Cançó

Vaga entre somnis la cançó
amb tremolors
de melangia.
És ressò càlid d'infinit
la melodia.

Vola dins l'aire la cançó
- ala d'ocell
la recollia-:
el ritme fresc de l'oratjol
li duu alegria.

Fosa en els núvols la cançó,
cerca l'amor
per companyia;
a la cruïlla dels confins
mon cor delia.

Dolça és vinguda la cançó
a nodrir el cor
que defallia.
Canta al·leluia l'horitzó;
ja apunta el dia.

                        1944

Josefina Tura de Bertran. Placidesa : recull de poemes escollits. 1991

Selecció a càrrec de Josep Ros i Artigues.

Autora del text: Testimoni d'amistat. 1984 Barcelona: Ascensió Puig.

L'escondiment

O tu, cor meu, que bellament jugares
en les cruïlles d'un vergê exquisit,
oint el doll de les fontanes clares,
oint dringar l'estel a l'infinit;

  que tota rosa cobejaves prendre
escarnint la temença i la llangor,
posa't al front la delicada cendra,
que ara ets ferit d'un impossible amor.

  Potser voldries solitud, misteri...
Però no cal que deixis ton camí:
pot amagar-te amb un encís aeri
la meravella del mateix sentir.

  Una superba quietud pausada
de ton neguit finíssim ha brollat;
per amagar-te a la banal gentada
basta el mateix caient d'un noble fat.

  Així a l'hora de la pau immensa,
quan sangonenta la diada mor,
cap a la terra imaginària avença
un ample riu sota una boira d'or.

Josep Carner. La inútil ofrena. 1924

També es troba al llibre:

Josep Carner. Llibres de poesia 1904-1924. 2016

Edició crítica de Jaume Coll

Caminants

Qui no instal·la la casa en lloc incert?
La marxa és llarga, abunden les cruïlles.
Anem d'amunt les aigües i seguim
no pas altre vial que els solcs d'escuma.

Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001

Pròleg de Miquel Martí i Pol

XXII Premi de Poesia Goleta i Bergantí 2000

Espígol

les primeres hores de la matinada són esplèndides per la pluja
la plenitud de la pluja al cor de la nit
el cor de la nit i els galions de la pluja
navegant a alta mar de la cruïlla del poble
el carrer és un oceà d'estels
un oceà de la pluja al cor de la nit

i de sobte

la negror sotja
una ombra commovedora

l'espígol

i les seves ones gegantines de lila
omplen la foscor amb un diluvi  de color
més dolç que els perfums àrabs
o els tresors dels encensers d'Espanya

l'espígol del poble
al cor de la nit
vessant les seves notes a les orelles de ningú
vanament afligit
i borratxo de porpra

la riquesa pròdiga de l'espígol

Mererid Puw Davies, dins,

D'Yr Wyddfa al Canigó : vuit poetes. 2005

Tr.: Iain O'Hannaidh

això és el que hauria de dir

això és el que hauria de dir,
el que hauria de ser dit per mi.
el que ningú no pot dir
d'una altra manera. dir
per no morir, per no emmudir.
dir la mort. dir el que se'n va
i el que queda. el que veus
amb els ulls de l'ànima.
el silenci ensordidor
de l'arbre cremat, de la terra eixuta,
de l'aigua que corre profunda,
profundament amagada
als viaranys de la terra.
dir l'aigua i dir el desert
en la solitud plena de la llum
i de la nit que l'amaga.
en la foscor profunda de la nit
al cor de la terra.

ser cos i ser terra
i ser cruïlla on els camins
es troben o bifurquen.
on els camins s'esborren
a l'horitzó de la ciutat somiada.




Novena i última part de la poesia: 34. ciutat líquida, p. 53-61

Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018