Tendres

                 A les dones que perseveren
                                            i escriuen.
               Especialment a Joana Creus.

Tendres
les fulles dels teus cabells
van adornant-me
la calma.
En aquesta hora de la tarda,
quan ni la pressa pesa
i s'esberlen les anous
ciment endintre,
el vent camina.
Cada dia fa més llarg
aquest temut silenci
d'esperar-nos ben dretes...
Quan sentirem els nostres
noms de dona
dins les parets del vent
retrunyint,
s'aturaran fins i tot
les cues de les sargantanes.
I les salamandres riuran ben grogues.

De: IV. Aigua de pluja

Roser Domènech Oliva. Teixeixo cortines d'aire. 2010

Presentació d'Andreu Francisco i Roger, alcalde d'Alella.

1r Premi del 13è Certamen Alella a Maria Oleart.

Llegat

Et llego el meu viatge d'aeroplà
per rutes trefilades en els núvols,
els llargs silencis d'ombra
quan es vessa el migdia
i el vent s'adorm sobre les ales,
el repic del crepuscle
arrenglerat a les pales de l'hèlix
que esberlen l'aire espès.

Et llego el vol d'unes paraules
per l'espai sideral,
el batec esmolat dels sons,
                                           la música
escrita a la ferida de la veu.

Tens llum als dits,
vent estel·lar als peus de marbre.

Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

Pregària pels sembrats en temps d'eixut

Delícia del món és un cel blau,
         i avui, com ens desplau!
Dau-nos, Senyor, un cel de mareperla,
àmfora d'aigua pura que s'esberla,
i begui en pau l'assedegat redol.
Ocultau-nos un dia vostre sol!

Maria Antònia Salvà. Antologia poètica. 1996

Tria i apèndix de Josep Carner

Introducció de Joan Triadú

Sota el gel

T'he après només del color de la teva pell al sol.
Damunt nostre, tones de llum. I t'acarono
com aquella nau que ara travessa lenta 
la badia.
            I sé que aquest record
resistirà l'hivern. Com un llac congelat.
Hi caminaré fort, hi clavaré els ganivets
de patinar. No s'esberlarà.
Mira l'estiu sota el gel.

Manuel Forcano, dins,

Reduccions: revista de poesia. Gener de 2002. Núm 75. P. 39

Pica la pedra amb el martell

Pica la pedra amb el martell,
pica, trenca la pedra, obre-la,
escampa'n arreu els bocins,
esberla la pedra amb l'escarpra,
pica, obre el camí cap endins,
lleva l'esberla de l'esberla,
engrunada, aspra i resplendent,
com la sorra dura de l'ara,

com la pols innocent del temps,
pica fins que no trobis pedra,
enfonsa-hi el tall, enfonsa-hi el jo,
descabdella la fosca mina,
esberla, fica't cap endins,
excava la claror sobtada,
obre la pedra, obre l'obert.

Lluís Solà, dins,

Llanterna màgica : antologia poètica. 2016

Selecció, notes i activitats: Carlota Casas i Pep Paré.

Il·lustracions: Carme Solé Vendrell.

BIO GRAFIA

Aquestes lianes m'omplen la pell.
Què ser sinó un tros d'herba fina.
Què pretendre sinó ser el verd que dignifica.

Si volgués ser un terròs
esberlaria parets.

Jo soc la que s'enganxa.
La que s'arrapa.
La que creix al marjal.



Anna Gual. Molsa. 2016

Epíleg de Gemma Gorga

Il·lustracions: Ana Cabello

Toni

         a vegades se segueixen coses en una hora
          que no s'esdevé en mil anys, diu lo Tirant xcviii.

Així l'arbre que s'esberla

el riu canvia de curs

i s'esbadellen els murs

de la vella mareperla

Tota cosa que perdura

té la vida al grat del cerç

ni que sigui l'univers

no hi ha tutia més pura

Com la fulla que es desfulla

com el vell i nou bon sempre

l'única cosa que ens tempra

és la dolçor que ens despulla.

                                 12 de febrer 1997

Segimon Serrallonga

es troba a la revista:

Reduccions : revista de poesia. Núm. 73-74, p. 82