Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carícies. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carícies. Mostrar tots els missatges

06 de desembre 2023

Peresa del joc

I

Sobre la gropa
d'un cavall de pell rosa
avança l'ambre
de la vostra infantesa
cap als flancs de la terra.

II

Llum de llimona,
matinet de novembre
agrint els llavis
i les paraules quietes
de qui no sent temença.

III

Sorra que mires
l'infant distret com juga
enterra l'alba
dels mariners que moren
sota les teves dunes.

IV

La neu no cansa:
no cansen les carícies
que al cos reposen,
ni la incertesa clara
de retornar a la infància.



Susanna Rafart. Olis sobre paper. 1996


Nota de l'autora a La tanka catalana. 2011. P. 206-207

"En el meu primer llibre que no val la pena recordar,
Olis sobre paper, si no és perquè encara l'associo a
la dolçor dels tarongerars de Gandia i Beniarjó i a una
aleshores dificultat per escolllir entre els camins de la
poesia i de la pintura, també hi vaig escriure algunes
tankes sota l'epígraf Peresa del joc. Peresa i jocs
ribians ajustats a la mirada sobre l'infant.". 

11 d’agost 2023

Far

Morir-se deu ser semblant
a prendre's unes canyes
al Tocs de Llançà.
La brisa nocturna
s'amara a la teva camisa,
els astres t'empaiten
en l'angle perfecte que esbossa
el teu nas.
Morir-se deu ser aquesta llum
que penja del tendal.
El nostre cansament
convertit en miratge.
Que ens brollin dels cossos
milanes i estrelles
quan entrem al mar.
Morir-se és lliscar
del Far de s'Arnella la cala perduda
de la immensitat:
silenci, braçades,
carícia d'onada,
                                        descans.


Eli Sanz. Posidònia. 2022

04 de maig 2023

argoat

cando chegues á casa protexida na rocha
e saibas do crepúsculo todo o que sorriu a alba
acéname para que che cante
e che traia nun cesto caricias do día.

pero que ela che amose o rosa do granito
e che diga coma min rombada polo mar:

serei louca libre a máis quererte, Argoat.



Olga Novo. Nós nus. 1997

Ilustración da cuberta: Xosé Freixanes

Premio Losada Diéguez 1997

23 d’abril 2023

La corda d'un violí

La corda d'un violí és de tripa,
era de tripa i ara és de metall
que és fred i mort però mai desafina,
gris i perfecte com un hospital.
Llavors, la corda de tu era viva
plena de tares i trets de passat.
Feréstega, cantava amb la carícia
i se'm trencava amb el frec d'un dubtar.

No t'estremeixo més contra la fusta
quan per fer-te sonar et trec de l'estoig;
i ara ets de seda, i ets so i no crit rústec.
I et voldria tocar, però em fa por
que, si altre cop et sento, et vulgui mut.
Eres la corda que dorm al taüt.

                                     Abril del 2020


Eloi Creus, dins,

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2022. Núm. 118. P. 21

31 de desembre 2022

No sabràs

No sabràs mai les vides esgarrades,
els desigs malgirbats, els somnis fosos,
els impulsos cucats, l'ardor somorta,
les carícies mudes, esvortades
només per la buidor d'una paraula
indigna: la paraula dignitat.

Feliç aquell qui es reconeix indigne
d'entrar dins cases d'altri, respectables,
i amb peu lleuger visita el propi cor.



Nicolau Dols. Feliç. 2020

Pròleg de Jordi Llavina.

Epíleg de Biel Mesquida.

08 d’octubre 2022

31 de maig 2022

Mare

L'alegria és una pols màgica
que s'amaga
darrere dels batecs del temps.
Crec que hi ha gent
que no la veu mai.
Crec que n'hi ha d'altra
que no s'atreveix a abraçar-la sovint
— potser per por d'enamorar-se massa
d'una festa tan curta —.

Quan penso en tu,
la primera paraula que em ve
al cap és aquesta:
Alegria
              malgrat els dolors,
els desenganys, les lloses,
les penúries i les cicatrius.
Alegria tossuda de qui,
després de tot,
vol viure el seu instant de vida
amb ritme,
amb les finestres obertes,
amb un somriure plàcid
i encomanadís.

