Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

30 de gener de 2016

Creació

Cada matí en llevar-me
prenc possessió del món
-que em posseeix- amb la mirada;

comunió feliç
de dues transparències:
les meves còrnies i l'aire.

Qui va donar-me els ulls
no ho sé, ni el món que, cert,
se m'ofereix estrany i nu.

Tot el que sé és la llum
que els sentits m'il·lumina,
i el seu reflex, que, transformat,

projecto sobre el món
per recrear el paisatge
que a cada instant de nou em crea.

Ramon Farrés. El present constant, 2009

La docència


La docència, com la medicina,  no és
una ciència exacta, sinó que més aviat
s'assembla a un ofici o un art, com hem dit.
En tot cas, més que d'un saber es tracta
d'un bon grapat de competències.



(Fragment)

29 de gener de 2016

Alço el vol

Alço el vol
perquè les lletres es formin
són les idees
que travessen l'espai
i el text es gira
desplegat i estrident
és el carrer encantat
dels miralls i de les suites
és l'esguard dels jocs
sota la passió de les hores
és també el silenci
a vegades perseguit en tots
és sovint l'esmicolament
també sovint el deliri
però és sempre aquesta veu
sempre aquests accents
sempre aquests signes
aquests petits objectes del desig



(De: Dans la matèrie rêvant comme d'une émeute, 1982)



Claude Beausoleil, dins,

Poetes quebequesos, 2001
Ed.: Louise Blouin i Bernard Pozier
Versions: Anna Montero

25 de gener de 2016

Bellesa



Per què no sabem veure la bellesa
quan la tenim davant,
just al mirar-nos al mirall
i observar aquella línia del coll,
del clatell,
sota la pell fresca i sense plecs,
d'una delicadesa subtil,
gràcil,
quasi innocent.
Per què volem ignorar el que tenim
quan ho podem gaudir sense la por abismal
de la incertesa.


Elvira Roca-Sastre i Muncunill. La finestra oberta, 2008

24 de gener de 2016

T'estime

                                                  Al Ramon

T'estime

pel plec de seda que vincla foscant el teu somriure
en adormir-se el sol

T'estime també
pel silenci que dibuixen els teus llavis
quan a sanglots t'escomet la veu

T'estime a més
pel vagareig incert que destil·la la brisa dels teus dits
en la nit dels meus dols

T'estime finalment
per l'aroma de menta de la teva adolescència
en el meu record

T'estime
ja saps
per no res
o potser
per tot


Pepa Úbeda. La meua frontera, 2010

23 de gener de 2016

Estira compassos de llum

Estira compassos de llum
i esbossa amb el dit l'ocell del migdia
mentre el temps descansa.
La complicitat, amiga,
és un bé cada cop més preuat, compartim-la.
Perquè així que comença el dia,
acaba el dia que comença.


Els anys

25a CAMINADA POPULAR DE TORÀ (30/04/2006) per Teresa Grau Ros

                              A Anna Murià

Hi ha aquest coratge tan teu
amb què fas front als estralls
del temps. T'aguanten l'humor
i el seny. Contemples els anys
emmirallant-te en exemples
de moltes vides tan plenes
com la teva, i per això
també ets el nostre mirall.
Veus l'inici i el final
del teu cicle amb un serè
equilibri. És natural
per a tu allò que temem
els qui voldríem tenir-te
per un sempre que durés
tant com duri el nostre sempre.



Feliu Formosa. Feliu Formosa, 2000

NO CANCEL·LIS LES MANS

De vegades tems el propi respir.
                                                  Com la mar,
amb desig de campanes
deixes entreveure la gorja
misteriosa del teu viure,
Vols, a l'hivern, tardes de tardor
i, a migdia, heure el somriure
dels pàmpols de setembre.

Oscil·lant entre espills inquiets
vius escassa de terra.
Vols, amb ànsia, que la veu
retorni als matins terrossos.
No dubtis. Alçat davant la tela.
Pinta, si cal, monocrom,
però no emmudeixis.
Quina altra raó de viure
et pot donar l'art?

Joan Fortuny. Les hores roges, 2000

16

Somnio de fer-te un cant
per a la teva infinita
capacitat d'escoltar;

recórrer totes les rutes
entre paisatges que foren,
són i seran testimonis
de la teva inextingible
capacitat de diàleg;

veure't venir pel carrer
on cada vespre ens trobàvem
(en apropar-te, s'anava
fent perceptible el somriure)
i tornar a sentir la teva
eterna set de lliurar-te.

Somnio de fer-te un cant
per a la teva infinita
capacitat de ser tu.

Feliu Formosa. Cançoner, 1999

Gavians a l'Alguer

Kaio hankahoria (Larus michahellis)
El cor s'aquieta i la ment es calla
quan miren als ulls de la muralla
de la punta del moll al llarg del far
gavians que viatgen en vol planar.

De la volta celeste fan vela en el vent
portant el record d'elevat sentiment
pels grans moments dels segles d'història,
testimonis alats de la memòria.


(Fragment)



Enzo Sogos, dins,

22 de gener de 2016

Ara

Ara que la poesia catalana no té cap tendència
particularment dominant, es pot acarar 
-sense la fe mística de Maragall ni la 
voluntat estilitzadora de Carner, sinó
amb la voluntat de diàleg alhora amb 
el substrat dels clàssics medievals, 
vehiculats per Foix, i la postulada
herència de la poesia anònima- 
amb aquell nervi fondo on el llenguatge
ens duu a les envistes de l'aiguaneix
dels mots afaiçonats en versos.

(Fragment del pròleg)

Pere Gimferrer, dins,

Albert Ubach. Missa pro Carnavale Mortis. II. Kyrie, 2001

XXII

Exorcisme al misantrop
Crida el boig d'un manicomi
atordit pel seu butoni.

L'esperit traspassa el mur
d'un'ànima qu'és negada.
La finestra és unglejada:
visions de cianur
dins el calze del conjur.
Crida el boig d'un manicomi
atordit pel seu butoni.

Albert Ubach. Missa pro Carnavale Mortis. II. Kyrie, 2001

Estils de vida

Carrer de Fernaldina  (Barcelona) per Teresa Grau i Ros

Un carrer de la ciutat
una cantonada
un niu
sempre són
massa poblats

però jo accepto
la situació
m'agrada la tenda farcida
de l'adroguer jueu
escoltar amb rialla silenciosa
la dolça
i privada llengua hebrea
exigir
la meva llet
el meu iogurt
FRESC!


Parc del Guinardó (Barcelona) per Teresa Grau Ros

Tinc tanta sort!
Puc volar
vora les aigües dels rius
en una cabina ben closa
amb la posta de sol davant meu
que abraça el curs ràpid
del riu. A l'altra banda
els boscos grocs i ondulants
forts vigorosos.

M'agrada pensar
que mai no deixarem
aquestes dues menes de vida:
l'olor
de la populosa ciutat bulliciosa
i una vida voltada
d'oms, roures, aurons
que aixopluguen gaigs blaus i esquirols
flaire de terra, aigües que corren
la daurada ràfega de fulles.

M'agrada pensar que
els meus néts
ho entendran
-respirant a fons-
s'aferraran a aquestes
dues maneres de ser humans.



Dorothy Livesay, dins, 

Cares a la finestra
, edició, trad. i

pròleg de Montserrat Abelló

Diari íntim, II

Via Catalana 13
No diguis res. Aprofita el moment per retenir el prodigi,
per recompondre la imatge que vols que t'acompanyi fins
que torni un altre estiu. Ara, veus? riu. Tot l'or del sol damunt
la pell. Prenyada, jove, bellíssima, exultant, plena de vida,
per un instant només ella regna. Demà, benigne, fes-li saber
com et commou. No descuidis l'encís entre les flors dorments
de les hortènsies.



Jordi Carrió. Els dies que vindran, 2009

Llibertat

Via Catalana 94
La llibertat és un valor tan fonamental, que
la Declaració Universal dels Drets Humans,
aprovada i proclamada per l'Assemblea General
de les Nacions Unides durant la històrica sessió
del 10 de desembre de 1948, a París, la repeteix
trenta vegades, sigui com a nom (llibertat),
com a adjectiu (lliure), com a adverbi (lliurement)
o com a verb (alliberar).

