Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris actituds. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris actituds. Mostrar tots els missatges

16 de setembre 2025

Cançó de fer camí

Hi havia un mar lluny de tu
sense arena i sense calma,
gavines cegues al far,
tres peixos dalt d'una branca
i una ciutat treia fum
sempre d'esquena a la platja.
Abans de tu, tot això
eren camps d'herba cremada.

Un monstre jeia adormit
allà on recuso l'entranya
sempre amb un ull mig obert
per si l'amor no es quedava
i amb un bram rompia el mar
i queia a trossos la casa.
Abans de tu, tot això
eren camps d'herba cremada.

Abans de tu, quatre rius:
un d'asfalt que arrasa l'aire,
un de rovell a les dents,
un de tristesa enfangada
i un d'alegria petita
d'intuir-te en cada albada.


De: I. El silenci de les erugues


Sònia Moll. On fugirem, amor. 2025

13 de setembre 2025

Del comediant

      Del comediant setembre contemporani,
el campanar de Tàrrega espetega de coets i fums,
                   aire de carrer i de teatre.
Invocant els gegants coberts amb llençols blancs;
               l'àngel arriant-se del núvol,
           pluja de paperets i carrer guarnit,
           el dimoni que s'ho mira i dispara
              amb vermellor de pirotècnia.
                     Quan tot comença,
                       quan tot acaba,
                   capgrossos i música
                 amb somnis de carrer,
                     traca que esclata
                    i bomba de paper.
            Poemes enlaire, enfilant-se,
             amb els dimonis de la nit
                 i el drac de la terra.
             Sol Solet de Comediants,
                fent l'ullet a la Lluna,
                    titella del portal
               i la plaça fent-se teatre.
           Circ de la vida i de la màgia,
     joc de mans, gest i bombolles d'aire.
                  On tot recomença,
                       on tot es viu,
                       on tot passa.


De la primera Fira de Teatre, Trifulgues i Xim Xim al Carrer de Tàrrega.


Heribert Masana i Soler. Sota pampallugues. 2016

11 de setembre 2025

Lota

La llibertat dels ulls de mirar enrere,
ningú no me la pren. La llibertat
del gest de la causa que duc
no serà mai de sal, tampoc de pedra,
que és aire i serà llum
tot el que heu volgut sorra del desert.
I les dunes, les dones, dames tramuntanades.
I afirmació, la dansa, d'enyor o de represa,
però mai de ceguesa, mai d'oblit.

El dret a la mirada,
la llibertat del vers.



Laura López Granell. Coratge. 2020

10 de setembre 2025

Ingravidesa

És molt senzill:
respirar i caminar,
escrostonar les pedres,
fer-me insecte entre els joncs,
enfondir-me a la terra.

És molt senzill:
respirar i caminar
mentre s'asclen les pedres,
fer-me un insecte ingràvid,
sobrevolar la terra.


De: I. Terra de nit


M. Rosa Font. Un lloc a l'ombra. 2011

Premi Carles Riba 2010.

Sidra

 A principis de setembre collíem
la poma i a l'octubre ja estàvem
amb la sidra. Els meus oncles matxucaven
amb cops secs, suant dalt de
la pastera. Els més joves carregaven
a l'espatlla sacs i ampolles.
El meu avi premsava el cup, només
l'imprescindible, els deia.
I aquell suc degotava
pels taulons com un petroli
fred, dolç, dens.
I era un món només d'homes,
un món tallat
a la mesura d'ells.
Tota la violència era allà amagada.
Tota la violència, com una guineu,
es resistia a mostrar llavors
les seves urpes.



Berta Piñán. La ferida = La mancadura. 2018

Nota de l'autora.

Nota i traducció de l'asturià de Jaume Subirana.

Textos en asturià i català.

07 de setembre 2025

L'ull

L'ull:
una font abundant

Però d'on ha vingut?
De més lluny que el més lluny
de més avall que el més avall

Em sembla que m'he empassat l'altre món



L'œil:
une source qui abonde

Mais d'où venue?
De plus loin que le plus loin
de plus bas que le plus bas

Je crois que j'ai bu l'autre monde



De: Ocells, flors i fruits = Oiseaux, fleurs et fruits





Philippe Jaccottet. Aires : poemes 1961-1964. 2017

Liminar i traducció d'Antoni Clapés.

Text en català i francès.

