ーvoluble líniaー
seré menada;
ni si la pròdiga esperança viva
ーcom jo d'antigaー
capbussarà dins una mar revolta
ーdofins i aurores.
Només és cert que a la final clausura,
quan tot acusa,
veure podré com una corda tensa
ma vida feta.
«Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
el castell al cim, el riu, les sèquies,
l'alegria dels bars, l'alegria del vi...».
DOLORS MIQUEL ABELLÀ (1960)
Desperten poc a poc finestrals
descloent uns vacil·lants ulls groguencs,
sorollós plor de silencis trencats
sacseja el dia amb novells pensaments.
Un riu de vida inunda la ciutat,
batec d'impacient intimitat.
Pura Peris Garcia. Tres voltes rebel. 2025
Il·lustracions d'Alma Peris Alonso.
Pròleg de Gemma Pasqual i Escrivà.
La mort ens elimina ーperò la idea
d'aquesta mort és el que ens pot salvar.
Qui són els déus de la nostra odissea,
quins sacrificis hem de preparar?
Si ens fos predit, de forma decidida,
que el món s'acabaria d'aquí a un any,
amb quina ràbia, amb quina set de vida
faríem el que fem, amb quin afany
voldríem de seguida veure els pares,
pobrets, convidaríem a sopar
amics de qui havíem odiat les cares,
no deixaríem res per l'endemà;
podríem fins i tot escriure un llibre
o fer un viatge pertot arreu d'un vol...
Però afortunadament tothom és lliure
de perdre el temps i la raó com vol,
i som com una dona provinciana
que va a París i compra porcellana
barata, i s'avorreix, s'enyora molt.
(Inèdit)
De: El Principat
Xènia Dyakonova
Es troba en el llibre:
Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans. 2013. P. 58
A cura de Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig.
Pròleg de Montserrat Abelló.La vida també és esperar
cels enfurismats,
la impertinència del vent,
una tempesta,
la tornada del cuc.
La vida és nedar en cercles.
Nedar,
nedar,
nedar,
nedar,
nedar,
i esperar
senyals, sorolls, llum
a través de l'aigua.
#II. El germen
Lídia Gàzquez. L'animal perfecte. 2023. P. 50
Epíleg de Raquel Casas Agustí.
Premi Bernat Vidal i Tomàs 2023.
Arrossegues lleument la cama dreta,
encara que l'artritis no és, ni de molt,
el pitjor dels teus mals.
Mentre t'escolto, assentint amb el cap
al teu monòleg llunyà,
observo com tragines el pes dels altres,
i una nova mirada em retorna
la desfigura de la teva vellesa
i, amb ella, la buidor de la teva absència.
ーSaps una cosa mare? Jo no vull ser com tu,
no regalaré la vida als altres
ni els deixaré que triïn per mi.
Bel Granya. Mudar de pell. 2016
També es troba a:
«Extirpada de tu, mare»
Relacions entre mares i filles.
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 179-180
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.
Pròleg de Meri Torras Francés.
No vella del tot
tanmateix prou vella
per comprendre la humiliació d'un llenguatge
que, des de les fulles, volia que s'esbatanés a l'aire.
Pensava la paraula més ampla
prou forta per sacsejar el matoll de cada so
la sentia veloç a la gola: un impuls
que hauria reconegut en les coses,
una saviesa mancada de fulgor.
Llegim històries, somiem el significat d'un setge.
Cremen olles en la foscor curulles de vent i de sorra.
Sabries dir d'una altra manera el remolí de fam
que vola unit dins la buidor amb altres espectres?
S'enfonsen boscos i pedres però s'esmicolen imperceptibles
tan sols l'angle extern del record -la seva punta-
esdevinguda paper tan sols per la tinta
amb dates i llocs
amb el darrer adeu dels amors
que existiren un temps
i ara es graven en el silenci
es rebaixen en silenci
a l'exacta memòria: grisos i subtils.
Llegim encara llibres
això es fa quan et fas gran
i et ve a la ment l'estrella del gerundi
aquell anar-se fent vell
que llampega com un cometa la lenta escalfor d'una vida.
Llegeixo —i de nou la realitat m'enlluerna—
amb això resto jove
impotent per dir les xifres de cada mort
però lenta massa lenta
prou vella per saber
que la història els arrodoneix a zero.
XV
Antonella Anedda. Nits de pau occidental. 2022. P. 40-43
XVIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia.
Traducció de Nora Albert.
Text en català i italià.
Títol original: Notti di pace occidentale.
24
La noia escriu com qui s'aixeca.
Per ara hi creu, voldria creure-hi.
25
Consolen el món
esquelles i címbals.
26
Al fons del text s'obren
els pètals i els homes.
27
Pel veïnatge dels pits
es propaga la parla.
28
Em pleguen els genolls amors petits,
les portes de la llum, flor comestible.
Chantal Poch. Cremaven. 2023. P. 34-38
«Mentre tu dorms.»
Miquel de Palol
Mentre tu dorms
el documental del bucle etern
de la verdor i la dona
repeteix «mentre tu dorms»
während du schläfst...
de la bondat total i absoluta que
conec
Mentre tu dorms
jo ja no soc aquella poeta
del Daddy nefast a matar
während du schläfst 一mentre tu dorms
travesso l'estranyesa
mein Vater 一pare meu
d'envellir deu anys en un mes mentre
tu dorms一
També es troba a:
«Per què sempre en nom del pare?»
Sobre el pare i el patriarcat
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 49-50
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.
Pròleg de Meri Torras Francés.
Nosaltres, les pedres,
quan algú ens alça,
enlaira temps remots...
Quan algú ens alça,
enlaira el jardí de l'Edèn...
Quan algú ens alça,
enlaira el coneixement d'Adam i Eva
i la temptació de la serp menjadora de pols.
Quan algú ens alça,
alça bilions de records amb la seva mà
que no es dissolen dins la sang
com la tarda.
Perquè som pedres commemoratives
que donen cabuda a tot allò que és mortal.
Som una motxilla plena de vida viscuda.
Qui ens alça, alça els sepulcres endurits de la terra.
A vosaltres, testes de Jacob,
us mantenim ocultes les arrels dels somnis,
deixem que les escales orejades dels àngels
brotin com circells d'un bancal de corretjoles.
Quan algú ens toca,
toca un mur de lamentacions.
Com el diamant, talla el vostre lament la nostra duresa
fins que es desfà i es torna un cor tendre...
mentre vosaltres us petrifiqueu.
Quan algú ens toca,
toca l'encreuament de camins de la mitjanit
on vida i mort ressonen.
Quan algú ens llança...,
llança el jardí de l'Edèn...
el vi de les estrelles...
els ulls dels amants i tota traïció...
Quan algú ens llança amb ràbia,
llança eons de cors trencats
i de sedoses papallones.
Guardeu-vos, guardeu-vos
de llançar amb ira una pedra...
La nostra és una amalgama traspassada d'alè.
Es va anar endurint en secret,
però es pot despertar amb una besada.
De: Cors després de mitjanit.
Nelly Sachs. Als estatges de la mort = In den Wohnungen des Todes. 2021
Traducció de Feliu Formosa.
Epíleg de Heike van Lawick.
Text en alemany i català.
Potser arribaves al Kaystros quan la vas pensar,
i ara és el riu un sediment de pedres.
Potser miraves la badia d'Efes quan la vas dir,
i ara és la terra que va arruïnar una ciutat.
Tot el canvi del món en un frase immutable.
I ningú no pot escriure la vida
dues vegades en la mateixa paraula.
Vicenç Llorca
De: Atles d'aigua. 1995
Premi Vicent Andrés Estellés, XXIV Premis Octubre.
També es troba en el llibre:
Vicenç Llorca. Cent poemes : antologia poètica (1984-2023). 2023
Pròleg: Poesia, un cant a la vida, de Montserrat Rubinat.
Introducció: Invitació a la lectura de Vicenç Llorca.
Bibliografia creativa essencial.
Llenço cap a dalt
el meu millor crit.
El més bell i obert:
el més vermell i verd.
El més negre per ofegat.
El més sincer.
És un crit a la vida:
el crit que vull ser!
Lanzo hacia lo alto
mi mejor grito.
El más bello y abierto:
el más rojo y más verde.
El más negro por ahogado.
El más sincero.
Es un grito a la vida:
¡el grito que quiero ser!
M'assec al meu jardí i entenc la vida,
la sento i la frueixo a poc a poc,
escolto quieta la veu del silenci
i bec l'aigua fresca d'un sol glop.
Soc al meu jardí, m'hi agafo amb força,
com l'heura que puja al meu balcó;
les cançons dels ocells se'm fan entenedores
i cap al tard cantem ocells i jo.
El meu jardí és recer que m'acompanya
en l'hora tranquil·la quan es pon el sol;
un somriure tebi a la tristesa guanya
i el cor que ploraria... vol i dol.
1996
Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998
Gravats de Maria Mercè Insenser.
Introducció de Joan Alemany i Moya.
[Pròleg] de Rafael Argullol.
Del comediant setembre contemporani,
el campanar de Tàrrega espetega de coets i fums,
aire de carrer i de teatre.
Invocant els gegants coberts amb llençols blancs;
l'àngel arriant-se del núvol,
pluja de paperets i carrer guarnit,
el dimoni que s'ho mira i dispara
amb vermellor de pirotècnia.
Quan tot comença,
quan tot acaba,
capgrossos i música
amb somnis de carrer,
traca que esclata
i bomba de paper.
Poemes enlaire, enfilant-se,
amb els dimonis de la nit
i el drac de la terra.
Sol Solet de Comediants,
fent l'ullet a la Lluna,
titella del portal
i la plaça fent-se teatre.
Circ de la vida i de la màgia,
joc de mans, gest i bombolles d'aire.
On tot recomença,
on tot es viu,
on tot passa.
De la primera Fira de Teatre, Trifulgues i Xim Xim al Carrer de Tàrrega.
Heribert Masana i Soler. Sota pampallugues. 2016
Com boira etílica la nit
i amb la primera claror
del dia sabré si toca -o no,
l'enyor del temps passat.
Si no puc mirar enrere,
la vida se m'esborra en un gest
com la pissarra de guix
de les primeres lliçons.
De: #intempèrie
Bel Granya. Escullera d'acer. 2024
emoció i potència transformadora
de la vida l'amor el trajecte.
Quan els dies es tornen brillants,
líquids, surant dins ca meva ambulant.
Sons esdevinguts benestar i afecte
terres gironines prevalença.
Poesia inèdita
Teresa Grau Ros
Estens la mà al fred de la nit,
al plor de l'infant que fores
i que retorna en la soledat.
Aquí gemega la vida i es plany
de si mateixa, de tanta vida
i del desastre que engendra.
O reivindica un clam,
i reverencia una emoció,
un tendre i desconcertant gest,
la fragilitat o el foc d'un invisible misteri,
la llavor que germina novament
en amor.
Nora Albert. Fràgils naufragis. 2015
Pròleg de Jaume Pérez-Montaner.
XXXIV Premi de Poesia «25 d'abril» de la Vila de Benissa 2014
Ignorar que descobrir el món
amb ulls d'infant,
que disposa d'amor menjar
somriures plens i una
complicitat d'horabaixa
vindria a ser no gosar
ni imaginar ni voler,
una pau mundial
jardins de bonança
gatzara, calitja d'estiu
Atureu-vos del tot
que s'apaivaguin patiments
impedim terror gana
destrucció orfenesa mort
Sí avant incondicional
que es concordi la vida
amb la música i, la terra
commoguda tingui cura
de tots els infants del món.
Poesia inèdita
Teresa Grau Ros