Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021
Cel i mar
cel i mar
i la costa plomosa de Garraf
el camp i la muntanya com l'abraç de la mar
—qui deixava Castella no hi voldria tornar
el garcés Montjuïc
i el Port gonflat de pals
atxes de vent —rendits a la ciutat
qui té una Rambla amb cor
amb flam
i amb sang
un Estadi batent per Camp de Març
amb llançadors del disc
mil sagetes al vent que clamen llibertat
De: Les conspiracions (1922)
Joan Salvat-Papasseit. Poemes de mar. 2006
Obres d'art cedides pels hereus a l'Autoritat Portuària de Barcelona per a aquesta edició.
Disc sonor que conté una selecció dels poemes musicats per Ovidi Montllor.
Presentació de Joaquim Coello i Miquel Pueyo.
Introducció d'Isidor Cònsul.
Epíleg de Josep Pla.
Dedicat a la Mercè.
La veritat oneja al vent,
i cada bri d'aire
et bufeteja els somnis
fins a convertir el teu son en fum.
Què n'ha quedat, del saber antic?
Qui ha trencat la màgia de l'instant?
Torna.
Torna enrere,
allà on vas clavar la bandera
de la teva identitat.
Oblida tot allò que t'ha mancat,
i torna a començar.
La veritat oneja al vent
i només tu la pots copsar.
No te la quedis,
que et pot enverinar.
Llegeix.
Llegeix entre la boira
el missatge dels infants.
Escolta.
Escolta entre el silenci
el seu clam de llibertat.
Busca.
Busca entre les cendres
una espurna de pietat.
La veritat oneja al vent,
i només tu la pots copsar...
La casa, oberta,
encara que el fred
se'ns escoli entre els llençols.
L'amor, a cabassats,
encara que el pes
ens vincli els genolls.
El bes, sincer,
encara que l'alè
se'ns mengi les paraules.
L'entrega, total,
encara que la por
ens cremi les entranyes.
La veritat, sobre la taula,
encara que els déus
juguin amb les nostres errades.
Rosa Bosch. Una rosa al cor. 2004
Pròleg d'en Ramon Guitó i Pons
La poesia,
pregària de mare.
I el cant,
el plor del meu infant.
**
La música és l'aliment de la meva fortalesa.
**
La tragèdia
és no poder arribar
al pes de la llibertat.
Ivette Nadal. L'àngel i la infermesa del pensament. 2020
La música és emoció i alegria,
em fa riure i se m'endú les pors.
La música m'alegra els dies
envoltant el món de colors.
Em calma l'ànima
amb notes i melodies.
M'allunya la tristesa
amb acords i simfonies.
La música em fa ser lliure,
em transporta a un altre món.
M'omple el cor de fantasia,
m'omple fins a l'últim racó.
Quan no tinc un bon dia,
escolto sempre una cançó,
i la pena ja no és pena,
sinó un prat a la tardor.
Paúl Martínez Casahuga
Escola municipal Ignasi Iglésias
{3r premi, categoria C, poesia
Pseudònim: Deadpool
Categoria C - POESIA
Jocs Florals Escolars Sant Andreu : recull dels textos guanyadors : curs 2015-2016
maneres se sentir-se dona
Profunditat de pensament:
angoixa.
Món abrandat, mortal!
Demà la casa serà coixa
de mi. ¿I l'ànima?
¿Immortal?
Extremarem d'amor el joc.
Esposa
fèrtil d'enginy gosat
seré. L'amor com una rosa
sola. Per àrbitre,
llibertat.
Reconcilies mon instint,
revolta,
amb la raó que escau,
i mare soc de cop i volta.
Infant, tu reies, i,
quina pau!
Secularment dona i destí
caminen;
les Parques van filant.
Un lloc al món, el meu, i finen
retrets. Els somnis no
valen tant.
29 d'octubre de 1930
Clementina Arderiu, dins el llibre:
Tres poetes de Cadaqués : Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Quima Jaume. 2019
Antologia a cura de Rosa Ardid i Caterina Riba
Il·lustracions de Jordi Pagès
Vam treure'ns el jersei
per sentir la pell
per ensumar la fred
per donar un sentit més net
a la vergonya aliena
d'obrir els braços i enllaçar-nos
entre tanta ferida oberta
de pluja àcida.
Vam treure'ns el jersei
i el que més va costar
fou perdonar-nos
l'escletxa
mínima
de llibertat
obrint-se pas entre les aigües.
Vam ser felicitat
un moment,
oberta
àcida.
Sota la camisa de força
voldria
ara
poder
palpar-la.
