Quan sento que tot s’ha acabat, que no sé aixecar el cap, que no tinc forces per continuar cap endavant, quan sento que m’he fet petit, que ja no crec en mi, que el món continuaria igual si jo no fos aquí, llavors m’esforço a recordar la teva cara al meu davant, la meva orella escoltant la teva veu baixet parlant, dient que guanyar-me el destí només dependria de mi, i vaig prometre prendre el repte a partir d’aquell instant. Respira. Espera. Aixeca’t sense pressa. Inspira. Refés-te. La vida, el món t’espera. quan sento que res té sentit, que el món està girat, que no sé com posar un peu a terra i recomençar, Quan sento que no queda res pel que sempre he lluitat, i cau cada desig que m’ajudava a avançar, torno altre cop a recordar la teva cara al meu davant, la meva orella escoltant la teva veu baixet parlant, dient que guanyar-me el destí només dependria de mi, i vaig prometre prendre el repte a partir d’aquell instant. Andreu Rifé. Ping pong, 2012 |
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poch [Montse]. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poch [Montse]. Mostrar tots els missatges
26 de juliol 2013
Fil de llum
Etiquetes de comentaris:
actituds,
arbres,
avançar,
Baix Empordà,
confiança,
independència,
llum,
Montgat,
Pals,
persones,
Poch [Montse],
Rifé [Andreu],
vida
Subscriure's a:
Missatges (Atom)