Cançó de pluja

Si el sol puja escaletes
ens mullarem demà.
Tot just la pluja alerti
el gall del campanar
pel clar de les gateres
s'esquitllaran els gats
i sortirem nosaltres
per la porta més gran.
Gallarets de bugada
fugiran dels terrats.
Cargols i cargolines
ens acompanyaran.
Traurem les katiusques
i un paraigua espatllat
i capa amb caperutxa
malgirbada amb un sac
i les ganes de córrer
i un delit prou estrany.
A cada toll que hi hagi
espernegarem tant
que escatxigarem tots els
mussols del veïnat.

Espolsarem les plantes
dels horts i dels ravals
i els arbres de la plaça
i les flors del solà,
i pararem la galta
per rebre-hi el ruixat.
Entomarem la dutxa
de totes les canals
i ens inventarem barques
a tots els xorregalls.
Si estevenet venia
amb l'agulló torçat
sabrem un sortilegi
que ens el farà ballar.
Balla que ballaria
avui i l'endemà,
fins que amb barret d'arestes
el sol haurà tornat
i haurà desat la pluja
al prestatge de dalt.

Maria-Mercè Marçal. La màgia de les paraules. 2004

Il·lustracions: Mabel Piérola

El campanar de Lleida

A dalt de la muntanya que domina
com miranda els bells termes lleidatans,
s'enlaira un campanar fet per gegants
o per homes de raça gegantina.

Quan guaita cap avall, l'aigua veïna
del riu li dona espill i l'horta encants;
i guaitant cap amunt, toca amb les mans
i conversa amb la lluna i la boirina.

Pugem-m'hi, doncs... L'escala cargolada
que als ulls dona mareig i al cor neguit,
sembla que estigui des del cel penjada.

I amunt, amunt, ja ets dalt! Ara, esperit,
si et sents d'àliga el cor, pren revolada,
que ja ets a mig camí de l'infinit!

De: Els llocs del poeta...

Magí Morera i Galícia

100 poesies catalanes que cal conèixer. 2004

Pròleg i selecció de Joan Triadú

Retall

No vull minuts, ni mesos,
ni tan sols demano anys.
En tinc prou amb una eternitat
que em deixi empremta en el buit de la mà,
l'espai d'on me l'han retallada.

Els entredits, bengales al vent
perquè em pugueu trobar.

Cèlia Sànchez-Mústich. On no sabem. 2010

Premi de poesia Vicent Andrés Estellés,
de 2010, dins els XXXIX Premis Octubre.

El pes

Aquest és un missatge d'afecte
per totes les paraules que han mort
en no ser part d'aquest poema. Pesa.
Refila l'au, mentre busca un trajecte.

Esteve Plantada. Troncal. 2020

Epíleg de Jordi Marrugat

La poesia

La poesia,
pregària de mare.
I el cant,
el plor del meu infant.

**

La música és l'aliment de la meva fortalesa.

**

La tragèdia
és no poder arribar
al pes de la llibertat.

Ivette Nadal. L'àngel i la infermesa del pensament. 2020

Som naus

Som naus a coll del gregal,
gavelles de veus a lloms d'oliveres,
som cep, rem i murtra amb el regust
de la paraula escrita damunt la sorra.

SOLC : recull de poesia a càrrec de 7 Cors. 2011

Clara Mir
Elisa Riera
Esperança Castell
Leonci Canals
Margarida Medina
Marisa Olivera
Miquel Sánchez

Amb la col·laboració de Clàudia Jiménez (flauta travessera) i 

l'escola de música de l'Ateneu de Sant Just

Aproximacions

Silenci és el mot que més sobreviu en els teus
versos...
Evoques una manera de respirar sense fer fressa.
La veu s'escola pou avall amb un bleix de corriola
que sadolla el poal de la teva set.
Batecs al cor de la vall cobreixen el sotabosc
de l'ànima: el temps gira en la teva boca
i apropa el vaixell a la costa nua de la pròpia,
petita i inadvertida història.
Diuen que queien bombes quan vas néixer
a la llum d'un far que funcionava amb la bateria
d'un camió estacat al carrer. Et varen batejar:
fou així com et caigué el món xop a sobre
amb el silenci esbatanat de les sirenes

Clara Mir

SOLC : recull de poesia a càrrec de 7 Cors. 2011

Clara Mir
Elisa Riera
Esperança Castell
Leonci Canals
Margarida Medina
Marisa Olivera
Miquel Sánchez

Amb la col·laboració de Clàudia Jiménez (flauta travessera) i 

l'escola de música de l'Ateneu de Sant Just

El riu

El riu
fa i perfà
incansables imatges
       de fum blau-grisós,
       que s'enlaira

i confon
amb la llum del matí
         enllosada.

Teresa Roses. Escletxes. 1982

També és troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019

Parar esment

Ho guardo a la memòria,
haver estat aigua, terra, foc,
moixó, flor, mosca, borinot,
herba, esbarzer, pedra, ametller...

Obstinada en desaprendre
per poder seguir fent via,
—esborrades les empremtes
barrejats els caminals—
perdo l'olfacte, gust, oïda,
vista, tacte, dies, vida.
I al cau d'una lletania
feta d'aire i veus d'infant,
sento a voltes la fiblada
que m'etziba algun record.

Faig llavors pas de gegant
i recupero el silenci.

Montserrat Gort. Del pretèrit imperfecte al futur simple. 2017

També és troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019

Glosa, rosa

Als nostres ulls, les espines
són fetes d'un mirar endins
clavat a l'aire; balins
de plom encetant brusquines.
Rabejada amb carmesines
imatges d'un altre cor,
bada la cadència al so
galejat de rosa en néixer
amb color d'ella mateixa
i amb l'arrel d'una altra flor.

Miquel Àngel Adrover. Les cares de la cugula. 2023

VIII Premi Miquel Bauçà de 2023

Epíleg de Damià Rotger
Il·lustració de Tònia Meravell

Les petites coses

Es recullen amb les mans,
es guarden amb la mirada,
minúsculs grans de sorra.

Les atrapem amb la llum,
enlluenten la foscor
efímeres com les flors.

Algunes amb embolcall,
altres subjectes al vent,

atrapades a l'espill,
reflectides a l'espai.

——————————

LAS PEQUEÑAS COSAS

Se recogen con las manos
se guardan en la mirada
minúsculos granos de arena.

Se atrapan con la luz,
iluminan la oscuridad
efímeras como flores.

Algunas envueltas,
otras sujetas al viento,

atrapadas en el espejo,
reflejadas en el espacio.

——————————

LES PETITES CHOSES

On les cueille à la main,
on les garde au regard,
petits grains de sable.

Attrapées à la lumière,
elles fourbissent l'obscurité
telles des fleurs éphémères.

Quelques unes enveloppées,
d'autres au gré du vent.

attrapées dans le miroir,
réflétées dans l'espace.

——————————

THE LITTLE THINGS

We take them in our hands
and hold them in our gaze
like tiny grains of sand.

We catch them in the light
and they brighten the darkness,
ephemeral as flowers.

Some are wrapped like gifts,
others are blown in the wind,

trapped in the mirror,
reflected in space.

——————————

Mireia Farriol. Estimats anònims. 2023

Pròleg de Francesc Parcerisas

Traducció:

Mireia Farriol, castellano
Sílvia Farriol, français
Jacqueline Minett, english

Per acabar en plenitud

Els destins complexos
que no sabem ni volem saber
són aquí. Ens miren rient i ens fan pessigolles
tal com el vent fa fimbrar els plançons de l'arbre
que, ple de primavera, va del gris al verd, per acabar en plenitud.
Serà estiu, ja.

Meritxell Cucurella-Jorba. La volumetria del neguit. 2021

Postfaci de Jaume Pont

XXV Premi de Poesia Màrius Torres, 2020

Viatge

Llançar-se a allò que és desconegut,
salva, diuen...
salva, però, d'una mateixa?

Avisa el vent que es pot partir,
que espeteguin les sogues, neguitoses,
contra el pal i la coberta;
que serriquin els taulons amb l'embat de les onades
i es despleguin veles
i, tibants, s'emportin a pler
la barca al salt d'onada.
Embolica'm amb el teu blanc més blanc que l'escuma
perquè pugui gaudir de l'estesa de llum blanca.
Em sé embriaga de nous mots,
acuitada de paraules
que em permetin dir mons nous.

Onades revesses i torbonades
m'han deixat ara surant
indigent, damunt d'un fustot vell,
és tot el que resta de la barca.
Soc salvada? Salvada amb jo
mateixa.

I. Esclats de llum i de mar

Neus Forcano. Camins de sorra i sal. 2023

El cel que tens a la mirada

El cel és gris,
el cel és blau,
i és roig encès, de matinada.
El cel que he vist
i que m'atrau
és el que tens a la mirada.

El cel és gris,
la pluja cau,

i sembla que la nit comenci,
quan estàs trist
i res no et plau
i tens els ulls plens de silenci.

El cel és net
i adolescent,
si li encomanes alegria.
Quan fuig el fred
i estàs content,
és blau el cel de cada dia.

El cel que encens
amb els colors
de matinades i de postes,
als ulls el tens,
ple de clarors
i de preguntes i respostes.

El cel que vull
mirar i mirar,
és canviant com un oracle.
Dins els teus ulls
és gris o és clar
o hi neix el foc, com un miracle.

El cel és gris,
el cel és blau,
i és roig encès, de matinada.
Però el cel que he vist
i que m'atrau
és el que tens a la mirada.

Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993

Corre l'aigua

Corre l'aigua.
Ruixat ardent que arrela.
La canoca de blat de moro creix.
La tija de la userda. Creix.
La figuera obre els ulls
i veu com creixent les arrels.
Arbres d'aigua, les arrels.

II

Rosa Font Massot. Esquerda. 2022

Pròleg de Quim Español

Cançó

Cal fluir en cada mot
fins a perdre els sentits
en l'esdevenidor
ingràvid el desig
lliure d'enteniment
per lliurar-se a l'aire
d'una metamorfosi
trànsit imperatiu
per sentir assentir
acords físics al ras
tostemps a l'uníson
del fonema el to
en raure cant el so.

Ester Xargay. Infinitius. 2017

Pròleg de Jordi Marrugat
Epíleg de Vicenç Altaió

Caixons

Cada setmana cull tomates
i en faig caixons per a l'hivern.

No em queda res més per omplir-los,
si no és un gest que ve de tu.

Tenc la tristesa manllevada,
visc un delit que no em pertany.

Però insistesc en la collida:
el lloc més frondós és a l'hort.

Jèssica Ferrer Escandell. Som aquí. 2022

7è Premi Francesc Garriga

Respiracions

Com un enyor de bossa i de ventre?,
com un record obscur del trip-trap
del cor de la mare? En la nit
que bressola el silenci
escoltes el batec d'un rellotge.
Diu un ordre tranquil,
una calma de llana i cotó,
una brisa menuda
que reporta el compàs,
la pura cadència del viure:

tic 

    tac

             riu

                  viu

                       
                         tic

                               tac 
    
                                    riu
                                         viu...

Josep M. Sala-Valldaura. Coordenades. 2018

Ecològica

Poso les mans buides sota l'aigua
m'ensabono amb sabó aromat
de penes reciclades
i quan retiro les mans
plenes d'intensa olor de rebel·lia
la pica coqueteja
engalanant-se
amb regalims
de perles
de gotes
i de llàgrimes.

Teresa Serramià i Samsó, dins el llibre,

14è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol 2003.

Mediterrània

Recita'm versos en llatí tardà
o no seré la teva presonera,
despenja sobre meu la cabellera
d'un vent humit. No penso somiar.

Tampoc no sento cap desig i en va
cerco notar-te, terra, més lleugera;
com més t'estimo més m'ets estrangera,
el teu infant es mor sense plorar.

Se'n va tot sol, entre ceps, a temptar
un déu, si hi fos, encara prou cruel
i prefereix per amant l'infidel
i es dona tot, bell com és, al forà.

Avui recita'm versos, timonera,
conta'm el que serà, el que se n'era.

Versos de vi novell. 2009

Text: Teresa d'Arenys
Obra gràfica: Enric Maass

Pròleg: August Bover

A propòsit de «Versos de vi novell»: Lluïsa Julià

Ham

Un mot antic se t'enganxa a la pell
entre la llum d'imatges nítides:
com si fores un coixí, un drap o una faldilla,
unes mans alcen el teu vol insegur
des de la terrassa fins a la finestra del segon pis.
Tot en equilibri. Tot tan falsament irrellevant.
Tot quasi oblidat, com el gest de les mans
que busquen amb rapidesa l'ham i la corda,
que t'ensenyen l'art de la paciència quotidiana
i que fan del temps de l'amor el vestit més desitjat.
Algú t'ha demanat un ham aquest matí d'abril
i has sentit que hi ha vides que caben en una sola paraula.

Begonya Pozo, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 108, (març 2017)

Allà on s'acaba el bosc

   Allà on s'acaba el bosc
      i comença el cel,
ha pres un sentiment estrany
             en arrels
  que creixen massís avall.

   Allà on s'acaba el bosc
       i comença el cel,
  és l'indret on et penso,
         on somio
         i on mai
            mai
     no et necessito.

Laura Martín Ortiz. D'aquest breu somni. 2021

Pròleg de Lluís Calvo

Premis literaris Ciutat d'Elx 2021. Premi Festa d'Elx

L'anguila

                                                (a Ramon Guillem)
                                           
                                                 L'anguilla, la sirena
                        dei mari freddi che lascia il Baltico
                                                    Eugenio Montale

Són coses que es quedaren
al paradís incert de la infantesa;
i ara és el meu destí
tan sols imaginar.

Imagine el meu cos
i sent com se m'esborren
els membres i els records,

aquests peus que només
són ossos sense força
i la mateixa mà,
                          ossos de sèpia,

com l'anguila que arriba als nostres mars
des dels mars freds,
que el nostre riu remunta
i en les sèquies s'endinsa,

com l'angila maresa
                              o la catarrotgina,
torxa o fuet, elèctrica atzagaia.

I, tanmateix, tot sembla retornar
a aquella mar perenne,
com retornen les ànimes dels morts,
com retorna l'anguila del desig,

tot allò que sabem sense poder-ho dir,
que entre joncs i llinasses es contorça
i oneja el seu daurat secret,
que és ascens i fugida.

Jaume Pérez Montaner, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 102, febrer 2013, p. 19-20

D'una riba a l'altra

D'una riba a l'altra,
els mots, com un riu,
van regant els arbres,
la terra, el món:
el viure hi germina,
pàgina fecunda,
natura feraç.
Trenats dir i ser.

Josep M. Sala-Valldaura. Concert d'esferes : antologia (1975-2016). 2017

Il·lustracions: Teresa Vall Palou

Meravelles del cervell

Cada llibre de poemes té un procés
De descobriment
Cada poema ens diu com funciona
Un món tancat
Cada vers ens dona un dels plers
Més antics de la literatura

                                      ... aleshores vaig deixar la roba damunt l'herba
                                          i abans de ficar-me al riu vaig mirar el color
                                que el sol hi posava i el color que el cel hi deixava
                        i tota la llum que ja era diferent perquè havia començat
                                         la primavera després d'haver viscut amagada
                                         a dintre de la terra i a dintre de les branques.
                                                                              Mercè RODOREDA

De: EL SENTITDOR. Llibre tercer

Biel Mesquida. Carpe Momentum. 2021

Al mestre

Fer llum dins la foscor,
obrir camins on no n'hi han.
Formar homes i dones, fer-los grans
no hi ha empresa millor,
ni llavor que doni tant.

Josep Ortega Ortíz. Versos i pensaments empordanesos. 2023

Pròleg de Martí Carreras Ginjaume.

mal moment

mal moment perquè m'arribis, gitanet,
            amb el sol a la mirada
     i les mans plenes de vent fresc,
          amb la cort de precipicis
        que m'assalten quan te veig;
         mal moment per la bugada
              si ja tinc el cossi ple;
       mal moment perquè me miris
           si em fa por de dar-te res,
           que te'n dono una micona
           i la lluna ja em fa el ple...

                     barcelona, setembre del 7

Maria Cabrera i Callís. La matinada clara. 2009

Il·lustracions de Maria Alcaraz i Frasquet

m'he estimat molt la vida

m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.

m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
                   aquest pètal
                                       allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,

i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquest passarell,
                                   aquell melic,

com la primera dent d'un infant.

XLII

Vicent Andrés Estellés. Obra completa IV [Horacianes]. 2017

Estudi introductori i edició a cura de Jordi Oviedo Seguer.

Dia Mundial de la Poesia 2024

Ves a dormir

Ves a dormir.
Deixa que la nit et torni a vèncer.
De fet, és el més fàcil:
obres la mà i el globus s'enlaira,
caus avall feixuc com una moneda dins un pou,
i els ulls se't tanquen
com trens que arriben.
Dels vagons baixen els somnis:
«Benvinguts!», dius resignadament,
i us abraceu no massa fort.

Manuel Forcano. Les mans descalces. 1993

Premi Josep Maria López-Picó 1992

Us entenc

Els infants sabem més de vosaltres
que vosaltres mateixos,
que parleu i actueu com si no hi fóssim.

Entenc les rancúnies amagades
en la trama de paraules que teixiu
a l'entorn familiar. La casa, la llar:
una disfressa. Vaig entenent
que l'amor és una planta espinada,
forta, fràgil i estranya com la vida.

Parleu entre vosaltres a la llum
migrada dels secrets. Us entenc.
A mi m'expliqueu contes per dormir

i en la foscor m'empasso el regust de mentida
que la ficció no pot modificar.

Isabel M. Ortega Rion. Cues de Sargantana. 2019

Pròleg de Jordi Pàmias

Beneeixo

Beneeixo el treball de cada dia,
beneeixo, de cada nit, el son.
El judici diví i la gràcia divina,
la llei de pedra ー i la llei dels bons.

I el teu porpra polsós, amb tants forats,
i el teu bastó polsós, amb tots els raigs...
—I encara beneeixo la pau, Senyor,
a les altres cases — i el pa d'altres forns.

                                       21 de maig de 1918

Marina Tsvetàieva. Fites. 2023

Traducció de Laia Malo
Pròleg de Miquel Cabal

21è Premi de traducció Vidal Alcover

És el milhomes

És el milhomes
qui fibla amb el front
les parets de la cova,

desvestint

en el trémer
del blau
l'estructura,

ーl'axiomaー

d'intuir-se a la mida
de totes les coses.

Laura Torres Bauzà. Els temps últims. 2021

III Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra 2020

Pròleg de Sergi Álvarez Riosalido

Epíleg de Laia Llobera

Cervell a la pell

Ja no és morta la primavera.
La claror creixent eixuga l'ombria
i remata l'hivern dels nostres dies.

De la font del desig brota
l'aigua ofenosa de les pluges
que alimenta tot l'esclat del verd lluentíssim;
aquest verd estrident
diligent, ardent,
fragant, anhelat,
perjudicial
pels qui tenen els ulls encara acostumats
a la fosca.

Aquests primers glops,
encara amb la boca sedejant i eixuta,
demanaran amb peremptorietat
posar cervell a la pell
i senderi a la carn.

Laura Martín Ortiz. Matèria orgànica. 2021

Pròleg d'Anna Gual

XXXVI Premi de Poesia Mossèn Narcís Saguer de Vallgorguina

Primavera

Avui ens ha crescut una por nova
al jardí de casa. És una por
petita, una tija incipient.

Amb tot, una flor apunta.

Demà dispararà.

Laura López Granell. Forat. 2014

Pròleg de Joan Todó

De cala Ratjada al port de Felanitx

     (Record de Hemingway davant el cap Vermell)

Vell pescador que estimes l'aigua
i el cel i la nit grans
i se t'aferra al paladar la llengua
amb heroisme resignat,
en retornar de la pescada
porta'ns a l'altra banda de la mar,
on dormen els lleons marins i neixen
els oceans.

De: Dos viatges per mar. La volta a l'illa en llaüt, 5

Premi Ciutat de Palma de Poesia 1962

Jaume Vidal Alcover. Poesia completa 1952-1991. 2023

Edició a cura de Joan Cavallé
Pròleg de Magí Sunyer
Epíleg d'Odile Arqué

L'ametller

El vell ametller,
fort i ple de vida,
ha estat el primer
a treure florida.

És ple de flors blanques
d'un to avellutat,
i l'ametller, amb elles,
sembla tot nevat.

Però la nevada
no l'ha dut molt temps,
perquè li han robada,
arrencant-li, els vents.

Mes ell no s'hi enfada;
si el vestit blanc perd,
no hi fa res, perquè ara
ja en porta un de verd.

Llorenç Blanc (15 anys)

Llibre de les flors. 1936

Reedició de 2012

Generalitat de Catalunya
Institut-Escola

Alumnes del grup Taga de l'Institut-Escola

Introducció d'Irene Rigau i Oliver

Esclat

Miraves i triaves les ceres de la capsa,
tecles de colors ben arrenglerades,
melodies entre els dits.
Teclejaves fúcsies, malves, liles,
pluja de blaus, ocres, i roigs.
Triaves notes, feies escales i cançons,
dibuixaves mons i esclataven simfonies.

Clara Mir, del grup de poetes "7 de Cors"

Dins del llibre:

Trencadís. 2015

Pròleg: Francesc Parcerisas
Disseny de la coberta: Leonci Canals

Visió

Ens vam mirar als ulls
i ens vam adonar
que ja ens havíem llegit
la primera part del llibre.

Vic Moliner. Tu i les pres[s]es. 2023

El botó d'or

    Prop d'un rierol on corria una aigua cristal·lina
entre els créixens molsuts i les blaves veròniques,
he vist resplendir sota el sol unes floretes grogues.
Són botons d'or.

   Són petites, aquestes flors, però lluents i boniques.
Llur nom els escau, car tenen cinc pètals xarolats
que veritablement semblen d'or.

  Aquest groc lluent fa que les abelles, les vespes i
les papallones, volin a llur entorn, que es parin per
xuclar-los el nèctar, i tornin altra vegada a divagar
d'un cantó a un altre.

                                 Teresa Sambola (13 anys)

Llibre de les flors. 1936

Reedició de 2012

Generalitat de Catalunya
Institut-Escola

Alumnes del grup Taga de l'Institut-Escola

Introducció d'Irene Rigau i Oliver

Quan els enamorats es parlen

Quan els enamorats es parlen
entre l'arbreda
i enmig dels mil carrers infeliços,
quan abracen l'heura
com si fos una cançó,
quan troben la gràcia
entre les espigues esbullades
d'exuberant ufanor,
quan els amants bleixen
s'ensenyoreixen de la terra
i s'atansen a Déu
com els sants més embriacs.

Quan els enamorats parlen de la mort
parlen de la vida en l'etern
en la llengua d'un afinat esperanto
que tan sols Ell coneix.
El seu llenguatge és desacralitzant,
mes evoca la gràcia infinita
d'un gran perdó.

Alda Merini. Balades no pagades = Ballate non pagate. 2019

Traducció de Nora Albert
Epíleg de Lucia Pietrelli

Text en català i italià

Jardins en venda

La tieta vol plantes i animals.
L'enamoren els jardins més que cap home.
De tant regar flors cantant sola,
m'he tornat una dona gran.
Però em vendria els mars
els temples grecs, els dracs,
i les pagodes de Kew Gardens
perquè tornéssim a brotar.

Núria Perpinyà. Cels canviants : recitatiu a dues veus. 2023

Versos amb polpa

Versos amb polpa de capvespre.

Enyor de violins cecs
Per les nues voreres
Si mai no pels carrers.

De sobte la pols d'una tonada.

El folre d'un capell
Homenatge al silenci
I un fosc adiament.

A la ciutat tardegen sons antics

Josep Piera. Renou: la pluja ascla els estels: renou. 1976

Pronòstic

tant que havíem temut una tempesta
un huracà un cicló   vidres trencats
l'aigua del mar vessant-se pel passeig
arbres caiguts   setmanes sense llum
i altres catàstrofes que havien d'arribar
tot just en el moment de fer present
el desig   de final

que ara ens sorprèn el sol   xiulant

Mireia Calafell. Si una emergència. 2024

Epíleg de Pol Guasch

Premi Carles Riba 2023

Píxel a l'espera

Ha aterrat un colibrí al pensament
Dins seu hi jeu un niu de constel·lacions.

Jo voldria ser fusta d'altar
o cera calenta.

Però seré ocell, seré cerimònia.

Sabies que els cabells respiren?
Nota els porus com canten per les fissures.
Mira el bou com arrossega la fam.

Si existeixo
per fer-te homenatge.

Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada

El cor

El cor és
un llac de sang.
La carena del vaixell,
la quilla del somni.

Invoco la nit
perquè em parli
i porti, en la claror
flonja de l'alba, el record
despullat d'algues.

Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua. 1995

La caverna

Són altres realitats que s'encenen enllà de les marjals,
del verd vesprada que dorm en la tardor de les palmeres.
Inauguren les llums antigues platges, runes perdudes
a l'abisme del foc de l'ancestral caverna. Són crits,
no tingues por, són ombres que passegen indiscretes
rugositats de pedra, d'aquest caliu de mare que perdura,
d'aquest batec antic de roca grisa. No tingues por,
tots hem dubtat de qui som, de què fem i serem
demà al migdia; si profetitzar la teua terra és de savis
o més aviat és hàbit d'ignorants en terra de tots.

Isabel Garcia i Canet. Claustre. 2007

XXVI Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March, de Beniarjó.

Mar urgent

A l'altra banda del carrer, la casa
de set plantes, colors estridents,
parets escarbotades, xeringues
pressentides als racons.
Un fugaç efecte òptic:
Set llibres apilats, sense títol
ni autor al llom de les finestres.
Històries d'extraradi, il·legibles
de tan gastades, de tan properes.
Algú, des de dalt, espolsa una catifa.
Travesso en vermell.
Vinclo enrere la cintura.
Enlairo els braços.
Entomo la polseguera,
tusso, m'hi ennuvolo.

Hi ha d'haver un mar on s'aboquin les cendres
de les pàgines que han mort d'oblit.

Cèlia Sànchez-Mústich. On no sabem. 2010

Premi de poesia Vicent Andrés Estellés,
de 2010, dins els XXXIX Premis Octubre.

Arbre

El vent i la pluja,
agafats de la mà,
envolten el teu arbre,
sacsegen les teves branques
en aquesta tempesta
que avui marca les hores.

Argiles, llims i petits grans de sorra
emigren pintant l'aigua,
corren seguint la pendent,
deixen nues les arrels
que s'agafen al sòl amb força
perquè no caigui el teu tronc.

Ara, quan tantes fulles
han estat arrancades
i han volat lluny,
quan has perdut part de la teva ombra,
arriba la pedregada
fissurant la teva escorça.

Malgrat tot
cap llamp ha partit
el teu ànim i potser
si esperes amb paciència,
veuràs nous brots, nous brancatges
i noves fulles que donaran
noves il·lusions als teus anys.

Assumpció forcada. Metereologia = Metereología. 2011

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Nit mallorquina

                                   Fem en terra un ample cercle,
                                   per quan tot d'una hi surti al mig la flor
                                   del ser-mirada-intensament

                                                                  JOAN VINYOLI

        Som jo. Camín de vora mar
   amb una retxa de salobre i d'horitzó
escrita a les temples. De tard, m'has dit,
   vendré a cercar-te amb bicicleta,
  per enfilar les avingudes del capvespre
amb el cor buit de secrets. Demà, si plou,
            nedarem dins la mar gran,
            per sentir redundar l'aigua,
            per sentir cantar les algues
         i enganar el neguit dels peixos.
              Segurament serà tranquil,
          maldament tengui algun neguit
com un mac de torrent a les espatles,
 com una ametla que se'm fa amarga
       qualque pic. Som, me dius,
       la polseguera d'altres temps:
          fetes així, de ponentada,
     ben de garbí, de batre a l'era,
           de tela fosca de la nit.
No hi ha misteris. Serem amigues.
      Serem amants. Embullaré
els teus cabells ben bé amb els meus,
       fent una trena fosca i clara:
         serà l'amor. Serà de nit,
   dins la mar gran. Serem felices.

