Silenci de perla

No sou només estendards
sinó també terra present.
No sou només música
sinó també silenci de perla.
No perdeu mai el vostre camí:
recordeu que la sang s'atura
perquè no vol parlar.

Non siate solo stendardi
ma anche terra presente
non siate solo música
ma anche silenzio di perla.
Non perdete mai il contatto
del vostro cammino:
ricordatevi che il sangue si ferma
perché non vuole parlare.

De: Reina d'espases = La donna di picche.

Alda Merini. Clínica de l'abandó. 2016

Traducció de Meritxell Cucurella-Jorba.

XII Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Text en català i italià.

L'ànima

Jo era feta de prats verds
i de cuques de llum.
Però algun nen gran
em va prendre el grill,
la cigala i la lluerna
que s'estaven dins meu.
Hi ha falsos poetes
que tanquen els grans al puny
de la curiositat
i no saben que també un grill
té una ànima.

Io ero fatta di prati verdi
di lucciole della notte.
Ma qualque adulto bambino
ha preso in mano il grillo
la lucciola e la cicala
che erano in me.
Alcuni falsi poeti
chiudono i grandi nel pugno
della curiosità
e non sanno che anche nel grillo
vive presente un'anima.

Alda Merini. Clínica de l'abandó. 2016

Traducció de Meritxell Cucurella-Jorba.

XII Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Text en català i italià.

Màxima

Si la vida és un regal,
el regal és el present
i viure'l estimant tant
com el molí estima el vent.

Roc Casagran. L'abraçada que. 2022

Lletra

Vaig aprendre a escriure amb saba de lligabosc.
Damunt
l'escorça de bedoll apareixien de sobte
lletres blaves,

que deien hort, que deien liquen, que deien epilobi.

Era com veure fils de foc nodrint-se,
aliens als dogmes de la nit.
Com observar les agulles del no-res
signant prodigis de pluja.

Si la meva mà prenia amb força aquell palet punxegut,
amb la mirada aquosa, veia la por, aquella por,
de l'os quan surt del parany.

Que deien fam, que deien fam, que deien nyam!

Aina Riera Serra. A la taigà. 2022

Presentació de Marc Almendro i Campillo.
Introducció de Caterina Riba.

24è Premi de Poesia Alella a Maria Oleart.

Si en altres llocs

Si en altres llocs s'obren
calaixos
i panys,
aquí és hora
que la boca
torni a descloure's:
que restitueixi l'aire
prestat,
una glopada llarga
una vida.

Se altrove si aprono
cassetti
e serrature,
qui è il momento
che la bocca
torni a schiudere:
restituisca l'aria
presa in prestito,
una boccata durata
una vita.

De: Filaments [maièutica]

Elisa Biagini. Filaments. 2024

Traducció i pròleg de Pau Sitjà Márquez.

Text bilingüe en català i italià.

Escenari ja buit

Jardins. M'emporto
només aquest tan fràgil
record de roses
marcides, que s'allunya
sense retorn per l'aigua.

De: El caminant i el mur.

També es troba en el llibre:

Salvador Espriu. Poesia. 2013

A cura d'Olívia Gassol Bellet.

Mirada

Càlida i flonja,
la brisa em despentina.
Als ulls, la calma.
Els pensaments voleien
i lliures em sostenen.

De: Trobades: La natura i jo.

En un tancar i obrir d'ulls. 2023

Text: Montse Maestre Casadesús.

Il·lustracions: Delphine Labedan.

Epíleg de Susanna Rafart.

En el nom de la mar

                     A Maria-Mercè Marçal

Com un tempestuós mirall en gris
que es trenca en mil bocins de llums rebels
la mar que mire ara em du el teu nom
d'aigua de dol, amiga amada, lluna
perduda en un cel fosc, tota silenci
i sal, fent-se i desfent-se en la remor.
Adeu et dic, però amb mi ets, eternament,
veu melodiosa plena de seny,
dona de mar i mots dins del meu jo.

Maria-Mercè Marçal, el teu nom
conté tres voltes la mar, i la canta.

Josep Piera. En el nom de la mar. 1999

Perquè tenies llibres a la tauleta

                              He's more myself than I am.

              Wuthering Heights, EMILY BRÖNTE

Perquè tenies llibres a la tauleta,
versos als llavis -i la memòria d'un poema,
et vaig haver de lliurar el meu cos
gloriós cobert de penes,
que és tot el que vertaderament tinc, jo
-encar que fingeixi posseir les lletres
dels significants més exhuberants del món.

Laia Martínez i López. Venus volta. 2018

Epígeg: Tomàs Arias.

Memòria

Escrius.
Atens la mar que ja no és mar,
l'arena que ja no és arena.
Esbosses moviments erràtics de llum
sobre ones, que ja mai no seran ones.
Esquerdes el símbol, l'expressió.
Et toca la pell. Et crema.
Oblides el moment.
Tan eterna és la vida?

De: Primera causa. Consagració

Mercè Claramunt. Una nit sense vent. 2021

Premi Maria Beneyto
XXXVIII Premis Ciutat de València.

Intempèrie

Saber que la vida es fa sola,
que no la pots preveure
ni planificar, és això
que ens calia aprendre.
Que els munts de coses
inventades per omplir una casa
no et salven de la buidor,
que la família te la fas tu,
que la feina és gratificant
quan t'agrada,
que no sempre podem triar,
que els amors t'acompanyen
-no és just demanar-los més-,
que la certesa és una gran mentida
i el cuc que et rosega
l'ànima no està disposat
a desaparèixer a menys
que l'escorxis amb la veritat.

De: #intempèrie

Bel Granya. Escullera d'acer. 2024

L'alegria de l'oblit

palpar el cos
fins a la cicatriu.

amb dits cecs,
reconèixer-hi el tacte
de la llum d'un estrella
morta.

fer-ne memòria. que ja
no dolga.

                        abril de 2024
                        per a Miren Agur Meabe

Maria Josep Escrivà. L'alegria de l'oblit. 2025

Hi ha

Hi ha
una manera de fer que va més enllà
d'aquesta nostra forma d'assenyalar
els buits que deixen les coses quan les fem
desaparèixer. Hi ha l'arquitectura d'aire
que el talp forada sota terra. I la ceguesa
amb què obre camins desconeguts. Així
podríem nosaltres assenyalar les coses
quan encara hi són: amb la mateixa sort
amb que el corc habita dins
un moble que ha desballestat
inquietament.

Pol Guasch. La part del foc. 2021

Pròleg de Marina Garcés.

44è Premi de Poesia Catalana Josep M. López-Picó de la Vila de Vallirana 2020.

Desgel

Van dir-te que la soledat
tenia nom d'iglú,
que el silenci era el millor vernís
per enquistar les pors.
Ara, amb la carn foradada,
jugues a abolir la incertesa
de pretèrits residuals.
L'avui és el teu còmplice,
l'aigua que rega el toll
dels teus ulls emmanillats,
caçador de fonemes,
caçador de respostes.
Els versos, abrics de pell,
desfan l'encanteri.
El poema és el somni
que et xopa les galtes
-orgasme de lava tèbia,
allau de sensacions-.
La batalla que et serva ferm.
La saba nodridora
d'un ésser assenyat,
d'un home de cor noble.

De: Refugis camaleònics.

Laura Gonzàlez Ortensi. Preludis de silenci. 2009

Pròleg de Vicenç Ambrós i Besa.

Biografia

De petita em vaig adonar que les fulles
Tremolaven al ritme dels meus pensaments
I quan m'allunyava, les tiges de les plantes
Es doblegaven, a punt de desarrelar-se, i em seguien.

Després començaren a enlairar-se ocells
Estols, estols per damunt,
I aturaren el seu cant per sentir el meu.
I tan sols quan les bèsties començaren
A seguir obedients els meus passos
Em vaig espantar. Però ja era massa tard.

Ja no tinc dret a aturar-me.
Cada poema no dit, cada paraula no trobada
Posa en perill l'univers
Que penja dels meus llavis.
Una simple cesura del vers
Trencaria la màgia que dissol les lleis de l'odi
I els abocaria a tots, feréstecs i sols,
De tornada dins la cova humida dels instints.

Traducció de Corina Oproae.

Es troba en el llibre:

40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 106-107

El roure fet taula i cadira

A casa hi guardes silenci
i una poma, per menjar-te a les set;
el roure fet taula i cadira;
l'amor mai cordat;
ben estès com el pàmpol
que ho sap tot d'aquesta verdor clara.
El teu no és un amor prim
com l'agulla d'un rellotge.
És fort com la tija
de l'herba més tendra.
Saber-te em dona arrel.
Sense tu, el pa no sap ser casa meva.

De: Pau Farràs i Montardit.

Gemma Casamajó i Solé. Terra campa : vida i mort de la família Farràs Montardit. 2014

Pròleg de Francesc Parcerisas.

Il·lustració: Rosa Vicent.

V Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2013.

Aleshores fou el fred i la no-llum

Aleshores fou el fred i la no-llum:
era quan la terra era el centre i ho creien
i els homes giraven al voltant d'un déu
i la suor del treball els alimentava lleugerament
i les pells i la llar (un incendi en el fons d'un quadre)
i les misèries del no poder decidir.

Ara és la xafogor i la calor
una matèria que s'escampa
que existeix si s'observa
i la gota que regalima pel front
esdevé llàgrima: es reté dins un tel invisible, porós i del pes
s'acaba desplomant.

De tanta humitat n'hem fet fang,
del fang, maons,
de les misèries, ciment,
de la inseguretat, bigues,
del cedre, mobles i armes,
de les paraules ones en una xarxa de miralls que es difonen fins a l'infinit,
per prefabricar l'antiga torre:
una Babel, llisa i pulcre,
parcel·lada i emmurallada

i en la resta del món frutificaran les ombres
i en el mar, la humanitat
i alguna mena de futur.

Núria Mirabet. Lianes o les rates que imiten l'Esther Williams. 2021

Pròleg de Pere Gimferrer.

Ningú comprèn el nostre Stanley Kowalski

Ningú comprèn el nostre Stanley Kowalski.
Ningú percep la seva sensibilitat
quan llença cadires o escridassa la mare.
Ningú el seu crit desesperat
quan surt a caçar o s'esbatussa amb el veí.
Ningú entén la tragèdia
que li ha tocat interpretar a aquest home
que ha de desaprendre tota la seva masculinitat
i no pot, i no en sap.

Laia Carbonell. Nibrós. 2020

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2019

També es troba a:

«El llop era ver» 

Violències masclistes

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

Demano minuts

Demano minuts i hores i mesos
quan la immediatesa trenca el fil i
sembla que no tinguem passat:
dies i nits
carregats de robins i pedres afganeses.

Mari Chordà. No com un so. 2022

Pròleg de Meri Torras Francès.

Short talk on walking backwards

My mother forbad us to walk backwards. That is how the dead walk, she would say. Where did she get this idea? Perhaps from a bad translation. The dead, after all, do not walk backwards but they do walk behind us. They have no lungs and cannot call out but would love for us to turn around. They are victims of love, many of them.

Xerrada breu sobre caminar cap enrere

La mare ens tenia prohibit caminar cap enrere. Així és com caminen els morts, deia. ¿D'on havia tret aquesta idea? Potser d'una mala traducció. Al cap i a la fi, els morts no caminen cap enrere, però sí que caminen darrere nostre. No tenen pulmons i no poden cridar, però els encantaria que ens giréssim. Molts d'ells són víctimes de l'amor.

De: Short talks (2015 [1992])

Traducció de Núria Busquet Molist.

Es troba en el llibre:

40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 130-131