Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vermell. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vermell. Mostrar tots els missatges

19 de febrer 2024

Dermatologia

Quanta pell
que ens envolta
com una sutura
delimitant
el nostre espai
de dins:

   una bassa
on s'esquitxa
de vermell la calma
i glops de sang
brollant amb pressa
del cor.

  Si és la pell
qui ens limita.


Helga Simon i Molas. A la vora. 2017 

Il·lustració de la coberta de Marc Rios

Premi Amadeu Oller 2017

02 de gener 2024

Nus d'incendi

és la sort i l'esperança, tal volta la desgràcia,
                    la contradicció feta rosca
és el punt de trobada que destroba:
                    tensa les múltiples direccions
és el moment en què s'incendia la voluntat
                     d'una última i sentencial paraula
és el vermell del canvi i la transacció que batalla
contra el blau, color del cel, color del fat,
encara no s'ha dit la darrera paraula,
tan sols l'aglomeració sense pinacle
de tants nusos per esclatar:
llegir, enmig del fum, el fum mateix.




Irene Anglada. Nusos d'incendi. 2019

Epíleg: Gemma Gorga

20è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

26 d’abril 2023

Aquarel·la de Grantchester Meadows

Allà, les ovelles nounades s'apilen a la cleda. En l'aire
immòbil, platejat com l'aigua dins d'un vas,
res no és gran o llunyà.
Es pot sentir la petita musaranya que xiscla
dins de l'espessor de l'herba.
Cada ocell de la mida d'un polze
voleteja amb les ales lleugeres entre matolls, i de bells colors.

Restes de núvols i salzes foradats de mussols s'inclinen
sobre el plàcid Granta, que duplica el seu món
blanc i verd sota l'aigua cristal·lina,
i ancora en el corrent la seva imatge del revés.
El barquer enfonsa la perxa.
A Byron's Pool
s'obren les bogues per on entren els cignes mansos.

És un paisatge en el plat d'un infant.
Vaques amb taques remouen les boques i pasturen
trèvols vermells o roseguen remolatxa,
panxes plenes en un nimbus de ranuncles esmaltats pel sol.
A la vora d'aquests prats d'una verdor
arcàdica i benigna,
l'arç blanc de fruit vermell amaga les espines amb el blanc.


——————————————


Watercolour of Grantchester Meadows


There, spring lambs jam the sheepfold. In air
Stilled, silvered as water in a glass
Nothing is big or far.
The small shrew chitters from its wilderness
Of grassheads and is heard.
Each thumb-size bird
Flits nimble-winged in thickets, and of good colour.

Cloudrack and owl-howolled willows slanting over
The bland Granta double their white and green
World under the sheer water
And ride that flux at anchor, upside down.
The punter sinks his pole.
In Byron's pool
Cat-tails part where the tame cygnets steer.

It is a country on a nursery plate.
Spotted cows revolve their jaws and crop
Red clover or gnaw beetroot
Bellied on a nimbus of sun-glazed buttercup.
Hedging meadows of benign
Arcadian green
The blood-berried hawthorn hides its spines with white.



Sylvia Plath. El colós. 2019

Traducció de Núria Busquet Molist
Pròleg de D. Sam Abrams

XV Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia

15 de desembre 2022

Dofí

Un nen, set anys,
duia un dofí a la mà
quan va pujar a la barca.

La mar plorava
i plorava.
I encara que no volia
tenyir-se de vermell,
va arrossegar la barca.

El nen, set anys,
va imaginar el seu dofí
saltant onades.

I el vaig complaure.



Montse Homs. Faules poètiques. 2022

Il·lustracions de Laia Domènech.

19 de novembre 2022

Novembre

El vermell cau sobre les fulles mortes,
sobre el vol de les últimes abelles.
Els estornells dibuixen geometries fèrtils
als llavis de la terra.
Primers matins de gebre.

Els ossos de les meves mans,
clavats a l'esquelet d'aquest novembre,
sobreviuen com roques.



Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

30 d’abril 2022

Bignònies a Mira-sol Alt

Som prop i tan lluny.
Les bignònies, potser fugaces,
em sorprenen a cada passa.

No t'he oblidat,
a desgrat que han passat tants
i tants anys que ni vull comptar-los.

El meu no-oblit, la meva recança,
sempre tindrà el color d'elles:
groc esquitxat de vermell, indefinible.

No vas ser ni el meu nord,
ni el meu sud, ni l'est, ni l'oest.
En un temps, però, ho vas ser tot.

Males passades cardinals,
befa dels colors, de les flors,
geografia inútil, altra vegada.


Marta Pessarrodona. Animals i plantes. 2010

24 de març 2022

Si ens acabem

Potser d'aquí uns quants anys
tindràs una recança
quan miris a la lleixa
els llibres sense endreces
—allò que passa sempre
quan fas una renúncia
i el cop no ve quan vols
i no l'esperes—
Potser ja no hi seràs
quan trobi un juny precís
l'ex-vot que vaig guardar
com una ofrena
—Allò que cada cop
te'n vols desfer
i el cor t'atura—
Potser serà bonic
qui sap si vindrà sa,
l'enyor de qui ara som
—no sé què n'haurem fet
de la memòria,
no sé ni si en tindrem—
Potser no serà res
farà un mossec de mal
i serà curt
potser serà vermell
potser, de matinada
potser ni tan sols és.
Potser —qui ho sap—
ni passa.


Míriam Cano. Vermell de Rússia. 2020

20 de gener 2022

Avancen

Avancen   al galop   blancs
vermells
negres
grocs   tots els cavalls.



Antònia Vicens. Tots els cavalls. 2017

Premio Nacional de Poesía 2018

23 de maig 2021

Cireres

Les cireretes ja pengen de l'arbre
com fanalets d'una festa major;
enlluernats, els ocells hi fan via,
enamorats d'aquell món de color.
Prou que coneixen la dolçor tancada
dins de la bola vermella i lluent!
Cada any hi venen a la primavera
i els acull, l'arbre, generosament.

Qui no els hi vol és el pagès, que espera
fer la collita per dur-la a mercat,
i s'enrabia si en lloc de cireres
troba les cues i el pinyol pelat.

Au, que no et dolgui, pagès! A vegades,
matant les cuques, l'ocell t'ha ajudat.


Joana Raspall. A compàs dels versos. 2003

Il.: Oriol Moret




04 de gener 2021

Encara el tram

 Coberta del llibre: Poesies / Joan Salvat-Papasseit

 
                                            A D. Carles

Noia del tram, tens l'esguard en el llibre
i el full s'irisa
                      en veure's cobejat.
I el cobrador s'intriga si giraràs el full:
sols per veure't els ulls!

Que les cames se't veuen
                                       i la mitja es ben fina;
                                       i tot el tram ets tu.
Però els ulls no se't veuen.

I la teva mà és clara
que fa rosa el teu cos de tafetà vermell,
           i el teu mocadoret ha tornat de bugada.
Però els ulls no els sabem!

I si jo baixés ara? 一Mai no et sabria els ulls...
Té! Ara ja he baixat!


Joan Salvat-Papasseit. Poesies, 1962


Esbós biogràfic: Tomàs Garcés

Introducció: Joan Fuster 
Il·lustracions: Josep Guinovart

25 de juliol 2020

Blanc, vermell i verd

A través de la finestra veig els nens bleixant
d'un lloc a l'altre, contemplo com la nevada
va deixant un horitzó fred i monòton arreu,
esborra camins i la casa es torna una adreça
remotíssima. Ara, apostat rere els vidres, puc
connectar algunes coses. Recordo la primera
vegada que vaig veure nevar, un hivern llarg
i cru, l'hivern abans de venir a viure al poble.
El pare feia passatemps i la mare preparava
pa de pessic i atiava el foc. Aleshores tenia
sis o set anys i em vaig organitzar: botes verd
militar, anorak vermell, una pala i un cubell,
calia fer sortir altre cop el verd sota els peus
encara que fos una tasca impossible. Llavors
no sabia que això volia dir escriure un poema.


Raimon Gil, dins, 

Reduccions : revista de poesia, maig 2007, núm. 87, p. 34

27 de juny 2020

Locus amoenus

En terra de guaret
a un dit petit
entre solcs i cavitats
s'ha obert
promesa
la flor carbassa.

Estesos en un teler
res era tan bonic
però tot s'entenia millor.
Entre dues rajoles,
una escletxa d'herba
i les orenetes dins el llit,
un llarg passeig de gespa
humida als peus,
un llit net fet,
vistes a un mar vermell.

Ara
si volem veure'ns
hem d'apartar les fulles
nuar bé els fils
i tenir a ratlla
totes les plagues.


Laia Prat. Al revers del tapís, 2016
Pr.: Mireia Calafell

XXI Premi de Poesia Joan Llacuna Ciutat d'Igualada 2015

13 de desembre 2018

A l'aigua s'esbossa

A l'aigua s'esbossa
la ploma d'aquella au que no existeix.
La prova que encara hi ha esperança.

Sense afrontar l'exili,
dormirem al mar.
Fins que la sal m'enceti, fins que la sang s'escoli.
Fins que el blau sigui vermell.

I que esquerdi la vigília
l'udol d'aquest attretzzo que invoca destrucció.
Per ser de nou,
quasi a les fosques,

la ploma d'aquella au que no existeix.



De L'inhabitable. Cabrera de Mar: Galerada. 2016



Laura Torres i Bauzà, dins,


Mig segle de poesia catalana : del maig del 68 al 2018. 2018

Introducció, selecció i edició: Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura

26 de maig 2018

La rosa llisa

Quin vegetal engendrament!
Si l'amor vol ésser pensat,
pres i sorprès en cos frement!
Rosa d'un goig esbojarrat.

Com si, engrapat, el pensament,
no ensinistrant la voluntat,
precipités el foc morent
que lluu la rosa de bon grat.

El pètal que un dia fou sang
voleia, i esclata la sang.
És goig que el batec determina.

Un bard una i altra acompara,
i en palpa una lliure d'espina.
Aquesta és la rosa de l'ara.



Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

10 d’abril 2018

Pas a pas

        Pas a pas...
i amb la rosa vermella a la mà,
        caminem
sota els porxos d'un vell carreró.
        Sol d'abril,
primavera que es va engalanant...
        Xiuxiueig
dels ocells amb ressò de cançons.

        Pas a pas...
arribem a tocar un tros de Cel,
        on l'amor,
com Sant Jordi, ha vençut tots els dracs.
        Nostre escut
té la flama del goig més etern
        i l'or pur
de l'espiga madura del blat.

        Pas a pas...
        Flama i or,
i una rosa vermella en el cor!


Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Il·lustracions: Carme Bonafont i Giménez
Pròleg: Josep Colet i Giralt

30 de desembre 2017

Gotas de sangre

Holly per Randi Hausken a Flickr


En la nieve inmensa
la rojez de los frutos del acebo
es aún más intensa.



Gorostiarena

Gorostiaren pinportak, zein gorriak!
Are gorriagoak elurretan eroriak.




Gotes de sang

A la neu immensa
la vermellor dels fruits del grèvol
és encara més intensa.




Versió en català només per a aquest blog.


Juan Cruz Iguerabide. Poemas para la pupila = Begi-niniaren poemak. 1995
Il·lustracions: Asun Balzola

22 d’agost 2017

Gloses - VII -

Madona de Sa Cabana
aixecau-vos de matí
i veureu el sol sortir
vermell com una magrana.

Aixecau-vos per obrir
les finestres a l'albada
i per guaitar l'estelada
que ja acaba el seu camí.

Aixecau-vos de matí,
aixecau-vos la primera,
que la lluna vos espera
a damunt el puig veí.

La lluna vetlla la plana
fins que arriba el dematí,
i és, mentre sou a dormir,
madona de Sa Cabana.



Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer, 1946. 2a ed.

Ex. 138 signat per l'autor


18 de juny 2017

18

Guarda la teva sàlvia per a les arrels i els dits per a la
    collita.
I després atura't a contemplar el fruit, com creix
    lentament,
les tardes que s'allarguen fins a l'estiu. Que et sigui
    rodó,
dins la mà tancada, i en ell reconeguis el gust i el
    perfum

abans de tocar-lo; mossega'l tota l'estona amb els ulls:
és en ells que la polpa fa més set i la pell respira
amb el fulgor de la cera. I no consentis vent, ni
    abelles,
ni que la mirin altres ulls, molt més petits,
com els de les aus quan tornen de l'hivern. Deixa

el teu nom en el verger durant la nit: hi ha mans que
    mai
no dormen i l'espera pot tornar els fruits ociosos.
Però per a ningú més aquest torna gran, a la teva boca
    promès.

Embolica-ho llavors amb la veritat abans de partir.
Cerca'l en els teus somnis. Mostra-li els dits
que un dia li confiaràs.

I així el temps el tornarà sencer al seu temps,
    vermell
i tendre, dolç, al gruix dels llavis.


Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres, 2009
Tr.: Antoni Xumet Rosselló

08 d’octubre 2016

CENT COMPANYS PER A UN COMPANY

Recordança d'una casa que petjo, diari i maldestre,
cap a un futur de promeses no concertades,
cap a l'aura dels vins i del pa,
cap al mot agredolç del meu poble,
                                                          del teu,
abandonat a sirtes on encallem la nau,
on despullen el nàufrag de parracs i d'esperances
a sol ixent o de nit,
quan l'alba és nostra,
quan sempre ha estat nostra i tu,
                                                      company,
camines prop meu en la tarda vermella, tempestejada,
i, embriac de branques altes,
evoques el demà des de la terra
on som terra de vius i de morts,
l'onda més fonda de l'onada,
antics i precursors, President,
d'una paraula més clara i tan teva: Catalans!



Manuel de Pedrolo, 1970, dins,

Celdoni Fonoll. La Poesia al carrer, 1977