06 de setembre 2025

Alfabets

És més fàcil desxifrar l'alfabet egipci
que aquest instant. Impossible saber què
significa l'edifici enllà de la finestra, o
el gest petit d'aquestes mans. Els anells
ens revelaran els anys de l'arbre, però
mai esbrinarem la subtil sintaxi del vaivé
de les fulles -adeu, branques- quan se'n van.
Resoldràs abans un enigma antic que el cos
nou que jeu a prop, i no s'investiguen prou
els saltirons d'esquerra a dreta, les petjades
dels ocells damunt del fang, quan semblen
escriptura cuneïforme que la pluja desfarà,
així com la saliva desfà el que ens diem.




Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024

03 de setembre 2025

Una paraula

Si tots tinguéssim
una paraula exacta, una només,
una paraula nostra i obeïda,
un caminoi de llum per a un sol nom
d'una cosa qualsevulla
- terra, pau, llibertat,
avui, demà, futur, basarda, guerra -
i tots sabéssim com pronunciar-la,
amb un idèntic so devora un riu,
llavores sí que fora veritat
que l'alta veritat seria nostra
i que aquest gran perill s'acabaria.
Però ¿a on trobaríem la paraula
dels homes, mot litúrgic,
unànime, de tots, talment un arbre
de la comuna, en un bell dia?
La paraula existeix
i cal que la cerquem sense repòs,
dia i nit, esperança.


Celso Emilo Ferreiro

Traducció de Josep M. Llompart.



Es troba en el llibre:

Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015

A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.


  

La poesía es una arma cargada de futuro

Cuando ya nada se espera personalment exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
com un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
la bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.


Gabriel Celaya


Es troba en el llibre:

Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015

A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.




  

01 de setembre 2025

Singende Steine

Canten les pedres
en el moment precís
en què el sol posa un toc màgic
sobre el punt just
d'un capitell romànic.

Canten les pedres
una música perdurable
- misteriosa i eterna -
entre les columnes del claustre.

Resseguim el baix relleu
i el fred
ens flagel·la les mans.
A l'aspre contacte descobrim
els misteris bíblics, esotèrics,
dels símbols astrals.

A cada capitell li respon una nota;
a cada espai, un silenci.
El sol, entre els cedres,
posa
una melodia de llum
dins el cor de les pedres.





                  Segons la teoria del musicòleg alemany
          Schneider les pedres dels claustres romànics
            donen una nota precisa al contacte del sol.




De: Al cor de Girona


Isabel Oliva i Prat. Vinc de molt lluny : antologia poètica. 2025

Pròleg de Rosa Font Massot.
Selecció i epíleg de Montse Maestre Casadesús.

31 d’agost 2025

El cel del laberint

Seure amb l'esquena
repenjada al mur.
Assumir els camins cecs,
les parets altíssimes,
la corba esmolada de tots els topants.
Respirar els dubtes,
repensar les morts.
Mirar cap amunt:
tots els laberints tenen cel,
i alguns, fins i tot,
tenen terrasses
des d'on es pot veure un tros de mar.



De: I. El cel del laberint.


Sònia Moll Gamboa. I Déu en algun lloc. 2014

Records i memòria

Com boira etílica la nit
i amb la primera claror
del dia sabré si toca -o no,
l'enyor del temps passat.
Si no puc mirar enrere,
la vida se m'esborra en un gest
com la pissarra de guix
de les primeres lliçons.


De: #intempèrie


Bel Granya. Escullera d'acer. 2024

la constatació

fa temps que reculls tots els pecats
en un cest de vímet que es forada / i s'escola
l'aigua cap als peus / i els rega
amb el cor esbatanat / i vols
fer dels teus mots un grumoll primigeni
que ho permeti explicar / tot.



Pol Guasch. Tanta gana. 2018

3r Premi Francesc Garriga, 2018.

30 d’agost 2025

Arbre

El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.
El seu cos, que és present
per al viu dels meus dits
venturosos. Als dits,
un banquet, una festa,
una banda de música
que passa, a poc a poc,
de música a brogit
en branques que s'encontren.
Les branques del seu arbre,
que cruix, i cruix, content,
quan amb braços i amb cames
m'hi enfile, fins al cim
més alt, a l'ultim cel,
destí cap a la llum.

Ser miracle en la fam
i enfilar-se, cos
amunt, arbre amunt,
pels mateixos camins
que recorre la saba.



De: On pastura l'esperit.



Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

Nota sobre l'autora: Manuel Forcano.

Fotografia: Natxo Francés.

28 d’agost 2025

Tempesta i mar

Corren, com cavalls desbocats, les ones
amb crineres d'escuma al vent,
arrosseguen grans de sorra al fons
com si estiguessin en contra
del rellotge del temps.

Els núvols grisencs i negres
fan curses de follia al cel.
Algunes petxines i algues
aniran a la platja deixant
missatges que tu entens.

La solitud malgrat tot
evitarà huracans, pedregades.
El teu interior es fon amb el paisatge:
restarà finalment en calma.


Assumpció Forcada


De: joia de les fulles altes, p. 34


Es troba a Papers de Versàlia, Núm. U. Tardor 2008

Il·lustració de la portada i dibuixos: Maurice Maillard.

27 d’agost 2025

Cerimònia conjunta

Els semideus s'amaguen
dins els nostres timpans
perquè no els vegem.

Només si cavem cap al cosmos
podrem percebre
la tremolor que els provoca
la por de ser descoberts.


Obre el pòrtic
cap a la veritat estel·lar
i enumera'm
què hi veus.



Anna Gual. Altres semideus. 2019

Epíleg de Susanna Rafart.
Il·lustracions de Marc Pallarès.

24 d’agost 2025

Setze haikus

                              L'instant fugaç...
                              MARC AURELI


                 I 

Degota a l'estany
només una gota de vi
i el sol s'esvaneix.


               II

Al pla no hi ha cap
trèvol de quatre fulles;
¿qui dels tres n'és culpable?


              III

    AL JARDÍ DEL MUSEU
Cadires buides
les estàtues han tornat
a l'altre museu.


             IV

¿Potser és la veu
d'amics nostres ja morts
o un fonògraf?


             V

Mira els seus dits
al mocador blau marí:
són coralls.


           VI

Meditabund
el seu pit greu
dins del mirall.

           

           VII

De nou m'he vestit
amb el fullam de l'arbre
i tu beles.


            VIII

Nit, el vent
la separació s'estén
tot fent onades.


             IX
         PARCA JOVE
Dona nua
la magrana que ha partit
era plena d'estels.

             X

Ara aixeco
una papallona morta
sense maquillatge.


            XI

Com aplegaries
els milers de fragments
de cada persona.


            XII 
           
      RUTA NO RENDIBLE
L'arjau, ¿què li passa?
La barca traça cercles
i no hi ha cap gavina.


            XIII

        ERÍNIA MALALTA
Sense ulls
les serps que sostenia
li devoren les mans.


              XIV

Eixa columna
té un forat, ¿hi pots veure
Persèfone?


            XV

El món s'ensorra
empara't, o restaràs
abandonat al sol.


            XVI

Escrius:
la tinta disminueix
la mar augmenta.



 Iorgos Seferis. Quadern d'exercicis i altres poemes. 2022

Traducció de Joan Frederic Calabuig.     

Text bilingüe encarat en grec i català.

22 d’agost 2025

Origen

Em miro a contrallum el cor daurat
del kiwi groc que duies i ara em menjo.
"El principi del món ha de ser això."
Els teus dits ressegueixen la pell tova
d'un nespre com un puny que fas cedir
entre les teves dents. Dues meitats.
"També és això el principi", m'assenyales
amb el polze el pinyol rugós del nespre.
Mengem sense parlar segurs i molls
que el plorar de la fruita a cada galta
és pols d'estrella humil, ara dolcíssima,
que un dia va fer el món i tot alhora.




Clara Ballart. L'aigua entre les coses. 2022

37è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, 2021.

Pròleg de Meri Torras Francès.

20 d’agost 2025

Natura

Natura, tu que m'acompanyes,
deixa'm que m'agafi a les teves branques.

Escolto el bosc gronxar-se
i em llepo els cabells picants
d'escarola amarga.

Deixa'm, natura, pujar-te a la falda,
asseure'm al teu ventre inflat
de criatures màgiques.

D'allà a on viuen les fades
vull tornar-te,
perquè de tu,
jo vinc de casa.

El cor et reconeix mare,
vull tornar a ser arbre.






Pròleg de Núria Martínez-Vernis.

19 d’agost 2025

Soc

Soc
mare
filla
companya
excessiva
contagiosa
amigable
inconformista
lluitadora.

Vaig ser
espantadissa
estudiosa
obedient
disciplinada.

Soc
un poc deixada
mal dormilega
de vegades forta
i fins i tot valenta.

Soc feliç.


Lola Camps


De: Mare in itinere. Babilonia. 2016


A l'antologia:

Elles: constel·lació poètica. 2022. P. 41

Selecció d'Anna Ballester.
Introducció de Maria Lacueva.