Meravella

Què dius, infant
amb el teu gest lliure
i la joia al rostre...?
Dignifiques el món
només en néixer.
M'arriba de tu
la força primigènia
de l'origen.
Endevino l'univers
desplegat en les teves ales
màgiques, flexibles i infrangibles.
Sempre retuda de meravella
davant teu
i del misteri que encarnes,
que en tu es mostra.

Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020

Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.

XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.

Cireres com ocells

tirar del fil de les paraules
fins a omplir la pàgina blanca.
una paraula en porta una altra
o una llum o un cric-cric
d'insecte dins la fusta.
brollen les paraules com les cireres
ixen de la cistella, paraules
com cireres, com records,
melodies d'un temps, d'un món
que endevine sota la crosta fina
del paper.

paraules com cireres,
com murmuris, com ombres
d'ocells que volen blau enllà
i tot ho abasten.

Anna Montero (Logronyo, 1954)
On els camins s'esborren. Del Buc. 2018

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

Inside out

Quan vas morir-te
em vaig girar del revés.
Ara tothom em veu les costures
i és difícil endevinar
de quin color tinc la pell per la part de dintre.
A vegades vull empeltar-me
a un cos que trobo bonic
però tots fugen de mi encara que els somrigui.
No deu ser gaire apetitós
besar venes
músculs
artèries budells vísceres.

Sònia Moll. Faci'm oblidar el bosc. 2022

cap al vespre

Endevino la balada del batec
sota el tacte de l'essència primera.
Ets el temps benigne que dorm dins meu,
que crea de nou totes les metàfores
de vuit mesos de gestació
quan l'horabaixa remou
el meu cos, mentre et penso.

Laura Dalmau. Solsticis en minúscula. 2010

Pròleg de Joan-Elies Adell

Finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna
Ciutat d'Igualada 2009

Llegat

A tu que m'has mirat amb els ulls clars
et deixo les paraules.
Les he trobat al bosc cruixint amb el sauló
i enfilant-se a les branques.
No hi ha ni «déu» ni «dogma» ni «virtut»
que no et faran cap falta
però hi ha llum a dins i un grapat de colors
alegres com rondalles.
La que m'estimo més no te la dic.
Tu que tens aquests ulls valents i clars
ja l'has endevinada.

Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

Si vingués el silenci

          A Montserrat Vayreda

Si vingués el silenci

li diria:

ー¿Com és que em fibla el pols l'aspra tonada

de les canyes que es gronxen sota el xiscle

de la tarda cansada?

¿Com és que fuges lluny,

si el cor escolta

la barca desviada del misteri,

en l'hora encadenada?

¿Com puc endevinar la llum encesa

que em portarà per un camí de pèsols

amb la florida blanca?

No t'aturis silenci;

no m'ensenyis 

el meu camí de vidre...

Maria Castanyer. Retrobar-me en la terra. 1958

Il·lustracions: Julià Grau i Santos

El cel de nit

El cel de nit és un mapa
on s'amaguen mil tresors,
que envolten la lluna blanca
i resplendeixen com l'or.

El cel de nit sap llegendes
del present i del passat:
només mirant les estrelles
les podràs endevinar.



Lluïsa March, dins,


Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants. 2007

Edició: Miquel Desclot
Il·lustracions: Mercè Galí

Avui la pluja no duu espines

Avui la pluja no duu espines. Vine.

Té, serva'm a les mans aquest cor, com si fos

un molinet de vent desbocat, de colors.

Corrents, baixa les graus on l'amor s'endevina!

Para-li cabaneta al racó dels follets

i atansa flors i fulles d'olor a la fogaina.

I jo amb polsim d'ales de voliaina

et sembraré els cabells de missatges secrets.

Deixem, al circ desert, xarxes de teranyina

i la sang que ha brollat del nostre nom ferit.

Avui la pluja no duu espines: vine!

Que hi ha un cel de setí al fort de la tempesta

i, a tocar de la llinda d'un paisatge proscrit,

castells de foc oberts a mar, torres de festa.

De Tríptic per a una quimera, 3

Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida, 1973-1988. 2000

Que ens meni la natura

Quina babel ens va escatint el viure?
Pregunta la raó de tantes coses
que canvien als ulls de cada dia.
És astut aquest ésser que interroga
el què i el com que ens agrada
o el malcontent de vides col·lectives.
Es baraten quefers, s'obliden senyes
per fer vàlid un món que se'ns capgira.
Caldria sempre lloar
el tombant més feliç que el viure ordena
-home i natura addictes sens demèrit-
per fer entre tots fecund un guany de vida.

Que ens meni la natura, sàvia amiga,
ella endevina on neix l'aigua més pura!

 Pere Vives Sarri. El temps i la joia. 1999

Si jo t'ho pogués dir

El temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir,
el temps només coneix el preu que hem de pagar;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Si hem de plorar quan els clowns representen,
o entrebancar-nos quan toquen els músics
el temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir.

No hi ha bonaventures per endevinar
perquè t'estimo més del que et puc dir;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Els vents han de venir d'algun indret quan bufen,
i alguna cosa fa que les fulles decaiguin;
el temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir.

Qui sap si realment les roses volen créixer,
o si la visió vol romandre de veres;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Suposa que els lleons s'aixequen i se'n van,
que s'escapen corrents soldats i rierols,
no et dirà res el temps, però jo t'ho hauré dit?
Si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.




Poemes de W. H. Auden. 1978

Versió: Salvador Oliva

Amor

El vent damunt la pell
Montserrat Abelló
Amor d'hivern


Peixos de nit recorden que és novembre
i que l'aigua s'escola vessant les pedres,
deixant escates d'un altre bressol.
Som sols tu i jo a endevinar el coratge
d'aquesta fosca esquerpa.
 - No diguis res,
hi ha hores que cal viure-les com cendres.
Llavors la mà recull els fruits d'una horta
on l'aigua també corre concitada:
s'estreny l'espai de la repetició
i algunes aus hi beuen de mort desarrelada 


Susanna Rafart, dins, Màscares i reclams. 2011

Fent la teva

Anàvem pels carrers
que tu havies pintat
d'aquell color que posa
els arbres i les pedres
a dins de la claror.

Entràvem a les cases
obertes en silenci
amb el teu nom escrit
al guix de les parets
cridant-lo perquè brilli.

I si algú endevinava
cap on el vent s'enduia
les fulles de la tela
o per quin punt sortia
el mar o si l'escuma
faria o no el seu pla,
tu anaves fent la teva.

Que vinguin ulls i ho vegin
ara que som aquí.


Jaume Sisterna

Homenatge poètic a Pau Casals. 1999

Mixeta

Ahir la vaig descobrir enfilada

a la reixa de la finestra que

dona a la terrassa. Mig bruixota,

observava encisada la lluna.

Ara, com si endevinés que

escric sobre ella, ha pujat

damunt la taula i amb la

poteta sobre els mots em

llepa la mà. Em felicita.

Es cargola a la falda i

deixa que vagi fent.

La mixeta és màgica,

negra, suau i immortal.

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros