Veniu ací les noies enciseres!
Per poca d'esma que tingueu, veniu!
Finà l'ànima vostra amb les darreres
convulsions del vestidet d'estiu.
Tinc "novetats" en màgiques rengleres:
dureu un bronze, un malva, un puça viu;
i permetré els capells de cinc maneres
i al pit una flor pàl·lida del riu.
Dona agençada, poc té res de lliure.
Diré com heu de saludar i de riure,
car tot vestit imposa son govern.
Veniu ací, les noies enciseres:
jo us donaré les ànimes lleugeres
que us duraran per tot aquest hivern.
Josep Carner. Poesies escollides. 1979
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
30 d’octubre 2010
24 d’octubre 2010
Matí de la dona
Ara s'encenen les roses
i el nacre de la pell fina;
quina angoixa més divina
sota les parpelles closes!
Són de llum totes les coses,
el bes, fregadís suau
blanc de núvol i cel blau,
joia de viure i de riure
joia de riure i de viure
feta illa de la pau.
Cèlia Viñas Olivella. Del foc i la cendra. 1953
i el nacre de la pell fina;
quina angoixa més divina
sota les parpelles closes!
Són de llum totes les coses,
el bes, fregadís suau
blanc de núvol i cel blau,
joia de viure i de riure
joia de riure i de viure
feta illa de la pau.
Cèlia Viñas Olivella. Del foc i la cendra. 1953
Etiquetes de comentaris:
besades,
blau,
cel,
dones,
illa de la pau,
joia de viure,
llum,
matins,
núvols,
parpelles,
pau,
riure,
roses,
suavitat,
vida,
Viñas Olivella [Celia 1915-1954]
Les roses franques
He vist unes roses - d'un vermell pujat,
d'un vermell negrós - d'un vermell morat.
Penjaven gronxant-se - del mur d'un jardí;
ningú les pot heure - no es poden collir;
són les roses lliures - de la servitud,
són les roses franques, - no paguen tribut.
Ni de baix s'abasten - ni de dalt estant;
el gipó o el gerro - no se'n gaudiran.
Brillar al sol veurant-les - des de lluny la gent,
donaran la flaire - al bon grat del vent;
mes cap mà atrevida -les apomarà
ni alenada humana - les mustigarà.
No, com les flors altres, - són de qui les vol:
són lliures, són pures, - són del vent i el sol.
Passaran la vida - gronxant-se i rient
i abrusades se les emportarà el vent.
són les roses lliures - de la servitud,
són les roses franques, - no paguen tribut.
Ni de baix s'abasten - ni de dalt estant;
el gipó o el gerro - no se'n gaudiran.
Brillar al sol veurant-les - des de lluny la gent,
donaran la flaire - al bon grat del vent;
mes cap mà atrevida -les apomarà
ni alenada humana - les mustigarà.
No, com les flors altres, - són de qui les vol:
són lliures, són pures, - són del vent i el sol.
Passaran la vida - gronxant-se i rient
i abrusades se les emportarà el vent.
Joan Maragall, dins,
Poesia catalana per als nens i les nenes : antologia. 2001
Il·lustracions de Montse Ginesta
Poesia catalana per als nens i les nenes : antologia. 2001
Il·lustracions de Montse Ginesta
Etiquetes de comentaris:
colors,
flors,
Ginesta [Montse 1952-],
jardins,
Maragall [Joan 1860-1911],
poesia floral,
roserars,
roses,
roses franques,
vermell
20 d’octubre 2010
El senyal
I tot d'un colp, se't destapa el somriure,
com una font que reventa a la vida.
I ho omples tot i a tothom deixes xop.
Així com tu: mullat del goig de tots!
Llavors, no es tem. Es tempten altres coses,
amb un desig de viure intensament.
I tot és poc. I tot és molt i massa.
I es pega foc, al cor, al cap, als vents.
La vida viu. No dorm, no mor, no passa.
Viu i somriu a cada pensament.
Tens a la mà la rosa del nou temps!
Rosa vermella, arrela al nostre cos.
Fes la vida bella.
Ajuda el nostre esforç.
(1976)
Ovidi Montllor. Poemes i cançons, 1978
|
Etiquetes de comentaris:
Alcoy [Eduard 1930-1987],
estimar,
Fuster [Joan 1922-1992],
Grau Ros [Teresa 1959-],
Montllor [Ovidi 1942-1995],
Renau [Josep 1907-1982],
Roig [Montserrat 1946-1991],
roses,
somriure,
vida
Mirall de records
Recordo aquell deliri pel meu fill,
quan tot m'era un volar de plenilunis;
al cancell no niaven infortunis
i, fer-nos molts petons era senzill.
