Dona embarassada

En la quietud
uterina,
amagades de mi,
amagades dels miralls,
les arrels fetals de canell
i cor
s'entortolliguen dins meu.
Pertanyen a l'infant,
a l'encastat,
un plomatge de constel·lacions.

Camino per la casa
peu nua
i una càlida corda de sang
em lliga al meu fill.

La pluja cau pels jardins i les inscripcions
però jo em mantinc al caire de la pluja.
Soc un receptacle
que recull una altra pluja, amniòtica
perquè ell sol en la seva residència oficial
en gaudeixi.

Penso en l'ús tranquil dels parpres nonats
i en la quietud dels meus pits que s'inflen,
un càlid procés de força.

Un nom ja comença a suggerir les síl·labes,
però aquest roman secret,
l'ombra d'una cua de peix,
un sospir entre la nit i el dia.

—————————————————

Expectant Mother

In the stillness,
uterine,
hidden from me,
hidden from mirrors,
the foetal roots of wrist
and heart
are coiled within me.
They belong to the child,
to the incast,
a plumage of constellations.

I walk around the house
in bare feet
and a warm rope of blood
links me to my child.

Rain falls on gardens and inscriptions
but I hold the edge of the rain.
I am a receptacle
in which other rain, amniotic, gathers,
for the one in his official residence
to enjoy.

I think of the quiet use of the unborn eyelids
and the stillness of my breasts that swell up,
a warm procedure of strength.

Already a name suggests its syllables,
but this remains secret,
a fishtail shadow,
a whisper between the night and the day.

Penelope Shuttle

Es troba en el llibre:

Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 2010. P.  314-315

Antologia en versió bilingüe.

Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló.

Il·lustració de la sobrecoberta: Notes in Time, de Nancy Spero.

Un matrimoni

Ens vam conèixer
           dessota un xàfec
de cants d'ocells.
           En aquest món
esclau del temps,
           l'amor ha estat
aquest instant
           de cinquanta anys.
Ella era jove:
           la vaig besar
tancant els ulls,
           quan vaig obrir-los
tenia arrugues.
           La mort va dir-li
"vine", escollint-la
          com a parella
en l'últim ball.
          I ella que, en vida,
ho feia sempre
          tot amb la gràcia
que ho fa un ocell,
          ara obre el bec
per deixar caure
          un sol sospir
com una ploma
         de tan lleuger.

—————————

A Marriage

We met
         under a shower
of bird-notes.
         Fifty years passed,
love's moment
         in a world in
servitude to time.
        She was young;
I kissed with my eyes
        closed and opened
them on her wrinkles.
        'Come' said death,
choosing her as his
         partner for
the last dance. And she,
         who in life
had done everything
         with a bird's grace,
opened her bill now
          for the shedding
of one sigh no
          heavier than a feather.

De:

 
Mass for hard times (1992)
Missa per a temps difícils

R. S. Thomas. No hi ha treva per a les fúries : poemes seleccionats. 2013

Versions i introducció d'Anna Crowe i Joan Margarit.

Text en català i anglès.

La mare

I quan el cor amb un darrer batec
haurà fet caure la muralla d'ombra,
per dur-me com antany vora el Senyor
em donaràs la mà, oh Mare!

De genolls, decidida,
seràs davant l'Etern com una estàtua.
Ja et veia així
quan eres viva encara.

Alçaràs tremolosa els braços vells
com quan vas traspassar
dient: Déu meu, soc teva.

Només quan sigui perdonat
et vindran ganes de mirar-me.

Recordaràs la teva llarga espera
i un breu sospir et brillarà a la cara.

——————————————

La madre

E il cuore quando d'un battito
Avrà fatto cadere il muro d'ombra,
Per condurmi, Madre, sino al Signore,
Come una volta mi darai la mano.

In ginocchio, decisa,
Sarai una statua davanti all'Eterno,
Come già ti vedeva
Quando eri ancora in vita.

Alzerai tremante le vecchie braccia,
Come quando spirasti
Dicendo: Mio Dio, eccomi.

E solo quando m'avrà perdonato,
Ti verrà desiderio di guardarmi.

Ricorderai d'avermi atteso tanto,
E avrai negli occhi un rapido sospiro.

Giuseppe Ungaretti, dins,

Cinc poetes italians:  Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984

De la traducció catalana: Tomàs Garcés

Introducció de Marià Manent

La platja i el mar

Quan el mar besa la platja,
no és de dia: és de nit.
El mar té vergonya encara
i no vol que l'estimada
sigui vista, al ser besada,
pels mariners eixerits.
Que bonica et fa la lluna!
Que dolça estàs quan somrius!
Fas olor de sol i ostres
i guardes perfum de pins.
La platja alça la mirada
i no gosa dir que sí.
El rubor li encén les galtes
i un sospir d'enamorada
mou les barques mar endins.


p. 55


Marta Pelfort
(7è d'EGB)



L'aigua. 1989

Ed.: Eulàlia Valeri
Il.: Fina Rifà

Tres tannkas

Diré «¿M'estimes?»
i esperaré el silenci
on, com solies,
sota el sospir, fulguren
milers d'adverbis dolços.


Quan tu somreies,
l'ombra es partia, pura
com una fruita;
vol de claror als teus llavis,
quanta dolçor per l'aire!


Digues, silenci,
per què mon cor s'enjoia,
si tu, maldestre,
arbores en mos somnis
el glavi del teu riure.



Alfred Badia. Adés era l'alba. 1990

Núria

La nit se'n va i es fonen les estrelles

a poc a poc, cada una al seu albir.

La lluna es pon per coll de Finestrelles,

és hora de silenci o de sospir.

Sembla que apunta una lluor rosada

per orient, difosa en l'horitzó;

ja s'entreveu l'altiva serralada

com un gegant dorment esglaiador.

Les congestes als cims brillen porugues

empolsinades d'or amb claps d'argent.

Al pla hi graviten ombres i marfugues

en jaç de terra, cara al firmament.

I de prompte la llum es tornassola;

s'ha emmirallat en l'aigua de l'estany,

davalla pel coster, s'ajeu, rossola

i anguileja als revolts del viarany;

Omple les valls, esclata a les carenes,

rellisca pel pendís fins ara obscur

i resplendeix en les blavors serenes;

és el sol!... rel de temps, clau de futur.

Tusta a l'ample portal del santuari

bon punt arriba a baix cada matí

i es detura al cancell: no gosa entrar-hi,

que a la capella hi ha un brillant més fi.

Dessota l'arca de pedra arrecerada

Maria fixa els ulls en la foscor;

uns ulls càndids, oberts -posta i albada-

tallats, potser, per mà d'algun pastor;

Uns ulls que brillen en l'altura ombriva,

que ens mesuren el seny, el sentiment

i el fel desesperat de la geniva;

ulls miraclers que ungeixen sol i vent.

Al seu entorn sol aplegar-s'hi el poble

amb el mateix fervor avui que ahir;

són gent humil i recta, raça noble

avesada a lluitar contra el destí.

I aquesta Verge tosca, fronterera,

símbol de l'esperança que no mor

enmig d'un món de neu i venteguera,

els polsa el sentiment a dins del cor.

Venen de les contrades catalanes

per damunt, per davall del Pirineu;

tenen la sang i l'ànima germanes

i es commouen igual quan els mireu.

Tots són fullam de la mateixa alzina;

la neu i el torb no l'han pas abatut.

Li fruiten brancs a l'heretat veïna

mes, el lligam d'arrels no s'ha romput.

¿Com conserva el vigor aquesta soca

que amb tants brots esqueixats ha resistit?

Si bé no cull l'esplet que li pertoca

té nervi, ufana i somnis d'infinit.

A l'hivern quan l'ermot i la pastura

s'abriguen amb mantell immaculat,

dreta allà al fons de la capella obscura

la Verge és una flama, un punt daurat.

I vigila els pradells, el gris dels dels rostos,

les carenes batudes pel gran vent

que xiula en travessar els indrets angostos

i s'aferra al Puigmal omnipresent.

Verge de les set valls puixants, galanes,

guardeu-les bé, no els torbin el repòs;

les de França tothora catalanes,

i les d'aquí plançons del vostre clos.

Déu vos salve Maria, flor de Núria,

rosa d'argent que mira a dos vessants;

Verge de soledats que en la foscúria

ompliu de llum el cor dels catalans.

Viola

XXXIII Jocs Florals de Muntanya A. E. Icària

Teresa Badia i Vidal, dins,

Josep Fatjó i Gené. Antologia de la poesia de muntanya. 2011

Estat de xoc

                                                              Divendres,
                                                                           faves tendres.


Rebla la cassola l'últim pèsol que hi caigué,
sense donar explicacions de què es cou allà dins.
Altres pèsols arrenquen encesos
i escupen llengots contra el forà nouvingut.
És l'últim pèsol!
-crida la multitud a l'uníson per fer enrogir el forà-.
El cuiner apaga la cassola
i els pèsols fan un sospir d'alleujament.
La cassola torna a una falsa quietud.




Anna Ballbona. Conill de gàbia. 2012

Canvi de lluna

No oblidis mai qui porta la pluja
des de llunyanes mars, en sacs de pell de cabra bruns:
és la Lluna, quan canvia i repara
els danys de la llarga sequera i de la insolació.

No comptis mai amb la pluja, no la prediguis,
perquè cap poder no pot portar-la,
excepte la Lluna canviant; i qui pot governar-la?

És propensa a endarrerir els aiguats necessaris
-no fos cas que el regal es convertís en deure-
un, dos, tres mesos; i aleshores, de sobte,
no per compassió, sinó per caprici,
conjurarà, potser, d'un oest sense núvols,
una única gota per sobtar amb esperança
cada cara ullerosa girada cap enlaire.

Si fos la Lluna un Sol, comptaríem amb ella
per portar, quan canviés, oportunament, pluja;
però a ningú se li acut agrair al Sol constant
que a l'estiu brilli fer, i suau a l'hivern...
per què hauria, la Lluna, d'escarrassar-se així?

Però si una nit, en canviar, ens porta
una pluja tendra, contínua, fins i tot copiosa,
que no fa mal a cap fulla ni flor, ans cau dolça,
hora rere hora, amarant les fondes arrels,
i la terra, xopa, exhala a l'alba
un gran sospir perfumat de pura gratitud,
aquesta pluja -la primera, sembla, a la nostra vida,
ni pronosticada, ni amoixada, ni esperada-
és el do d'una dona quan estima.

Robert Graves. El país que he escollit : antologia poètica. 2009

La pluja

Ara que la pluja ja llepa els finestrons,
omple d'encenalls aquest xubesqui vell.
Mira-la com ve i s'acarnissa als vidres
-timbaler enfollit o gat amb urpes d'ombra.
Seurem vora la finestra, callats,
perquè un dia puguem requisar aquest record
i fer-ne un poema diferent: desconfiança
en el silenci, o carícia en el sospir.
Les paraules del que serà no importen massa,
importa aquesta aigua que davalla amb peu lleuger
i la certesa més enllà del neguit que ens desespera:
que els cossos canten junts,
que et brillen els ulls en el silenci,
que les coses que et dic a cau d'orella
et repeteixen que és bo que siguis tu
qui ara calla i sent l'amor com una llengua nua.



Francesc Parcerisas, dins,

II Festival de poesia de la Mediterrània. 2000

Cicle menor, 2

Amants adormits
al flanc de l'aurora
la nit ja s'arbora
d'àlbers estremits

i perquè la llum
que el sospir li qualla
en molsa que calla
i en fulla que brum

no geli dins l'ambre
que us balma la cambra
son poble morós

pel mirall la buida
d'ombres i es descuida
de vosaltres dos!

6.10.50


Armand Obiols, dins,
T'estimo... més de cent poemes d'amor i de desig, 2002
Ed.: D. Sam Abrams