Jo mateixa vull aprendre
a aferrar-me,
com tu,
a aquesta pols invisible
que ens fa levitar
amb els nostres monstres.

Jo mateixa vull aprendre
a mirar-me'ls
amb aire sorneguer
com una mare sàvia,
com una vella jove a qui
el que més li agrada
és sentir la carícia dels segons,
dels anys,
sobre una ànima de seda
a prova de bombes.


Eli Sanz. Posidònia. 2022

11 de juliol 2021

Una cançó

M'estimo l'impalpable:
l'aire blau de les pedres,
l'ombra del nen que juga
sense trucs a l'escull,
l'interludi fugaç
on els ulls es fan nobles
o el soroll del silenci
que el mar antic recull.

Deixo que m'erosioni
com sosté la carícia
l'aigua encalmada i neta
damunt els còdols blancs.

I després ho atresoro.
Com tapava a la platja,
sota la tovallola,
aquells mirallets verds
que semblaven malalts.


Berta Giraut Junoy. Com l'estel que no hi és. 2020

Introducció de Gemma Casamajó i Solé

23 de juliol 2020

Instantània

M'he trobat un estel damunt la falda,
fet de llum,
o de pols...
o de carícia.
I jo no l'he tocat,
per no trencar-lo...


Maria Castanyer. Retrobar-me en la terra. 1958

Il·lustracions: Julià Grau i Santos

21 de març 2020

Cerimònia

                Amar es combatir, porque el mundo cambia si dos se
                         miran y se reconocen.
                         OCTAVIO PAZ


Com un miracle

esmicolar amb carícies
cada racó de corfa maldestre,
cada tros d'escut matusser.

Saber encara

que si m'acarones el coll,
per exemple,
ja podem dir missa.



Anna Fernández. Cova, 2019

Il.: Judith con H

31 de gener 2020

Gener és llarg

Gener és llarg per a la penombra.
Una llenya de silencis encén
l'alba a l'hora que arriben els trens.
L'horitzó és un cadàver de colors.
En l'agenda del foc, mistos trencats
són un desert calcinat de carícies.
Viure és distraure les flames del bosc.




Marisol González, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 103, setembre 2013, p. 48

29 de desembre 2019

D'un mateix tany

Perquè sou inconegudes
de tothom, sinó de mi,
tan tímides que us esglaia
fins el nom d'Amor veí;

perquè haveu sola carícia
d'una túnica de lli,
oh vosaltres que naixíeu
coronades d'un robí;

perquè sou suaus i dolces
–juny us feia emmadurir–
i resteu dalt de la branca
sens que us vinguin a collir;

perquè ahir jo us veia tristes
i al devora del llanguir,
i perquè ara sou enceses
com les roses i el bon vi
–cantaré la vostra glòria,
la d'avui i la d'ahir.



Clementina Arderiu. 1938
Selecció: Maurici Serrahima

30 de novembre 2018

La palma

La palma que has trenat aquest matí
amb el perfil corbat de la carícia
es vincla com un arc.



Lala Blay. Liebeslied. 2001

Premi Benet Ribas, 2000
XXXVI Premis Recull

01 de juny 2018

Temperatura humana

Deixo, immòbil,
la mà sobre el teu braç.
No és carícia

ni reclam
ni un gest atzarós.
Vull percebre'n la tebior,
encertir-me de la vida
que et solca les artèries.

Com aturar la mà sobre el corrent del riu.



Cèlia Sànchez-Mústich. Temperatura humana. 1994

Pròleg de Maria-Mercè Marçal.


11 de febrer 2017

L'aigua perfila

   L'aigua perfila
carícies a la riba.
   El somni fina,
se'n torna cap endintre.
La vida ja és la vida.



Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista, 1997

06 de desembre 2016

Homenatge a Camille Claudel

                            A Àfrica Ramírez


El cos no és el mur.
El mur és la carícia
que esborra la carn
que toca i la fa àngel,
corona o gesmil podrint-se en el silenci.

El mur és el silenci.
És llarg com el silenci.
És alt com el silenci.

¿Qui vol ser àngel?
¿Qui gesmil? ¿Qui corona?

Jo no soc jo.
Soc un exèrcit
de veus que escalen.
Jo soc un llamp.
Soc una escletxa.



Marc Granell. Poesia reunida, 1976-1999. 2000

30 d’agost 2016

Els teus poemes

...
Els teus poemes són instants,
i l'un rere l'altre s'encadenen
com baules que ens rellisquen
suaument de les mans i que no
empresonen res. Són gàbia oberta.
El llibre és nus de seda que es
va desfent en llegir-lo i
que no ens deixa cap senyal
al cos si no és el de la carícia.


(Fragment del pròleg)




Manuel Forcano, dins,

Susanna Rafart. Retrat en blanc. 2004

22 de juny 2016

El nostre pis

Ens guarnirem un pis
                    on l'alegria hi balli,
ben amunt del soroll
                    i el tràfec del carrer;
que rebi el bat del sol,
                    del vent i de la pluja
i tingui l'estelada
                    per fer-li de dosser.

Hi portarem caixons
                    plens d'eines i de llibres,
i l'arma del meu avi
                    que mai no he disparat;
la col·lecció de discos
                    que són el llarg rosari
que junts, tantes vegades,
                    tu i jo hem desgranat.

Ja sé que tu hi duràs
                    també catifes flonges
i les tasses antigues
                   que fan tan bo el cafè;
i aquelles velles nines
                   tresor de ta infantesa
que estàtiques ens miren
                   amb un esguard serè.

T'ompliré les finestres
                   amb testos de geranis,
de clavellers i d'heures
                   que no es desfullen mai.
Tu penjaràs vistoses
                   cortines florejades
per fer de límit entre
                    nosaltres i l'espai.

Viurem el nostre amor
                   sense neguit ni traves,
bevent cada minut
                  amb una fonda set.
Els cossos, sempre nous,
                   estrenaran carícies.
Els cors sobreixiran
                  del clos de les delícies
tan gran i, encara, estret!


Joana Raspall. Llum i gira-sols : poesia jove, 1994   

23 d’abril 2016

Hostafrancs

Arribes amb la teva calma despistada
i el somriure d'aquella última mirada enverinada
mentre beses el neguit de la meva espera tensa,
quotidiana com la por que em provoquen les factures,
les fàbriques que tanquen, les grans altures,
t'asseus a qualsevol taula d'una terrassa d'Hostafrancs.

  Arribes amb la calma despistada
i cent promeses incomplertes gravades a l'esquena,
crits en aquests carrers que sagnen i supuren,
com la doble reixa del Sud,
les parets de la comissaria del districte
o una conversa que ens porta l'horabaixa
i amb ella les carícies, l'esperança, l'olor de cafè.

  Arribes amb la teva calma despistada
i deses paraules ensucrades amb tanta força,
que reviu en mi aquella estranya nosa,
posar-se al costat de qui molesta
i alçar la veu dels fets i els vells conceptes,
sentir reviure la tendresa,
veure morir el dia amb el teu pit tatuat al meu.

David Caño i Cargol. Barcelona, 2007

16 de maig 2015

El jove

Per les senderes d'estendre de l'aranya, per les rases,
i el cant jove dels moixons i la claror estesa de les encantàries
eixamorant-se de bon matí
a la riba, a cos de goig, carícia vegetal,
i la font, el seu cant,
i el sol més càlid a les mans, raïm i figues,
quan madura a la vinya i a la banya, l'illa, plàcida,
i l'Aurora, al clos del cor,
la rosa, i la roca, són la balma
on convoques i es fonen el tu i els seus ressons i els seus rius, platges,
la font, un nu, dius, és imatge i miratge,
les insensates paraules en què se t'engrunava el cor.

Font del Teix, 1991


Albert Roig


Anuari poètic dels Jocs Florals de Barcelona 2012