Com una cinta d'aigua que travessa
l'obaga verda sospirant tot just
i és tota adeus en el penyal adust
i en el pendís enganyadora pressa,
sempre passant i sempre romanent
com si fos ala i fos arrel alhora,
fidel al branc que es gronxa al seu devora
i a l'ocell que el deixà ploma-batent,
i ve l'hivern, el magre rapissaire
d'allò que es mou, amb argelagues d'aire,
tort de fumeres agres cap al cel:
a llunyanies meves decantada
la mort va deturar-me amb una unglada,
ai l'adormida soledat del gel!
De: Evocació dels morts. XVII.
Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2022. P. 113
Edició i pròleg d'Abraham Mohino i Balet.
