Clar gener,
ametller,
boira fina.
És la neu,
amb pas lleu,
que empolsina
tendre blanc,
cada branc
de flor rosa.
En la llum,
tènue fum
es reposa...
De: Poesia inèdita, esparsa o de publicació pòstuma.
Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010
Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.
El fred pica de valent.
Els niguls, plora que plora...
Dins la calma de l'ambient
la neu blanca se desflora...
La lluneta de gener
somriu dins l'ennigulada:
Pel jardins i pel carrer,
quina bella enfarinada!
Anit guanya la blancor:
ja la terra és tota blanca.
Són també d'aquest color
les teulades i la tanca
que ens separa del veïnat
i és de neu tota coberta.
La lluneta ara ha guaitat,
mig dormida i mig desperta...
En els arbres del jardí
quina insòlita florida!
Quina randa sense fi
entre fulles, s'és teixida!
La nevada cau del cel
silenciosa, fresca i pura...
Sense pressa, sense anhel,
per tot posa abric d'albura.
I la lluna li somriu
i la besa amb sa llum clara,
penjadeta, com un niu,
del nigul que bé l'empara.
Així és doble el bell encant
de la terra, que es corona
amb la lluna i mentrestant
té la neu que l'assaona
amb sa petja blanca i lleu
que li porta la fortuna...
Neu i lluna, lluna i neu,
Lluna i neu i neu i lluna...
15 de gener de 1946
Francisca Alcover Morell. Obra poètica, 1999
Recorda aquell diumenge de gener, ran del mar,
ja florit de mimoses resplendents, amb els arços
plens d'estrelles rosades
i el corb marí eixugant-se al sol, ales esteses.
Cridadissa d'infants, al jardí, i una branca
d'ametller. L'escalfor
dels tions a la llar quan el capvespre allarga
les ombres dels xiprers, part de fora, i dels pins.
El dia que ha nascut i crescut amb el sol
com un infant feliç, raïm madur al migdia,
adult ha esdevingut en la tarda encalmada
i sense espasmes ha mort lentament
per no entristir-nos, rere les muntanyes.
Maria Àngels Anglada. Arietta. 1996
Epíleg de Joan Bastardas
*
*
*
*
