Ball

Mentre encara no se sàpiga res segur
perquè falten senyals que hi arribin,

mentre la Terra segueixi encara diferent,
com fins ara, dels planetes propers i llunyans,

mentre no es vegi ni se senti res
sobre altres gespes honorades pel vent,
sobre altres arbres coronats, altres animals,
existents, que quedin provats, com els nostres,

mentre no hi hagi cap eco més que el d'aquí
que sàpiga parlar amb síl·labes.

mentre no hi hagi notícies de cap tipus
sobre mozarts d'una altra banda,
platons o edisons, millors o pitjors,

mentre els crims que són nostres
puguin competir només entre si,

mentre la nostra bondat
de moment no s'assembli a cap altra
i sigui excepcional fins en la imperfecció,

mentre els nostres caps, plens d'il·lusions
passin per ser els únics caps plens d'il·lusions,

mentre per ara només dels nostres paladars
s'elevin alts crits al cel.

sentim-nos hostes especials i distingits
en aquest ball al casal,
i ballem al ritme de la banda local
i que ens sembli
que és el ball dels balls.

No sé si per als altres,
però a mi em basta plenament
per a ser feliç i infeliç:

un poble de mala mort,
perdut enmig de les estrelles
que li van picant l'ullet
sense voler dir res.

Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció: Joanna Bielak

Títol original: Chwila, 2002

Text en català i polonès
XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

La caverna

Són altres realitats que s'encenen enllà de les marjals,
del verd vesprada que dorm en la tardor de les palmeres.
Inauguren les llums antigues platges, runes perdudes
a l'abisme del foc de l'ancestral caverna. Són crits,
no tingues por, són ombres que passegen indiscretes
rugositats de pedra, d'aquest caliu de mare que perdura,
d'aquest batec antic de roca grisa. No tingues por,
tots hem dubtat de qui som, de què fem i serem
demà al migdia; si profetitzar la teua terra és de savis
o més aviat és hàbit d'ignorants en terra de tots.

Isabel Garcia i Canet. Claustre. 2007

XXVI Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March, de Beniarjó.

Utopia

Quan el tren s'aturi, va dir la dona, has d'entrar-hi.
¿Però com sabré, va preguntar la nena, si és el tren
correcte? Serà el tren correcte, va dir la dona, perquè
és el moment correcte. Un tren va acostar-se a
l'estació; núvols de fum grisós sortien de la xemeneia.
Quina por que tinc, pensa la nena, mentre aferra 
les tulipes grogues que donarà a l'àvia. Li han fet
una trena ben tibant perquè li aguanti tot el viatge.
Aleshores, sense dir una paraula, puja al tren,
des d'on arriba un so estrany, en una llengua diferent
de la que parla, una cosa més semblant a un lament
o un crit.

——————————————————————

When the train stops, the woman said, you must get
on it. But how will I know, the child asked, it is the
right train? It will be the right train, said the woman,
because it is the right time. A train approached the
station; clouds of grayish smoke streamed from 
the chimney. How terrified I am, the child thinks,
clutching the yellow tulips she will give to her
grandmother. Her hair has been tightly braided
to withstand the journey. Then, without a word,
she gets on the train, from which a strange sound
comes, not in a language like the one she speaks,
something more like a moan or a cry.

Louise Glück. Nit fidel i virtuosa = Faithful and virtuous night. 2017

Traducció de Núria Busquet Molist

Mirall en el mirall

 Arvo Pärt

En equilibri

al seu filat, les tórtores.
L'engany i la certesa.
El plany, la consciència.
L'alfals segat al vespre.
La nafra oberta al cel.
El crit, la sal dels mots.
L'abans, l'abisme. Tot
i res en equilibri.

La nàusea i la pau.

     
        novembre de 2017

Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

Premi Miquel de Palol 2020

Si dorms tranquil

Si dorms tranquil, i és net el teu llençol,
i és càlida i segura la flassada,
si dorms tranquil enmig de la foscor
i del silenci, i si ningú no et mana,
i si, com diuen, tendra és la nit,
si dorms tranquil, i si has tancat la porta
amb clau, i si no et forcen a sentir
cap veu, i si la música no sona,
temptant la calma amb la felicitat,
i si ningú no et treu del llit ni et crida,
si dorms, i si amb la galta pots tocar
la tela emmidonada, i si somies
damunt la funda neta del coixí
(és el sol o la planxa, que l'eixuga
tan ràpid?), i si el blanc ramat dels dits
sobre el llençol càndidament pastura,
si dorms, i no t'assetgen amb lladrucs
ni crits, i no et sacsegen per l'espatlla,
si dorms tranquil, què més voldràs per tu?
És tot el que tenim, i amb això basta.

Aleksander Kúixner. És tot el que tenim : antologia poètica. 2013

Pròleg, selecció i traducció: Xènia Dyakonova

Convexitat del mirall

Convexitat del mirall: espasa-fred. Pont
buit
que travessa un canal
que travessa una cascada.
Riu.
Voluntat de riu.

Cavitat-martell loquaç fecund
de línies rectes, pare-roca i
clivella-mare
eterna
ignara de l'infinit del límit.

Bruc.
Com qui diu ploma. Com refugi.
Balma.
Com qui diu ala. Com futur.
Vent.
Com qui diu crit. Com ràbia.
Punt.
Com qui diu
final.

Aigua, aigua.

De: Lloses.

Núria Busquet Molist. Làpida. 2022

Postcard from the North, I

QUI DE VOSALTRES...

     Qui de vosaltres xiuxiueja tots els verbs
qui de vosaltres és la cabellera en flames d'un nen
     qui de vosaltres substitueix una cortina

    qui de vosaltres engruixeix les campanes
qui de vosaltres és un sol crit repetit entre els boscos

            Qui de vosaltres va envellir una flor
qui de vosaltres la va trobar seca al cor d'un llibre.

                              Amherst, Massachusetts, tardor i 10

Maria Cabrera Callís. La Ciutat cansada. 2017

Premi Carles Riba 2016

Música de flauta

La claror verda de la tarda
m'atura al límit del neguit
com una música de flauta
per les agulles dels sentits.

La ratlla fina de les notes
m'adorm l'angoixa de la nit
com el batec de sota terra
que et va dur al món amb el meu crit.

Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

Quan camino i és de nit

Quan camino i és de nit,
duc la flama dins el pit,
que em guia com la llanterna,
com el fum, l'udol, el crit,
com una llum, dins, eterna,
la fulla verda, perenne,
el camí que jo no he escrit.
I la veu que diu: parlem-ne. 

Pol Guasch. La part del foc. 2021

Pr.: Marina Garcés

44è Premi de Poesia Catalana Josep M. López-Picó
de la Vila de Vallirana 2020

Història natural

La mar és dels peixos que hi viuen
i de la lluna que la mou;

les teulades són per la pluja
i pel somni del llangardaix;

els arbres donen a l'heura
llur tronc, la branca a l'ocell;

uns mateixos camins travessen
els homes i les formigues.

Però l'aire que s'aturava,
invisible cristall,

en el silenci del migdia,

és només pels crits dels infants.

Tomàs Garcés, dins,

Aire i llum. 1996

Ed.: Eulàlia Valeri
Il.: Montse Ginesta

Naufragi

Les ones,
bressol
    de cresta colpidora,
amaguen
    sense pietat
l'angúnia
dels crits del silenci.



Lola Casas. Blau. 2008

Il·lustracions: Carmen Queralt

Castells d'infants

De crits joiosos per carrers i places
vam omplir els jorns llunyans de la infantesa.
Sentim encara el remoreig del mar
vora les platges amb un munt de sorra.
Fèiem castells on tancàvem els somnis.
Ones suaus, amb dolces embranzides,
ens convidaven a refer de nou
la nostra tendra i bella arquitectura.
Érem novells artífexs d'un demà
sota l'escalf d'un fort sol de migdia.

                                                       
De El temps passa a Cadaqués (ETP)

Quima Jaume. Misterioses fruites. 2004

Edició: Rosa Ardid i Neus Aguado.

Alba

Alba
tan feixuga
de pas
tan lent 
                      trencar
                      poc a poc
                      la closca
                      de la boira

Estripar
el pit
al crit
                      d'existir
                      perquè
                      sí




De Cicatriz, 1996 ; 5 sonets minimalistes, 1

Teresa Rita Lopes, dins,



Com elles = Their kind : una antologia de poetes occidentals del segle XX. 2017

Edició i traducció: Mireia Vidal-Conte, 2016

Flamenc

Dins l'aigua mansa, ell,
color de rosa,
lentament es posa.
Les potes són dues canyes,
el bec negret i encorbat,
i el coll com un tub de goma
cargolat.