Bel Olid. Ferida, udol, viatge, illa. 2018
Aquest poema es troba també a:
Quan pronuncio la paraula res
creo una cosa que no té cabuda en cap existència
WISŁAWA SZYMBORSKA
No hi ha res. És bon lloc per on començar.
Tinc la curiositat que fa mirar,
l'atracció d'un precipici que reverbera sons
i la llibertat de no saber
si el que em tiba és prou fort.
Caic com l'única manera
d'entrar al món,
encara que l'ignori.
Primer sempre és fosc.
I a aquella generació de dones de raça valenta
-les de les nostres àvies- que, sense renunciar
ni a l'amor ni al treball, molt sovint feixuc,
van saber viure individualment
i lluitar col·lectivament per obrir el camí
de la llibertat de pensament i de la igualtat
d'oportunitats per a cadascuna de nosaltres.
Text de la dedicatòria de l'autora
a l'interior del llibre de poesia:
Maria Mercè Alabau. Ànima rebel. 1997
Pròleg d'Antoni Castells
Presentació de Joan Solés
Sense pols, la sandàlia ens ha deturat, mar,
a la victòria de la teva presència.
Et mirem la immensa claror de l'aigua
que ens inunda els ulls i el gest de luxe.
Per l'horitzó saltem
a la gràcia de la teva llum
i ens sentim emperadors d'una llibertat gloriosa
i d'un ordre puríssim.
Guillem Viladot, dins,
L'aigua. 1989
Tria d'Eulàlia Valeri
Il·lustracions de Fina Rifà
Plovia a Khartum:
desapareixia en fang la ciutat
i la silueta del teu cos sota la pluja.
Vam abraçar-nos com si fóssim l'aigua
dels dies de sequera.
A casa, una vaca amb gep
mastegava davant la menjadora buida.
El menú de la gana
era escurar un os per dinar,
i soparíem els llavis que al migdia l'havien escurat.
Debades somniaven els coberts
les boques.
Al diari una notícia
parlava d'un turista mort en un safari
atropellat per un ramat de zebres:
a les seves últimes fotografies
potes i peülles.
"I si tu no existissis?"
"Un altre vindria
amb els llavis plens d'espines a trobar-te
per sanar i reconciliar-se amb la pols
i la ferum de lleó mort de la ciutat."
Als peus de l'estàtua sense cap
del general Charles Gordon,
vas dir-me que les rebel·lions eren mentida:
"Va ser breu la llibertat
com el zel dels animals en primavera.
I el cabdill dels rebels,
Sulayman ibn Zubayr,
va morir dins una mosquitera
plena de mosquits.
Tot és irreconciliable:
mira aquesta ciutat partida per un riu."
Pel que fa a l'esclavitud,
ho havíem decidit:
aniríem al país dels homes Dinka,
tu, a desfer-te dels grillons,
i jo, a adonar-me que també als canells
i als meus turmells en duia.
Però després d'arrossegar les cadenes
per les muntanyes de Kassala
desistírem. Vas dir:
"Mira atrapat entre músculs
l'esquelet." Un ocell va envolar-se:
el cel cabia en una gàbia.
Són distàncies iguals fetes que per fer,
els camins: el viatge va dur-nos a enlloc.
A Port Sudan
els vaixells dormien quiets en l'aiguaoli
i vam veure gent pagar per una ombra.
Uns homes sants, a Fakia Kingui,
van oferir-nos pocions màgiques
i vam sentir riure els babuïns.
A al-Junaina el sultà va rebre'ns al palau:
era de llauna de Coca-Cola la corona,
però duia al coll
un enfilall de set prepucis
i feia complir les ordres
amb els ulls. A Atbara
un fràgil pont de cordes amb tres homes
va caure al riu de cocodrils
i l'escuma va enrogir-se.
A Meroe, l'antiga capital,
el tren no para ja,
i al seu pas per la necròpoli
les tombes dels faraons nubis tremolen.
De què serveixen a una ciutat
mil anys d'imperi?
Sempre era de nit a les jungles de Kossinga.
Fèiem trajecte: érem paraules
però no dèiem res.
Ens feia por Mokele Embembe,
el monstre xucla-sangs que segueix
cada vegada més a prop
l'esquena de l'últim de la fila.
Tan a prop de l'equador
no reconeixíem cap estrella.
La selva ens confonia
i els poblats portaven noms en un alfabet
que no enteníem.
La pila de la llanterna es consumia:
no deia res de nosaltres dos
el mapa.
