Dia clar

El cel és tan blau que tot just s'hi afigura,
               obscur, un ocell.
Fa un dia tan clar com en una pintura
              de Brueghel el Vell.
Si no estigués trist, res no fora tan bell.

                                                     (1936)

__________________________________

Bright Day

The sky is so blue that one can barely divine
             a dusky bird.
As bright a day as in a painting
            by Bruegel the Elder.
If I were not sad, nothing would be so beautiful.

                                                        (1936)

Màrius Torres. Parallel rivers : selected poems 1935-1942. P. 20-21

Chosen and translated by D. Sam Abrams.

Textos en anglès i català.                                              

L'eternitat selectiva

«Creu-me, t'estimaré eternament»
li repeteix a cada instant la mort
a l'eternitat

i ella, protestant
per aquesta desgraciada certesa

Ah, tant de bo mentissis!

la maleeix.

De: Ens hem traslladat al costat (2007)

Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020. P. 275

Traducció i pròleg de Quim Gestí.

"Una gota de calmant en un oceà de tristesa" de Kikí Dimulà. P. 13-15

Edició bilingüe.

Cançó de diumenge

Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!
Les campanes de l'església
amanyaguen el cel blau.
Pels camins de la muntanya
es veu el bruc verdejar.
L'oreig ens acaricia
i ens porta l'alè del mar.
Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!

Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.
Passa clara la riera
i sota el molí s'esmuny.
L'ala fresca de l'oratge
a l'oliver s'ha perdut.
Si és dolça la marinada
encara ets més dolça tu.
Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.

Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!
Avui és dia de festa.
Tot en silenci somriu.
Les campanes de l'església
i el teu mirar han amansit
els crits tèrbols de la terra
i han fet el cel tendre i llis.
Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!

El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.
Avui és dia de festa
i el món és verd i novell.
Quan aquesta llum s'apagui
hi haurà la llum dels estels.
Si els ulls de la nit s'apaguen
hi haurà els teus vora meu.
El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.

Tomàs Garcés. Vint cançons. 2023. P. 63-64

Il·lustracions de Ramon Rogent.

"El miracle d'aquelles Vint cançons" d'Àlex Susanna.
"Pròleg a la tercera edició" de Carles Riba.
"Pròleg a la quarta edició" de Tomàs Garcés.

Cançó de fer camí

Hi havia un mar lluny de tu
sense arena i sense calma,
gavines cegues al far,
tres peixos dalt d'una branca
i una ciutat treia fum
sempre d'esquena a la platja.
Abans de tu, tot això
eren camps d'herba cremada.

Un monstre jeia adormit
allà on recuso l'entranya
sempre amb un ull mig obert
per si l'amor no es quedava
i amb un bram rompia el mar
i queia a trossos la casa.
Abans de tu, tot això
eren camps d'herba cremada.

Abans de tu, quatre rius:
un d'asfalt que arrasa l'aire,
un de rovell a les dents,
un de tristesa enfangada
i un d'alegria petita
d'intuir-te en cada albada.

De: I. El silenci de les erugues

Sònia Moll. On fugirem, amor. 2025

La justícia

El seu perfil hel·lènic
té un punt de gravetat
                        quan està trista.
Les ones del seu pit
                        bateguen trasbalsades
si es consuma el delicte,
i quan mor la innocència,
li tremolen les mans
com si ella en fos culpable.
Mediterrània,
cerca en la llum els símbols
del poder i la força
que els déus li han atorgat.
Camina lentament,
arrossegant la túnica
entre columnes que, decapitades,
senyalen les ruïnes
d'aquell món que l'atreia
i ha deixat d'existir
perquè gosà oblidar-la.
- Només la mar resta victoriosa
llepant frisos caiguts i arcaics sepulcres.

Fuig de la ciutat morta
per entrar en les que viuen presoneres
del soroll i l'asfalt.
Travessa places, llargues avingudes,
escala gratacels,
                         espia soterranis
cercant l'home incorrupte
que vulgui secundar-la.

Són tan ineptes els seus subordinats,
tan imbuïts que la raó és una
i no un mirall a trossos
llançat al buit per la fatalitat!
Enviarà ambaixades
a les cinc parts del món
perquè proclamin
que la Justícia viu
i tard o d'hora
dicta exacta sentència.

                    Febrer 1971

De: Desitjades i benvingudes

Montserrat Vayreda. Poemes de Montserrat Vayreda (antologia 1945-2004). 2005

Edició i estudi Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

Interior

Quan arribes a casa amb la cara cansada
i t'asseus a sopar perforant les notícies
preocupat a saber com serà la setmana
(no saps la primavera de quin jardí sorgí,
et tanquen els balcons amb portes d'alumini,
avui la propietat es clou i no hi ha plantes),
llavors se't queda als llavis un matís emmandrit
com els rosers albats de les places de Siena
i voldries parlar però el tràfec i el lloc
t'han deixat en silenci. Aleshores la taula
és qui ens parla a tots dos: la verdura i el pa
i l'olor de sardines en un món sense flors.
Es fa trista la pau com un peix sense escates
i, en sopar, es multiplica, amb miracles prestats,
la vianda cremada de la dolça desídia.

Susanna Rafart. Olis sobre paper. 1996

També es troba a Vosaltres, paraules : vint-i-cinc anys de poesia al País València (1975-2000) : mostra poètica. 2003

Edició i pròleg: Lluïsa Julià Capdevila i Teresa Pascual Soler

Bosc interior

Sempre els records
ens miren en el mirall dels somnis,
dibuixen fidelment
l'amor i el desig,
l'enyor i la tristesa,
com fulles i troncs
d'un bosc molt frondós.

Quanta pluja
han deixat els dies!
Quantes llàgrimes
guardades als ulls!

La humitat del bosc,
la transparència de l'aigua,
han oxidat el rellotge del temps:
Hi ha un clímax,
una puresa en l'aire
d'aquest bellíssim 
bosc interior.

—————————————

Bosque interior

Siempre los recuerdos
nos miran en el espejo de los sueños,
dibujan fielmente
el amor i el deseo,
la añoranza y la tristeza,
como hojas y troncos
de un bosque muy frondoso.

¡Cuánta lluvia
han dejado los días!
¡Cuántas lágrimas
guardadas en los ojos!

La humedad del bosque,
la transparencia del agua,
han oxidado el reloj del tiempo:
Hay un clímax,
una pureza en el aire
de este bellísimo
bosque interior.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà

Inclou partitures dels poemes musicats

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha

Pròleg de M. Àngels Anglada

L'alegria

Amb tots els colors
faré una llaçada
i la guardaré
en capsa tancada.

Quan em llevi trista
qualsevol matí,
d'una tisorada
en prendré un bocí,
l'aixecaré enlaire
com a banderola!
... Vindrà l'alegria
i no estaré sola.

Joana Raspall. Bon dia, Poesia!. 2013

Il·lustracions de Montse Ginesta.

En la Pau no hi ha mirall

En la Pau no hi ha mirall,
ni tristesa, ni carència, ni engany.

Sols essència i veritat,
plaentment, força de voluntat.

En la Pau no hi ha mirall,
sí!; recolliment, balanceig i moviment.

Montserrat Cufí Adroher. Pensaments blaus. 2020

Prologat per Núria Esponellà.

Il·lustrat per Sònia Estévez.

Blaus

Sovint em pregunto:
Per què el blau m'escau?
Tristesa que em furga
la lleva a l'instant.
Pintar-me voldria
un vestit de dril
amb blavet o indi
o amb l'atzur del somni
d'una nit d'estiu.
O bé el brodaria
amb flors de malvesc,
les flors que emblavissen
els paranys ressecs.

Montserrat Carol. En un indret del temps. 2001

Podries...

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre...

Un altre país

fora casa teva,
i diries «sí»
en una altra llengua.

T'hauries criat
d'una altra manera
més bona, potser;

potser, més dolenta.

Tindries més sort
o potser més pega...

Tindries amics
i jocs d'altra mena;

duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,

o aniries nu
perdut per la selva.

Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.

Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
eixuts de pa negre.

Podries... podries...

Per tot això, pensa
que importa tenir
LES MANS BEN OBERTES
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,

fugint del dolor
i de la pobresa.

Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d'ell
podria ser teva.

Podries. 2017

Poesia de Joana Raspall

Il·lustracions d'Ignasi Blanch

Rambla

Rambla dels jocs d'infantesa
a mercè de tots els vents,
rambla dels enyoraments
que de l'ànima fan presa.

La que sempre hem vist estesa
sota plàtans resistents,
la que ens recorda els absents
avivant-nos la tristesa.

