El sol

El sol no entra
per les parpelles closes.
Enlluernem-nos!

Si no l'escolto,
la mar no tindrà boca
ni res a dir-me.

Parem l'oïda;
fins el gemec de l'aire
ens alliçona.

De: Arpegis. V. Constatacions.

Joana Raspall. Arpegis : haikús. 2004

Introducció de Feliu Formosa.

També els trobareu en el llibre:

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Cos mos

                La foscor morirà
                però, com el llamp, ens arriba
abans

no toquem de peus a terra
no llegim la forma dels núvols
no som a temps de protegir-nos.

Patim la calamarsa
i l'intercanvi elèctric
enlluerna l'aire.

Massa boira per predir

la distància entre els cossos
els contorns del cel
el refugi infinit...

La claror naixerà
Però com el tro, ens arriba
                                           després.

De: La temeritat del vent.

Anna Fernández. Partir. 2022

Il·lustrat per Judith con H

Epíleg de Lluís Calvo

Escriptura amorosa

Els verbs són la guerra
i els noms duen la victòria
del ressentit,
però els fets d'amor
són foc d'una altra parla.

El cel és la virtut dels pocs,
ocell que vola en l'altre
per fer-se'n branca i vesc.

El sol il·lumina
el cercle del migdia.
Però enllà d'enllà,
tinc una casa on t'espero,
blanca i gran i inabastable.
Un palau de vidre
que emet una resplendor
que ens enlluerna.

I jo et duc l'ombra de l'ombra,
però cada mot s'encén
en els teus braços,
ara, en mi.

I això és la llum.

Lluís Calvo. Centaures i rossinyols. 2023

Fotografia d'encapçalament: Francesca Llopis

Epíleg: Jaume C. Pons Alorda

Nota final: Anna Enrich

Les grans planúries

Hi ha un altre espai possible,
una dimensió on tot passa igual,
però a l'inrevés. Hi és, aquí,
en aquest poema, mentre lligues

els fonemes amb les fets. Hi ha un

multivers multiplicat en cada acció
poruga. Hi ha un vici de desfer
camins. I hi ha el grapat d'aigua,
que vas agafar fent cassoleta,
com qui mostra el xai a la turba,
i heus aquí els dies, vas dir, que som
nosaltres, mentida, bellesa i arrel,
l'oblit de tot, el furt no nat, un límit,
l'erm fet desig de l'erra, de cop, tu i jo,
tan grans, vivents, com el silenci
que ens enlluerna: irreals i impossibles.

Esteve Plantada. Rastre quimera. 2022

34è Premi Cadaqués a Rosa Leveroni.

Visió de Girona

Pel temps i per les boires dels rius esgrogueïda,
de Troia, l'urbs sagrada recordes la beutat:
voltada de ruïnes, de frondes enriquida,
vius concentrada i pura, gelosa del passat.

Sent ver que dins hi deses la visió infinita,
ta calma res no torba ni ta serenitat;
davant del món en lluita, mai no ets enfebrida:
la pau del cor tu serves, joiell el més preuat.

Tenir les arques plenes d'or vil no t'enlluerna:
estàtica contemples del Sol la glòria eterna
quan trenca els dards aurífics al frontis de la Seu;

i enmig dels quatre rius, contenta, allargassada,
com braços de geganta que cerquen l'abraçada,
tos dos cloquers aixeques, fendint la boira lleu.

Miquel Juanola, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions de Mercè Huerta.

Avui que s'acaba el juny

Avui que s'acaba el juny
n'estic contenta aquest any:
rodes roents m'han dut
a la platja dels somnis,
només el desig ho amara tot,
el vent, els arbres, el cel.
Toco amb les mans cotó
de quimeres, acluco els ulls.
Illa que emergeixes segura
en el meu mar, abans calmat,
terra d'olives i mel,
com au en terra eixuta
m'he refugiat en tu, i ara,
vertigen que enlluerna,
soc teva
malgrat la por que et tinc.



Montserrat Manent. Camí de Petra. 2000

Pròleg de Lluïsa Julià.

Xicranda de Mèxic

Una xicranda florida

enlluerna tot el món.

Flama fosca de la terra

que amb color de cel es fon.

Esclat de púrpura malva

sobre els primers aiguarells,

¿on són tes branques ardides,

oh dosser fet de pomells?

Una xicranda florida,

l'arbre mateix que era ahir

una urpa negrenca i sola

com un retret al destí.

Amor covada en l'escorça

que enlluernes d'un plegat-

oh seny obscur del poeta

pel déu, de sobte, inflamat!

Música es tornà la saba

com d'un innombrable amor;

resseguí tot el fustatge

el do líquid i sonor.

Goig que en la rel arpegia

dins de la soca retruny;

hi concerta una esperança

la fullada, encara lluny.

I tots junts, en llur miracle

-so i color que hi equival-,

traspassen a un musc incendi

llur gran acord triomfal.

Josep Carner. Poesia. 1992

No deixen de sorprendre'm els sentits

No deixa de sorprendre'm els sentits
i els seus viatges astrals al passat. Ara mateix, sota aquesta
nuvolada grisa que omple la ciutat una altra vegada de dilluns
de setembre amb les aubarques enfangades per la pluja escassa i
els carrers bruts, en aquest precís instant olor les primeres
pizzes que vaig menjar de menuda al poble. Potser no les primeres,
sinó les segones. Avui he necessitat el ventilador, perquè m'he
despertat amb menys força a les mans de l'habitual i no he pogut
obrir la finestra. Els maons vermells semblen més roigs que mai.
I pens. Pens en els batecs nounats d'aquest matí dins la dutxa,
pens en les bategades a cop de fil tecnomusical, pens en tambors
i trompetes, en ponts que uneixen Amposta i l'estació de Waterloo,
pens en arrugar els niguls i llençar-los al contenidor de reciclatge
perquè li facin la lleixivada i enlluernin la ciutat amb un blanc
virginal d'anunci. Pens les addiccions a la mozzarella &
avocado salad i al sushi. Pens en aixecar els braços i
dir: per què no? Pens en tot el que no em deixa de sorprendre,
en allò dels sentits i les olors i els colors de les cireres i com
pot sortir alguna cosa del no-res, nothingness, le rien.
I somriure.

a les 8.13 h

Marta Bertran Perelló. Metamorfosi de colors. 2010

XII Premi de Poesia Vila de Lloseta (2010).