Els flamencs són elegants,
trien, per al seu banquet,
crancs, algues i algun peixet,
i de les gambes són fans.

Quan s'envolen cridaners,
a centenars i milers,
deixen el cel tot rosat,
i el públic bocabadat.



Josep Vallverdú. Bestiolari 2. 2017

Il·lustracions: Manuel Cusachs

Pròleg: Josep-Lluís Carod-Rovira

La veritat

Dijeron que antiguamente
se fue la verdad al cielo;
tal la pusieron los hombres
que desde entonces no ha vuelto.
                            Lope de Vega



Diuen que se'ns va ascendir al cel
en no disposar de lloc a la terra,
perquè ningú ja no li era fidel
entre tant soroll, tant frau, tanta guerra...

Sovint alguns li han pregat que tornés:
ーEl món realment molt et necessita!ー
ーNo, mentre em pugueu subornar amb diners!ー
contesta amb una veu de dinamita.

I des de llavors que la falsedat
és l'emperadriu de tota conversa,
tan gran que per la seva autoritat
fins i tot la pau s'ha tornat perversa.

Diuen que algun dia sentirà pietat
de la defallença de la raça humana
i tornarà a ser com en el passat
de totes les coses, ella, sobirana.

Mentrestant, l'anem esperant com qui
espera un antídot i en ell fort s'hi aferra,
perquè a tothom pugui certament guarir
de tanta estultícia, tants crits, tanta guerra...



Montserrat Bastons i Garcia. Llàgrimes verdes, 2006
Pr.: Ricard Serrano i Ciuraneta

Viola

Viola.
Orquestra de cambra foradada
i cor de dones plorant.

Del piano de les runes
el so esquerdat,
timbals de bombes
i un udol de vent, de gos o infant.

«Sarajevo», opus XX,
per a tres fusells
i un sol crit.



Josep M. Sala-Valldaura. Cardiopatia. 1999

Closes i canyes

Closes i canyes
I crits aguts d'ocells als aiguamolls.
Aquest ha estat un temps per als presagis.

Teixida de carmí en el traçat de les hores
La vida es refà:
Un esbós de somriure en els ulls lluminosos
Haver vist
El traçat de l'extens en l'inimaginable Paradís.

I de nou, en l'instant
Closes i canyes.
I crits aguts d'ocells als aiguamolls.


¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯¯

Paliçadas e juncos
E agudos gritos de um pássaro nos alagadiços.
Tem sido este o tempo de prenúncios.

Tecida de carmim no traçado das horas
A vida se refaz:
Um risco de sorriso nos olhos luminosos
Um ter visto
O traçado do extenso no inimaginável Paraíso.

E de novo, no instante
Paliçadas e juncos.
E agudos gritos de um pássaro nos alagadiços.



Hilda Hilst. Del desig = (Do desejo), 2017
Tr.: Josep Domènech Ponsatí i Joana Castells Savall

El roig averany

Un gran arbre vermell és damunt la comella
al bell cim del camí. La divina tardor
l'ha tot ell inflamat de la seva encesor
perquè ran d'una fi conegués meravella.
Era tard. Al pendís ressonava una esquella,
s'aplegava el ramat, cantussava el pastor.
Jo de l'herba del camp en la nua frisor
seia sol, pelegrí i decebut de ma estrella.
Arbre, tu més sortós que ma vida esblaimada,
amb son cant el pastor recollí l'ovellada:
no cap somni perdut sentiria mon crit.
I el vell arbre que diu:-L'hora teva s'acosta,
oh lassat viador! Com el sol en la posta
flamareja l'amor al caient de la nit.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Poètica

Nàufrag de mots
i de sentit el vers,
alço un gran crit
enllà de les muntanyes
i en l'abisme del mar.

Trobaré el lloc
on jau el mot precís,
verge de veus
que no siguin hostils
al somni que m'impulsa.

Ara et vull dir,
a tu que em vares creure,
vaig estimar
sense intentar cap plagi,
era sincer el poema.



Quima Jaume. Poesia completa, 1993
Pòrtic de Maria Àngels Anglada