en algun lloc, un sol. més avall, uns nois bruns
com el sègol s'insulten les mares i juguen a bàsquet, salten
dins de l'aire i s'hi queden. uns nois es converteixen en llunes
noves, foscos com genives, supliquen a l'aigua d'un blau
d'hematoma que s'alci, almenys que es remogui, almenys
que els torni un parell de pares ofegats. no començo.
la història és el que és. ja se sap el que ha fet.
mal gos. mala sang. mal dia per ser un noi
del color d'un juliol ben viscut. però aquí, ni a la terra
ni al cel, no ens recordem de les camises blanques
fetes vestits de robí. aquí, no hi ha llengua
per dir policia ni llei, res que es pugui dir blanc.
si nevés, la neu cauria negra. sisplau, no digueu que som
morts, digueu que som vius en algun lloc millor.
quan resem diem els nostres noms.
quan anem a comprar caramels, tornem.
Danez Smith, dins,
38è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2023
Direcció: Maria Callís i Josep Pedrals
Traducció de l'anglès: Toni R. Juncosa
Qui fa de guia
és el més cec. Alçàvem
al sol les nines.
Per al llibre de salms d'aquests vells secs
Salvador Espriu, dins,
Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018
A cura de D. Sam Abrams
Un ver poema és sempre una finestra
oberta al món
per veure horitzons més amples.
Francesc Manunta, dins,
Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018
A cura de D. Sam Abrams
Brolla l'aigua i és de l'aigua
Brolla la sang i és de la sang
Brolla la veu i ja no és ella.
Era la pedra i ara és la reixa.
La petja breu que va ser l'arrel.
Peix-mot pescat a l'encesa.
De Poemes inèdits
Susanna Rafart. El saüc i la forja : antologia (2001-2021). 2022
Il·lustracions de Felícia Fuster
Pròleg de Francesco Ardolino
Temps de traspàs. Crosta a crosta
Ens buidarem amb la persistència de les erugues
Que guixen mandales a les rajoles del pati
Anna Campillo. Trencadissa. 2022
Pròleg de Míriam Cano
Escriure, fer-se centre de la mirada de l'altre: una mirada que tracta
d'hostatjar-se enllà de les platges del somni; un altre que és l'espill on
es reflecteix un alè creador.
Abandonar el jo, esdevenir l'altre. Afixar una veu, dibuixar el codi
secret, xifrat —potser imprenetrable— de l'altre que hi ha en mi.
Escriure, tan sols, per a l'altre —aquell que espera aquesta escriptura.
No pas un altre com ara jo, sinó un altre que no soc jo: alteritat de
l'escriptura.
Tagrera. De l'escriptura, del silenci
Antoni Clapés. No cal repetir aquest instant : (obra reunida II, 1982-1997). 2022
Pròleg de D. Sam Abrams
A la meva mare
I
De quan la meva pell
t'era paret i sostre
tu ja no te'n recordes
Ningú
serva
la pau primera
a la llum
de la consciència
La memòria
és
un lloc
des-habitat
II
Digues-me, pell
com era l'aigua
-jaç i aliment-
d'abans del jo?
Com era el riure
de la mare
el seu batec
la seva olor?
Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019
Des d'un nèctar silent
pren embranzida.
De la fondària al cel
fa la bastida.
Dins la foscor, l'arrel
xucla la crida
que ha d'envoltar de llum
la nova vida.
Montse Gort. Anem camí de casa. 2021
Sempre els records
ens miren en el mirall dels somnis,
dibuixen fidelment
l'amor i el desig,
l'enyor i la tristesa,
com fulles i troncs
d'un bosc molt frondós.
Quanta pluja
han deixat els dies!
Quantes llàgrimes
guardades als ulls!
La humitat del bosc,
la transparència de l'aigua,
han oxidat el rellotge del temps:
Hi ha un clímax,
una puresa en l'aire
d'aquest bellíssim
bosc interior.
—————————————
Bosque interior
Siempre los recuerdos
nos miran en el espejo de los sueños,
dibujan fielmente
el amor i el deseo,
la añoranza y la tristeza,
como hojas y troncos
de un bosque muy frondoso.
¡Cuánta lluvia
han dejado los días!
¡Cuántas lágrimas
guardadas en los ojos!
La humedad del bosque,
la transparencia del agua,
han oxidado el reloj del tiempo:
Hay un clímax,
una pureza en el aire
de este bellísimo
bosque interior.
Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996
Textos en català i castellà
Inclou partitures dels poemes musicats
Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha
Pròleg de M. Àngels Anglada
Amb els ocells de pas
migrar cap al sud
On el sol
ens estima
on les palmeres
obren les seves palmes
on els rius
són de plata
on som rebuts
amablement
Quan arribi el dia
De deixar de ser pell
Em vull invisible
Com l'alè d'un pardal,
No molestar a qui dormi
En flassada tova
I tenir temps per endreçar
El batec del calidoscopi
Que em naixerà, insubmís
Anna Campillo. Trencadissa. 2022
Pròleg de Míriam Cano
Amb bast pinzell, bàrbar pintor
d'un geni el quadre va ennegrir,
i damunt d'ell sense raó
deixà el seu propi traç il·lícit.
El temps, però, feu que el postís
color caigués com vella escata;
l'obra del geni davant nostre
amb l'esplendor d'abans sortí.
Així mateix tots els errors
s'esborren al meu cor retut,
i en ell sorgeix la visió
dels primigenis dies purs.
(1819)
Aleksandr S. Puixkin. Mentre visqui un sol poeta : antologia poètica. 2005
Pròleg, tria i versió de Jaume Creus
Em queden quatre hores i vuit dòlars
de ser a l'illa.
La meva curiositat és satisfeta.
Des del diamant clavat al centre d'Avalon
parteixen tots els camins i els rius.
Escriure un breu poema, bo o dolent, no
costa cap diner.
Faig instantànies amb els ulls i
si alguna cosa bella m'és plaent a la mirada
penso en tu.
Si alguna cosa ofèn la meva ànima
per reiterada o per injusta,
també em fa pensar en tu.
I és quan no miro enlloc que veig una
arracada, sola, al costat dels meus peus
com l'enfilall de mandarines que els camperols
venien als vianants: travessat el seu centre.
Com ho són tots els centres.
Penso en aquells que m'ho van donar tot
però el sac era trencat i jo ho vaig perdre.
Torno a mirar la plaça i veig el coix que
demana una almoina amb les tres cames.
L'agraïment em duu per un camí marcat per l'astrolabi,
però el desig, sense lògica, m'obliga a contradir
la gravetat.
Al cel hi ha rutes per a tothom quan volar és
l'única opció possible.
Anna Aguilar-Amat. L'efecte Morgana : (trenta missives des d'Avalon i un col avís de recepció). 2020
Ell li besa les galtes de préssec.
Ella no té l'edat,
flor granada,
ni té por de la mort
que obre la boca
com un oracle a les parets velles.
No hi ha sol ni serena
per a aquests vells amants
que foragiten la tenebra.
El sol de mitjanit es filtra
en l'aigua dels quatre rius
que els retorna
a l'immortal jardí de les acàcies.
Teresa Costa-Gramunt. Blau de nit a Praga. 2014
Pròleg de Monika Zgustova
més feliç que els uns i els altres és el qui encara
no ha nascut.
ECLESIASTÈS, 4.2
Aquell qui encara no ha nascut
no ha viscut ni el dolor ni la paraula,
ni el creixement ni el cansament dels dies,
ni l'ha colpit l'avidesa dels cossos
o el llambrec de la llum damunt les mans,
i no coneix l'agilitat del puma
ni els colors vistents del guacamai;
no ha sofert tampoc cap fred inhòspit
ni la humitat feixuga
que alenteix les hores,
no s'ha emprovat el vell vestit del mar
ni ha tocat els arbres ni les roques,
ni ha caminat la mort.
Potser és feliç
el qui encara no ha nascut,
però no duu ni a la pell ni a la memòria
el tast dels anys,
i la textura del vent
no n'habita la sang,
ni ha fruitat als seus llavis
el crit de la tendresa.
Potser és felíç
sense l'olor del te
i el gust de la taronja.
Jo no podria ser-ho.
Carles Duarte i Montserrat. Tríptic hebreu. 2002
