Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 d’octubre de 2011

El món on som

Mostra de refranys de com ha anat veient el món,
al llarg del temps, el poble català:

Abans d'ensenyar, aprèn.
Bé a son país servirá, qui el cultiu millorarà.
Fonoll i ruda fan la vista aguda.
La sàlvia, salva.
Allò que atura el fred atura la calor.
Vent xaloc, vent avorrit, a la mar barques i a la terra humit.
Quant l’octubre està finit, mor la mosca i el mosquit.
L’hivern dóna les cartes i la primavera fa el joc.
Fem per la vida que la mort ella vindrà.
El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú.
Qui només llegeix un llibre no sap més que una cançó.
Vera justícia, ha compassió, i la falsa, indignació.
Dotze oficis, tretze misèries.

(Selecció)


De: Refranys i frases fetes populars catalanes, 1994

Al goig

Joia i aroma de la meva vida
és el record dels moments
que he trobat i que he fet meu
el goig tal com jo el volia.
Joia i aroma de la meva vida,
per mi sol, que he detestat
de satisfer-me amb amors de rutina.


Joan Ferraté. Les poesies de C.P. Cavafis, 1987

29 d’octubre de 2011

Som una arrel en el temps

Som una arrel en el temps
Quima Jaume

Durant molts anys
hem estat arrels d'aquesta terra,
hem donat suport a branques
que creixien lentament,
cobrint-se de fulles, en l'esperança
que un dia una bona florida
podria donar molts fruits i llavors
als nostres poemes.

Hem passat per climes adversos:

temps de sequera, inundacions,
plagues d'erugues, podades innecessàries,
silencis fora de temps, però sempre
les arrels interiors xuclen l'aigua
i les sals de la vida i som saba vella i nova,
passat i present, circulen pels nostres vasos.

Hem posat la il·lusió, com si fos clorofil·la,

en totes les fulles per absorbir
la llum de l'amor.
Hem transformat les paraules, l'aigua,
les sals, l'aire que ens envolta en versos.

Ara ja tenim saba nova que circula,

l'oxigen que es desprèn amb la seva lectura,
creixen les gemmes, arrels, branques i fulles.
Es formen els fruits i les llavors
que esperàvem.


Assumpció Forcada. Germinació, 2000

Jo en tenia una cançó

La tècnica de la santa paciència, la saviesa
immemorial i un xic d'inspiració d'última hora

Albert Canadell, Òpal de foc


Jo en tenia una cançó

la tenia del meu pare
que feia riure i plorar
i era un crit de parracaire

Sabíem una cançó

que el pobre i el ric i el lladre
la cantaven ajustats
al trencant del camí ample

Vam aprendre una cançó

que el dia que la cantàvem
el món perdia la por
i els llums pampalluguejaven



Enric Casasses. Bes Nagana, 2011



Dins l'esfera del temps

http://josepbargallo.wordpress.com/2014/03/14/montserrat-abello-la-paraula-nua-dia-mundial-de-la-poesia-2014/
Dins l'esfera del temps
contemplo sempre la mateixa imatge
que esquiva de mi se'm perd
entre fulls de quaderns inacabats,
on un i un altre cop veig escrit
el meu amor de tu.

Tu que no t'has volgut lliurar
mai al plaer dels mots, i t'has
endinsat en el silenci.

Montserrat Abelló. Dins l'esfera del temps, 1998

23 d’octubre de 2011

Com...

Com aquell que se'n va amb la maror i el crepuscle,
com la pluja s'adorm en les fulles del salze,
com petjades d'amant devers l'amor que bleixa,
com el vent que transforma ta immòbil faç de l'aigua,
com el conquistador que uneix bandera i terra,
com les vocals d'escuma de la mar riallera:
així voldria jo que entressis, Poesia,
amb l'ocell, ja foguera, el somni i les estrelles...

26-III-78



Agustí Bartra. La fulla que tremola, 2009


Amic

Platja de la Barceloneta (Barcelona)
Des de la tèbia tardor dels meus anys
t'he anat retrobant i he anat confegint
pensaments, somnis i després paraules
per poder expressar moments irrenunciables.

Potser en l'ample riu de l'existència
les nostres vides es varen creuar,
silencioses, en l'atzar dels temps, i
com dues gotes d'aigua intemporals,
per breus instants, lliscaren dòcils
pel llindar de l'embruix del desig.
Però l'amor és un cabal d'esclavitud
i escollirem, per sempre, compartir
els immensos i eterns mars de llibertats.

Montse Gibert. Somnis de tardor, 1999

22 d’octubre de 2011

L'hort de les palmeres

Com en convivis d'èpoques antigues,
eren el pa i el vi de veritat.
I, al costat del raïm i les espigues,
relluïa la flor de l'amistat.

Les abelles melífiques de l'Àtica
eren ara paraules en saó:
de vegades amb punta epigramàtica,
de vegades amb pauta de lliçó.

Gran silenci per l'hort, gens espontani,
que no es trobava mort, sinó dormint:
bategava el gesmil vora el gerani
i el cinamom a prop del terebint.

Les palmeres, dins aires penumbràtils,
muntaven i muntaven cap als cels.
I va arribar un temps que, en lloc de dàtils,
ostentaven la joia dels estels.


Francesc Almela i Vives, dins,

Els arbres a la poesia catalana, 2007

21 d’octubre de 2011

Vint-i-u d'octubre

Damunt la sorra de la platja, de nou,
he vist dibuixat el perfil del poble
on, tantes vegades, vaig retrobar-te.

La ment ha ancorat, una a una, les imatges
en la mar del pensament i, amb saviesa,
ha recuperat totes les mirades perdudes
en la dolça intimitat de l'estança antiga,
que càlidament ens acollia, en un hivern
que ja mai més recobrarem.

Montse Gibert. Somnis de tardor, 1999

L'amistat [I]

enjoy the view - Barcelona - HDR
De vegades, tal com diu Jean Tannery, és bo tenir amics
absents per tal d'escriure'ls el que hom no s'hauria atrevit
a dir mai, ni tan sols a ells. L'espai virtual ens permet
comunicar-nos veloçment, transmetre els dictats del cor,
sense experimentar el temor de la presència de l'altre;
ens dona la possibilitat de sincerar-nos, perquè l'altre
és lluny. No és un acte de covardia; és una facilitat.
Amb tot, hi ha comunicacions, transmissions, que
solament poden fer-se en l'espai presencial, en
aquell màgic encontre rostre a rostre.


(Fragment)


Francesc Torralba. L'amistat, 2008

16 d’octubre de 2011

Petons fugitius a les parpelles

La mirada us acull, regions serenes,
petons fugitius a les parpelles.

Però entre tanta estesa dolçor del blau
cap joia, cap bàlsam per a l'ànima...
Oh llunyanes lluites de la torbada terra
on la guerra perdura amb tèrboles flames!

Petons fugitius a les parpelles,
vosaltres, regions serenes, clares esteses d'olivars,
constel·lades de blancs encantats refugis,
vosaltres, grans arcs de mar somrients,
com llavis d'inhumans Déus...


Sibilla Aleramo (Selva d'amor, 1987)

15 d’octubre de 2011

Lletra a lletra m'he fet un lot d'imatges

Lletra a lletra m'he fet un lot d'imatges,
m'he buscat, poc a poc, pels meus prestatges
plens de pols, com el pis dels meus projectes
de somnis i passions, que és cert que ens mouen.
Els dies van passant; les nits reclouen
el vent tan estimat de plors i afectes
i el plat més quotidià té les més noves
sensacions, com ahir; podríem dir
que de tot trec el bell, petit bocí
romàntic, com de tots quan som tan joves.
Jo puc tenir més nervi i més afanys,
tots sabem i hem tingut uns dinou anys
(i tots també hem canviat les nostres robes).



Josep Pedrals, dins, Barcelona poesia, 1998

Ed.: Gabriel Planella

14 d’octubre de 2011

Cicle menor, 2


Amants adormits
al flanc de l'aurora
la nit ja s'arbora
d'àlbers estremits

i perquè la llum
que el sospir li qualla
en molsa que calla
i en fulla que brum

no geli dins l'ambre
que us balma la cambra
son poble morós

pel mirall la buida
d'ombres i es descuida
de vosaltres dos!

6.10.50


Armand Obiols, dins,
T'estimo... més de cent poemes d'amor i de desig, 2002
Ed.: D. Sam Abrams

Lectures

El que hi ha a fora té un llenguatge

que no sé com llegir:
el xiuxiueig del vent
mentre abraça les fulles i el carrer,
els sons de cada insecte,
l'olor de cada pedra,
les paraules dels núvols en aquest mar de cel.



Si miro amb ulls de cec, llegeixo

aquell altre llenguatge que hi ha en mi:
les mans del meu jardí escanyant les heures,
els mils camins de l'ombra,
els límits de la llum,
el silenci de tot el que s'ha escrit
sense llenguatge.




M. Rosa Font Massot. Un lloc a l'ombra, 2011

12 d’octubre de 2011

I a l'habitació,

Duomo de Milà (Itàlia) per Teresa Grau Ros
I a l'habitació, de les flors pintades als rajols
en faig un ram,
i amb els meus dits et busco
com abelles per fer dels records
mel.




Manuel Forcano, dins, 4 poetes 92, 1992

El somriure

Tinc el somriure,
el que tenies quan vas anar-te'n,
en ser que la pluja agredolça et difuminava
cap al final de la primavera.
El carrer era amb corbes, empedrat.

Embellida però no del tot falsa.
Un poema s'assembla a un bes
des de la distància.

El carrer era llis
i acabat d'asfaltar.
El sol s'allargava moltes milles
abaltit amb vanitat.

L'aire era tebi
i perfumat amb quitrà.
Vaig notar que les parpelles em suaven.

Una pedra rodolava pel carrer.
Una brisa rogenca acaronava les fulles
i les deixava immòbils.

Em treia la pedra de la sabata
i quan et vaig tornar a mirar
tenies aquest somriure.

Em va fer més mal quan va sortir;
la pell esbossada pel fregadís,
la coïssor afilada d'alleujament.
Desitjava que plogués
però no plouria.

No somriguis, et volia dir.
Ara només desitjaria haver-te preguntat per què.
Per què somreies?


Rosalyn Stewart (versió catalana de G.P.) dins, 
Barcelona poesia, 1998

9 d’octubre de 2011

Poema simple

Parc de les Aigües (Barcelona)
(per a un punt de llibre amb poema visual d'Edu Barbero,
en commemoració dels 18 anys de l'Aula de Poesia de la
Universitat de Barcelona
)
A la manera de Chesterton


Fóra bo que sempre estiguéssim contents,
però de vegades estem tristos.

Fóra bonic si estiméssim per sempre,
però a voltes ens trobem odiant.

Fóra veritat si sempre la diguéssim,
però a cops mentim.

Avui m'has somrigut.
M'has dit que m'estimaves.
I crec que era veritat, i que era
avui.

¿No et sembla extraordinari?




Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color, 2011


Era un vell pou, tot guarnit d'heura,

Heura
Era un vell pou, tot guarnit d'heura,
on els ramats solien beure;
i allà, murmurejant alegres cantussols,
un al·lotell veu qui jugava
sota el brocal, a on cercava
la mica d'ombra que donava,
i, allà en terra, un paner al ras de caragols.

I l'infantó, dins sa mà bruna,
les agafava, una per una,
les pobres caragoles, i així se posà a dir:
-Caragolet, treu la banyeta,
caragol, caragol, mongeta,
surt aviat de ta cel·leta,
o, si no, esclafaré ton petit monestir
.-

La bella, amb cara assoleiada,
qui ja al poal s'era abocada,
arbora tot d'un cop son caparró eixerit:
-¿Què fas aquí, minyó? -demana-.
¿Véns a aplegar, de bona gana,
caragolets per dins la plana?
-Sí que heu endevinat! -li respongué el petit-.

Veus-els aquí, en ma canastreta,
són de platet, de la mongeta,
del segador. -¿I en menges?... -¿Menjar-ne, jo? Ni mai!
Al mercat d'Arles nostra mare
els porta a vendre, és menja cara!,
i ens du pa tendre; més bo encara.
¿Hi sou estada, a Arles, algun camí? -Jamai.

-¿Ai! no? ¿Mai, mai hi sou estada?
Jo hi som estat, qualque vegada!
Pobreta, si sabíeu quina gran vila que és!
¿Arles? Talment ja s'és estesa,
que del gran Rose i sa riquesa
i ses set boques ha fet presa!
Arles té bous marins amb un banyam remès.

(fragment: cant vuitè, la Crau)


Frederic Mistral. Mireia, 2004 ;  tr.: de Maria-Antònia Salvà

8 d’octubre de 2011

Conversa

. Affection
M'has besat al front o a la boca,
no ho sé,
m'ha arribat només una veu dolça
i la densa fosca
ha envoltat l'astorament d'unes tímides pestanyes.

Al front t'he besat de pressa,
car m'ha trastornat
el perfum del teu alè tot fluint,
però no ho sé,

-m'ha arribat només una veu dolça
i la densa fosca
ha envoltat l'astorament d'unes tímides pestanyes,
m'has besat al front o a la boca?

(De Poma de la falda)


Jaroslav Seifert. Els galls, els morts i l'amor de les dones, 2005

7 d’octubre de 2011

Fulles d'auró a l'octubre

Rogenc fullatge
que caus a dalt la serra,
com una pluja:
atura't una estona,
que vull veure l'amiga.


Kakinomoto Hitomaro

_________________

Després d'un seguit de males anyades

De dalt la torre
guaito tènues fumeres
als meus dominis.
Les cuines del meu poble
comencen a refer-se.




dins,


Miquel Desclot. Per tot coixí les herbes, 1995

6 d’octubre de 2011

Transformar l'imaginari

Alliberar-nos de la idolatria del consum
i del creixement pel creixement requereix
transformar l'imaginari personal i col·lectiu,
transformar la nostra manera d'entendre el món
i d'entendre'ns a nosaltres mateixos.

(fragment)

Jordi Pigem (Bona crisi, 2009)

És una càrrega d'auró, tallada

És una càrrega d'auró, tallada
i apilada d'acord amb la mesura.
No en sé veure cap altra per allí.
Ni hi ha petjades a la neu del volt.
I no és pas tallada d'aquest any,
ni tan sols del passat, o fins de l'altre.
La fusta és grisa i se'n desprèn l'escorça,
la pila es clava a terra. La vidalba
l'ha lligada amb cordills, com un fardell.
La sosté d'un costat un arbre viu,
i d'un altre una estaca amb estintol
a punt de caure. Penso que només
algú que visqui per mudar de feina
pot oblidar un treball que va costar
tanta suor i esforç amb la destral,
i abandonar-lo lluny de llar o estufa
perquè escalfi el marjal amb el caliu
pausat i sense fum de la ruïna.

Robert Frost. Al nord de Boston, 1994

El rei Demetri

... no com un rei, sinó com un actor, es posa una clàmide
fosca en comptes de la teatral que portava, i s'esmuny sense
que el repari ningú
. PLUTARC, Demetri, xliv,9


Quan van abandonar-lo els macedonis
i van donar entenent que preferien
Pirros, el rei Demetri (que tenia
l'ànima gran) de cap manera -diuen-
a tall de rei no es comportà. Sortí
i es va treure les vestidures d'or
i va llençar el calçat que duia,
tenyit de porpra. A correcuita
es va posar vestits senzills i va fugir.
Portant-se a la manera d'un actor,
que, quan ve que s'acaba l'espectacle,
es canvia la roba i es retira.


Joan Ferraté. Les poesies de C.P. Cavafis, 1987

4 d’octubre de 2011

Metamorfosi de canyes esgrafiades en ígnia volada,


Metamorfosi de canyes esgrafiades en ígnia volada,
imatge líquida, intimitat callada, els teus ulls.
Flairant la molsa s'alcen les paraules en sord murmuri,
s'endinsen en les aigües genèsiques, ressò de sons profunds.
Els moviments s'acorden per sobre el temps suspès:
vianant del teu cos, em fonc, boscatge obscur,
aquesta hora suavíssima d'un capvespre encalmat.



Zoraida Burgos, dins,

Paisatge emergent, 1999
Ed.: Montserrat Abelló

T'explicaré el llessamí

Jasminum amplexicaule per Ray Cui a Flickr
T'explicaré el llessamí
del capvespre de tardor.
I tu, dona múltiple d'amor,
la blancor dels orgasmes diversos
i el perfum de l'aquí d'abans,
quan ser jove era el fet quotidià
dels llargs dies plens o escurçats
pel punyent desig del flairós llessamí
enfilat a la finestra de la pell.



Maria Oleart, dins, 

Paisatge emergent, 1999
a cura de Montserrat Abelló ... [et al.]

1 d’octubre de 2011

Pedra roseta

A Lourdes Ortiz

De les coves a les pedres,
del jeroglífic al papir,
de la ploma al paper,
de la impremta a la impressora
hem fet combinacions de les lletres
fins a convertir-les en paraules,
en idees portadores de la màgia,
de la litúrgia del pensament.

Les hem creat del silenci

i els hem donat totes les facetes
de la tolerància i de la llibertat.

Hem tremolat en pronunciar-les

i hem sentit el seu dolor
quan han estat dilapidades
per les conveniències, per la injustícia,
presoneres perquè buscaven la veritat.

Però en les coves, en els jeroglífics,

en les presons i en els dubtes,
les paraules segueixen vives
estimulant la nostra consciència,
gravades en la pedra roseta dels sentiments.



Assumpció Forcada. Evolutio, 2000