Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris caminants. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris caminants. Mostrar tots els missatges

24 de juliol 2022

Caminants

Qui no instal·la la casa en lloc incert?
La marxa és llarga, abunden les cruïlles.
Anem d'amunt les aigües i seguim
no pas altre vial que els solcs d'escuma.



Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001

Pròleg de Miquel Martí i Pol

XXII Premi de Poesia Goleta i Bergantí 2000

23 de febrer 2020

Caminants

D'algun indret incert
he vist escapar
tots els mamífers nòmades
que d'infants vam arraconar.

Ens planyen en amagatalls
transparents,
lliures de límits.

Tenen la forma del vell pastor
que fuig d'un ramat sedentari.


Anna Fernández. Cova, 2019
Il.: Judith con H

29 de desembre 2019

Exposició

Palmell i palmell. Tot els és proper, res aliè.
Nosaltres mateixos comprenem el camí i el caminant.
Hi ha un món de paper que crema i substrats
plens d'éssers horitzontals que mengen.
Quan ens abandonem ens és més fàcil reconèixer
el nostre cos petit, en un punt molt concret.
Vosaltres, aquest llibre, la vostra versemblança,
tot forma part de la fotografia.
Diguem Lluís i allarguem la i i el seu accent.
Ha arribat l'hora d'alentir, fins i tot, les aparences.



Eva Baltasar. Animals d'hivern, 2016

14è Premi de Poesia Sant Cugat a la
memòria de Gabriel Ferrater


29 d’abril 2018

Quina hora és?

Quina hora és?
El tren marxa, l'ocell metàl·lic dibuixa un arc.
Segueixo amb els ulls aquests senders que travessen l'aire,
viaranys que han esculpit el rostre a cops de vent.
La distància és una cortina blanca.
A l'altra banda tu, Isis, que dia a dia m'has infantat.

La terra s'alegrarà del meu retorn.
Exultarà el desert que ha fruitat.
Ho vas escriure, Penèlope, en un paper de drap
perquè pogués abeurar-me
en la font que raja en una diana de llum.
Ara sé que els altres són jo mateix.


De RETORN

Moisès deixà l'Egipte
no tement la còlera del rei.
Sostingué l'esperança en l'invisible,
com si el veiés.

SANT PAU, epístola als hebreus




Teresa Costa-Gramunt. El rostre del vent. 2002

28 d’agost 2016

COMETA

En un dia bonic i per les muntanyes de Melbourne,
una dona caminava per davant dels seus cabells.
Era oliosa fusta preciosa, suau per no trencar-se,
el vaivé li penjava de les sabates i ajudava
a dibuixar seguicis, com títols que s'obren per mengecar
el camp, delimitar per files madures de vestits,
una ala folrada que no podria alçar-la en absolut,
sols podria volar per si mateixa, lliure amb l'esperit.
Un regal esplèndid
de la vida i d'ella, raspallada de tota calma
i fora, les abstraccions insinuades de la boca,
no es veien, tampoc el que queia i el que quedava per viure.
Només el detall, aquell aiguamoll amb les línies d'aigua
i el seu caminar brillant en forma de cometa, davant del sol.


Les Murray. Poemes subhumans, 2000


28 d’abril 2016

Cançó de caminant

A punta d'alba me'n vaig,
l'estrella del dia em mena:
clara i blanca, pel damunt
de la mar i de la terra.
El peu trepitja amb delit
i el cor dins el pit batega.
Adeu, riera gentil,
l'estrella del dia em mena.

S'acosta el sol per llevant
i tots els estels apaga,
però en el cel del matí
una llum hi crema encara.
Els meus passos se n'hi van,
se me n'hi va la mirada.
Adeu, romaní del bosc,
no m'ajupiré a aplegar-te.

Damunt el roure i el pi
els ocells canten i volen.
La muntanya l'han vestit
els brucs i la farigola,
i les vinyes fan claror,
i el llargandaix s'hi retorça.
Lla baix, perduda i roent,
l'estrella del dia plora.

A punta d'alba me'n vaig,
el bastó per companyia.
Enrera deixo el xiprer,
enrera deixo la vinya.
Ni escolto el cant dels ocells,
ni la riera que llisca.
El meu cor vol abastar
l'estrella del dia.



Tomàs Garcés. Vint cançons i altres poemes. 1949

Pròleg de la 3a edició: Carles Riba.

03 d’agost 2011

Pedres al riu

     per al meu fill

Llançar pedres al Segre quan
tenies tres anys
o pilotes de neu al mar Bàltic gelat
ara que ja en tens quinze
és un joc ben feliç ple de futilitat
pel caminant que mira.
I jo sempre t'imito, i faig fallida,
en l'únic acte que ens ajunta els temps.
És un perllongament compensatori
car no podem volar.
I són els projectils
que s'enfonsen en l'aigua,
s'estavellen al gel,
part dels nostres desigs d'anar a algun lloc
més lluny.
Fan un glop ben estrany contra la superfície
i no és clar si és el mar qui s'empassa
la pedra i si és la pedra qui s'empassa el mar.
Una esperança blava.
Arribem fins "allà" i sortim d'un "aquí" sense marxar d'un "ara"
en una trajectòria que duu la nostra força i molta
voluntat de res.
Només de ser-hi junts. Perquè les pedres
les ha de mirar algú allà on arriben;
hi ha d'haver espectadors
que almenys siguin quatre ulls i potser ja n'hi ha prou,
que hi ha festes privades, repetides i eternes,
sempre inútils, cofoies, fugisseres..
Una comprovació ben rutinària:
que el mar és sempre el mar,
que el riu és sempre el riu, i les pedres
no falten.

29 d’abril 2011

La Fageda d'en Jordà

Saps on és la fageda d'en Jordà?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i pregon
com mai més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, pregon i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot el món
en el silenci d'aquell lloc pregon,
i no pensa en sortir o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!




Joan Maragall. La Fageda En Jordà. 1960