Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

30 de setembre de 2012

Aquesta tardor

Autumn is coming
Aquesta tardor
Hi ha més calma a la platja
Que al temple de Suma.

Jordi Coca. Versions de Matsuo Bashō, 1992

Pluja de tardor

Parc del Guinardó de Barcelona

Cau lentament i mansueta
sobre l'asfalt polsós enxarolant-lo
Per la vorera, els ocres
de les verdes despulles
encatifen el nostre caminar.
Sé de la vostra mort,
l'he viscuda dia a dia
amb tots els porus
del meu ésser.

Malgrat la realitat del fet,
entrem, com sempre,
agafats per la cintura
dins del parc frondós
de la memòria.
M'agrada la tardor, comento,
li escau al color dels meus ulls,
a les cendres blanquinoses
del meu cap.

Sento la resposta del teu bes
a cau d'orella
i la teva mà
amoixant-me el pit,
i també et sento a tu,
filla meva,
amb el teu riure de petúnia
i aquella mirada clavant-me
a la creu de la pregunta
que mai obtingué resposta.

Cau dolçament i mansueta
per la grava, la gespa, pel prat,
i ens cala.
Tots tres, agafats per la cintura,
deambulem la tardor
i entrem en el silenci.
Els mots cauen, com les fulles,
esclaus del cercle mortal.


Josefina Vidal Morera. Dues veles blanques, 2002

Sisena elegia

Una figuera al Turó de la Rovira (Barcelona) per Teresa Grau Ros

Figuera: des de quant temps que per a mi té sentit

això, que quasi et saltis la florida
i que recloguis el teu secret pur,
sense vanar-te'n, en el fruit decidit al seu temps!
Com la canella de la font, el teu brancam inclinat
empeny la saba amunt i avall: ella salta
de la son quasi sense desvetllar-se, cau a la felicitat del seu
més dolç reeiximent.
Mira: com el déu en el cigne.


(Fragment)





Rainer Maria Rilke. Elegies de Duino, 1995 ;

 tr. Manuel Balasch

Bona nit, Willie Lee, et veuré al matí


Abaixant la mirada cap a la cara
morta del meu pare
per darrera vegada,
la mare va dir sense
llàgrimes, sense somriures
sense recança
però amb cortesia
"Bona nit, Willie Lee, et veuré
al matí".
I llavors vaig saber que allò que guareix
totes les nostres ferides
és el perdó
que permet la promesa
del nostre retorn
al final.


Alice Walker, dins, 
Cares a la finestra, edició, trad. i pròleg de Montserrat Abelló

Apunt


¿Toc la rosa o també escolt la seva música?
Del que no entenc en faig una biblioteca.




Antoni Vidal Ferrando. Gebre als vidres, 2012

29 de setembre de 2012

vam viure contra el riu i vam mirar


l'absoluta bellesa de les mans
tocades per l'alquímia dels divins,
vam navegar plegats amb els dofins
tot salvant quatre quadres sobrehumans,
ho vam viure i ens vam saber besar
i en aquest bes ens varem diluir

Francesc Josep Vélez. Cants d'Esblada. 2002

Falsa modèstia


Afirmava que ell era molt senzill, sense reparar que
tenia la complicació de tothom, amb una anatomia
interna composta de moltes i molt meravelloses peces.



(Fragment)


Pere Calders. Invasió subtil i altres contes, 2006
Ed.: Joan Martínez Sala

Revisió

Desembocadura de la Tordera  per Teresa Grau Ros

S'ha d'aprendre novament
cada cop que es comença o cada temporada,
revisar-ho com les llengües on vacil·lava
quan vaig deixar d'anar a escola o quan
vaig deixar d'anar cada any a Itàlia. O
com aprendre a flotar d'esquena, nedant
o sense, les orelles plenes d'aigua de mar;
com el gust del vi de la primera comunió
(perquè cada comunió és la primera);
com ballar i aprendre a muntar a cavall
-puc fer-ho encara? És que encara ho vull?

El sol és damunt les fulles altra vegada;
els ocells fan un brogit força especial;
i jo hi veig, milles i milles enllà,
fins amb els ulls closos.

Doncs sí: ensenya-m'ho de nou.

Fleur Adcock, dins, Cares a la finestra, edició, trad. i
pròleg de Montserrat Abelló

Les paraules i els fets


A vegades la gent presumim, això és innegable.
Potser és una de les petites compensacions que ens
ofereix la part difícil de la vida.
En una trobada d'amics, un d'ells no es va poder
aguantar més i digué:
-Jo no sé música, però amb un sol dit puc tocar
qualsevol melodia al piano...
Es va guanyar una certa admiració de conjunt. I una
mica d'enveja, cal dir-ho tot. Un dels contertulis,
picat, va dir:
-Doncs jo em puc ficar amb un sol peu a qualsevol
galleda.
Es produí un empat d'aquells tan angoixosos, i
sort que sempre hi ha algú que hi acudeix per
desemboirar l'ambient.
-D'acord, d'acord... -digué una veu-. En aquest
món, tots som uns solistes de poques cordes.
O, almenys, ens ho pensem...
Encara que sembli mentida, això va salvar la reunió.



