Proemi

He de reconèixer:
Que la poesia és el que em duu al món veritable, al contrari
del que em fa la vida real, que m'empeny als límits de l'engany.
Vaig creure que tenia germans, amics i una casa, que no hauria
de beure'm el suc de les ruïnes.

Que no he enderrocat el meu temple i que les meves experi-
ències hi resten ben custodiades. Tinc experiència en l'ofici
de viure.

Que vaig creure, vaig fer el paper que em tocava i, ara. caic.

Només la poesia em diu qui soc. Crec en la poesia.

Enas Sultan. Collage per passar el diumenge. 2025. P. 10

Traducció de l'àrab de Margarida Castells Criballés.

Premi de Poesia Roissy-en-Brie 2024 per a persones refugiades a Europa, convocat pel
PEN Català en el marc del projecte europeu Be (P) Art Grow With Arts.

Text bilingüe en català i àrab.

Fer camí

De la terra soc hoste,
mineral filla, amalgama
de les seues arrels, les meues,
camine i cerque la joia austera,
la joia plena de totes elles
i de tots ells, que m'ensenyaren
a assaborir el fet d'escriure
i de llegir el seu llegat i relligar-lo,
a parir a poc a poc, volent-me,
fent aquest camí de la vida
en la meua llengua: la paraula.

Isabel Garcia Canet. Els afores. 2025. P. 16

Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia dels LIII Premis Octubre, l'any 2024. 

Verds

Així com quan, colgats en la natura,
xuclem els verds als ulls amb l'avidesa
dels qui respirem gris i somniem roig
i el blau ens és només teló de fons,
i en xuclar els verds sabem com de pobra és la llengua
que no és capaç de dir-ne tots els tons
perquè hi ha verds d'un fort regust de menta
i verds del clar dels sons del clarinet
i apagats verds de pols que no s'aixeca
i verds d'un fosc de vent que es gronxa lent,
em passa a mi, que la vida m'assalta
amb els tons inconcrets de tants matisos
que no els sabria dir, però sé lluny
del sí segur i el no rotund, tan monocroms,
del molt i el poc i del calent i el fred,
perquè enllà dels colors es despleguen els tons
que ens tenyeixen els dies. No voldria
repetir els noms del roig, el groc, el blau, i sí cantar
la paleta del temps que ens els barreja;
els tons dels diferents verds de la natura
que ens tornen aigualides les paraules.

Josep Maria Ripoll

De: joia de les fulles altes, p. 11

Es troba a Papers de Versàlia, Núm. U. Tardor 2008

Il·lustració de la portada i dibuixos: Maurice Maillard.

La brida

Meno un carro
amb dues eugues desbocades:

l'escriptura
i l'ocupació que em dona menjar.

Una se m'escapa.

Trigaré una vida
a descobrir quina ha estat.

Anna Gual. Les ocultacions. 2022. P. 65

Premi Miquel de Palol 2022.

Pòrtic d'Antònia Vicens.
Epíleg de Dolors Miquel.

Veu de dona

                   A Fina R. Palau

Les paraules han trencat l'amni,
el líquid ha sortit
anunciant el seu naixement,
feia temps que es nodrien
amb la placenta dels sentiments.

Ara el primer crit de vida
fora del claustre matern,
s'alleten amb l'experiència,
obren els ulls a un món
que volen fer seu.

Més tard, la plenitud,
farà sortir gàmetes,
de solidaritat i llibertat,
volant per tot l'aire
fent la fecundació possible.

I nous embrions,
nous fruits, noves paraules,
s'instal·laran dins de l'úter:
embaràs nou de veu de dona.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

Veles

Dues veles, tot just i de sorpresa
nades en l'horitzó, mentre els ulls bada,
clars, el matí del món en el meu rostre,
un temps d'albada de bell cop instauren.
I si a un lleu joc em reduí el silenci,
com un vel d'aigua enmig de dues pedres,
em bastava només, per fer-me càndida
la vida, aquell parell aeri d'ales
entre dos cels aparegut de sobte.
El passat s'exilia, S'esvaeixen
dols antics del meu cor en aquesta hora,
com la sal dintre l'aigua que s'arrissa.

Aldo Capasso

Traducció de Tomàs Garcés.

Es troba en el llibre:

De Leopardi a Ungaretti : un segle de poesia italiana en versions catalanes de poetes-traductors. 2001. P. 348-349

A cura de Gabriella Gavagnin.

Traducció de Tomàs Garcés.