                     Girona, Sant Narcís i 2011

Maria Cabrera Callís. La Ciutat cansada. 2017

Premi Carles Riba 2016

Creixent

Impulsa un batec,
esclata, entén que vol créixer,
brollar, trobar potser un dia,
qui sap si llunyà o no,
allò que anomenen plenitud.
I es desplega, s'estira, es mostra,
aprèn a distingir l'ombra
que duu enganxada a l'esquena.
Badalla, sospira, s'eixampla,
fabrica teixits de somnis
i els enllaça als cabells i als dits.
Dansa, juga, s'enfada, riu.
I somriu, perquè se sap viva.

Fe Ferré i Ferraté. En clau de lluna. 2014

Quan estic sola

Quan estic sola,
em sento acompanyada
de tantes coses!

No hi ha paraules
de vent, de mar, de flaires...
Però les sento.

De: Haikus, III Personals

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

La música

La música és emoció i alegria,
em fa riure i se m'endú les pors.
La música m'alegra els dies
envoltant el món de colors.

Em calma l'ànima
amb notes i melodies.
M'allunya la tristesa
amb acords i simfonies.

La música em fa ser lliure,
em transporta a un altre món.
M'omple el cor de fantasia,
m'omple fins a l'últim racó.

Quan no tinc un bon dia,
escolto sempre una cançó,
i la pena ja no és pena,
sinó un prat a la tardor.

Paúl Martínez Casahuga

Escola municipal Ignasi Iglésias
{3r premi, categoria C, poesia
Pseudònim: Deadpool

Categoria C - POESIA

Jocs Florals Escolars Sant Andreu : recull dels textos guanyadors : curs 2015-2016

Pau

La gent que es lleva
quan encara és de nit
ignora que el món recomença
cada matí
per la seva virtut,
que el sofriment
l'agermana amb milers d'homes
d'arreu del món
i que el seu gest
d'embolicar-se la bufanda,
o bé d'encendre la primera
cigarreta del dia,
forma part d'algun ritu solemníssim
que vivifica la sempre remota
possibilitat d'establir la pau
entre els homes de bona voluntat.

Un gran bosc de paraules : antologia poètica de Miquel Martí i Pol en aforismes. 2007

A cura de Xevi Planas

Il·lustracions de Gemma Guich

Llegat

Sí, vas excavant amb ganes
i torna a sortir, es cobreix;
torna a sortir, es cobreix;
torna a sortir, es cobreix;
torna a sortir, esquena corbada,
i ve una allau de pedres,
pedretes, sorra fina i insectes
que torna a tapar el sot.
Quin instint d'obrir escletxes,
tu que en notes tant de fred
i no saps fer anar cap eina!

I torna a plantar els peus.
Clava la mà ben avall.
Descobreix què va sortint
de baix i s'amaga,
s'ho empassa la terra.
Desitja'n l'esclat
com un guèiser humà.
No et sentis de res:
el teu llegat és buscar
el que raja de dins.

Raquel Estrada Roig. Natació. 2021

S'abat la lluna

S'abat la lluna
damunt la mar.
De puntetes camina
giravoltant,
talment una baiadera,
sobre l'esplanada
de la tendresa
que la bressola.

La mar li canta una nana
perquè li vingui la son.

Teresa Surroca. Petita estança. 2018

Benirràs

Llauràreu camps de conreu
els piconàreu
i en diguéreu progrés.

Mirau aquest estiu:
les feixes més fèrtils són aparcaments.

Jèssica Ferrer Escandell. Som aquí. 2022

7è Premi Francesc Garriga

Prec intemporal

El vell que ha hagut de recordar
els seus amics que mai no van tornar dels camps,
és el pare. Ha plorat als meus braços
amb llàgrimes de sang. Li he promès un poema.

He rebutjat el dol habitual,
he deixat que el meu dolor desconsolat vagaregés entre els llibres

i he demanat als àngels efímers
que giressin cua cap a la via làctia.

Aquest vell ha lluitat per recuperar
el títol de propietat d'un tros de terra envaït
de cards a Transsilvània,
un bancal erm de pedruscall,
com si ens hi anés la vida,
el meu vell supervivent de diverses guerres
que cantava quan no es trobava bé,
cantava sol a la nit,
assegut al peu de la noguera,
el pare, inclús mort,
em sent, aleshores, escolta,
et demano que t'agafis als llimbs,
com cada any,
no et moris,
ara no,
no en aquest món on fins i tot els nostres morts
estan en perill.

Maria Maïlat. Abri-Redós: poèmes = poemes. 2023

Traducció d'Anna-Maria Corredor

Pròleg de Carles Duarte

He somiat un poema bellíssim

He somiat un poema bellíssim, però no el recorde.
Sé que deia que l'amor com l'aigua d'un rierol que baixa.
Deia el dol, precís i mesurat, enfora sense dagues.
Em deia a mi, extreta de mil capes
mostrant una nuesa anímica
quasi pictòrica. I els altres,
els altres sedimentats als espais entre les línies,
on rau l'universal.

Era un poema més brodat que escrit,
i tenia l'olor d'haver plogut sobre pols vella.
En algun racó, una coral de poetes àrabs
entonaven síl·labes que no entenia,
però estimava.

L'esquelet del poema, fet de flors,
com el meu esquelet:
manifest de la tendresa
com la força més robusta de totes.

En despertar, al record
—que és com un regust de l'ànima—
n'ha quedat l'estela.
N'ha quedat la nostàlgia infantil
amb la qual he obert els ulls,
quan he notat el poema,
fent lliscar els meus cabells
dòcilment entre els seus dits.

Alba Camarasa. Llet de glacera. 2021

46è Premi Vila de Martorell 2021 - Premis Categoria Oberta de Poesia

Triomf del present

Després de tants d'anys, de tant de temps,
han tornat a cercar-se en aquesta ciutat
plena de records gairebé oblidats.
Han tornat a cercar-se sense saber per què,
delerosos de reviure la joia
d'uns anys fatalment perduts.
I en aquesta cambra, vulgar en tot,
d'antuvi amb reserva, meravellats després,
han tornat a descobrir allò
que creien ofegat pel seny impúdic.
Ja res no els importa.
Han romàs tancats, closes les persianes,
vivint a deshora, menjant de nits,
com si, de debò, s'acabessin de conèixer.
I mentre riuen i s'estimen
van gravant, amb el foc de l'amor
que de nou els ha lligat, cegament,
a despit del curs fatal del temps
—a despit de la por i de l'experiència—
aquest triomf exuberant del present,
un goig que ja mai més no podrà exhaurir-se.

Francesc Parcerisas. L'edat d'or. 1983

Capbussons

       A les roques,
        sota l'aigua,
     hi ha un mollet,
        ric del moll
          menudet,
           rodonet,
   amb bigotis de xinet.
Ara em fa una reverència
   i va de cap a l'arena
per veure si hi troba un cuc,
   prim, curtet i ballaruc.

Olga Xirinacs, dins el llibre:

Sonidos y palabras : poemas en castellano = Sons i paraules : poemes en català. 2006

Textos en castellà, català, basc i gallec

A Pompeu Fabra

Ell és qui el geni català demana
i servirà ses glòries a l'extrem;
sortós qui l'ha trobat i s'hi encomana;
salvarà el que li cal, res del que tem.

                                    Abril 1968

Josep Carner, al llibre:

A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023. P. 37

A cura d'August Bover i Jordi Mir.

Pròleg de Maria Teresa Cabré.

Dermatologia

Quanta pell
que ens envolta
com una sutura
delimitant
el nostre espai
de dins:

   una bassa
on s'esquitxa
de vermell la calma
i glops de sang
brollant amb pressa
del cor.

  Si és la pell
qui ens limita.

Helga Simon i Molas. A la vora. 2017 

Il·lustració de la coberta de Marc Rios

Premi Amadeu Oller 2017

He pujat i baixat

He pujat i baixat
milers d'escales
sense escalons
ni replans:
prodigis de la música.

Antonina Canyelles. Bistecs de pantera. 2023

Escriure

Escriure:
misericòrdia en la distància
que mantenim,

poètica de l'espai.

Teresa Pascual. València nord. 2014

Nota sobre l'autora: Ricard Garcia

Fotografia: Josep Martínez

Terra que acull

Terra que acull i que crida a la terra,
impune finalment la voluntat,
absoltos bruscament els sentiments;
saba de sang que segueix a l'arrel,
travessat el capvespre dels camins,
definit el llindar de les ciutats.
Terra de vida que la vida obri i tanca
entre la llum i la cambra del dia,
vent afligit que s'escampa en la terra,
cedit al temps la nostra realitat.

Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002

Elefant

                               A Antoine de Saint Exupéry

La meva silueta
deu ser extravagant
si em confonen
amb una muntanya,
una boa tipa
o un barret gegant.

Montse Homs. Faules poètiques. 2022

Il·lustracions de Laia Domènech

Vingueres de molt lluny

  Vingueres  de  molt  lluny.

  La  teva  faç, com  la  del  sol,  refulgia  tot  mirant  a
Orient.

  Jo  només  tenia  la  certesa  de  la  meva  perfectible
naturalesa humana: argila forjada pel vent i pels núvols,
somiava  tastar,  potser  massa  tard,  el gust plaent  dels
fruits  prohibits.

  L'ahir  no  havia  estat  res  més  que  esperar.
  L'ahir  és  quan? L'ahir  és  sempre.
  Vora  la  mar  assossegada vaig  gosar  despullar  els
peus.

  Darrere el teu somriure viatjaren, com barques camí
de  l'aigua,  les  meves  sandàlies.

I

De: Primer itinerari
       Camí de la mar: Unai

Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994

Pròleg: Guillem Viladot
Epíleg: Isabel Pijoan

Pastera

Tot és reduït a runes,

Els límits de la misèria
obren la porta als vencedors,
l'escassetat esdevé fera
dins els cossos dels vençuts.
Un clam es pronuncia
ofegat pels trons dels canons.
El silenci m'envaeix el futur
per a protegir els meus fills,
m'amago dins la soledat
que m'ajuda a sobreviure
i prenc la decisió final,
viure o morir,
morir o viure.
Blanc o negre.
No hi ha matisos
que facin trontollar la resposta.
M'enfilo a la nau
i m'encomano a la sort.

Montse Assens

Del llibre: Apartheids, 2018.
41è Premi Marià Manent de Poesia

dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia : Alella 2008-2017. 2019
Edició: Montserrat Serra i Arenas

Utopia

Quan el tren s'aturi, va dir la dona, has d'entrar-hi.
¿Però com sabré, va preguntar la nena, si és el tren
correcte? Serà el tren correcte, va dir la dona, perquè
és el moment correcte. Un tren va acostar-se a
l'estació; núvols de fum grisós sortien de la xemeneia.
Quina por que tinc, pensa la nena, mentre aferra 
les tulipes grogues que donarà a l'àvia. Li han fet
una trena ben tibant perquè li aguanti tot el viatge.
Aleshores, sense dir una paraula, puja al tren,
des d'on arriba un so estrany, en una llengua diferent
de la que parla, una cosa més semblant a un lament
o un crit.

——————————————————————

When the train stops, the woman said, you must get
on it. But how will I know, the child asked, it is the
right train? It will be the right train, said the woman,
because it is the right time. A train approached the
station; clouds of grayish smoke streamed from 
the chimney. How terrified I am, the child thinks,
clutching the yellow tulips she will give to her
grandmother. Her hair has been tightly braided
to withstand the journey. Then, without a word,
she gets on the train, from which a strange sound
comes, not in a language like the one she speaks,
something more like a moan or a cry.

Louise Glück. Nit fidel i virtuosa = Faithful and virtuous night. 2017

Traducció de Núria Busquet Molist

L'òliba

llit d'un riu que fou
i ara és còdol atrinxerat
d'un entretemps incert i precari

ara torneu, obreres del dir,
insuflant-me una melodia
que gosa regar la terra eixuta

deixeu-me que us abraci,
teixidores d'imatges,
amb esperança i sense rancor

com els dos ulls de l'òliba
que aixeca el vol al capvespre
resteu de costat: vers i raó.

                  El Raval, març del 2018

Marta Jorba. La remor, tan salada. 2023

Lluna de llum

AMB EL FRED A L'AFRAU DE FEBRER

Lluna de llum que m'envoltes potent.
Tendre l'arment que vigila el pastor.
Ombra dels arbres, caus entintats,
rodanxa de palla segada a Molló.
Flors adormides, flama de gel,
flama de gel i de tènue foscor.
Cor adurent d'eixa nit que ens abriga,
lluna de llum i de feix de bogor.
Neu estesa, inconsútil, real,
neu estorada de tint irreal,
tocada de lluny, perbocant el seu cor.
Foll paradís, avés fi de risc...
Fet d'acord i secreta gaubança,
silenci submís:
llumdelluna d'amor, de mà en càlida entesa.
I remuga la sort que no dura,
i la pell és d'ocell cantador.
Tot és d'or.

Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

Quan el sol

Quan el sol vagi a ajocar-se
sobre aquell llit de muntanyes,
jo em preguntaré d'on surten
tantes estrelles,
i voldré que sigui de nit sempre
per viure entre tantes llumetes.

Que sigui de nit sempre
i que s'escolti el silenci,
sota la capa del cel cega
i el món volander dels somnis.

Que no hi hagi mans alçades
ni carrerons per les butxaques,
ni vencedors ni victòries
ni corregudes ermes cap a finals
invisibles: que sigui de nit sempre
per viure entre tantes llumetes.

Aigua dolça : poesies per a xiquets. 2008

Textos: Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual

Pròleg: Pilar Caldú Royo

Saludar la fosca

Saludar la fosca
com una amiga.
Cors que s'abracen
fins a la nit de l'univers.
Cavalquen.      Cavalquen.

Mare,
crinera on m'arrapo,
galopem fins als solcs
que va traçant la nit.
Plantem-hi les llavors de l'alba.

XXIV

Rosa Font Massot. Esquerda. 2022

Pròleg de Quim Español

Tal com estan les coses, la incertesa seria una cosa divina

                                        Xina, 2011

Al plànol d'una casa
el més important són les parets i la tanca,
i un pas cobert que du al pati interior.
Aquí, a la gatzoneta, resguardats del sol, mengen,
gategen nens amb les bates obertes per darrere
i gossos petits i bruts, que em fan patir,
vells amb la mirada fixa.
El sostre, si s'esquerda, no s'arregla,
s'hi posa una pedra sobre el niló.
La terra és nua, assedegada,
els mecanismes humans s'arrosseguen
i deixen un rastre humit, 
i quan el sol s'encabrita, embarranquen
en qualsevol banda, a la vorera,
enmig del no res, vora una esponerosa
plantació, com els estels
a l'horitzó amb què s'uneix la mar humana.

Sonja Manojlovic, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 115 (2020),  p. 92 i 93

Traducció: Pau Sanchis

La mar d'Ulisses

             Bressol de cultures,
domini de Posidó i d'intrèpids herois,
   escenari d'aventures inoblidables,
  pàtria de blaus i de saviesa eterna,
        espai de llengües i cultures,
de ciutats esplendoroses i civilitzades,
   de muntanyes cobertes de ginesta,
      d'oliveres i vinyes centenàries,
             de figueres i garrofers,
          d'aromes de romer i timó,
         de colors de llimera i raïm,
    de llum única en cada capvespre.
    Cada riba és immens palimpsest
que conserva l'empremta dels pobles
     que han solcat aquestes aigües,
espai que ens identifica i ens agermana.

II

Maria Josep Juan Ballester (Canals, 1959)
Bressol de blaus.
Ajuntament de Castelló, 2021

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

L'ofici de viure

L'ofici de viure la vida
no ens l'ensenyarà mai ningú,
s'aprèn pas a pas, dia a dia,
i ningú no el pot fer per tu.

El primer pas el fem en néixer,
quan obrim els ulls al gran món.
Els següents passos ens fan créixer
i anem coneixent a tothom.

El camí serà llarg o curt,
serà ample o bé molt estret,
l'important serà el temps viscut.

No sabem on arribarem,
ni els esforços que haurem de fer,
l'important serà que viurem.

Carme Romia. El viatge. 2020

Pròleg de Gabriel Pena i Ballester

Companyia

Bufa el vent i tot canta
i és de nit i tot calla i tot canta

i des de dins del cantar tot
- perquè és que canta tot -
algunes coses callen
un marge un roc algun racó
que fins l'alè s'aguanten
perquè tot canta
perquè és que canta tot

i el vent bufa amb la olor
dels tarongers en flor

                           4 d'abril, any 14
                             entre Pego i Oliva

Enric Casasses. El nus la flor. 2018

Els ocells

Els ocells no són conscients del seu cant.
Molts de poetes tampoc.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

Corre sempre

                                           A la Júlia.

A l'alba, quan el teu plor
m'escapça el somni a punt de finir,
em pregunto què podrà retenir
aquell somriure que ens regales
quan corres fins els braços
que t'abracen i et reviuen,
què sostindrà l'emoció
—única, meravellosa—
de trobar exactament allò que volies
d'encaixar com un miracle
et teu cos petit voltat del meu.

 Marta Jorba. La remor, tan salada. 2023

L'infant té por

Arraulit al portal
de la banda on fa ombra,
espantat perquè no pot
esdevenir ombra,
sense respirar, escolta
com s'acosten,
ressonant damunt l'empedrat,
les dues botes d'un soldat alemany.

Anna Świrszczyńska. El llapis amb què escric. 2019

Selecció, traducció, estudi i notes de Josep-A. Ysern

Les veus

Escolto les veus
del mar i dels pins
i del vent que passa.

Tot m'ho fan sentir,
tot m'ho saben dir
sense cridar massa.

Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta

Vital

Què queda en la vida sinó la tendresa?
Innombrables vegades he pensat en ella.
No tinc cap dubte, ni cap incertesa,
em trobe vulnerable al seu davant.
Uns besos, una abraçada, una carícia...
m'absorbeixen i em commouen.
La tendresa va colpint-me la pell,
voldria interpretar-la sempre inacabada,
com la música que ressona a l'univers.
No m'acostume encara a l'instant
en què els conflictes s'ensorren
per les fondàries profundes de la nit
i em creixen als ulls ocells
—triangles de llum que enceguen l'abisme—
No tinc temor de res: portem dins l'estima
que s'estén cap a l'aleteig de tots els braços,
les paraules tendres, alenant vida
i l'esperit valent de tots els éssers.

Maria Carme Arnau (Alfara del Patriarca, 1958)

Itinerari de tendresa. Bromera, 2010

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

1940

El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï matemàtiques?
Per què, diria. Que dos trossos de pa són més que un,
prou que ho notaràs.

El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï francès?
Per què, diria. Aquesta nació s'ensorra.
Frega't el ventre amb la mà i queixa't,
que tothom t'entendrà.

El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï història?
Per què, diria. Aprèn d'amagar el cap sota terra
i així potser sobreviuràs.

Sí, estudia matemàtiques, dic,
estudia francès, estudia història!

Bertolt Brecht.

Traducció de Feliu Formosa

dins el llibre,

L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre. 2018

A cura d'Antoni Tort Bardolet

quídam

El Jo que se m'imposa
gairebé com un deure
arrasa amb les idees
actituds i conceptes
desallotja la pensa
desocupa la ment
ho aclapara tot
i tota fins i tot
al moll de l'escriptura
tan sols puc resistir
si tanmateix m'hi nego.
Cal eludir el subjecte
i treure-li l'arnès.

Per no haver de ficar-se
tot fent genuflexions
amb versos reverència
a la trona d'un ego
prou autocoronat.
Cal desempallegar-se'n
sancionar el seu delit
amb pena capital
decapitar-lo cal!
Subjecte irreverent
demana sacrifici.
Restauradora poda,
i l'arbre alleugerit
potser donarà fruits.

De: Desintegrar-se (2019)

Ester Xargay, dins,

A un revolt de la sendera cinc poetes: Zoraida Burgos, Margarita Ballester,
Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 189-190

Eds.: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné

Calçar

Calçar una vida petita,
estranya joguina,
i sentir-la avançar.

Som aquell tren que no sortia del menjador
però que mai tornava a casa.

Irene Anglada. Nusos d'incendi. 2019

Epíleg: Gemma Gorga

20è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

En la respiració

En la respiració de les paraules,
en el flux dels fonemes,
en el dia a dia de l'oralitat llisquívola,
corda de discerniment, fuet de desdeny,
llaç d'amor, bena d'odi,
eina, codi, lloc al món, visió irreemplaçable,
possibilitat d'actuar com els bons,
la llengua ens és el camí.

Jaume Bosquet. Peus de cedre. 2023

XIX Premi Ciutat de Terrassa
Agustí Bartra de Poesia, 2022

el meu rostre

el meu rostre a la finestra
travessa horta i vagons
mentre vaig envellint

andanes del destí
sense angoixa ni feres
neta          purga
absoluta
de viatge calm

un poema sobre avui sobre ara
calen testimonis
per si d'aquí un temps

p. 56-58

Mireia Vidal-Conte. OUSE : altres rius. 2016

Epíleg: Antònia Vicens
Il·lustració: Núria Miret

Cireres com ocells

tirar del fil de les paraules
fins a omplir la pàgina blanca.
una paraula en porta una altra
o una llum o un cric-cric
d'insecte dins la fusta.
brollen les paraules com les cireres
ixen de la cistella, paraules
com cireres, com records,
melodies d'un temps, d'un món
que endevine sota la crosta fina
del paper.

paraules com cireres,
com murmuris, com ombres
d'ocells que volen blau enllà
i tot ho abasten.

Anna Montero (Logronyo, 1954)
On els camins s'esborren. Del Buc. 2018

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

Marxo bosc endins

                                  «If it were but a matter of faith»
                                                    NICK CAVE

MARXO BOSC ENDINS
per confondre'm
silent amb les alzines
i la malesa i la vilorda
i les branques més altes.
Serà indòmita,
també, aquesta partença.
No hi ha destí,
el destí és ara.

(La petitesa de cada salvació,
el clamor que corre per dins.)

Meritxell Cucurella-Jorba. Sempre encara. 2023

Dosaigües

De Dosaigües recorde
els dies clars d'estiu
on respirava bon aire,
un poble tranquil, humil,
amb olor a menta i a pi.

I la gent senzilla,
i les fresques nits,
i la sensació tan gran
de ser feliç.

Berta Espert (Alginet, 1966)

De: Un llac d'emocions. ACEN. 2019

A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022

Selecció d'Anna Ballester
Introducció de Maria Lacueva

Els avantatges de l'amor

L'amor té almenys un avantatge:
no es fa ferida damunt les cicatrius.

Castillo Suárez. Permanència. 2022

Traducció de Jaume Gelabert González

Pròleg d'Anna Gas Serra

Sovint

Sovint homes i coses
perduren en la dura
fixesa que ha llampegat un instant,
intensa abans d'esvanir-se,
en els sentits o bé en la ment.
Els mots, com el fruit del cisell
a la pedra, gastats pel temps,
proven de retenir-la, nítida,
que no s'esborri per a sempre encara.

De Mans lentes d'aigua.

Carles Miralles. D'aspra dolcesa : poesia 1963-2001. 2002

Quatre

maneres se sentir-se dona

Profunditat de pensament:
angoixa.
Món abrandat, mortal!
Demà la casa serà coixa
de mi. ¿I l'ànima?
¿Immortal?

Extremarem d'amor el joc.
Esposa
fèrtil d'enginy gosat
seré. L'amor com una rosa
sola. Per àrbitre,
llibertat.

Reconcilies mon instint,
revolta,
amb la raó que escau,
i mare soc de cop i volta.
Infant, tu reies, i,
quina pau!

Secularment dona i destí
caminen;
les Parques van filant.
Un lloc al món, el meu, i finen
retrets. Els somnis no
valen tant.

                     29 d'octubre de 1930

Clementina Arderiu, dins el llibre:

Tres poetes de Cadaqués : Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Quima Jaume. 2019

Antologia a cura de Rosa Ardid i Caterina Riba

Il·lustracions de Jordi Pagès

L'ocell i la pluja

Si cada gota caiguda del cel
fos una grana,
l'ocell cantaria de goig,
mes, ara, calla,
perquè els núvols ho deixen tot xop
i ell passa gana.

Jo voldria donar-li consol...
Com li diria
que cada gota que cau a l'hivern
serà una espiga?

Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta

La pista

No sé si l'heu vista

aquella escena enmig de la pista:
el més xic dels acròbates
enfilat als seus germans,
piràmide somrient,
i des de dalt l'aguanten
aplaudiments i entusiasme
de la bona gent.

Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra. 2014

Il·lustracions de Bruno Munari.
Traducció de Pau Vidal.

Clavells d'hivern

Quan els clavells m'omplen la casa
totes les coses fan claror;
si són vermells, el fred s'aparta
—cada clavell un petit foc—
i si són blancs, neva per dintre
—cada clavell un borralló.

Quan els clavells m'omplen la casa,
l'hivern batega com un cor,
i encar que els núvols plorin ombra,
sembla que vulgui sortir el sol.
Els més encesos són com llavis
que la sang puny i el bes desclou.
i els més nevats alcen la testa
com si cerquessin miradors.

Quan els clavells m'omplen la casa
m'agrada veure'ls molt a prop
i em plau sentir-los com respiren
en el silenci interior
mentre la música dels versos
va degotant sobre les flors.

Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Presentació de Joan Ferrerós

En una mar

En una mar llunyenca,
perdut entre dues guerres,
el vell soldat cerca
en l'escuma que s'allunya del vaixell,
el seu cavall i la seva espasa,
els seus somnis de pati d'escola.

Les seves llàgrimes,
allà on han caigut,
s'han tornat perles.

——————————————

Dins una mar luenchenca,
Perdut entre doas guèrras,
Lo vièlh soldat cèrca
Dins l'escuma que s'alunha de la nau,
Son caval e son espasa,
Sos sòmis de cort d'escòla.

Sas lagrèmas,
Aquí ont son tombadas,
Se son cambiadas en pèrlas.

Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i pròleg: Albert Mestres

El soldat

No em coneixes ni et conec.
Vens armat d'una altra terra
i t'han dit, perquè ets soldat,
que has de venir en so de guerra.
Als ulls portes l'enyorança
dels teus paisatges llunyans;
deus pensar en la teva amiga,
en els pares i els germans...
A mi també em passaria,
si me n'anés lluny d'aquí
obligat per la consigna
MATAR O MORIR!

No, i no! No volem guerra!
volem que no tirin bombes,
sinó flors, els avions;
que els tancs vagin a la Rua;
que es rovellin els canons,
i que les metralladores
marquin un compàs de vals,
mentre els científics s'afanyen
per trobar remei als mals!
Au, soldat! val més que seguis
i que arrambis el fusell!
Vine a menjar pa amb tomàquet
i pernil, i vi novell!

Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta

Origen

Som un petit estany en la planúria,
una bassa reclosa enmig del camp.
De vegades, els llums dels avions
llauren l'aigua:
regues blaves, vermelles, si és de nit.
De vegades, un nen que salta pel sembrat
clava el peu a la bassa, esquitxa els marges
i les aranyes fugen sense el fil.
Som un petit estany,
una bassa on s'amaguen el cel i els avions,
l'aigua on arrela el vent.

Als nostres peus hi creix la llavor del principi.

Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

Nus d'incendi

és la sort i l'esperança, tal volta la desgràcia,
                    la contradicció feta rosca
és el punt de trobada que destroba:
                    tensa les múltiples direccions
és el moment en què s'incendia la voluntat
                     d'una última i sentencial paraula
és el vermell del canvi i la transacció que batalla
contra el blau, color del cel, color del fat,
encara no s'ha dit la darrera paraula,
tan sols l'aglomeració sense pinacle
de tants nusos per esclatar:
llegir, enmig del fum, el fum mateix.

Irene Anglada. Nusos d'incendi. 2019

Epíleg: Gemma Gorga

20è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

Vida

Cal escriure
la vida en net, amb una lletra clara
que justifiqui el goig i l'esperança
dels escollits per estimar i comprendre.

Miquel Martí i Pol. Un gran bosc de paraules. 2007

Edició de Xevi Planas

Il·lustracions de Gemma Guich