El meu jardí

M'assec al meu jardí i entenc la vida,
la sento i la frueixo a poc a poc,
escolto quieta la veu del silenci
i bec l'aigua fresca d'un sol glop.

Soc al meu jardí, m'hi agafo amb força,
com l'heura que puja al meu balcó;
les cançons dels ocells se'm fan entenedores
i cap al tard cantem ocells i jo.

El meu jardí és recer que m'acompanya
en l'hora tranquil·la quan es pon el sol;
un somriure tebi a la tristesa guanya
i el cor que ploraria... vol i dol.

1996

Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998

Gravats de Maria Mercè Insenser.

Introducció de Joan Alemany i Moya.

[Pròleg] de Rafael Argullol.

Del comediant

      Del comediant setembre contemporani,
el campanar de Tàrrega espetega de coets i fums,
                   aire de carrer i de teatre.
Invocant els gegants coberts amb llençols blancs;
               l'àngel arriant-se del núvol,
           pluja de paperets i carrer guarnit,
           el dimoni que s'ho mira i dispara
              amb vermellor de pirotècnia.
                     Quan tot comença,
                       quan tot acaba,
                   capgrossos i música
                 amb somnis de carrer,
                     traca que esclata
                    i bomba de paper.
            Poemes enlaire, enfilant-se,
             amb els dimonis de la nit
                 i el drac de la terra.
             Sol Solet de Comediants,
                fent l'ullet a la Lluna,
                    titella del portal
               i la plaça fent-se teatre.
           Circ de la vida i de la màgia,
     joc de mans, gest i bombolles d'aire.
                  On tot recomença,
                       on tot es viu,
                       on tot passa.

De la primera Fira de Teatre, Trifulgues i Xim Xim al Carrer de Tàrrega.

Heribert Masana i Soler. Sota pampallugues. 2016

Records i memòria

Com boira etílica la nit
i amb la primera claror
del dia sabré si toca -o no,
l'enyor del temps passat.
Si no puc mirar enrere,
la vida se m'esborra en un gest
com la pissarra de guix
de les primeres lliçons.

De: #intempèrie

Bel Granya. Escullera d'acer. 2024

Terres gironines

emoció i potència  transformadora

de la vida    l'amor    el trajecte.

Quan els dies es tornen brillants,

líquids, surant dins ca meva  ambulant.

Sons esdevinguts benestar i afecte

terres gironines    prevalença. 

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Estens la mà

Estens la mà al fred de la nit,
al plor de l'infant que fores
i que retorna en la soledat.
Aquí gemega la vida i es plany
de si mateixa, de tanta vida
i del desastre que engendra.
O reivindica un clam,
i reverencia una emoció,
un tendre i desconcertant gest,
la fragilitat o el foc d'un invisible misteri,
la llavor que germina novament
                                                    en amor.

Nora Albert. Fràgils naufragis. 2015

Pròleg de Jaume Pérez-Montaner.

XXXIV Premi de Poesia «25 d'abril» de la Vila de Benissa 2014

Connaître

Ignorar que descobrir el món
amb   ulls   d'infant, 
que disposa d'amor  menjar
somriures plens i  una
complicitat d'horabaixa

vindria a ser no gosar
ni imaginar ni voler,
una  pau  mundial
jardins de bonança
gatzara, calitja d'estiu 

Atureu-vos  del tot
que s'apaivaguin patiments
impedim   terror    gana 
destrucció  orfenesa  mort

Sí  avant  incondicional
que es concordi la vida
amb la música i, la terra
commoguda tingui cura
de tots els infants del món.

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Quan foscament fermenta

com pastar
una vida          o un poema
amb massa
mare               on tot és
                       potencial
esfèric de l'espera.

                   per a Maria Callís
                   i Raquel Tomàs

De: Lluny de qui sap què.

Maria Josep Escrivà. L'alegria de l'oblit. 2025

El poema feliç

Deliberadament
tanquem la porta;
a fora, el sol i el vent,
els camps i l'horta;
a dins,
molt sola i molt endins,
la Meravella;
ardent, la soledat
es lliga amb ella.
Per què?
A l'ombra del no-re
uns mots suscita,
i acuden com ocells
tots a la cita
els mots.
Alegres o capcots
-oh quina tria!
La prova cal del foc
i l'agonia.
Després,
es tanca al seu recés,
misteriosa,
i neix -quin temps més llarg!
com d'una fosa
d'encís,
el poema feliç
"Mare que bleixa;
Meravella, direm:
vida mateixa
ets tu";
però no ho sap ningú.

Deliberadament
tanquem la porta;
a fora, el sol i el vent,
els camps i l'horta.

                Per a Pompeu Fabra

A Mestre Pompeu Fabra. Manuscrit inèdit (ANC 1-526-T-1).

Clementina Arderiu

En el llibre:

A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023. P. 46-49

A cura d'August Bover i Jordi Mir.

Pròleg de Maria Teresa Cabré.

La vida

Sí, ara soc aquí,
al centre del No-res del meu país,
l'esquerpa plana seca.
I brindo pels cent Mai,
tots els Potser, pel tímid Tant se val
i aquell Enlloc enorme...
Salut, oh vida!,
esquerpa plana seca.

Sí, ara soc aquí.

De: Tres motets profans, [3].

Narcís Comadira. Llast. 2007

Màxima

Si la vida és un regal,
el regal és el present
i viure'l estimant tant
com el molí estima el vent.

Roc Casagran. L'abraçada que. 2022

Si en altres llocs

Si en altres llocs s'obren
calaixos
i panys,
aquí és hora
que la boca
torni a descloure's:
que restitueixi l'aire
prestat,
una glopada llarga
una vida.

Se altrove si aprono
cassetti
e serrature,
qui è il momento
che la bocca
torni a schiudere:
restituisca l'aria
presa in prestito,
una boccata durata
una vita.

De: Filaments [maièutica]

Elisa Biagini. Filaments. 2024

Traducció i pròleg de Pau Sitjà Márquez.

Text bilingüe en català i italià.

Memòria

Escrius.
Atens la mar que ja no és mar,
l'arena que ja no és arena.
Esbosses moviments erràtics de llum
sobre ones, que ja mai no seran ones.
Esquerdes el símbol, l'expressió.
Et toca la pell. Et crema.
Oblides el moment.
Tan eterna és la vida?

De: Primera causa. Consagració

Mercè Claramunt. Una nit sense vent. 2021

Premi Maria Beneyto
XXXVIII Premis Ciutat de València.

Sonet als trenta-set anys

Jo soc aquest conjunt de circumstàncies
que haurien pogut fer-me un gran poeta.
Vaig esmerçar-hi alguna parauleta.
Alguna cosa, sí, he viscut: les ànsies

d'un amor (no sabia si venia
o m'enganyava un altre cop la pressa),
i he sabut que la vida es desendreça
per uns ulls. Vaig voler fer poesia

quan vaig entendre que la mort provoca
que em queden tretze anys per als cinquanta
i això no em fa cap gràcia. Em preocupa

que sols m'hagin donat aquesta boca
per besar i per cantar, que sigui tanta
la mort, que cap poema no l'ocupa.

Adrià Targa

 

Es troba en el llibre:

40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 125

Ens conduïres pels camins de la pau

Ens conduïres pels camins de la pau
i ens nodrires amb el pa de l'amor;
tristeses i joies, fadigues i enyor
els agombolares sota el cel més blau.

La plàcida vida i el més dolç folgar
prest es convertiren en penes i plors,
restaren les punxes, perderes les flors
i amb aquest bagatge vares navegar.

La nau que menares ja és a bon resguard
i per més que fora bufi vent del nord
tranquil·la reposa en aigües del port.

I ara, ens diries què té el teu esguard,
què té que encomana aquesta alegria
a tots els que encara lluitem dia a dia?.

                                 A la meva mare

Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

[amb aquarel·les de l'autora]

Imatge de la coberta: dibuix de Llorenç Brell basat en una fotografia de Pau Gavaldà.

Poesia

La poesia neix quan mor una experiència,
que es desfà just al temps de ser viscuda.
I d'allò que ja no és,
només en queden les paraules.
En el darrer alè, en l'última mirada al present,
la poesia és el dolç i etern comiat.
El fil de llum que uneix cada instant,
perquè la vida continuï.

Anna Fernández Roca. Un cant mut de pensaments : la memòria de l'ésser. 2022

Cant de març

Cor meu, que dins del pit
estàs tan arraulit
covant records i penes,
eixampla't tot seguit
purgant-te de neguit,
que ve la Primavera.

Eixampla't bé, mon cor,
al benfactor calor
de l'estació benigna,
que estant lo bosc en flor,
propici n'és l'amor,
i fresca i lleu la vida.

Eixampla't bé, cor meu.
S'estén al voltant teu
serena la Natura;
sota el cel, blau arreu,
somrient està el bon Déu,
que et porta la Fortuna.

            III

Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Edició, pròleg i dibuixos d'Enric Casasses.

La meva força

La meva força et pertany.
Ho he sabut des de sempre.
Des que les mans dels que et precedeixen s'obren a la calor de
        les teves per acariciar una altra vida.

De: Coure

Sobren mans, falten veus i calen colzes per sostenir les caigudes.

Clara Peya. Liti-o. 2020

Il·lustracions: Wara de Ormaechea

Textos en català i castellà.

A la vida

                                              A l'Arnau Pons

En una punta un laberint que mossega i acull,
que ni guia ni no, que ni salva ni trenca.
En una altra, polls per tothom, la pau escassa
i un desert remogut que reneix o retorna.
Després, la flor de ningú i, arreu, les preguntes.
Més ençà o més enllà, la paraula mancada
—hi ha espai i forat i a tu, si se't vol, se t'inventa.
Algun petit just al costat, poca arrel, potser molts brots.
Teranyines al braç, lluna plena al clatell,
dispersió i polseguera, també en una punta.
A sis bandes. Com una estrella, com dues figures
encavalcant-se i parlant de primavera i morir
o com es digui el camí dreturer per on em porta una mà
que, amb tantes altres, m'estreny el cor.

Blanca Llum Vidal. Amor a la brega. 2018

Postfaci de Mercè Ibarz.

Despertar

S'ha deixat caure una estrella
i rodolant sobre el meu ventre,
desvetlla somnis caducs, per impregnar-me
de certesa.
El pensament mut és un nadó entranyable,
que m'encanta bressolar.
El cor humil, són flors apinyades,
a punt d'obrir-se entre les mans.
I el camí, és la mateixa llum, vestint de coratge,
el meu respirar.
Dono gràcies a la vida, per cada bell despertar.

Anna Fernández Roca. Un cant mut de pensaments : la memòria de l'ésser. 2022

Escàpol

El temps és un perjuri encès,
balança amb ors i grans deixies
on l'alba es fon i dicta el pes
de tanta mort i vida tanta.

Romandre és ara un nou fugir,
de què, de qui, jo no ho sabria.
Prô m'alço, corro i faig camí.
I endins del cor la terra canta.

Lluís Calvo. L'espai profund. 2020

Premi Carles Riba 2019

Epíleg de Lola Nieto.