Pere Calders. Un estrany al jardí, 2001

24 de setembre de 2012

Aura

Barcelona

Els colors que predominen en aquest 
poema gairebé es redueixen a dos: 
negre i vermell. Sobreposades a aquestes
franges de color, hi observeu un seguit de
representacions brillants: estels, planetes,
constel·lacions, cometes, etcètera.

* * *

Peu i mitjó
a la mateixa sabata:
un món.

* * *

 Jo sóc un,
i el temps ha acabat
per fer-me molts.

* * *

L'admiro com a creador, però no pas
com a home: és negatiu, insolidari
i individualista i violent i cruel
amb aquells qui ell considera els seus
inferiors.


* * *

El poeta escriu el poema
i s'enretira unes passes per
veure l'efecte que fa d'un tros
lluny.

* * *


Tornarem a vèncer! Estic
segur que d'aquí a uns quants anys
una gran avinguda de Barcelona
portarà el nom de Pompeu Fabra.


(Aquest poema ha estat escrit durant la tancada a Montserrat,  desembre de 1970)


De Ot, 1984


 Joan Brossa, dins, 


Jordi Balcells, Albert Roig


Què és l'amor

Barcelona

Què és l'amor, nina, em preguntes?
Senyal que no l'has sentit;
i amb mes pobres comparances,
com te'l podré definir? 
No en parla el mestre a l'escola,
ni en la llar se'n parla als fills,
i als quinze anys l'amor arriba
sobtat com un terbolí. 
L'amor és el pa de vida
que el cor troba en est exil;
l'únic bé que deixà traure
Déu a Adam del Paradís. 
Se sent com una harmonia
que conforta l'esperit,
dolça com la veu dels àngels,
pura com el seu somrís. 
Mes no hi ha instrument que puga
est cant del cel fer sentir
fins que el cor se torna una arpa
que ressona en altre pit. 

Marià Aguiló


23 de setembre de 2012

Hanníbal i jo


Sento que no sóc sol. Una rosa germana
posa en la soledat un pes d'emoció.
Obro sobtadament els ulls. Ningú, sinó
els ocells, al balcó, entre cel i barana.

Cegat pel sol, al meu davant, el vell silló
té una mirada fonda - per un instant humana.
Ets tu? Com si esperés aquell cabdell de llana,
Hanníbal als seus peus ronda somniador.

Els meus somnis també ronden plens de tristesa.
Hi ha un ram mate de roses damunt de l'arquimesa
que sembla que només l'hagis pogut fer tu.

Hanníbal tanca els ulls amb unció felina.
I mig d'esma, el meu cor, com altre temps, afina
versos amb el teu nom, que no sabrà ningú.

gener 1938

Màrius Torres. Poesies, 1977

22 de setembre de 2012

Als pobles. Déu no viu pas en un racó,

Als pobles. Déu no viu pas en un racó,
com pensen els incrèduls, sinó arreu.
Beneeix el sostre i la vaixella,
i obre honestament els porticons.
Als pobles, Ell hi és massa. En una cassola
fa llenties els dissabtes a la nit,
balla, somnolent, damunt del foc,
i em pica l'ullet com si volgués un testimoni.
Aixeca tanques en silenci, casa una noia
amb el guarda forestal. I com de broma
fa que el caçador sempre erri el tret
quan intenta abatre un ànec.
La possibilitat de veure tot això,
tot escoltant la tardor com xiula,
és en essència l'únic plaer
que un ateu es pot permetre en un poble.



Joseph Brodsky

Trad.: Xènia Dyakonova i Oriol Prat, 


Reduccions : revista de poesia, núm. 100, p. 125

16 de setembre de 2012

La poesia


Si us l'hagués d'explicar amb plena comparança,
diria que és com si, de sobte, no esperant-ho,
us trobàsseu enduts al fons clement i simple
de l'acte de l'amor, quan un fruit us traspassa,
i els ulls se us desentelen, i la llum sona a trossos,
i us sentiu les mans breus i carregades d'obra
i en la llengua un adàmic pregust d'algunes salvatges,
i visiten el crit plomes i alevosies,
i enmig de la memòria una font es concentra,
i us coronen campanes, i hi ha un saber d'orígens
tàcit en vostres gestos, en els camins que hi porten...




Joan Fuster. Terra en la boca : poemes, 1953

Moviment del port


Miralls i núvols
al gris del cel
i al gris del mar

El fum i les sirenes

i el fosc dibuix
dels estibadors del moll

Les grues mouen el bec


Remolcadors i gavines


Aquell vaixell tan negre

qui sap d'on ve?

Aixeco els ulls al cel

el sol és nou cada dia

1952


Albert Ràfols-Casamada. Signe d'aire : obra poètica, 1939-1999, 2000

15 de setembre de 2012

La construcció del Barri Gòtic



Cada dia centenars de turistes venen a visitar el Barri Gòtic de Barcelona.
És, sens dubte, un dels llocs més bonics i suggeridors de la nostra ciutat.
Dins aquesta àrea hi ha racons que són especialment fotografiats per turistes
que  busquen la veritable essència gòtica de la capital catalana.

Després de fer la foto de rigor a la impressionant façana gòtica de la catedral,
s'enfilen pel carrer del Bisbe, aturant-se abans, és clar, a fotografiar-se davant
el magnífic tram conservat de l'aqüeducte romà.



(Fragment)

Dani Cortijo. Històries de la història de Barcelona, 2010


9 de setembre de 2012

Vida

Catalunya 2010-07-10


Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d'alguna onada,
a mercè d'alguna onada.
Mentre tot això m'arriba,
que a la força ha d'arribar-me,
potser tingui temps encara de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!




Encara veig a vegades,
a vegades veig encara
els meus ulls d'infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M'han dit les veus assenyades
que és inútil el cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
A vegades veig encara... vida, vida!




Si em faig vell en les paraules,
si em faig vell en les paraules
per favor tanqueu la porta
i fugiu de l'enyorança
d'una veu que ja s'apaga.
Que a mi no m'ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena
i aniré de branca en branca
per sentir allò que canten
nous ocells al meu paisatge.
Que a mi no m'ha de fer pena... és vida, vida!




Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d'ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d'anar-me'n,
i si amb ella he d'anar-me'n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu viatge,
vull que cantin aquest signe... vida, vida!




Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d'alguna onada,
a mercè d'alguna onada.
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!




8 de setembre de 2012

Sobre un epigrama de la poeta Mero de Bizanci

Raïm blanc per Teresa Grau Ros
Epigrama


A l'àuria clastra penges d'Afrodita,
penjoll atapeït del suc de Dionís.
Ja la teva mare, la vinya, no t'abraçarà amb l'amable
sarment, ni et cobrirà amb pàmpols de nèctar.


Variació


Orfe de columna, com de l'om la vinya,
capitell de pàmpols, nèctar de raïm,
no envegis les fulles més tendres que et volten.
És que Dionís podrà protegir-les
del fred de desembre, dels llargs dits del vent?
L'hivern que ens despulla, a tu et deixa intacte
en la teva llarga, daurada tardor.



Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

6 de setembre de 2012

Lluna mareta

Mother and Child - Toranmal , Maharashtra

Així com el Sol
ens pesca a l'encesa
i som llur joguet
fins que, tip, ens desa,
la Lluna serena
ens canta non-non
jugant a ser mare,
mostrant-nos la cara
quan el Sol es pon.


Francesc Morera. D'un intent amagat, 2008

4 de setembre de 2012

Una adreça blanca...

Una adreça blanca, amb geranis rojos,
té la meva amiga.
Són les seves lletres un orgue
de missa de noces,
i quan pens en ella setze canelobres s'encenen,
setze canelobres de plata
davant l'adreça blanca, amb geranis rojos...


Miquel Bauçà. Una bella història, 1962

Visió d'Alguer

Ses bella quan te veig a la marina
finestrara com noia enamorara;
del sol besara ès sempre la tua cara
honorara de mès que una reína.

D'Espanya el gran monarca t'ha lloat:
Bonita por mi fé: bien asentada.
Catalana és la nostra llengua amada,
català és l'esperit encara honrat.

Forta i segura, bella, enguiriara
de muralles i bastions i torres grans:
del mar duenya sempre ses estara.

Més bella ses però quan festa i cants
ralegren la tua neta passejara,
ditxós jardí de tots los amants.


L'Alguer, 1956


Pasqual Scanu. Poesia de L'Alguer, 1970 
Dibuixos de Ma Dolors Mezquida i Sans


2 de setembre de 2012

Llibre de ciutats

Teatre Lliure per Teresa Grau Ros a Flickr


Ni tu tens un palau ni jo una vall
on punxar-me amb la teva rosa blava.
Perquè sols un intent de claredat
i unes humils, esteses mans ofertes
a les íntimes veus que ens fan el món,
poden parlar amb encant de la grandesa.
Te'n recordes? Els llibres rellegits
en capvespres caient amb purs missatges...
L'amor, com una sola soledat,
protegint-nos el goig, la pau, la cambra,
de la plural perplexitat del buit.
I digues quant se'ns han obert les places,
els carrers que han vist créixer els nostres anys,
els edificis que ens han pres la mida.
Posa't, amor, el clar vestit del temps
i obre la porta que ens impulsa als rostres.
D'on hem vingut, on som, cap a on morim,
hi ha un llibre que parla de nosaltres:
els noms de les ciutats que ens han bastit.



Vicenç Llorca. Places de mans, 1989