Quan sentia el caliu dels seus peuets,
li agafava la mà i ell no em deixava,
i s'untava la vida amb tanta saba,
que l'amor feia grans els jorns estrets.
Perquè he viscut del riure d'un infant,
per mi s'obren mil pètals de poncelles;
la vida va teixir-me meravelles,
damunt el blau camí del meu davant.
Recordo els anys tan tendres del meu fill
com si el veiés a dintre d'un espill.
Rosa-Maria Bisbal. L'íntim concert. 2007
quan tot m'era un volar de plenilunis;
al cancell no niaven infortunis
i, fer-nos molts petons era senzill.
Quan sentia el caliu dels seus peuets,
li agafava la mà i ell no em deixava,
i s'untava la vida amb tanta saba,
que l'amor feia grans els jorns estrets.
Perquè he viscut del riure d'un infant,
per mi s'obren mil pètals de poncelles;
la vida va teixir-me meravelles,
damunt el blau camí del meu davant.
Recordo els anys tan tendres del meu fill
com si el veiés a dintre d'un espill.
Rosa-Maria Bisbal. L'íntim concert. 2007
Etiquetes de comentaris:
Bisbal [Rosa Maria],
blau,
estimar,
fills,
petons,
senzillesa,
tendresa
17 d’octubre 2010
Clavell al jardí
La planta fa veure que és morta
i adopta un posat marcit
per despistar el gos que furga pertot.
El tany trencadís se'n surt:
protegeix la saba persistent
per sota aquest terròs ben erm
per florir darrere d'unes roques,
enllà de les mirades insistents.
No buscà mai l'aplaudiment:
només volia assolir la bellesa.
D. Sam Abrams. Calculations..., 1997
Tr. Francesc Parcerisas
Etiquetes de comentaris:
Abrams [D. Sam 1952-],
actituds,
aplaudiments,
assolir,
bellesa,
clavells,
constància,
flors,
jardins,
mirades,
plantes,
roques,
saba,
temps
Aquest teu aire suau
Aquest teu aire suau
i el desig que m'embolcalla
m'omple els ulls
i em vertebra les paraules.
Encara que no ho vulgui,
en cada mot que dic
hi ha un bri de tu.
Ja no puc parlar
sense que hi siguis.
|
Etiquetes de comentaris:
Abelló [Montserrat],
actituds,
Bru [Roser],
desig,
estimar,
flors,
Izquierdo [Oriol 1963-],
paraules,
poesia del cor,
polidesa,
suavitat
11 d’octubre 2010
A Asdghig
És el teu coll altiu de marbre, avui,
a fora arrossegat pel pas dels segles,
el que, com lliri o com nenúfar bell,
fetilla els nostres cors pensarosos.
Als teus ulls brillen totes les clarors
del resplendent cel grec,
a les nines de marbre hi sorgí una ànima
pel talent del cisell.
Tendresa i vida de la teva estàtua
brollen, nada de nou, de mar humida,
les brillants gotes de la mar pregona
semblen damunt les galtes rutilar.
Però on són els teus braços, oh Asdghig?
Al mar profund?, o enfonsats a la terra?
Encar cerquen la perla preciosa de l'amor,
perquè coroni el front d'aquest món decadent.
Daniel Varujan. Terra porpra i altres poemes. 2000
a fora arrossegat pel pas dels segles,
el que, com lliri o com nenúfar bell,
fetilla els nostres cors pensarosos.
Als teus ulls brillen totes les clarors
del resplendent cel grec,
a les nines de marbre hi sorgí una ànima
pel talent del cisell.
Tendresa i vida de la teva estàtua
brollen, nada de nou, de mar humida,
les brillants gotes de la mar pregona
semblen damunt les galtes rutilar.
Però on són els teus braços, oh Asdghig?
Al mar profund?, o enfonsats a la terra?
Encar cerquen la perla preciosa de l'amor,
perquè coroni el front d'aquest món decadent.
Daniel Varujan. Terra porpra i altres poemes. 2000
Traducció de Maria Àngels Anglada i Maria Ohannesian
Introducció de Maria Ohannesian
10 d’octubre 2010
Rituals
Els rituals són la vida i la mort
dels pobles, l'aire que els obre els pulmons,
també el que els dona duresa de pedra.
M'agraden tots els pobles que han après
de viure sota la seva frescor,
però a vegades, alguns rituals
entortolliguen el dogal al cor,
són enderroc, immòbil baluerna.
Apareixen sovint nous rituals,
però festejo i em fonc amb els vells.
Ells han estat el goig, l'amor, els segles.
Els estimo a tots ells, amb els seus pous,
les seves amples i úniques voreres,
els llargs camins que han dut les seves petges.
Amb els mars que els han fet, els seus silencis,
la pluja verda, els incendis del vent...
la seva aguda i antiga innocència.