Si en néixer vas ser captiva
de l'espai més ciutadà,
t'has mantigut forta, viva,

a l'abast del que s'acosta.
Ai quin goig de ramblejar
sense esperar cap proposta!

             Figueres, febrer 2003

De Ciutat en festa.

Poemes de Montserrat Vayreda. 2005

Edició i estudi: Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

Nosaltres

som la fúria del vent que allunya els ports
som el fred cada nit dins de l'estable
som la pena del mar que no té platja
som la recança dels ocells dins d'una gàbia
som la set dels tuaregs a mitja tarda
som el deliri de tots els cavalls salvatges
som la ràbia del peix que empassa plàstic
som la impotència dels tucans que s'extingeixen
som la tristesa de qui sap com perdem l'àrtic
som la impaciència d'un volcà que no té lava

i fràgilment, volgudament: una feliç mancança

Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020

Premi Mallorca de Poesia 2019.

Per un somriure

Per un somriure
germà del bes més fràgil
cavalcaria
des dels poemes més tristos
fins al llevant d'un rostre.

Jaume Medina. Encalçar el vent. 1976

Pau paraula sense veu

Pau
paraula sense veu
mort, soferència
té un trist ressò
avui en cada lloc.
Vida
és un hàlit tendre
i ningú n'entén
lo dolç sou carinyo.
La cançó de qui comana
és potència
i té tanta esclaus
sempre per seguir-la.
L'innocent
no té altre
en lo sou cor,
viu sols per l'esperança.

1991  Secció A: 1a

Sara Alivesi 

Es troba en el llibre:

Atzur, or, verd i vermell : los poetes del Premi Rafael Sari (1984-1995). 2009. P. 48

Parada obligatòria

Et deixaré, si vols, la veu
Mentre tu tens els llavis closos.

Molt lentament he après els mots
I l'aspre foc que els encadena:
Són teus i en canvi et prendré un poc
De la teva llarga tristesa.

1974



Maria Àngels Anglada, dins,


Francesc Foguet i Boreu. M. Àngels Anglada: passió per la memòria. 2003

El meu cant

De no cantar
jo m'entristia:
per mi és el cant
tal com el pa 
de cada dia.

És un parany,
una ferida.
Cada cançó
s'emporta un tany
de ma florida.

Però què hi fa,
quin mal hi hauria?
Jo, del meu cant,
en vull ornar
tota ma via.



De Cant i paraules


Clementina Arderiu

Es troba en el llibre:

Poesia. 1995. P. 70

Capvespre

Soc l'arbre de la tardor,
que ha plorat les seves fulles;
la pàl·lida flor humida de pluja.
Soc el vial solitari,
sense meta i sense somnis;
el sol que no crema i declina a l'horitzó.
Soc l'ombra amenaçadora,
que s'eixampla en el cel,
l'onda de misteri que envolta la vida.
Soc el fragor d'un tro,
o la paraula que no escoltaràs mai més;
un bufec deliciós de tristesa:
l'enyorança de la vida.



Anna Cinzia Paolucci (Ligur, 1965), dins,

Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans. 2013

Edició: Noèlia Díaz Vicedo i Sandra Roig

Cleda de clamors

El plany poruc, estel a la botiga,
no tempta ni destria la tristesa,
per això el fred aquí muda en certesa:
l'hora no és senyora de la intriga.

Triguen els fruits a l'arbre i també triga
el floc de neu que dona fortalesa;
la lletra, insecte al llibre, llima estesa
la cleda de clamors nova i antiga.

Garrit, enllà, provant el foc o gruta
endins, els tombs del cant a trenc del dia
em saben dur una oferta que no embruta.

La solitud, el seny i la disputa
són nusos de la cinta que destria
el destí obert. I torna l'alegria.




Joan Brossa. Els ulls de l'òliba. 1996. 2a ed. rev.

Pròleg: Jaume Pérez Montaner

L'amiga nit

Aquest matí trobo a la finestra
un bocinet de nit.
Es veu que s'ha perdut entre la pluja,
i jo l'he recollit.
No vull que el sol el vegi i me'l desfaci
sobre els vidres mullats.

La nit i jo ens coneixem de sempre
perquè juguem plegats;
li tornaré el trosset quan les estrelles
em facin el senyal.

Si me'l quedés, la nit s'entristiria
... i no li vull cap mal!




Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta