Que tinguis llum (Retrat breu amb futur)

Pentines l'aire amb els cabells,
el vent t'abraça.
Dibuixes l'ombra d'un sol groc,
i de la lluna, plena.
Els ulls, de nit tancada,
blau verd sobre un fons negre,
l'espera de la pell que t'acompanya.

Els camps et llauraran totes les passes,
un riu navegarà damunt el cos.
I si mai una llàgrima s'escola
fent un camí, fora els camins solcats,
les teves mans consolaran els ulls,
el cel t'acollirà 
i la pluja et portarà de nou
al centre de la terra,
a un mar de nits
sota els estels encesos.



Tomàs Lluc. Lletres poètiques : poesia il·lustrada per a joves de 10 a 100 anys, 2011
Il.: Cristina Losantos

Catalunya, Catalunya

Plugims de llibertat

s'escampen damunt teu.

La vida refredada pels hiverns gelabrosos

ha acabat esclatant dins teu esponerosa.

Les flors abans marcides de cop s'eixoriveixen

del llarg son xafogós.

Ragen del teu alè

com pètals d'una flor

un doll d'ànimes noves.

Catalunya, Catalunya

No deixes mai d'estendre el teu ample brancatge

envers aquells ocells ferits i alatrencats

que els caçadors empaiten.

Mai deixes de teixir

amb el fil de mil mots,

ni mai de donar beure als cors assedegats.

Esbatanes els ulls que romanien clucs.

El teu do més preuat és tot reblert d'amor

Assacies els ulls dels qui amatents t'admiren

i de tothom qui aculls.

Catalunya, Catalunya

Terra de destí obert

que sega mil cadenes

cap a un nou horitzó que ara fa renéixer

nous altres segadors.

Tot i que el camí és llarg

l'esperança és més forta.

Ta força sorgeix d'ella

perquè ets nascut poema

que entrelliga els seus versos

que el temps ens ha escrit.

Com s'exalta el meu cor

sentint com ara arriben

tambors de llibertat!

Salem Zenia. Jo soc l'estranger : poemes de revolta i d'exili. 2015

Traducció: Carles Castellanos i Llorenç

Pròleg: Carme Arenas

A Maria Àngels Anglada, el dia de la seva mort

                Tota paraula de poetes t'acollirà
sobre la mort, estesa, tindràs un full en blanc
i serà tou el llit de les paraules
t'acollirà la veu i les veus que coneixes
fragmentada, ara sencera,
en el cel que vas cridar a la terra
                                                            sempre els teus àngels!



Inèdit.

Margarita Ballester. Poemes. 2000

Estils de vida

Un carrer de la ciutat
una cantonada
un niu
sempre són
massa poblats

però jo accepto
la situació

m'agrada la tenda farcida
de l'adroguer jueu
escoltar amb rialla silenciosa
la dolça
i privada llengua hebrea
exigir
la meva llet
el meu iogurt
FRESC!




Tinc tanta sort!
Puc volar
vora les aigües dels rius
en una cabina ben closa
amb la posta de sol davant meu
que abraça el curs ràpid
del riu. A l'altra banda
els boscos grocs i ondulants
forts vigorosos.

M'agrada pensar
que mai no deixarem
aquestes dues menes de vida:
l'olor
de la populosa ciutat bulliciosa
i una vida voltada
d'oms, roures, aurons
que aixopluguen gaigs blaus i esquirols
flaire de terra, aigües que corren
la daurada ràfega de fulles.

M'agrada pensar que
els meus nets
ho entendran
-respirant a fons-
s'aferraran a aquestes
dues maneres de ser humans.



Dorothy Livesay, dins, 

Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 2010

Edició, traducció i
pròleg de Montserrat Abelló.

A la Laia

Escolta: el teu nom parla amb tu.

Cada lletra fa costella:

diu: demà i mai.

Tu mira. Fuig sense nom!

En el través no cal amagar-se,

ni ala. En l'aigua t'espero,

amb el silenci que ara guardes:

d'una pruna i d'una nou.

En la mudesa del setembre

i la seva maduració...

(Fragment)

Josep Ll. Badal. O pedra, 2002

Pluja fina

Ara que està emplujat,

va bé d'estar-se a casa,

escoltar música, parlar

de coses i més coses.

