Variación sobre Bach-Siloti

Este mar que ahora llega en las notas de piano
fue el que soñaste un día y era anterior a ti.

Estas notas brotaron al escuchar la lluvia
llevada por la brisa sobre el mar, una tarde.

Ésta es la noche oscura de las manos vacías
y la mirada fija en la estrella que cae.

Éste el largo silencio que sucede al silencio
en que escuchas el mar, su rumor, en lo eterno.

Esta sola belleza nos ayuda a vivir,
y también a morir.

Andrés Sánchez Robayna

Es troba en el llibre:

Nit de Poesia al Palau : Barcelona poesia 2012 : XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2012

Direcció del Festival: Eduard Escofet i Martí Sales.

La pau al món

El món on visc
és ple d'injustícia.
La gent passa fam,
la gent passa pena.

Fa poc vaig sentir
la mort d'una nena,
per la pobresa del seu país
on hi ha una gran guerra.

Quan surto a fer un tomb
noto una gran pena
pensant que hi ha països
on mor gent a centenes.

Hi ha nens que treballen
nit i dia,
normalment els produeix
una malaltia.

Això és un desastre,
això és una pena,
hem de viure en pau
no en guerra !!!

Sempre he imaginat
un món de fantasia
on la igualtat
triomfés amb alegria.

No hi hauria injustícia
ni tampoc cap malícia.
La gent no passaria por,
la gent s'uniria amb il·lusió.

Els nens no treballarien
ni tampoc pobres hi hauria.
La guerra acabada,
la pau recuperada.

Així és com ha de ser el món,
amb pau i igualtat per a tothom.

           Eva Fernández Blanco
               Pseudònim: Floquet
                          CEIP Pegaso
2n premi, Categoria B Poesia

Jocs florals escolars. Sant Andreu 2004

Mare

Una por
com de paraula:
mal d'amar a...
Una princesa
que viu dins
d'un quart de pena.
Una por amb
la panxa buida
i aquest ou
que quan es trenca
li surt sang.

Blanca Llum Vidal. Amor a la brega. 2018

Postfaci de Mercè Ibarz.

Tu mira aquest tudó

Tu mira aquest tudó.
No hi ha ressentiment.

Jo també he viscut a les branques.
Recordo la dolcesa penetrant,
l'empara de la fusta viva.
Recordo l'arbre com un ventre.

El món és una arrel.
Al final tot acaba
tenint sentit.

Laia Noguera i Clofent. L'intrús. 2019

Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2019,  Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts.

Ara que et veig reflectida

Ara que et veig reflectida,
allargada silueta,
casa estreta i ocell negre de vol baix,
en els bassals,
vols dir que romandràs sense esvair-te
dels meus ulls
en un racó dels llocs volguts
on faig del viure una acció llarga?

Si dius que sí, que ja hem esperat prou,
prudents d'entrada,
faré més ample i llarg l'esguard
per veure't tota,
ciutat casa.
T'agafaré la benvinguda
perquè em retornes la mirada
i m'hi conec, i hi vull pertànyer.

De: Part 2. Una ciutat. #10

Helga Simon Molas. Els llocs, demà. 2024

El rellotge

A la taula hi érem tots,
però la casa estava buida,
només s'escoltava el ning-ning
de les culleres picant els plats
quan es sumien dins el brou,
tan sols el tic-tac de la pèndola
gosava a fer-se sentir.

Ningú s'adonava que el migdia
el picava amb tretze campanades,
era el so dissonant de la casa,
rebel·lia que mai ningú
va aconseguir domar,
d'ell vaig aprendre a viure
les hores d'esperança,
les que ningú em pot robar.

De: Intimitats

Pompilio Piris Seguí. Tretze campanades i altres sons. 2022

És bogeria de tothom

És bogeria de tothom, l'estiu, tràfec
d'obres en la ciutat abandonada. Cadascú
és la fase terminal, cadascú és l'estiu, aquest
estiu viscut en una síl·laba, en un estremiment
de la substància, en una escala mecànica,
en un fil de mans. Cadascú demana on és
la vena, de pressa, la vena.

——————————————————

È follia di tutti, l'estate, traffico
di cantieri, nella città lasciata. Ognuno
è lo stadio terminale, ognuno è l'estate, questa
estate vissuta in una sillaba, in un tremito
della sostanza, in una scala mobile,
in uno filo di mani. Ognuno chiede dov'è
la vena, presto, la vena.

De III. Trobar la vena.

Milo de Angelis. Tema de l'adéu. 2016

Traducció de Joan-Elies Adell.

Lliçons d'anglès

Quan li tocà cantar a Desdèmona

–i tan poc viure li quedava–
no pas d'amor, la seva estrella,
de salze, salze sanglotava.

Quan li tocà cantar a Desdèmona
–i enfortida la veu l'arrossegava–
vers ella, pel dia negre, el negre diable
salms de rius en plors portava.

Quan li tocà cantar a Ofèlia
–i tan poc viure li quedava–
com fa l'espiga en la tempesta
tot el fenàs del cor gronxava's.

Quan li tocà cantar a Ofèlia,
l'amarg dels somnis l'ofegava.
Amb quins trofeus un brot de salze
i celidònia s'enfonsava?

Deixant les passions, com vells parracs
de l'esquena tombar, amb la mort del cor,
entraren a l'estany dels móns, llurs cossos
mal aimats, a amarar i a entabanar.

Estiu 1917

En el llibre: 

Antologia de poesia russa : homenatge a Guillem Nadal, traductor i poeta. 2006. P. 338-341

Edició a cura de Gerard Adrover.

Nota sobre el traductor per Gonçal López Nadal.

Text bilingüe en rus i català.

Pancratium maritimum

com quan en una nit de juliol
emergeix a la sorra un lliri de mar   en silenci   discretament
signant el miracle del bulb que floreix a la platja
amb tot aquest esforç descomunal per un dia de vida
només per viure un dia   aquesta vida

així voldria jo una biografia

Mireia Calafell. Si una emergència. 2024

Epíleg de Pol Guasch

Premi Carles Riba 2023

Invocaré l'asfalt de l'ombra

Invocaré l'asfalt de l'ombra,
les dents que com les pedres es podreixen,
els nombres cabalístics de la pell
vençuda, els morts ressuscitats
i sense crani,

els déus perduts i grocs,
la meva sang que res detura i més...
perquè retrobis
la llum estesa de la tarda,
l'espai secret on estrelles novícies
i blanques es despullen,
les abelles del vent,
la mel dels núvols... i així aprenguis
-quasi sol- a existir
amb ferros a les ungles.
Invocaré la sal assedegada,
la pols de l'urc que es cansa i cau, les platges
amb cent ulls, llegues i mudes
que s'esperen en va per a lligar-nos,
el cant tossut dels grills
que s'extasien amb la celístia
falsa de la ciutat que vetlla.
I tot ho donaré i tot per res,
només per veure't viure.
Quina fal·lera estranya
fa que m'ho jugui tot als daus d'un cor
enderrocat,
sabent que encara que guanyés
tot ho haig de perdre.

De: Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, 1984.

El poema també és al llibre:

Felícia Fuster. Obra poètica : 1984-2001. 2010

Edició a cura de Lluïsa Julià.

La llum naixent

                    [homenatge a
                  Joan Guinjoan]

Si recorrent la nit fosca
el camí cada vegada se't fa més feixuc
i et sembla que només hi ha ombres

gira la teva mirada enrere
i veuràs que veritat i bellesa
són una
i t'acompanyen
aferrades com tronc i escorça.

I en el petit oratge de l'albada
sentiràs l'herba mormolar
una antiga cançó, potser una pregària,
adreçada a la llum naixent.

Perquè l'afany de viure
amb plenitud només s'acompleix
en el desig de veritat
perdurable.

Poema inèdit

Antoni Clapés. Un instant que perdura : fragments de vida i obra d'Antoni Clapés. 2024

Publicat d'acord amb el col·lectiu Gens Poetica i amb Antoni Clapés.

Obres d'art: Alícia Casadesús

El procés

Mastegar com si esculpís qui sap quin segle i
quin no res. Mastegar el tronc de regalèssia
que fa el nus arran del mur de les glicines.
Parlar amb qui no té temps perquè és el sol
l'únic compàs que vol i don i escoltar-li tot
el fred que dol i viu. Escapar-me de la feina
amb la gavina fins trobar-me al mig del pas
per fi el remei: una branca d'eucaliptus que
ha arrencat el vent de l'est i que ara rau sota
l'estàtua: dona i ocell. Pensar en quin és
el nom i si en té deixar que em faci pessigolles.

Blanca Llum Vidal. Homes i ocells. 2012

Vint anys després

   per a A.P.C.

Dues dones seuen a taula vora una finestra. La llum esclata
diferent en cadascuna.
La conversa guspireja
i els vianants del carrer l'observen
com un centelleig al vidre.
Dues dones a la flor de la vida.
Els seus fills són prou grans per tenir fills.
La solitud ha format part de la seva història durant vint anys,
la vora fosca de la llengua astuta,
el revers obscur de la imaginació.
A fora neva i trona.
Mentre parlen, resplendeix un llamp lila.
És estrany, això de ser tantes dones
que mengen i beuen a la mateixa taula,
les que banyaven els fills al mateix cossi,
les que no s'explicaven els secrets,
les que caminaven pels passadissos de les seves vides
en habitacions separades
i desemboquen ara a la història com dones del seu temps,
que viuen a la flor de la vida
com en una ciutat on res no està prohibit
i res no és permanent.

1971

Adrienne Rich. Submergir-se en el naufragi. 2022

Traducció i presentació de Pol Guasch

Pròleg d'Ada Bruguera

Edició bilingüe anglès - català

insipiente / incipiente

a minha insegurança

                                  está

              entre

sentir-me insipiente
                                 e sentir-me incipiente

reside nesse intervalo
inaudível entre duas letras
e vive desse silêncio que grita
sobre                                        a minha ingenuidade
                                                 a minha inocência
                                                 e a minha ignorância.

raquellima. Ingenuidade Inocência Ignorância. 2019

Poemas e voz: raquellima
Música (trompete electrónica e balafon): Yaw Tembe

Introducció: Cidinha da Silva
Text: Poética do corpo presente per raquellima

Vídeo

La justícia

El seu perfil hel·lènic
té un punt de gravetat
                        quan està trista.
Les ones del seu pit
                        bateguen trasbalsades
si es consuma el delicte,
i quan mor la innocència,
li tremolen les mans
com si ella en fos culpable.
Mediterrània,
cerca en la llum els símbols
del poder i la força
que els déus li han atorgat.
Camina lentament,
arrossegant la túnica
entre columnes que, decapitades,
senyalen les ruïnes
d'aquell món que l'atreia
i ha deixat d'existir
perquè gosà oblidar-la.
- Només la mar resta victoriosa
llepant frisos caiguts i arcaics sepulcres.

Fuig de la ciutat morta
per entrar en les que viuen presoneres
del soroll i l'asfalt.
Travessa places, llargues avingudes,
escala gratacels,
                         espia soterranis
cercant l'home incorrupte
que vulgui secundar-la.

Són tan ineptes els seus subordinats,
tan imbuïts que la raó és una
i no un mirall a trossos
llançat al buit per la fatalitat!
Enviarà ambaixades
a les cinc parts del món
perquè proclamin
que la Justícia viu
i tard o d'hora
dicta exacta sentència.

                    Febrer 1971

De: Desitjades i benvingudes

Montserrat Vayreda. Poemes de Montserrat Vayreda (antologia 1945-2004). 2005

Edició i estudi Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

Faré l'avís

Faré l'avís.
I la sorpresa
quedarà com el més
gran presagi de viure.
Llavors, encegaré els dies
a les cadires més fortes
i als papers més amargs
que tenia.
Assumiré els cinc deslliuradors
minuts d'una tancada.
I arribarà el lladruc
de les vergonyes
com aturaran per sempre
més les mentides.
Podré dir sense cap mena de fúria: Soc.

De: Plouen pigues. 1978

Fina Cardona

També es troba a Vosaltres, paraules : vint-i-cinc anys de poesia al País València (1975-2000) : mostra poètica. 2003

Edició i pròleg: Lluïsa Julià Capdevila i Teresa Pascual Soler

Lliçó de coses

Llarg aprenentatge,
el del cinisme.

Qualsevol fe
et pagarà amb fred,
i l'hivern és llarg,
dura massa.

Viuràs tot el que cal
per veure
coincidir contraris.

I si ets poeta
t'embolicaràs
en petites coses,

cridaràs per minses
injustícies i et bandejaran
tots els partits polítics.

La censura seran els amics,
tu mateix,
impàvid de contemplar,
per primera vegada,
que la terra gira,
i que res
res no ho detura.

De: Vida privada. 1972

Marta Pessarrodona. Tot m'admira : poesia completa (1965-2021). 2021

Edició a cura d'Àlex Susanna

Caixons

Cada setmana cull tomates
i en faig caixons per a l'hivern.

No em queda res més per omplir-los,
si no és un gest que ve de tu.

Tenc la tristesa manllevada,
visc un delit que no em pertany.

Però insistesc en la collida:
el lloc més frondós és a l'hort.

Jèssica Ferrer Escandell. Som aquí. 2022

7è Premi Francesc Garriga

Respiracions

Com un enyor de bossa i de ventre?,
com un record obscur del trip-trap
del cor de la mare? En la nit
que bressola el silenci
escoltes el batec d'un rellotge.
Diu un ordre tranquil,
una calma de llana i cotó,
una brisa menuda
que reporta el compàs,
la pura cadència del viure:

tic 

    tac

             riu

                  viu

                       
                         tic

                               tac 
    
                                    riu
                                         viu...

Josep M. Sala-Valldaura. Coordenades. 2018

Creixent

Impulsa un batec,
esclata, entén que vol créixer,
brollar, trobar potser un dia,
qui sap si llunyà o no,
allò que anomenen plenitud.
I es desplega, s'estira, es mostra,
aprèn a distingir l'ombra
que duu enganxada a l'esquena.
Badalla, sospira, s'eixampla,
fabrica teixits de somnis
i els enllaça als cabells i als dits.
Dansa, juga, s'enfada, riu.
I somriu, perquè se sap viva.

Fe Ferré i Ferraté. En clau de lluna. 2014