Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris picar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris picar. Mostrar tots els missatges

24 de juliol 2025

El pollet

En el mercat de La Seu vam comprar dos pollets.
L'un tintat de taronja, l'altre de blau.
El meu era el taronja.
El del meu germà va morir l'endemà.
Estava encarcarat amb les ales esteses.
Al pollet taronja li vaig posar Charlie.
Corria per la terrassa.
Dormia en el quarto de la calefacció,
sota un respirador, al balcó del darrere.
Era estiu. Tal com em llevava el treia del caixó.
Em seguia pel pis. Si no em veia
estirava el coll i emetia uns pius aguts.
Mentre dinava se'm quedava a tocar.
Li agradaven els espagueti
i que li alcés els testos per cruspir-se les formigues.
El plomissol taronja va donar pas
a plomes blanques i a una cresta incipient.
Era un gall.
Creixia.
Les vacances s'acabaven.
La meva mare el va regalar a una dona
que tenia gallines però que no se'l menjaria.
A la tardor ens la vam trobar al forn del Serafí.
En saber qui era vaig interrompre la conversa
i ella va fer memòria.
"Els galls dindi el van picar des del primer moment.
No va durar gaire".
El forn del Serafí feia una olor de pa
agradable.


Poema inèdit


Teresa Colom

Es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 677

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

26 d’octubre 2024

El rellotge

A la taula hi érem tots,
però la casa estava buida,
només s'escoltava el ning-ning
de les culleres picant els plats
quan es sumien dins el brou,
tan sols el tic-tac de la pèndola
gosava a fer-se sentir.

Ningú s'adonava que el migdia
el picava amb tretze campanades,
era el so dissonant de la casa,
rebel·lia que mai ningú
va aconseguir domar,
d'ell vaig aprendre a viure
les hores d'esperança,
les que ningú em pot robar.


De: Intimitats


Pompilio Piris Seguí. Tretze campanades i altres sons. 2022

01 de novembre 2021

Pica la pedra amb el martell

Pica la pedra amb el martell,
pica, trenca la pedra, obre-la,
escampa'n arreu els bocins,
esberla la pedra amb l'escarpra,
pica, obre el camí cap endins,
lleva l'esberla de l'esberla,
engrunada, aspra i resplendent,
com la sorra dura de l'ara,
com la pols innocent del temps,
pica fins que no trobis pedra,
enfonsa-hi el tall, enfonsa-hi el jo,
descabdella la fosca mina,
esberla, fica't cap endins,
excava la claror sobtada,
obre la pedra, obre l'obert.


Lluís Solà, dins,




Selecció, notes i activitats: Carlota Casas i Pep Paré.

Il·lustracions: Carme Solé Vendrell.

05 de setembre 2021

Fruita estranya

Als arbres del sud hi ha una fruita estranya,
sang a les fulles i sang a les arrels,
cossos negres es gronxen a la brisa del sud,
una fruita estranya penja dels àlbers.

Escena pastoral del sud galant,
els ulls botits i la boca desencaixada,
aroma de magnòlies, dolç i fresc,
i de cop l'olor de carn cremada.

Heus ací una fruita perquè els corbs la piquin,
perquè la pluja la culli, perquè el vent la xucli,
perquè el sol la podreixi, per caure dels arbres,
heus ací una collita estranya i amarga.


Abel Meeropol, dins,

Llibertat! 50 poemes de revolta. 2015

Edició i traducció de la poesia: Jaume Subirana

Pr.: David Fernàndez

20 de maig 2017

Les nous del berenar

Una fonteta raja al peu de la noguera.
Allà van cada tarda a berenar els infants:
potser la font n'imita els salts remorejants.
I la noguera, a tots, els fa de mainadera.

El més petit de tots a sos germans digué:
-Les meves nous, les meves, jo vull picar-les ara-.
Fa, saberut, el gran: -Si en vols, les picaré.
Tu no, perquè en eixint de casa ha dit la mare:
A Mirtil no li deu el roc: és tan petit!
Quan pensa de picar la nou, es pica el dit.
-No ho creguis -fa el menut-. Agafo el roc, veuries,
sense cap dit a sota. -Ningú no el creu de re.
Com el que fa de gran es plau en tiranies!
Mirtil pica de peus i crida com un be;
i, amb el rebec, les nous, per terra cauen totes.
El gran gira l'espatlla dient: -Tu sempre botes-,
i ja oblida, amb aire superbament serè.
L'altre germà, però, que de reüll se'ls mira,
veu que Mirtil, picant de peus, en dansa d'ira,
sense saber-ho, esclafa les nous que li han caigut.
I va vers ell, distret, com de no res temut.
Pren cada nou, la menja (ningú no se n'adona).
Car, si amb plaer s'empara del guany de cada estona,
no hi escarafalleja ni se'n gloria pas.
Que el seny defuig, alhora, topades i escarràs.



Josep Carner. Els fruits saborosos. 1998

Edició: Esther Centelles