(Fragment)

Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència, 2003
 il.: Inés Luz González

una declaració sincera

Declarem
que estem amb el nostre poble
i que el nostre lloc és aquí
/com a molt a Suïssa si,
Déu ens en guard,
tot hagués de tornar
a anar de gairell/


Václav Havel. Anticodis, 2003 ; trad. de Monika Zgustová

A trenc d'ona

A trenc d'ona et veig,
a trenc d'ona he viscut,
t'he plorat i t'he estimat.

A trenc d'ona penso,
gaudeixo de records,
revisc moments en què ho he tingut tot,
també a tu.

A trenc d'ona escolto el mar,
m'escolto a mi.
Què vull fer avui?
Què faré demà?

A trenc d'ona veig els teus ulls,
tan blaus com aquest mar,
tantes vegades com els he buscat
i tantes vegades que no els he trobat.

A trenc d'ona sóc feliç,
pensant que tu també ho ets.
En despertar, però, encara t'enyoro,
et tinc molt a prop, i no ets meu,
igual que el mar.

A trenc d'ona...


Isabel Margarit. A trenc d'ona, 1999

Anton Webern

Són bombolles de so
que esclaten en el buit.

Són mans que s'obren pas
entre gèlides fletxes.

Són intenses espurnes
d'una tendresa inèdita.

Són precs que condueixen
a una puresa estranya.

Són notes que procuren
ser alguna cosa més.

Són crides a un futur
de possible harmonia.

(De Perpectiva de cambra amb habitants)

Feliu Formosa. Feliu Formosa, 2000

17 de gener de 2016

ulls

ulls
en calç viva
a la deriva
no saben veure
el foc que els espedaça

són com l'aeroplà quan ensopega
la muntanya sagrada

coses d'aquesta mena
no s'aprenen
als llibres

Rubén Luzón. Cames ajudeu-me, 2005

MARESMES

                                       ... i a la freda alenada de la nit
                                       alegre vermelleja el jorn que fina.

                                                       JOAN MARAGALL


Als maresmes s'aplega molta gent.
Festivament frueixen escoltant
la fressa de la mar entre els esculls,
riuen, berenen i fan dolços crits.
A peu descalç pescaren crancs vermells,
ara no tenen més que el sol delit
de retenir la tarda que ja els fuig
i tots la van mirant embadalits.
Els homes callen, ploren els infants,
i les dones ho veuen, ulls badats
que reflecteixen l'aigua en moviment,
ja tota clapoteig de capaltard.
A poc a poc recullen els cistells
del berenar frugal, flaques de cor,
i les gavines xisclen estridents.
Qui vol res més que ser un home entre molts?

p. 389


Joan Vinyoli. Obra poètica completa, 2001


15 de gener de 2016

D'infants a infants

D'infants a infants, volen com les gavines
papers de bon omplir amb mots de pau
i d'amistat llunyana però encesa
amb resplendor de tants ulls innocents.

D'infant a infant, el llapis i el bolígraf
i el compàs, a milers, xics instruments
de vida i llibertat, en mans alades
fetes per a l'amor, per al treball,

no per a la guerra inútil i espadada.
D'infants a infants, amb adults al darrere
que no han perdut del tot aquesta nena:
l'esperança, el més bell dels estendards.

Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

12 de gener de 2016

Poema dels 16 anys

De vegades, noia,
et falta tot,
ningú t'entén,
tot és gris.

De vegades, noi,
pensar et fa mal,
els estudis,
el present i el futur.

De vegades es mira el cel,
va plovent,
i fa fred
dintre teu.

I de vegades, al matí,
bufa el xaloc
sobre la teva pell
i s'emporta les boires.

Aleshores, amb el cel blau,
tot és clar,
tot és bell,
una vida t'espera.


Isabel Margarit. A trenc d'ona, 1999


10 de gener de 2016

9 de gener de 2016

[Entrevista epistolar amb Lluís Busquets]

                                           Barcelona, 10 de març de 1982


...He cregut sempre en Catalunya com la meva nació,
incrustada en la península ibèrica, però amb uns destins
històrics diferents dels d'Espanya. Però no sé res de
com es poden vertebrar uns Països Catalans i penso
que el poder de Madrid és inflexible i ens deixa més
o menys -més aviat menys- jugar a nacionalisme a
través d'un Estatut que pot arribar a no ser res. Però
el destí dels pobles ningú no el sap, i penso que hem
de treballar sense complexos d'inferioritat. Jo escric
com si el català no fos una llengua d'àmbit restringit,
com si escrivís en anglès, per exemple, com si en un
futur no massa llunyà fos la nostra literatura, arreu 
del món, el que fou en les hores de Llull o d'Ausiàs
March.



(Fragment, p. 503)



Joan Vinyoli. Obra poètica completa, 2001


7 de gener de 2016

RETORN AL MONT SONG

A les prades llunyanes, cristal·lí, el riu s'allarga.
El cotxe de cavalls s'allunya en la gran pau.
Mentre s'esmuny, diríeu que té pensaments l'aigua.
Per anar a jóc s'apleguen els ocells, cap al tard.
Hi ha el vell embarcador i enfront una ciutat abandonada.
El Sol ponent s'aboca en serres de tardor.
De lluny, dessota els cims del mont Song ara arribo.
I tanco bé la porta al meu retorn.

Wang Wei. Vell país natal, 1986

6 de gener de 2016

pedra xarranca

pedra-cor prop de Cal Birrot (Torà) per Teresa Grau Ros
pedra xarranca: una pedra caiguda del cor de la primavera

hinkesten: der falder en sten fra forårets hjerte


Signe Gjessing. Ud i det u-løse : digte, 2014

Nota: poema traduït amb un traductor automàtic


Cartes de l'orient

Vil·la Casals. Museu Pau Casals (El Vendrell) per Teresa Grau Ros
A l'oest del país, a les portes del temple.
Els diluvis de maig, la seqüència establerta.
Tot això eren camps i comptàvem els anys de l'hivern.
Com qui compta senyors amb paraigües entre la gent.

I les branques es balancejaven lligades al sud.
La finestra els milers de paraules per minut.

Trobadors, barques, cartes de l'orient.
Deixant de banda el temps present.
I des del nord núvols de confeti espès,
que desfà l'aire i ja no hi és.

El moment és absurd però somrius amb bellum
mentre el fum de la pipa li fa plorar els ulls.
I segueix el camí d'un ocell des de l'Àfrica.

I ara compta onades per metre quadrat
i calcula la corba i el radi del mar.
Un soroll passatger, una cosa tan bàsica.

Trobadors, barques, cartes de l'orient.
Deixant de banda el temps present.
I des del nord núvols de confeti espès,
que desfà l'aire i ja no hi és.



Blaumut. El primer arbre del bosc, 2015


3 de gener de 2016

BOSCOS DE L'ALTA SEGARRA

Sovint t'has preguntat
què hi feies
d'infant

al bosc sagrat de Segarra

sota els grans pins t'acollies
lluny de la por
resguardat

enmig de jocs i gatzara

ara ho comprens:
en tendra fronda
serè

et resplendia la cara

t'era greu símbol
semblança
l'obaga

de nou mesos de pau clara

de fet
no havies sortit
ni fugit

encara

del ventre dolç de la mare



Jordi Gabarró. Herois i heroïnes, 1999
Pr.: Félix de Azúa

2 de gener de 2016

L'amistat [V]

Japanese Friendship Garden per Anna Fox a Flickr
Els vertaders amics no es fan retrets,
ni mesuren el que s'han donat mútuament.
L'esperit de càlcul, la comptabilitat
farisaica és incompatible amb l'amistat.

(Fragment)

Francesc Torralba. L'amistat, 2008

1 de gener de 2016

Trobes la tendresa llisa

            XXX

Trobes la tendresa llisa,
has vist l'ull nu,
el ressorgir del temps.
En la mirada del nen,
retornes.



Jordi Carulla-Ruiz. L'escorça i la mel, 2008
Pr.: Jordi Pàmias

Signes potser

A break in the clouds per Sheila Sund a Flickr
arbres d'un verd de llum
         gesticulant
       sota els núvols

Albert Ràfols-Casamada. Hoste del dia, 1994