Són altres realitats que s'encenen enllà de les marjals,
del verd vesprada que dorm en la tardor de les palmeres.
Inauguren les llums antigues platges, runes perdudes
a l'abisme del foc de l'ancestral caverna. Són crits,
no tingues por, són ombres que passegen indiscretes
rugositats de pedra, d'aquest caliu de mare que perdura,
d'aquest batec antic de roca grisa. No tingues por,
tots hem dubtat de qui som, de què fem i serem
demà al migdia; si profetitzar la teua terra és de savis
o més aviat és hàbit d'ignorants en terra de tots.
Bibliopoètiques
Cercar en aquest blog
04 de març 2024
La caverna
12 de febrer 2024
Utopia
¿Però com sabré, va preguntar la nena, si és el tren
correcte? Serà el tren correcte, va dir la dona, perquè
és el moment correcte. Un tren va acostar-se a
l'estació; núvols de fum grisós sortien de la xemeneia.
Quina por que tinc, pensa la nena, mentre aferra
les tulipes grogues que donarà a l'àvia. Li han fet
una trena ben tibant perquè li aguanti tot el viatge.
Aleshores, sense dir una paraula, puja al tren,
des d'on arriba un so estrany, en una llengua diferent
de la que parla, una cosa més semblant a un lament
o un crit.
on it. But how will I know, the child asked, it is the
right train? It will be the right train, said the woman,
because it is the right time. A train approached the
station; clouds of grayish smoke streamed from
the chimney. How terrified I am, the child thinks,
clutching the yellow tulips she will give to her
grandmother. Her hair has been tightly braided
to withstand the journey. Then, without a word,
she gets on the train, from which a strange sound
comes, not in a language like the one she speaks,
something more like a moan or a cry.
Traducció de Núria Busquet Molist
24 de novembre 2022
Mirall en el mirall
Arvo Pärt
En equilibri
al seu filat, les tórtores.
L'engany i la certesa.
El plany, la consciència.
L'alfals segat al vespre.
La nafra oberta al cel.
El crit, la sal dels mots.
L'abans, l'abisme. Tot
i res en equilibri.
La nàusea i la pau.
novembre de 2017
Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020
Premi Miquel de Palol 2020
14 d’octubre 2022
Si dorms tranquil
Si dorms tranquil, i és net el teu llençol,
i és càlida i segura la flassada,
si dorms tranquil enmig de la foscor
i del silenci, i si ningú no et mana,
i si, com diuen, tendra és la nit,
si dorms tranquil, i si has tancat la porta
amb clau, i si no et forcen a sentir
cap veu, i si la música no sona,
temptant la calma amb la felicitat,
i si ningú no et treu del llit ni et crida,
si dorms, i si amb la galta pots tocar
la tela emmidonada, i si somies
damunt la funda neta del coixí
(és el sol o la planxa, que l'eixuga
tan ràpid?), i si el blanc ramat dels dits
sobre el llençol càndidament pastura,
si dorms, i no t'assetgen amb lladrucs
ni crits, i no et sacsegen per l'espatlla,
si dorms tranquil, què més voldràs per tu?
És tot el que tenim, i amb això basta.
Aleksander Kúixner. És tot el que tenim : antologia poètica. 2013
Pròleg, selecció i traducció: Xènia Dyakonova
08 de juliol 2022
Convexitat del mirall
Convexitat del mirall: espasa-fred. Pont
buit
que travessa un canal
que travessa una cascada.
Riu.
Voluntat de riu.
Cavitat-martell loquaç fecund
de línies rectes, pare-roca i
clivella-mare
eterna
ignara de l'infinit del límit.
Bruc.
Com qui diu ploma. Com refugi.
Balma.
Com qui diu ala. Com futur.
Vent.
Com qui diu crit. Com ràbia.
Punt.
Com qui diu
final.
Aigua, aigua.
De: Lloses.
Núria Busquet Molist. Làpida. 2022
05 d’abril 2022
Postcard from the North, I
Qui de vosaltres xiuxiueja tots els verbs
qui de vosaltres és la cabellera en flames d'un nen
qui de vosaltres substitueix una cortina
qui de vosaltres és un sol crit repetit entre els boscos
qui de vosaltres la va trobar seca al cor d'un llibre.
01 de gener 2022
Música de flauta
La claror verda de la tarda
m'atura al límit del neguit
com una música de flauta
per les agulles dels sentits.
La ratlla fina de les notes
m'adorm l'angoixa de la nit
com el batec de sota terra
que et va dur al món amb el meu crit.
Núria Albó. L'encenedor verd. 1980
12 de juny 2021
Quan camino i és de nit
Quan camino i és de nit,
duc la flama dins el pit,
que em guia com la llanterna,
com el fum, l'udol, el crit,
com una llum, dins, eterna,
la fulla verda, perenne,
el camí que jo no he escrit.
I la veu que diu: parlem-ne.
Pol Guasch. La part del foc. 2021
Pr.: Marina Garcés
44è Premi de Poesia Catalana Josep M. López-Picó
de la Vila de Vallirana 2020
28 de març 2021
Història natural
i de la lluna que la mou;
i pel somni del llangardaix;
llur tronc, la branca a l'ocell;
els homes i les formigues.
invisible cristall,
Il.: Montse Ginesta
01 de setembre 2020
Naufragi
bressol
de cresta colpidora,
amaguen
sense pietat
l'angúnia
dels crits del silenci.