Voldria dir

Voldria dir-ho ben alt
perquè el meu pou s'omplís d'aigua
i entraren les pluges i els canals,
perquè s'il·luminaren totes les estances
de la cova, perquè s'obriren totes les finestres,
totes les portes i cobertes.

Voldria dir-ho ben alt
i que es poguera veure des de lluny,
sentir la remor dels meus crits descalços,
dels meus peus distrets, del meu cor indòcil:
la meua flama, senyal de fum persistent.

Voldria dir-ho ben alt
i centellejar pel resplendor dels mots
aquests que cisellen i habiten i fecunden
la nit més amarga.

Que sense desdeny vull preguntar-nos
perquè hem renunciat feroçment al canvi,
a la revolució i a la metàfora,
a la guspira encesa de la benaurança i del desig,
al recer i a l'abraçada inevitable del mot i de l'estigma,

del mirall i de la dissidència, de l'estima i del neguit;
per què el repte ens esguarda i ens fereix
al cor càntic de la nostra vida
mentre la vivim i la sentim.

Voldria dir-ho, afirmar-ho, aclamar-ho,
i soc tota preguntes i súpliques.

De: II. Els símbols sòlids.

Aina Garcia-Carbó. El vast domini. 2024. P. 35-36

Imatge de la coberta: El Bosch.

Premi Festa d'Elx de poesia.

Premis Literaris Ciutat d'Elx 2023.

Ser

Ser, és una cursa. I una nota tocada a l'aire.
És un foc encès i uns uns clucs.

Ser, és un miracle.
I una petjada.
És un cop d'aire i una onada.

Ser, són tots els camins i el final de tots
els extrems.
És el centre i totes les escletxes.

Ser, és ara i aquí.
I la incertesa de tots els demàs.
És l'origen i és l'oblit.
Ser, és la totalitat que es pot definir i la negror
més absoluta, del que no es pot conèixer.

Ser, és el tot i el res, contingut
en un mateix recipient, la vida.
Qui ets? Com ets? Què ets?
Qui ets és un nom, una etiqueta,
que varia segons d'on vens.
Que depèn del camí que has fet.
Qui ets és un personatge que canvia segons
l'obra que interpreta.
És una idea que vesteixes.
Una creació.
Un monument.
Com ets és una actitud.

Un moviment davant de cada situació,
relació o esdeveniment.
És un fer, un moure's.
Una manera escollida o imposada
de comportar-se.
Com ets depèn de tu, és com reacciones,
com t'enfrontes a cada cosa.
Com dirigeixes i gestiones el que penses
i el que sents.
És com actues i com discerneixes
la informació que tens.
Que ets és la gran veritat.
És absolut i no es pot modificar.
Que ets, dona sentit a tot.
És el propòsit, la finalitat de per què hi ets.
Què ets? Ets energia, ets vida, ets vibració,
ets un batec que polsa en el món
mentre hi habites.
Ets fluïdesa, evolució, creixement.
Ets un ésser espiritual a dins d'un ésser humà.

Anna Fernández Roca. Un cant mut de pensaments : la memòria de l'ésser. 2022. P.  47-48

Al barri d'Horta

La casa havia tingut la balustrada
tan pagada pel sol, que hi van posar
una parra. Els porxos han romàs,
fent ombra sota l'obra de les cases
de pisos.

Jo també n'era, de pessimista i camacurta.
Sempre mirant amunt si era el cas que algú et veia.

Aquestes cases d'Horta, que recorden
una vida entre prats, són llegenda dels
escollits pel destí amb la noble missió
de ser feliços.
(I de les bugaderes dels llençols de les dames felices.)

Dins el temps aturat s'esmunyen les finestres,
la totxana vermella, les voreres estretes i
l'excrement de gos davant de la farmàcia.

Jo, abans, també tenia un bassal al jardí del
cervell, i s'hi feien mosquits i hi caçava
capgrossos com poemes. I adobava les roses i
ignorava les rates i els petons a la boca
que m'havien fet els vells.
I els furts d'aquells que eixiren sans i rics de la guerra.

Gràcies i adeu, princeses d'envelat, palauets
de mostassa.
¡Per molts anys i bon vent! La barca és nova.
Sé que no heu de morir: que encara us rentaran
la cara i el terrat i valdreu molts calés.
I potser jo tampoc. I potser jo, també.

De: Balanç poètic 2011. Selecció de poemes de Joan Todó.

Anna Aguilar-Amat

Anuari poètic dels Jocs Florals de Barcelona 2012. P. 68-69

Presentació d'Eduard Escoffet i Martí Sales.

Notes de Deià

          I

Baixa la pendent
d'estret horitzó,
mitja carreró
i mitja torrent.

Cada casa sent
pel seu pontarró
passar la remor
de l'aigua corrent.

El saltant eixorda;
la figuera borda
li dona ombradís.

Crivell de la serra,
dins un solc de terra
tanca un paradís

         II

Les parres ombregen
llenyers i pedrissos,
dones qui feinegen,
nins bellugadissos.

Les figues verdegen
damunt els canyissos;
els galls se passegen
enamoradissos.

El fullam tremola,
la vella s'acosta
al foc de la llar.

La vida s'escola,
el sol va a la posta
i el torrent al mar.

       III

Roja clavellina
surt de la foscor
de l'alt finestró
que el parral domina.

Passa la veïna
son escarpidor
per la lluentor
del cap de la nina.

Blanca de bromera,
cau la torrentera
amb sa veu de tro.

Cloqueja la lloca;
un home badoca,
...i l'home soc jo.

Joan Alcover. Jardí desolat : antologia poètica. 2000. P. 71-73

Introducció, comentaris i edició a cura de Maria Antònia Perelló.

Continuïtat

De mi no sé, ni mai saber podria
           ーvoluble líniaー

com per la meva voluntat probable
           seré menada;
ni si la pròdiga esperança viva
          ーcom jo d'antigaー
capbussarà dins una mar revolta
          ーdofins i aurores.
Només és cert que a la final clausura,
              quan tot acusa,
veure podré com una corda tensa
               ma vida feta.

De: Cant i paraules. II (1930-1936)

Clementina Arderiu

Es troba en el llibre:

Poesia. 1995. P. 94

Vida

              «Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
        la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
                                    el castell al cim, el riu, les sèquies,
                               l'alegria dels bars, l'alegria del vi...».
                                         DOLORS MIQUEL ABELLÀ (1960)

Desperten poc a poc finestrals
descloent uns vacil·lants ulls groguencs,
sorollós plor de silencis trencats
sacseja el dia amb novells pensaments.
Un riu de vida inunda la ciutat,
batec d'impacient intimitat.

Pura Peris Garcia. Tres voltes rebel. 2025

Il·lustracions d'Alma Peris Alonso.

Pròleg de Gemma Pasqual i Escrivà.

La mort ens elimina

La mort ens elimina ーperò la idea
d'aquesta mort és el que ens pot salvar.
Qui són els déus de la nostra odissea,
quins sacrificis hem de preparar?

Si ens fos predit, de forma decidida,
que el món s'acabaria d'aquí a un any,
amb quina ràbia, amb quina set de vida
faríem el que fem, amb quin afany

voldríem de seguida veure els pares,
pobrets, convidaríem a sopar
amics de qui havíem odiat les cares,
no deixaríem res per l'endemà;

podríem fins i tot escriure un llibre
o fer un viatge pertot arreu d'un vol...
Però afortunadament tothom és lliure
de perdre el temps i la raó com vol,
i som com una dona provinciana
que va a París i compra porcellana
barata, i s'avorreix, s'enyora molt.

(Inèdit)

De: El Principat

Xènia Dyakonova

Es troba en el llibre:

Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans. 2013. P. 58

A cura de Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig.

Pròleg de Montserrat Abelló.

La vida

La vida també és esperar
cels enfurismats,
la impertinència del vent,
una tempesta,
la tornada del cuc.

La vida és nedar en cercles.
Nedar,
nedar,
nedar,
nedar,
nedar,
i esperar
senyals, sorolls, llum
a través de l'aigua.

#II. El germen

Lídia Gàzquez. L'animal perfecte. 2023. P. 50

Epíleg de Raquel Casas Agustí.

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2023.

Jo no vull ser com tu

Arrossegues lleument la cama dreta,
encara que l'artritis no és, ni de molt,
el pitjor dels teus mals.
Mentre t'escolto, assentint amb el cap
al teu monòleg llunyà,
observo com tragines el pes dels altres,
i una nova mirada em retorna
la desfigura de la teva vellesa
i, amb ella, la buidor de la teva absència.
 ーSaps una cosa mare? Jo no vull ser com tu,
no regalaré la vida als altres
ni els deixaré que triïn per mi.

Bel Granya. Mudar de pell. 2016

També es troba a:

«Extirpada de tu, mare»

Relacions entre mares i filles.

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 179-180

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

Jardins oblidats

 [...] sembla com si la vida llisqués més fàcilment
           en aquests jardins de preservada intimitat.
                                              Fernando Pessoa

Els ocells saben on són les illes verdes,
les petites clastres ombrives
endinsades en l'insomni
miraculosament amagades
rere les cases antigues,

jardins humils, sense disseny,
closos, silenciosos,
oblidats paradisos de solitud vegetal.

