ara l'arbre
més bell d'aquest voltant,
i jo fora menuda,
tornada als meus quatre anys.
Vers tu rossegaria
la pell de l'ensellar,
aquella pell negrosa
com tos lledons gemats.
Quin dolç allargassar-m'hi
les hores tardorals!
En curullada embosta
ton fruit arreplegat
per terra escamparia,
joguina rodolant.
Oh fruit, verd com la fulla,
com la claror daurat
i a la fi bru, dolcíssim,
que els colomins volats
del niu, amb golosia
anaven bequejant!
Arbre de soca dura,
pomposament fullat,
que el goig de tes baldanes
donaves per l'altar;
que fores, amb la torre,
honor del vell casal;
amor de la infantesa,
no mai desarrelat,
com més la gent t'oblida
més d'enyorar-te em plau;
arbre extingit que fores
pomposament fullat,
si encara bressolessis
ma son de cap al tard!


Maria Antònia Salvà, dins,

Els arbres a la poesia catalana, 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

15 d’agost de 2020

L'últim quartet

                                                                              Beethoven

Un intent repetit d'alçar el vol; un debatre's amb fúria contra 
l'hostilitat de les coses; un decantar-se cap a una tendresa que 
retorna des de temps remots; una necessitat de calma des de
la qual recrear amb insòlita minuciositat la història d'un amor
efímer..., quan l'edat et fa sentir per damunt i alhora immers 
dins una forma que se t'ha donat i se't torna a donar. Què es
tracta, en el fons d'aconseguir? Que s'imposi una única cosa
amb una força única: la música.




Feliu Formosa. Papallona de l'ombra, 2017

Il.:  Albert Novellon
Pr.: Àngels Marzo

A Josep Carner

en el seu 75 aniversari


Érem les donzelles
del milnoucentsdeu
tan enamorades
d'una sola veu!
El més alt poeta,
Barcelona el té!
Un altar li fèiem,
a Josep Carner.
Ara les donzelles
àvies han tornat
i encara es perfumen,
com si fos pecat,
d'aquella alenada
d'amor tan florit.
Joventut li presten
al poeta ardit
mentre que ell, perfecte,
tant com és llunyà
sap encar somriure
i besar la mà.

1959


Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972, 2013
Ed.: D, Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

14 d’agost de 2020

si he de compartir la vida amb un company

si he de compartir la vida amb un company
seria absurd no preguntar-me
d'aquí a vint anys
aquesta persona serà
algú amb qui encara ric
o només m'he distret amb el seu encant
ens veig evolucionant cap a
ser noves persones cada dècada
o el creixement s'atura en algun moment
no vull que em distreguin
l'aspecte o els diners
vull saber si treu
el millor o el pitjor de mi
en el fons els nostres valors són els mateixos
d'aquí a trenta anys encara
saltarem al llit com si en tinguéssim vint
ens imagino de vells
conquerint el món
com si duguéssim sang jove
a les venes

requisits


Rupi Kaur. El sol i les seves flors, 2018
Tr.: Bel Olid

eternitat

podria dir-te aquesta nit
que el temps no passa,
que no s'escola la llum
al cor de la llum,
que viurem en el record
i serem paraula en altres llavis.
podria dir-te que no creix l'oblit
ni el silenci a les avingudes
solitàries, que el foc ha cremat
la brossa quotidiana,
que no s'esborren els camins,
i sempre bategarà una mar
darrere del darrer horitzó.
podria dir-te aquesta nit
que totes les nits se'ns assemblen,
que el temps dels rius
retorna amb cada pluja
i cada núvol porta el record
dels peixos més foscos
fins a la llum primera.


Anna Montero. El pes de la llum, 2007

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, 2006


Juny

Mastego gust de mar a l'ona dels cabells;
el temps s'aixeca fi quan l'instant queda enrere.
Descargolo amb esforç tot l'esperit a proa,
i viatjo endavant cap als cràters del sol,
cap a un racó de juny on tingui camp per córrer.

