Duet

Inventem-nos un cant.

No són vàlids

els compassos que marquen els altres.

Inventem un nou ritme

amb paraules

que, sortides del llavi que es besa,

són poemes d'un llenguatge nou.

Inventem-nos un cant

on les hores tinguin tons purpuris,

on s'encantin les pauses

en un èxtasi de pura delícia,

de suprema bondat.

Que s'acordin les veus en perfecta harmonia

com la gamma perfecta

de verdors en el prat,

de blavors en el cel

i rojors en la flama...

Inventem-nos un cant

i cantem-lo.

I deixem-nos lliscar amor enllà.

De: Propòsit

Joana Raspall. Llum i gira-sols. 1994

També es troba en el llibre:

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021. P. 92

Pròleg de Carles Duarte.

Anton Webern

Són bombolles de so
que esclaten en el buit.

Són mans que s'obren pas
entre gèlides fletxes.

Són intenses espurnes
d'una tendresa inèdita.

Són precs que condueixen
a una puresa estranya.

Són notes que procuren
ser alguna cosa més.

Són crides a un futur
de possible harmonia.

De: Perspectiva de cambra amb habitants)

Feliu Formosa. Feliu Formosa. Poesia. Seleccions. 2000

Gràcies...!

Als meus noranta anys, he anat un dia
a l'Escola dels Padres a uns petits infants
de tres o quatre anys... - que més no en tenien -
a explicar-los contes i també algun cant!
Fou una passada de goig i alegria,
que paladejava fent l'explicació!
Que bé es portaren... Que bé responien!
posant al meu conte, col·laboració.
Aquesta vivència -cinquanta nenes i nens-
em va fer reviure joia ja passada...
I també alegria en aquells moments;
mestres que ensenyen amb pauta d'alçada.

Assaborint encara aquesta trobada,
he rebut dues cartes d'agraïment...
escrites amb ses manetes...i adornades
amb dos dibuixos i faltes coherents...
Us envio a tots una abraçada...
perquè ajudeu a "créixer" aquests infants,
continueu Mestres l'obra començada,
i ensenyeu-los homes i dones a ésser grans!
Conduïu-los amb el so de cada dia,
a estimar Déu i també als companys...
que hi hagi comprensió i harmonia...
que sàpiguen estimar-se com a germans!

30 de març de 2004

Angelina Montells i Vilar. Esclat de pensaments :  Antologia poètica. 2007

Ací

Seguim el moviment harmònic,
ingràvid, d'una trajectòria.
Comptem amb les certeses mínimes
en cada intent que torna i va,
que va cap endavant i torna,
que vacil·la en la recta, ondula,
que s'acosta i se'n va, que torna
entre l'ahir i els fets. Ací.
Entre l'ahir i la pregària.

Teresa Pascual. Tot passa baix. 2022

Il·lustració de la coberta: José Ramón Borràs.

Nit oberta

De sobte, la barca s'ha aturat
en un instant incandescent
que ja és el temps sencer
perquè no hi ha passat ni futur,
tan sols el present d'aquesta llum tènue
i magmàtica acariciant-nos la mirada
feta intersecció de dos cels sublims.
Voldríem retenir per sempre el foc
i ser Prometeus d'un món lliure de culpa
i càstig, un lloc on poder ser natura
i consciència, cos i ànima,
emoció i pensament,
un àmbit sense contradiccions
on tot sigui harmonia amb el cosmos.
Lentament s'obre la nit
i decideixes continuar el viatge
perquè tots els cossos celestes
puguin emmirallar-se en els nostres iris d'aigua,
aquests ulls iridescents
de mar antic sempre nou.

Cristina Àlvarez Roig. Firmament obert. 2021

Il·lustracions d'Esther Varo.
Pròleg de Vinyet Panyella.

Epíleg d'Israel Clarà.

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2021.

El moviment

Com un èmbol
em pressiones des de fora
amb punys i palmells
al punt just
a cada contracció.

Cadascuna empeny cap a un cantó
en un mecanisme perfecte
de biela, manovella
i pistó.

Tu per darrera,
ella des de dins,
i jo avall i enfora.
Peces cegues
sincronitzades pels crits salvatges
que algú ens envia del passat.

Harmoniós moviment
de forces mecàniques.
Engranatge de tres,
sistema irreversible
de cossos i cors que es mouen
pel més fort dels batecs.

Maria Rodó-Zárate. 41 setmanes. 2022

Il·lustracions de Cristina Zafra.

Ràfegues

        "...i somnies enmig de la
                     ferrenya sopor..."

               Carles Riba. Versions de Hölderlin

És bo sentir del vent, les flautes mortes,
l'estrofa blaumarí del dia opac,
tocar sense tocar les mans de l'aigua
que polsen rera els vidres, veus i cants.
És bo sentir l'oreig i el sol de l'ombra
i el vers que torna als dits ple de colors
i porta en el palmell de l'harmonia
la branca d'olivera feta mots.
És bo sentir del lluny, el so i l'aroma
de tot el que em sublima i he volgut,
i entendre que la vida és un oracle
i em diu el que no veuen els meus ulls.

I et penso, amor... I m'omples la memòria
de tot el que no oblida el meu oblit.

Maria S. Farell. A nou mil metres d'altura. 1997

Pròleg de Jordi Llavina Murgadas

Finalista premi de poesia Màrius Torres, 1996

Infusió

Has posat ritual a les hores,
vols trencar aquesta monotonia
d'agulles d'estrès que et marca
el teu enemic: el temps.

Encens amb un dels pocs llumins
que et queden el foc de la il·lusió.
Escalfes l'aigua destil·lada de llàgrimes
i poses una bossa d'esperança.

Has perdut la infusió de la fe,
però encara guardes en una capsa
algunes paraules que poden donar-te
l'aroma d'un poema.

Deixa-ho tot, és l'hora
de posar estovalles al món interior,
buscar la pau i l'harmonia
entre el temps i la vida.

Assumpció Forcada. Prisma. 2005

Introducció de Maria-Lluïsa Pazos

Madrigal

El company me digué
mostrant-me la florida:
Meravellosament
ha nat avui el dia.
I era ver. De la nit
va néixer la celístia.
Se tancaren els ulls
a l'esplendor divina.
Paradoxa galant
jo t'he vista i sentida!
La gran blancor de neu
de sobte s'ennegria.
Angèlica, dels arbres
la figura sorgia.
Passàreu somrient
entre negres espines,
tot era fosc i vos,
fada de l'Harmonia.
Meravellosament
me somrigué la vida.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 2009

A cura de Salvador Espriu.

Instant

Camino pel pendent d'un turó verd.
Hi ha gespa, entre la gespa, flors,
com en un dibuix per a infants.
El cel boirós ja es torna blau.

Una vista sobre altres turons ressona en silenci.

Com si aquí no hi hagués hagut cambrià, silurià,
o roques que grunyissin les unes a les altres,
o abismes que es formessin creixent,
o nits en flames de cap mena
ni dies en cúmuls de foscor.

Com si no s'haguessin mogut per aquí les planes
en deliris febrils,
en esgarrifances glaçades.

Com si només en altres llocs s'haguessin estat
agitant els mars rompent les vores de l'horitzó.

Són dos quarts de deu en l'hora local.
Tot és al seu lloc, en harmonia acordada.
A la vall hi ha un rierol en forma de rierol,
una senda, com una senda, de sempre per sempre.
El bosc sota l'aspecte d'un bosc pels segles dels segles amén,
i a dalt uns ocells volen en el seu paper d'ocells que volen.

Miris on miris, hi regna l'instant.
Un d'aquells terrenals instants
que s'implora que durin.

Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció de Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

L'encís del paisatge

  Afores de Montpeller,
a prop del Mas de la Merla,
un dematí clar i serè
que fa madurar les messes.

  En un predís del jardí,
els dos amics enraonen.
Temes: les lletres, les arts,
les noves de Barcelona...

  Mentre parlen, un encís
de llum i olors els penetra;
l'espectacle natural
de llurs sentits s'apodera.

  Davant d'ells hi ha el camp flairós,
ampla vall assolellada
que s'alça en suau pendent
per mostrar millor la ufana.

  Aire net sota el cel blau,
pins, xiprers, blats i oliveres;
els ceps verds dels grans vinyars
com penats s'arrengleren.

  Sobre els alts pins i els llorers
xisclen el vol d'orenetes,
sobre el roserar vermell
brusen lluents les abelles.

  Paisatge clàssic, llatí,
de cel i terra harmonia;
miracle etern,
fet de colors i de línies.

  Els dos amics han callat.
La visió els meravella,
i amb un silenci devot
miren la natura en festa...



Montpeller, 12 de desembre del 1945


Records de més ençà

Antoni Rovira i Virgili. La collita darrera : poesia inèdita. 2019

Presentació: María José Figueras Salvat i Josep Poblet i Tous
Ed. i introducció: Elena de la Cruz Vergari

L'afinitat

Dotada per la música,
cerca el ressó i el troba
en veus que preludien
els moviments interiors
que en cada platja onegen.
La seva oïda capta
el so de les petites coses
que tènuement respiren,
i el recorda amb amor.
Cada nota que escriu lliga amb una altra
i, en rítmica cadència,
dansen conjuntament en l'harmonia.
Afina bé les cordes
de l'instrument que polsa
i agermana amb respecte
el to major, d'exultant plenitud,
amb el menor, que trena l'elegia.
Esborra interferències
i composa períodes
on pauses i silencis
donen impuls al ressonant cantàbil.
Amb arpa o clavicèmbal,
violoncel o flauta,
al calze de les mans,
dins preludis o fugues
que abasten les més altes melodies,
va obrint-se pas a dintre
dels que pensen com ella.
L'Afinitat coneix totes les notes,
els secrets i els tombants
d'aquella música
que trenca les distàncies,
atura el temps
i fa que els homes siguin,
per breus instants, com àngels.

                      Març 1971



Montserrat Vayreda

Poemes de Montserrat Vayreda (antologia 1945-2004). 2005

Edició i estudi Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

Glosa

Jo voldria, jo voldria,
jo voldria, jo voldré
brostar en flors de poesia
com en roses el roser.
Ai, la llum que el cel envia!
ai, l'abella que ens vol bé!
La vaig veure com fugia
dins una ona d'harmonia...
Jo aguait per si tornaria,
i passa el temps, i no ve!

Jo voldria, jo voldria...
un repòs com mai l'hauré.
El repòs que el cor somnia,
dins el món no el trobaria:
jo voldria, jo voldria
el cel com me moriré.




Maria Àntonia Salvà. Poemas = Poemes, 2006
Tr.: Jaume Pomar
Pr.: Sebastià Alzamora

Isomeria

Si algun dia trobem

la fórmula màgica

que ens permet viure amb harmonia,

caldrà estudiar els tipus

d'isomeria de les hores:

la de cadena, la de funció i la de posició;

les seves diferents propietats,

i fer que aquestes unions diferents,

aquestes orientacions en l'espai de les il·lusions,

deixin fora la monotonia o l'estrès

que ens aclaparen moltes vegades.

____________________________

Si algún día encontramos

la fórmula mágica

que nos permite vivir con armonía,

habrá que estudiar los tipos

de isomería de las horas:

la de cadena, la de función y la de posición;

sus diferentes propiedades,

y hacer que estas uniones diferentes,

estas orientaciones en el espacio de las ilusiones,

dejen fuera la monotonía o el estrés

que nos agobian muchas veces.

Assumpció Forcada. Química i física = Química y física. 2012

Traducció: Assumpció Forcada; Ángeles de la Concha.

Pròleg: David Jou.

Percaço el mot

PERCAÇO el mot des de la nit a l'alba,

i d'ell en faig una balma perenne.

Hi tanco dins l'ungit cel de tardor,

el temps que fuig o el gust d'un instant tendre.

Per paranys de contraris t'endinses tu, poema,

vius el somni del cor dins de l'insomni,

fas un conjur en les fortes tempestes,

ets incentiu ardent en les bonances,

ets la sàvia harmonia dels contraris.

Quima Jaume. Poesia completa. 1993

Pròleg: Maria Àngels Anglada

Desmesurat estiu

Aquest astre vital és un volcà
que des del cim més alt, febrós eixuga
tot el que troba al pas: arrels i fruits
del temps sucós, jardins, esponeroses
arbredes, deus secretes, fins el ventre
dels prats daurats per ell; també aiguamel
del rusc d'amor; el llac de les carícies,
la dolçor de la molsa dels teus llavis...

Sense remei m'atrapa a mi ancorada
als somnis més plaents de l'estiu de la vida.
Tot davallant m'engola la tendresa
de la cara, les mans em nua amb mandra
i, clos l'alè del pit, va fent estralls per dins.

I em sento un vegetal al cor del meu desert,
com una pell de serp.
El vespre ombriu, amb festes, m'aixopluga
i em deixo anar als seus braços al ritme d'una allau.
Albiro, lluny, el núvol fugisser.
De soca arrel m'estiro al cel i crido
sense veu la tempesta: i de l'aigua, un miracle,
arribarà potser?
Potser com al vell om em naixerà una branca...
Tal vegada a la gola em restarà
l'ametlla amarga...
Encara que només he de ser cendra,
els núvols portaran veu de pols còsmica,
que cantarà els meus versos catalans
i dins el cor d'algun lector ignorat
esdevindré harmonia d'un goig nou.


Tònia Torrelles. Pleniluni a l'hivernacle. 2016

Pròleg de Miquel-Lluís Muntané
Il·lustracions d'Antoni Picas

T'he vist en una mar...

T'he vist en una mar sense confins,
superba a proa, comandant la nau,
donant, al cel i al mar, el color blau
i harmonia a la dansa dels dofins.

T'he vist, estrella del teu propi nord,
dominadora de la mar i el vent,
conjurant la bonança o vehement,
creant el temporal o el volgut port.



Josep Grau i Jofre, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 79. p. 55

Cornelia

Aquest vers no és cap epitalami,
cap cant d'aniversari o d'homenatges
al jubilat, cap himne a cap estrena;
és l'oreig reposat que entolla onatges,
la trena sense embrolla del tsunami.

Aquest vers només és una balada
a qui em compassa el braç del canastró:
incendi o plor, manyaga o sotragades;
és tan sols un harmònic madrigal,
el de l'anhel que ens gronxa les tornades
sense estridència, dol ni temporal.
I tot i que esbufegui amb insistència,
no és el vol de cap pardal bufat.

Aquesta oda no vol pas ser cap cant
estarrufat, grosser o extravagant.
Només pretén ser una cançó sincera,
cortesa i propera, mesurada,
que en lloï el gest, l'honor i la penyora.
Que el goig no creix en cap buidor alada
sinó en fèrtils semences de cada hora,
sense haver de tibar pells ni aparences.

Aquesta no és cap troba habitual,
perfecta, idíl·lica, sublim o nova,
cap entelèquia o quimera irreal,
cap model sense xacra, cap exemple
fet a mida, de moda o de disseny.
És el dogma afranquit que no vol temple,
el somni que ens desperta i que ens empeny
a viure el dia a dia amb més ardor.
Perquè la lluita ens fa el terròs més flonjo
per esbancar-lo, lliures, sense por.
En l'hàbit de l'amor, vull ser el teu monjo.

                                        Roses, febrer 2012



Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps. 2012

Himne del centenari del cant coral

Ja en fa cent anys
la gent de Tremp
vivint, cantem!

Cent anys en fa
Que el nostre anhel
és el cantar!

La història ens conta amb harmonia
que els trempolins
amb cants rebem
el fill de Tremp
que a casa torna amb alegria

I els qui són fills d'altres contrades,
amb cor obert,
la veu al vent,
ben constantment,
són ben rebuts amb abraçades.

D'avantpassats la veu timbrada
n'hem heretat
i els nostres fills
siguin espills
de l'aire pur de terra aimada.

I madurats amb jovenesa,
a tot el món
cridem ben fort
amb tot el cor:
Som trempolins d'ànima encesa!


Joan Subirana : en Tremp versat : antologia. 2006

IX

He penjat la guitarra a l'escàlem

i he deixat la balada nedar sola

a l'impuls del corrent.

Poso el rem musical arran de l'aigua,

just a nivell,

i l'harmonia puja

des del pou del ressò,

xopa d'escuma, enribetada d'algues;

polsa la pauta oberta de les cordes

i vibra commoguda la ribera.

Alícia Tello. Calaix d'ocells, 1991

Pròleg: Màrius Sampere