Com en convivis d'èpoques antigues,
eren el pa i el vi de veritat.
I, al costat del raïm i les espigues,
relluïa la flor de l'amistat.
Les abelles melífiques de l'Àtica
eren ara paraules en saó:
de vegades amb punta epigramàtica,
de vegades amb pauta de lliçó.
Gran silenci per l'hort, gens espontani,
que no es trobava mort, sinó dormint:
bategava el gesmil vora el gerani
i el cinamom a prop del terebint.
Les palmeres, dins aires penumbràtils,
muntaven i muntaven cap als cels.
I va arribar un temps que, en lloc de dàtils,
ostentaven la joia dels estels.
Francesc Almela i Vives, dins,
Els arbres a la poesia catalana, 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada