Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

16 de desembre 2009

Darrer poema

Al final,
quan ja el poeta
no tingui res a dir
i els seus versos no commoguin,
escriurà un darrer poema
dreçant, amb els seus últims mots,
una escultura perenne.

Desarà després el llapis a la taula,
els papers al prestatge
i l'esguard en un racó fosc
on ella no hi sigui.
No es complaurà ja
en el dolor punyent
ni en la solitud de l'alba
d'on nasqueren els versos galants
que encisaren l'estimada.

Sap que no ha de mirar enrera
perquè hi ha massa amor
i, com Orfeu,
moriria en el precís instant
que albirés la plenitud del cos
i la fondària dels ulls que el deixen.

No escriurà el darrer poema
com els altres,
en un rampell místic.
En farà un treball meticulós i assenyat,
esmicolant records i anorreant imatges
tenaçment arrelades.

Potser hi dedicarà la resta de vida,
en aquest poema,
perquè intueix
que l'objectiu és inabastable
i, d'altra banda,
té el cervell esquerdat i la mà cansada
de tant lliurar batalles impossibles.



Toni Sitges i Serra. Amor roig. 1997