particularment dominant, es pot acarar
-sense la fe mística de Maragall ni la
voluntat estilitzadora de Carner, sinó
amb la voluntat de diàleg alhora amb
el substrat dels clàssics medievals,
vehiculats per Foix, i la postulada
herència de la poesia anònima-
amb aquell nervi fondo on el llenguatge
ens duu a les envistes de l'aiguaneix
dels mots afaiçonats en versos.
Fragment del pròleg.
Pere Gimferrer
Premi Octavio Paz de Poesia 2000
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada