Com boira etílica la nit
i amb la primera claror
del dia sabré si toca -o no,
l'enyor del temps passat.
Si no puc mirar enrere,
la vida se m'esborra en un gest
com la pissarra de guix
de les primeres lliçons.
De: #intempèrie
Bel Granya. Escullera d'acer. 2024
emoció i potència transformadora
de la vida l'amor el trajecte.
Quan els dies es tornen brillants,
líquids, surant dins ca meva ambulant.
Sons esdevinguts benestar i afecte
terres gironines prevalença.
Poesia inèdita
Teresa Grau Ros
Estens la mà al fred de la nit,
al plor de l'infant que fores
i que retorna en la soledat.
Aquí gemega la vida i es plany
de si mateixa, de tanta vida
i del desastre que engendra.
O reivindica un clam,
i reverencia una emoció,
un tendre i desconcertant gest,
la fragilitat o el foc d'un invisible misteri,
la llavor que germina novament
en amor.
Nora Albert. Fràgils naufragis. 2015
Pròleg de Jaume Pérez-Montaner.
XXXIV Premi de Poesia «25 d'abril» de la Vila de Benissa 2014
Ignorar que descobrir el món
amb ulls d'infant,
que disposa d'amor menjar
somriures plens i una
complicitat d'horabaixa
vindria a ser no gosar
ni imaginar ni voler,
una pau mundial
jardins de bonança
gatzara, calitja d'estiu
Atureu-vos del tot
que s'apaivaguin patiments
impedim terror gana
destrucció orfenesa mort
Sí avant incondicional
que es concordi la vida
amb la música i, la terra
commoguda tingui cura
de tots els infants del món.
Poesia inèdita
Teresa Grau Ros
com pastar
una vida o un poema
amb massa
mare on tot és
potencial
esfèric de l'espera.
per a Maria Callís
i Raquel Tomàs
De: Lluny de qui sap què.
Maria Josep Escrivà. L'alegria de l'oblit. 2025
Deliberadament
tanquem la porta;
a fora, el sol i el vent,
els camps i l'horta;
a dins,
molt sola i molt endins,
la Meravella;
ardent, la soledat
es lliga amb ella.
Per què?
A l'ombra del no-re
uns mots suscita,
i acuden com ocells
tots a la cita
els mots.
Alegres o capcots
-oh quina tria!
La prova cal del foc
i l'agonia.
Després,
es tanca al seu recés,
misteriosa,
i neix -quin temps més llarg!
com d'una fosa
d'encís,
el poema feliç
"Mare que bleixa;
Meravella, direm:
vida mateixa
ets tu";
però no ho sap ningú.
Deliberadament
tanquem la porta;
a fora, el sol i el vent,
els camps i l'horta.
Per a Pompeu Fabra
A Mestre Pompeu Fabra. Manuscrit inèdit (ANC 1-526-T-1).
Clementina Arderiu
A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023. P. 46-49
A cura d'August Bover i Jordi Mir.
Pròleg de Maria Teresa Cabré.
Si la vida és un regal,
el regal és el present
i viure'l estimant tant
com el molí estima el vent.
Roc Casagran. L'abraçada que. 2022
Si en altres llocs s'obren
calaixos
i panys,
aquí és hora
que la boca
torni a descloure's:
que restitueixi l'aire
prestat,
una glopada llarga
una vida.
Se altrove si aprono
cassetti
e serrature,
qui è il momento
che la bocca
torni a schiudere:
restituisca l'aria
presa in prestito,
una boccata durata
una vita.
De: Filaments [maièutica]
Elisa Biagini. Filaments. 2024
Traducció i pròleg de Pau Sitjà Márquez.
Text bilingüe en català i italià.
Escrius.
Atens la mar que ja no és mar,
l'arena que ja no és arena.
Esbosses moviments erràtics de llum
sobre ones, que ja mai no seran ones.
Esquerdes el símbol, l'expressió.
Et toca la pell. Et crema.
Oblides el moment.
Tan eterna és la vida?
De: Primera causa. Consagració
Mercè Claramunt. Una nit sense vent. 2021
Premi Maria Beneyto
XXXVIII Premis Ciutat de València.
Jo soc aquest conjunt de circumstàncies
que haurien pogut fer-me un gran poeta.
Vaig esmerçar-hi alguna parauleta.
Alguna cosa, sí, he viscut: les ànsies
d'un amor (no sabia si venia
o m'enganyava un altre cop la pressa),
i he sabut que la vida es desendreça
per uns ulls. Vaig voler fer poesia
quan vaig entendre que la mort provoca
que em queden tretze anys per als cinquanta
i això no em fa cap gràcia. Em preocupa
que sols m'hagin donat aquesta boca
per besar i per cantar, que sigui tanta
la mort, que cap poema no l'ocupa.
Adrià Targa
Es troba en el llibre:
40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 125
Ens conduïres pels camins de la pau
i ens nodrires amb el pa de l'amor;
tristeses i joies, fadigues i enyor
els agombolares sota el cel més blau.
La plàcida vida i el més dolç folgar
prest es convertiren en penes i plors,
restaren les punxes, perderes les flors
i amb aquest bagatge vares navegar.
La nau que menares ja és a bon resguard
i per més que fora bufi vent del nord
tranquil·la reposa en aigües del port.
I ara, ens diries què té el teu esguard,
què té que encomana aquesta alegria
a tots els que encara lluitem dia a dia?.
A la meva mare
Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011
[amb aquarel·les de l'autora]
Imatge de la coberta: dibuix de Llorenç Brell basat en una fotografia de Pau Gavaldà.
La poesia neix quan mor una experiència,
que es desfà just al temps de ser viscuda.
I d'allò que ja no és,
només en queden les paraules.
En el darrer alè, en l'última mirada al present,
la poesia és el dolç i etern comiat.
El fil de llum que uneix cada instant,
perquè la vida continuï.
Anna Fernández Roca. Un cant mut de pensaments : la memòria de l'ésser. 2022
Cor meu, que dins del pit
estàs tan arraulit
covant records i penes,
eixampla't tot seguit
purgant-te de neguit,
que ve la Primavera.
Eixampla't bé, mon cor,
al benfactor calor
de l'estació benigna,
que estant lo bosc en flor,
propici n'és l'amor,
i fresca i lleu la vida.
Eixampla't bé, cor meu.
S'estén al voltant teu
serena la Natura;
sota el cel, blau arreu,
somrient està el bon Déu,
que et porta la Fortuna.
III
La meva força et pertany.
Ho he sabut des de sempre.
Des que les mans dels que et precedeixen s'obren a la calor de
les teves per acariciar una altra vida.
De: Coure
Sobren mans, falten veus i calen colzes per sostenir les caigudes.
Clara Peya. Liti-o. 2020
Il·lustracions: Wara de Ormaechea
Textos en català i castellà.
A l'Arnau Pons
En una punta un laberint que mossega i acull,
que ni guia ni no, que ni salva ni trenca.
En una altra, polls per tothom, la pau escassa
i un desert remogut que reneix o retorna.
Després, la flor de ningú i, arreu, les preguntes.
Més ençà o més enllà, la paraula mancada
—hi ha espai i forat i a tu, si se't vol, se t'inventa.
Algun petit just al costat, poca arrel, potser molts brots.
Teranyines al braç, lluna plena al clatell,
dispersió i polseguera, també en una punta.
A sis bandes. Com una estrella, com dues figures
encavalcant-se i parlant de primavera i morir
o com es digui el camí dreturer per on em porta una mà
que, amb tantes altres, m'estreny el cor.
Blanca Llum Vidal. Amor a la brega. 2018
Postfaci de Mercè Ibarz.S'ha deixat caure una estrella
i rodolant sobre el meu ventre,
desvetlla somnis caducs, per impregnar-me
de certesa.
El pensament mut és un nadó entranyable,
que m'encanta bressolar.
El cor humil, són flors apinyades,
a punt d'obrir-se entre les mans.
I el camí, és la mateixa llum, vestint de coratge,
el meu respirar.
Dono gràcies a la vida, per cada bell despertar.
Anna Fernández Roca. Un cant mut de pensaments : la memòria de l'ésser. 2022
Castelló, vila major, «tot són jutges i notaris».
Sis turons i un per floró, comptes, serfs i feudataris.
Places, voltes, porxos, fonts; convents, clergues i milícia.
Per cavalcar el riu, dos ponts, i dels estanys la clarícia.
A Puig Salner, pedra en flor, un temple de naus altives
que convoca en la claror, la festa de les ogives.
La Verge sosté l'Infant, que fulgura com un astre.
En retaule flamejant vuit pinacles d'alabastre.
Vila que provoques reis, i entre els Ponçs i els Hugs domines
un comtat que es fa les lleis i cull roses amb espines.
Dels portals que posseí, un de sol el temps resguarda
al peu del Rec del Molí, el portal de la Gallarda.
Si un gaiter a so de tabals, llebres i perdius caçava,
amb cançons i madrigals, un poeta et feia esclava.
Esclava sols per vetllar collites de poesia
des del camp a l'olivar, des del somni a l'elegia.
Castelló, vila major, amb el riu a la cintura
l'horta amb la col i la flor i per primogenitura
un cel transparent i nu, pare del sol que deslliga
la llum sobre el blat madur, quan capcineja l'espiga.
Per abastar l'infinit, tens un campanar per guaita,
pal del vent quan, enfollit, les nuvolades empaita.
I molt a prop els canals que et porten al mar de Roses,
la vida dins els corals i la riquesa a les closes.
Si en el passat fores gran, el present te'n fa fermança.
Amunt, Castelló, endavant! Hissa veles d'esperança!
De: Alt Empordà
Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024
Edició i pròleg: Anna Maria Velaz
Estendràs el vestit a contrallum.
Minúsculs foradins de brodaria
dibuixaran damunt la teva pell
perles de mel i pètals maragdins
de música trontolladissa, fràgil,
com un calidoscopi vegetal.
Feliç aquell qui, enmig de la misèria
envaïda pels cucs de la tardor,
sap com trobar l'empremta de la vida.
De: Sapiencials, 13
Nicolau Dols. Feliç. 2020
Pròleg de Jordi Llavina.
Epíleg de Biel Mesquida.
