Record de dona

Al sac dels anys que fugen,
or entre tanta desferra,
marxen estima i tendresa.
L'estima em folrava l'esguard,
el meu esguard en la mirada teva,
la tendresa em folrava la mà,
la meva mà agafada a la teva.

Ara t'estimaré en el record
de tantes trobades tendres
i en l'evocació del teu cos
de jonc, ivori i heura.



Toni Sitges i Serra. Amor roig. 1997

Darrer poema

Al final,

quan ja el poeta

no tingui res a dir

i els seus versos no commoguin,

escriurà un darrer poema

dreçant, amb els seus últims mots,

una escultura perenne.

Desarà després el llapis a la taula,

els papers al prestatge

i l'esguard en un racó fosc

on ella no hi sigui.

No es complaurà ja

en el dolor punyent

ni en la solitud de l'alba

d'on nasqueren els versos galants

que encisaren l'estimada.

Sap que no ha de mirar enrera

perquè hi ha massa amor

i, com Orfeu,

moriria en el precís instant

que albirés la plenitud del cos

i la fondària dels ulls que el deixen.

No escriurà el darrer poema

com els altres,

en un rampell místic.

En farà un treball meticulós i assenyat,

esmicolant records i anorreant imatges

tenaçment arrelades.

Potser hi dedicarà la resta de vida,

en aquest poema,

perquè intueix

que l'objectiu és inabastable

i, d'altra banda,

té el cervell esquerdat i la mà cansada

de tant lliurar batalles impossibles.

Toni Sitges i Serra. Amor roig. 1997

Divuit anys

A la Nora, el 21.1.1996

Quan tenia divuit anys,

les noies eren de vidre,

els guerrillers, herois

i els cabells, senyera.

El món era lluita,

i la lluita, un món.

Els llibres clandestins

circulaven amb desfici.

Ballava, però,

balades romàntiques

i de la guitarra en feia

estri de feina com l'Atahualpa,

l'Ibáñez o en Serrat.

Quan tenia divuit anys,

passava pors grises

i alguna nit d'insomni

però vivia a raig

i ple de somnis

quan tenia divuit anys.

Toni Sitges i Serra. Amor roig, 1997