Lola Casas. Blau. 2008
31 de juliol 2020
Castells d'infants
vam omplir els jorns llunyans de la infantesa.
Sentim encara el remoreig del mar
vora les platges amb un munt de sorra.
Fèiem castells on tancàvem els somnis.
Ones suaus, amb dolces embranzides,
ens convidaven a refer de nou
la nostra tendra i bella arquitectura.
Érem novells artífexs d'un demà
sota l'escalf d'un fort sol de migdia.
De El temps passa a Cadaqués (ETP)
Quima Jaume. Misterioses fruites. 2004
Edició: Rosa Ardid i Neus Aguado
23 de juliol 2020
Alba
tan feixuga
de pas
tan lent
trencar
poc a poc
la closca
de la boira
Estripar
el pit
al crit
d'existir
perquè
sí
De Cicatriz, 1996 ; 5 sonets minimalistes, 1
Teresa Rita Lopes, dins,
Com elles = Their kind : una antologia de poetes occidentals del segle XX. 2017
Edició i traducció: Mireia Vidal-Conte, 2016
21 de febrer 2020
Flamenc
color de rosa,
lentament es posa.
Les potes són dues canyes,
el bec negret i encorbat,
i el coll com un tub de goma
cargolat.
Els flamencs són elegants,
trien, per al seu banquet,
crancs, algues i algun peixet,
i de les gambes són fans.
Quan s'envolen cridaners,
a centenars i milers,
deixen el cel tot rosat,
i el públic bocabadat.
Josep Vallverdú. Bestiolari 2. 2017
Il·lustracions: Manuel Cusachs
Pròleg: Josep-Lluís Carod-Rovira
14 de desembre 2019
La veritat
se fue la verdad al cielo;
tal la pusieron los hombres
que desde entonces no ha vuelto.
Lope de Vega
Diuen que se'ns va ascendir al cel
en no disposar de lloc a la terra,
perquè ningú ja no li era fidel
entre tant soroll, tant frau, tanta guerra...
Sovint alguns li han pregat que tornés:
ーEl món realment molt et necessita!ー
ーNo, mentre em pugueu subornar amb diners!ー
contesta amb una veu de dinamita.
I des de llavors que la falsedat
és l'emperadriu de tota conversa,
tan gran que per la seva autoritat
fins i tot la pau s'ha tornat perversa.
Diuen que algun dia sentirà pietat
de la defallença de la raça humana
i tornarà a ser com en el passat
de totes les coses, ella, sobirana.
Mentrestant, l'anem esperant com qui
espera un antídot i en ell fort s'hi aferra,
perquè a tothom pugui certament guarir
de tanta estultícia, tants crits, tanta guerra...
Montserrat Bastons i Garcia. Llàgrimes verdes, 2006
Pr.: Ricard Serrano i Ciuraneta
14 de juny 2019
Viola
Orquestra de cambra foradada
i cor de dones plorant.
Del piano de les runes
el so esquerdat,
timbals de bombes
i un udol de vent, de gos o infant.
«Sarajevo», opus XX,
per a tres fusells
i un sol crit.
Josep M. Sala-Valldaura. Cardiopatia, 1999
22 de febrer 2019
Closes i canyes
I crits aguts d'ocells als aiguamolls.
Aquest ha estat un temps per als presagis.
Teixida de carmí en el traçat de les hores
La vida es refà:
Un esbós de somriure en els ulls lluminosos
Haver vist
El traçat de l'extens en l'inimaginable Paradís.
I de nou, en l'instant
Closes i canyes.
I crits aguts d'ocells als aiguamolls.
¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯
Paliçadas e juncos
E agudos gritos de um pássaro nos alagadiços.
Tem sido este o tempo de prenúncios.
Tecida de carmim no traçado das horas
A vida se refaz:
Um risco de sorriso nos olhos luminosos
Um ter visto
O traçado do extenso no inimaginável Paraíso.
E de novo, no instante
Paliçadas e juncos.
E agudos gritos de um pássaro nos alagadiços.
Hilda Hilst. Del desig = (Do desejo), 2017
Tr.: Josep Domènech Ponsatí i Joana Castells Savall
22 de setembre 2013
El roig averany
al bell cim del camí. La divina tardor
l'ha tot ell inflamat de la seva encesor
perquè ran d'una fi conegués meravella.
Era tard. Al pendís ressonava una esquella,
s'aplegava el ramat, cantussava el pastor.
Jo de l'herba del camp en la nua frisor
seia sol, pelegrí i decebut de ma estrella.
Arbre, tu més sortós que ma vida esblaimada,
amb son cant el pastor recollí l'ovellada:
no cap somni perdut sentiria mon crit.
I el vell arbre que diu:-L'hora teva s'acosta,
oh lassat viador! Com el sol en la posta
flamareja l'amor al caient de la nit.
Josep Carner. Poesies escollides. 1979
28 d’octubre 2009
Poètica
i de sentit el vers,
alço un gran crit
enllà de les muntanyes
i en l'abisme del mar.
Trobaré el lloc
on jau el mot precís,
verge de veus
que no siguin hostils
al somni que m'impulsa.
Ara et vull dir,
a tu que em vares creure,
vaig estimar
sense intentar cap plagi,
era sincer el poema.
Quima Jaume. Poesia completa, 1993
Pòrtic de Maria Àngels Anglada