Els estimo amb els seus sentits obscurs,
amb les paraules de la seva terra.
Tònia Passola. La sensualitat del silenci. 2001
dels pobles, l'aire que els obre els pulmons,
també el que els dona duresa de pedra.
M'agraden tots els pobles que han après
de viure sota la seva frescor,
però a vegades, alguns rituals
entortolliguen el dogal al cor,
són enderroc, immòbil baluerna.
Apareixen sovint nous rituals,
però festejo i em fonc amb els vells.
Ells han estat el goig, l'amor, els segles.
Els estimo a tots ells, amb els seus pous,
les seves amples i úniques voreres,
els llargs camins que han dut les seves petges.
Amb els mars que els han fet, els seus silencis,
la pluja verda, els incendis del vent...
la seva aguda i antiga innocència.
Els estimo amb els seus sentits obscurs,
amb les paraules de la seva terra.
Tònia Passola. La sensualitat del silenci. 2001
Etiquetes de comentaris:
camins,
estimar,
frescor,
innocència,
Passola [Tònia],
poble,
pobles,
poesia compartida,
poesia social,
Premi Vicent Andrés Estellés de poesia,
Premis Octubre XXX,
rituals,
terra
03 d’octubre 2010
A Pompeu Fabra
Avui que s'escau, oh Fabra!
el dia de Sant Pompeu
i és vostre sant, pel que es veu,
us veig florit com un arbre;
ferm i tallant com un sabre,
allunyant penes i dols
a casa en Francesc Pujols
que, encès de divina febre,
ens ofereix una llebre
i ens honora a cor que vols.
Josep M. de Sagarra, dins,
el dia de Sant Pompeu
i és vostre sant, pel que es veu,
us veig florit com un arbre;
ferm i tallant com un sabre,
allunyant penes i dols
a casa en Francesc Pujols
que, encès de divina febre,
ens ofereix una llebre
i ens honora a cor que vols.
Josep M. de Sagarra, dins,
Etiquetes de comentaris:
actituds,
arbres,
català,
Fabra [Pompeu 1868-1948],
honorar,
llebres,
oferir,
persones,
Pujols [Francesc 1882-1962],
sabres,
Sagarra [Josep M. de 1894-1961]
El pagès i el seu món
Al voltant d'aquestes masies hi sol haver, indefectiblement, un hort. L'hort està dividit en petites feixes. En el seu temps, aquestes feixes, admirablement cultivades, porten les regues. Les feixes varien, en el curs de l'any, segons les viandes plantades a les regues. Escanyolides a l'hivern, quan arriba el bon temps la pompa vegetal les cobreix esplendorosament. Llavors aquests petits horts són una delícia. No hi ha jardins que s'hi puguin comparar. Les ombres de la tarda donen a la botànica un perfum exquisit. En aquests horts hi sol haver uns arbres fruiters, variats, naturalment. Amb el pas del bon temps, la fruita que donen varia successivament. Sobre la taula apareixen els colors, els perfums, les formes de la fruita del temps. Tot és fresc i directe, a les masies. Tot hi sol ésser bo. La fruita sovint hi és deliciosa; no hi és mai la mateixa; a les cases de pagès, tot varia cada moment.
Fragment
Josep Pla. El pagès i el seu món. 1980
Fragment
Josep Pla. El pagès i el seu món. 1980
Etiquetes de comentaris:
arbres fruiters,
botànica,
cases de pagès,
colors,
delícies,
feixes,
fruites,
horts,
jardins,
masies,
món,
pagesos,
perfum,
persones,
Pla [Josep 1897-1981],
viandes
A voltes en el cor
A voltes en el cor
s'adormen les paraules
sense desig de vol
com una vida en calma.
Hi ha sol de posta i flors
en els carrers i una alta
claror d'ocells pel cel
i en els vergers magranes.
A voltes els records
tenen la llum velada:
és lluny i encara lleu
la noia que estimaves.
I vas a veure els morts
al peu de les muntanyes.
Un fred sense camins.
La blanca flor dallada.
Joan Vergés (Soledat de paisatges, 1959)
s'adormen les paraules
sense desig de vol
com una vida en calma.
Hi ha sol de posta i flors
en els carrers i una alta
claror d'ocells pel cel
i en els vergers magranes.
A voltes els records
tenen la llum velada:
és lluny i encara lleu
la noia que estimaves.
I vas a veure els morts
al peu de les muntanyes.
Un fred sense camins.
La blanca flor dallada.
Joan Vergés (Soledat de paisatges, 1959)
Etiquetes de comentaris:
cor,
estimar,
flors,
llibres,
magranes,
paraules,
Stansfield [Lisa],
Vergés [Joan 1928-]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)