Un cop vam dormir dins d'un tanc abandonat
d'una d'aquelles guerres que mai no van ser
però que encara continuen.
Li havia entrat un míssil pel canó
i l'interior estret, de cop,
s'havia fet ample.
"Aquest país, com el teu cos,
és ple de pólvora."
Quan t'inventes el camí
cada passa és perillosa.
Les flors més vistoses
creixen només als camps de mines:
de tant en tant alguna ovella
rebenta en un núvol de pètals de colors.
El nostre amor era un arbre
enmig d'un camp de mill.
De lluny
vam veure acostar-se un guàrdia de frontera:
cercava una ombra?
duia una destral.
Manuel Forcano. El tren de Bagdad. 2004
Premi Carles Riba 2003
Com a un parany, jo acorralat, com una fera.
(Al món hi ha gent, hi ha llum, hi ha llibertat.)
S'hi sent la fressa de l'encalç, al meu darrere;
no veig per on podria haver escapat.
Veig el bosc fosc, i veig l'estany, tota la vora,
i veig estès, caigut, el tronc d'un pi.
Veig que el camí tallat no em deixa sortir fora.
Ja és ben igual què em pugui succeir.
¿Quina perversitat he fet, quina vilesa?
¿Soc monstre, o assassí, o un criminal?
Jo he fet que el món, sencer, plorés per la bellesa
de la terra del meu país natal.
I amb tot -i al caire de la tomba, que em reclama-,
un dia, i això ho sento assegurat,
perdran la força el mal i la calúmnia infame,
vençuts per l'esperit de la bondat.
1959
Borís Pasternak. Quan escampi. 2020
Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.
A Józef Czapski
La meva pàtria indefensa et rebrà agressor
i el camí per on Jaś i Malgosia gansejaven cap a l'escola
no s'obrirà com un abisme
Els rius massa lents que no volen diluvis
els cavallers que dormen en les muntanyes continuaran
dormint
així que entraràs fàcilment hoste no convidat
però els fills de la terra s'ajuntaran de nit
carboners ridículs conspiradors de la llibertat
netejaran les seues armes de museu
prestaran jurament per l'ocell i els dos colors
i després com sempre ーllums i explosions
nois pintats capitans insomnes
motxilles plenes de desfeta rojos camps de glòria
la confortable consciència que estemー sols
La meva pàtria indefensa et rebrà agressor
i et donarà uns pams de terra sota un salze -i calma-
perquè els que vindran darrere nosaltres aprenguin de nou
l'art més difícil: el de perdonar les culpes
Zbigniew Herbert. Informe des de la ciutat assetjada. 1993
Versió de Grzegorz Gryc
Introducció i revisió de Xaverio Ballester i Vicent Berenguer
Confosos els seus cabells amb els cabells
del vent, tenen el cos feliç de ser tan seu i
tan dens en plena llibertat.
Llancen els braços a la platja i la blancor
dels seus canells penetra les escumes.
Passen aus d'ales agudes i la corba del seus
ulls prolonga l'interminable rastre al cel blanc.
Amb la boca enganxada a l'horitzó aspiren llargament
la virginitat d'un món que ha nascut.
La punta dels seus dits toca el cim de
delícia i vertigen on l'aire acaba i comença
I a les seves espatlles s'enganxa una alga, feliç de
ser tan verda.
Sophia de Mello Breyner Andresen, dins,
Reduccions: revista de poesia. Novembre de 2003. Núm. 78. P. 63
Traducció d'Albert Mestres.
En arribar al llac
gairebé oblidàvem cada passa.
Ens va aixoplugar el son
i despertar la tempesta.
Joana Maria Mallol. On és Saorsa. 2021
VI Premi Miquel Bauçà 2021
Als arbres del sud hi ha una fruita estranya,
sang a les fulles i sang a les arrels,
cossos negres es gronxen a la brisa del sud,
una fruita estranya penja dels àlbers.
Escena pastoral del sud galant,
els ulls botits i la boca desencaixada,
aroma de magnòlies, dolç i fresc,
i de cop l'olor de carn cremada.
Heus ací una fruita perquè els corbs la piquin,
perquè la pluja la culli, perquè el vent la xucli,
perquè el sol la podreixi, per caure dels arbres,
heus ací una collita estranya i amarga.
Abel Meeropol, dins,
Llibertat! 50 poemes de revolta. 2015
Edició i traducció de la poesia: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez
Copsarem en llibertat
ingravideses de l'aigua,
fesomies de l'Onyar...
Margarita Colom. I de sobte l'Onyar. 2002.Vol. 2, p.26