Dalt del vapor que marxa, no goso girar el coll;
els records més petits, de lluny saltironegen.
I ara vull orientar el llindar dels meus ulls
fins a veure'm les mans remotes com els cignes.



Berta Giraut Junoy. Com l'estel que no hi és, 2020
Intr.: Gemma Casamajó i Solé

Minúscula

Dona'm l'arc crepuscular i lluitem sense fletxa.

Retorn sense retorn
a la genealogia que ignora
si vencerem o perdrem.

Saps què?

Quan somrius, geniva enfora,
és com si el diví eixamplés la boca.



Anna Gual. Ameba, 2020
Il.: Gala Pont
Epíleg: Caterina Riba

Escindit per tants de batecs

Escindit per tants de batecs,
tu que anomenes murtres que no tems
i foragites els meus sepulcres en la llum,
saps que ara soc la teva història
feta d'un somni fix penjat d'un clau.
Culpes els mags de la meva sort
i enveges que rigui entre la gent,
ànima ja encesa per l'aventura.
I t'agrada saber-me enamorada
com un flascó que servi a la vora del mar
el seu fangar d'ànima bosquina
de semprevives valls de la terra.
Oh Pere miraculós que de nou obres
els confins d'un vell sud,
digues: ets nostre o d'ells,
o tan sols un límit salvatge,
un extens bosc tendre i tardà?



Alda Merini. Balades no pagades = Ballate non pagate, 2019
Tr.: Nora Albert
Epíleg: Lucia Pietrelli

Jo ja no soc cap nen!

Jo ja no soc cap nen!
Així que, tomba,
no donis més lliçons al geperut!
Parlo per tots i ho faig amb tanta força
perquè el cel de la boca es torni cel
i els llavis s'aclivellin com fang de color rosa!


                              6 de juny de 1931




De Fragments de poemes destruïts


Óssip Mandelstam. Armènia en prosa i en vers, 2011
Edició, traducció i notes d'Helena Vidal
Introducció: Gueorgui Kubatian


13 d’agost de 2020

Aiguamolls

Parlarem de la granota
que viu en els aiguamolls;
direm que croa bemolls
sense saber gens de nota.


         (Cançó popular catalana)




Recull de poemes per a petits i grans, 1995. 2a ed.
Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig
Il.: Nöelle Granger

12 d’agost de 2020

La figuera

Dones, figuera, quan l'aire rutila,
bosses de mel a l'amic i a l'estrany;
mar, casa i horta coneix i vigila
la teva soca de pell d'orifany.
 
   Has vist Adam, fill rebel de l'argila,
l'àngel irós i el seu mal averany;
i si Jesús maleí fora vila,
erma de fruits, la figuera d'antany,

   ara, en abril, quan és gerda la brossa,
qui ve de vèncer la mort en sa fossa
a tu decanta la mà transparent,

   i verdes flames encara desnia
en cada branc que l'hivern abaltia,
oh canelobre del Vell Testament!


Josep Carner, dins,

Els arbres a la poesia catalana, 2007
Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

Plenitud

Sentim l'amor i el goig amb ànsia encesa
i alcem l'esguard vers albes infinites
ja que la vida, gran cortina estesa,
en ofereix les més preuades fites.

I ens regala el tresor de la tendresa,
objectius grans, també il·lusions petites:
Un bell gresol d'intensa nitidesa
que serà el fruit de les nostres collites.

Retalls de temps, eixams de nits i dies,
somriures, il·lusions i melangies
ompliran cada dia els nostres ulls.

I anirem assolint la plenitud
bevent dels somnis de la joventud,
tot fent camí i vencent els esculls.

I de la vida girarem els fulls.



Imma Fuster i Tubella. La nuesa dels records, 2017
Pr.: Jaume Rocosa i Mitjavila