El sol hi entra amb timidesa
-clarors i ombres i contrallums-
el terra humit, les fulles seques
i un desmai de roses entre les heures.

Quan la tarda vespreja, el temps
s'hi detura i s'adorm
lentament
en l'atmosfera
màgica d'aquest silenci.

AL COR DE GIRONA.

De: L'instant de l'àngel (2003)

Isabel Oliva i Prat. Vinc de molt lluny : antologia poètica. 2025. P. 175

Pròleg de Rosa Font Massot.

Selecció i epíleg de Montse Maestre Casadesús.

No vella del tot

No vella del tot
tanmateix prou vella
per comprendre la humiliació d'un llenguatge
que, des de les fulles, volia que s'esbatanés a l'aire.
Pensava la paraula més ampla
prou forta per sacsejar el matoll de cada so
la sentia veloç a la gola: un impuls
que hauria reconegut en les coses,
una saviesa mancada de fulgor.

Llegim històries, somiem el significat d'un setge.
Cremen olles en la foscor curulles de vent i de sorra.
Sabries dir d'una altra manera el remolí de fam
que vola unit dins la buidor amb altres espectres?

S'enfonsen boscos i pedres però s'esmicolen imperceptibles
tan sols l'angle extern del record -la seva punta-
esdevinguda paper tan sols per la tinta
amb dates i llocs
amb el darrer adeu dels amors
que existiren un temps
i ara es graven en el silenci
es rebaixen en silenci
a l'exacta memòria: grisos i subtils.

Llegim encara llibres
això es fa quan et fas gran
i et ve a la ment l'estrella del gerundi
aquell anar-se fent vell
que llampega com un cometa la lenta escalfor d'una vida.
Llegeixo —i de nou la realitat m'enlluerna—
amb això resto jove
impotent per dir les xifres de cada mort
però lenta massa lenta
prou vella per saber
que la història els arrodoneix a zero.

XV

Antonella Anedda. Nits de pau occidental. 2022. P. 40-43

XVIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia.

Traducció de Nora Albert.

Text en català i italià.

Títol original: Notti di pace occidentale.

La noia escriu

 24

La noia escriu com qui s'aixeca.
Per ara hi creu, voldria creure-hi.

25

Consolen el món
esquelles i címbals.

26

Al fons del text s'obren
els pètals i els homes.

27

Pel veïnatge dels pits
es propaga la parla.

28

Em pleguen els genolls amors petits,
les portes de la llum, flor comestible.

Chantal Poch. Cremaven. 2023. P. 34-38

Entre les mans

Entre les mans
la vida s'arrecera,
estampa a l'aire
un gest obert de cossos
que s'enllaçen,
la dansa que batega
al ritme de les ones i dels ulls;
s'eixampla el cercle,
es tensa el calendari de les hores,
les mans evoquen
una herència de llum;
el somni inunda la matèria.

Ara tu t'hi incorpores.

I

Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava : poemes sobre escultures de Manuel Cusachs. 1997

Introducció "Carles Duarte : poeta de la intel·ligència i l'afecte" de Ponç Pons.

"Escultures que són símbols" i Epíleg de Manuel Cusachs.

Mentre tu dorms

                                      «Mentre tu dorms.»
                                        Miquel de Palol

Mentre tu dorms
el documental del bucle etern
de la verdor i la dona
repeteix «mentre tu dorms»
während du schläfst...
de la bondat total i absoluta que
conec

Mentre tu dorms
jo ja no soc aquella poeta
del Daddy nefast a matar
während du schläfst 一mentre tu dorms
travesso l'estranyesa
mein Vater 一pare meu
d'envellir deu anys en un mes mentre
tu dorms一

Während du schläfst
Othello aquí vesteix de blanc
a la casa de la compassió
cambra dos tres dos
mentre tu dorms 一während du schläfst
cent anys estaré en shock
el perill els bolquers

mein Vater 一pare meu
entendre-ho tot en un moment de lipotímia
per no disposar d'una segona vida
per engolir l'horror

während du schläfst

Mentre tu dorms
während du schläfst
et poso els meus guants
pelló únic
Main Vater 一pare meu
per si la teva gelor me'ls omple del que et queda
i de posar-me'ls paeixo
de cop
girar-me com
bloc de sal

Mireia Vidal-Conte. Severa rosa. 2020

També es troba a:

«Per què sempre en nom del pare?»

Sobre el pare i el patriarcat

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 49-50

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.