Fragment.

Narcís Comadira. Poesia : 1966-2012. 2014

i també a:  e-Biblio Catalunya

La llengua que ens habita

Menorca, orgullosa i acollidora. La penya grisa batuda per la

mar i el vent. La infantesa que es bressa en l’arena blanca.

Serena, malgrat la lluita constant contra la destrucció. Contra

el ciment. Que també voldria tapar la nostra boca. Els nostres

mots. Paraules i paisatge que ens han donat forma. Des de

sempre. Som la terra que respiram. Som la llengua que ens

habita. Feta de paraules i paciència. Una immensa paret seca.

Que protegim i ens protegeix. Perquè mai no oblidem qui som.

Perquè mai no ho oblidin. Aquells que, destral en mà, ens volen

esquarterar l’ànima. Terra i llengua. La lluita constant. Menorca,

amb la fortalesa de la penya eixuta i la calidesa de l’arena

blanca. Amb la serenor, com va dir el poeta, d’una estàtua.

Maite Salord, dins,

Versos per la llengua. 2014

Record de Solsona

Fa una lluna clara i una nit serena.
Jo m'estic a la plaça de Sant Joan;
damunt les finestres cau la lluna plena,
cau damunt la pica que la fa brillant.
Aquesta plaça és tota recollida,
tan aquietadora i tan suau,
que sembla un replanet d'una altra vida
on s'anés a abeurar-hi un glop de pau.
Jo no sé pas per què jo aquí voldria
estar-hi llarga estona quietament,
amb una noia sols per companyia
sens besar-la ni dir-li cap lament.
Veure el tresol que d'aquí estant s'albira
sense esflorar-li el seu cabell gentil,
sols sentir-la a la vora com respira...
I respirar aquest aire tan tranquil.


Josep M. de Sagarra. Antologia poètica, 1994

Companyia

Com pues d'eriçó,

sentíem l'afuada

solitud de la nit.

I, quan el déu solar

escampa el do sagrat,

a punta d'alba,

neix la rosa, impalpable,

amb llargs pètals, que tenen

mudança de colors.

I naveguem

per l'oceà celeste

de la llum... Ulls que canten

la glòria d'Apol·lo!

Mans que amanyaguen

el volum, cantellut

o amorós, de les coses!

Pensament que retroba

l'antic nom, ben cairat,

com un fi dau de vori...

Frescor de l'aire,

solitud esvaïda,

matinal esperança.

Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985

L'estat poemàtic

Tot poema bo és una mena d'utopia
W.H. Auden

A l'estat poemàtic,
s'ha esvaït qualsevol opressió
per la rebel·lió de l'art,
una és la del mecenatge
lliurat pel dictador de l'ofici
al proletariat consonàntic
i a l'aristocràcia vocàlica.

A l'estat poemàtic,
les síl·labes viuen confortables
dins les llars de les paraules,
i l'estret veïnat es fa cada vegada
més amical
als fàcils carrers de la sintaxi.

A l'estat poemàtic,
qualsevol govern és perfecte,
atorgat, com és,
pel poder de la gramàtica
als habitants del poema.



Bryan Martin Davies, dins, 
 
Poesia gal·lesa actual. 1992

Sento créixer la companyia

Sento créixer la companyia

en els meus poemes

que tu escrius

en llegir-los.

Benet Rossell, Antoni Clapés. Un sol punt. 2009

Tot és possible

Tot és possible entre els meus llavis:
Allò que potser no s'ha dit mai i allò que potser encara
no sé dir, però que ja arbora voluntat i esperança.

He crescut vora un mur de sofriment que em dona
la mesura de tota benaurança i és així com és possible
trobar dins meu la llavor que es lliura en el cor de la
terra.

En les noces de l'Amor amb la Terra, la mar retroba
el seu so, el batec imperceptible del peix menut, fràgil
i vaporós com l'escuma.

Tot és possible, doncs, entre els llavis: cavitat on
restaurar el coneixement d'allò que és encara Innombrable.
Perquè Déu també es mira el món amb ulls de mare.



Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994

Pròleg: Guillem Viladot
Epíleg: Isabel Pijoan

El poble

No és gairebé ni un carrer, són massa poques les cases

per merèixer-ne el nom; simplement un camí entre

l’única taverna i la botiga única

que no duu enlloc i desapareix al capdamunt

del petit turonet, esborrat

per la llarga erosió de la marea verda

d’herba que no para d’envair

aquest darrer destacament del temps passat.

Hi passa tan poc; el gos negre

que es grata les puces sota el sol calorós

és història. Però la noia que travessa

d’una porta a l’altra adquireix una escala

més enllà de les dues dimensions d’aquest dia plàcid.

Continua, doncs, poble, perquè al teu voltant gira

amb un eix lent tot un món tan vast

i amarat de sentit com qualsevol ponderat

pel magí solitari del gran Plató.

R. S. Thomas. El cel de la finestra : poemes escollits. 1995

Traducció: Francesc Parcerisas i Jordi Ainaud

Ets

Com el sol després de la tempesta,

com la pluja en la sequera,

com els estels en el firmament,

com l'aigua en el sedent.

Com un esguard mirant la lluna,

com un somriure després d'un plor,

com una bombolla d'aire fresc,

com un raig de llum en la foscor.

Com una cançó que acarona l'ànima,

com un fil d'or en un cabell bonic,

com una barca camí del seu port,

com una rosa vermella al teu pit.

Com aquest poema fet a l'alba...

Isabel Margarit. A trenc d'ona. 1999

L'última nit que vaig mirar la platja

L'última nit que vaig mirar la platja

tenia un so de partença,

un silenci d'escuma fosca,

una remor de roques invisibles.

Tenia el gest inconclòs

dels dies que no retornen,

la passivitat d'un crepuscle color pèrdua,

la serena desesperació dels batecs.

(Vaig replegar tots els objectes

en la falda de l'estiu

i era dolç de comprovar

que encara et contenien

com la mirada de Giulietta Masina

en Aujourd'hui peut-être).



Marisol González Felip. Paraula del retorn, 2002

Dona que mol gra

Terracotta del s. V aC.
Atenes. Museu Nacional

Les ombres del captard couen el pa
d'aquest silenci a estones tan difícil.
Quan tot s'assembla a tot, la teva mà
retalla, en la grisor d'aquest monòton
vaivé del pensament, els quatre gestos
precisos i senzills perquè tot torni
a ser essencial: la llenya, el foc,
el llibre inacabat, l'hora dels bous.

De lluny estant, el fumerol galleja
i escriu, pels tenderols, que no hi ha res
d'efímer, si tu vols.

Domini càlid.

Jacint Sala. Filferros de llum, 1994

Com

Com aquell que se'n va amb la maror i el crepuscle,

com la pluja s'adorm en les fulles del salze,

com petjades d'amant devers l'amor que bleixa,

com el vent que transforma ta immòbil faç de l'aigua,

com el conquistador que uneix bandera i terra,

com les vocals d'escuma de la mar riallera:

així voldria jo que entressis, Poesia,

amb l'ocell, ja foguera, el somni i les estrelles...

26-III-78

Agustí Bartra. La fulla que tremola. 2009

Et dono la mà

Et dono la mà
i recullo els teus dits.
Et dono els meus dits
i em condueixes.

Guillem Viladot. Poesia completa. 1991. Vol. 3

Onada suau

Com una onada suau d’escuma blanca

que retorna a arrapar-se

a la càlida sorra,

així et somio,

amb exquisida confiança.

Teresa Grau Ros 

A l'estiu

Poc poblada, la comarca.
Malgrat enormes camps i màquines,
els pobles jeuen endormiscats
en jardins de boix; els gats
poc sovint els encerta una pedregada.

A l'agost cauen estels.
Al setembre hom anuncia la cacera.
Encara vola l'ànec gris i la cigonya es passeja
per prades impol·lutes. Ai, els núvols
com muntanyes volen per damunt dels boscos.

Si, estant aquí, hom no obre cap diari,
el món es troba en ordre.
En les xicres de puré de prunes
es reflecteix amable la pròpia cara i
els camps lluen d'un vermell de foc.




Sara Kirsch. Rückenwind. 1984

Tr.: Joan Parra