Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris alçar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris alçar. Mostrar tots els missatges

05 de gener 2024

Clavells d'hivern

Quan els clavells m'omplen la casa
totes les coses fan claror;
si són vermells, el fred s'aparta
—cada clavell un petit foc—
i si són blancs, neva per dintre
—cada clavell un borralló.

Quan els clavells m'omplen la casa,
l'hivern batega com un cor,
i encar que els núvols plorin ombra,
sembla que vulgui sortir el sol.
Els més encesos són com llavis
que la sang puny i el bes desclou.
i els més nevats alcen la testa
com si cerquessin miradors.

Quan els clavells m'omplen la casa
m'agrada veure'ls molt a prop
i em plau sentir-los com respiren
en el silenci interior
mentre la música dels versos
va degotant sobre les flors.



Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Presentació de Joan Ferrerós

23 d’agost 2018

Paciència

PACIÈNCIA
no significa
lentitud,

sinó exactitud
en l'encaix final
       d'allò que és
       amb allò que desitjàvem que fos:

el lloc on la plomada
        retroba
el llinatge vertical
dels avantpassats,

        s'atura
        la vibració

i la terra ens demana
sense més dilacions
d'alçar-hi casa i futur.



Gemma Gorga. Diafragma. 2012

Fotografies de Joan Ramell

05 de juny 2017

Un sol batec

Feraç de somnis,
el silenci s'esquinça
en les foneres.
El llevant alça els braços
d'abrivades onades.

Persistent anhel
que el mar frisós punteja.
Envelat d'astres.
Màgic so de tenora.
Sardana d'aigua i vent.



Anna Rispau i Falgàs, dins,

Estels de paper : mostra poètica : vint-i-un poetes per al segle XXI. 2012


25 de maig 2013

Nosaltres tots, castellers

Per a l'estimat Lluís Mercadé,
que m'ho ha demanat.


S'aixequen torres
en esborrats vestigis
de mortes danses

Truquen a portes
d'oblit. Desempresonen
llum, ales, aire.

Nua bellesa,
nom sol enllà del nombre,
esclat de festa.

Volem la força
dins l'ordre perfectíssim
de la mesura.

En equilibri,
molt lentament ens alcen
castells de somnis.

Seny, no podríem
acollir-nos per sempre
al teu refugi?

Dreçats captaires,
sense plors ni temença
venim a prínceps.

Homes, la mida
del món, rompem silencis,
triomfs, abismes.

Agermanem-nos
sota l'esplendorosa
pau d'un llarg dia.

Per servir l'únic
senyor que tots triàvem:
el nostre poble.



Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1984