rodons com el llevat, fermentats com el pa,
nutricis com farina. Hauríem de voler
tenir molla, i la crosta per si ens cal.
-Què en farem, aleshores, del desig?
XXVII
Sebastià Alzamora. La part visible. 2009. P. 47
Caminem pel rial i el sauló cruix
quan tornem del Remei amb llum de tarda.
Als marges del congost, com un embruix,
baixen arrels per la paret isarda.
Sense l'abric segur de la foscor,
repten avall, suspeses a mig aire;
pregona voluntat, obsessió,
el darrer crit emès per un minaire.
Tota la vida estenc, també, arrels,
milers, i troben terra assaonada
o pengen mudes, mortes o rebels,
guiades pel desig i per l'atzar
en el rial on una torrentada
s'ho endurà tot, un dia, fins al mar.
II
Salvador Comelles. La paraula en el temps. 2019. P. 41
Si t'arrossego pels canells
fins a l'aigua,
si t'estiro d'un braç
fins al límit de la pell
i et demano, així,
com una tortuga antiga
els dits, la mà,
el somriure d'una vestal
recorda,
com l'obertura
de la sisena de Bruckner,
que la memòria és
una altra manera de rebentar,
i que és el meu desig allò que
irrevocable, inubicable,
com una immensitat clavada
en el centre de la realitat,
et constitueix.
De: # 1. domini
Raquel Casas Agustí. El foc dels heretges. 2025. P. 25
Epíleg de Lídia Gàzquez.
XL Premi Bernat Vidal i Tomàs dels Premis Vila de Santanyí 2025.
Deixem que l'herba creixi pels camins
i esborri el pas del vianant cansat.
Tot el que és bell incita a la bellesa.
No dol l'oblit, que en cada gest hi ha tota
la immensitat del voler i el desig
de fer-lo perdurable.
De nosaltres depèn que el pas del temps
no malmeti els senyals que hi ha escrits a les pedres
i que l'hoste que els anys anuncien no trobi
la casa abandonada, i fosca, i trista.
Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 2021. P. 43
Pròleg de Salvador Espriu.
si lligués el desig a una pota d'ocell
si l'encàrrec fos corre és urgent
ves i troba qui busco aquell cos que ara és meu
sorprendria als banyistes la implosió enmig del cel
De: Emergència
Mireia Calafell. Si una emergència. 2024. P. 53
Epíleg de Pol Guasch.
Premi Carles Riba 2023.
Dia 1
Si el meu desig li arribava a l'ànima!
Cants de Gran Joia (cants egipcis)
(versió de Segimon Serrallonga)
Se'n va la tarda. Enllà queden les cases, els somnis de llum
encegadora i les volves sense nom, el crit del vent i la veu
de les pedres, alçades com punys negres entre el fang.
Miro aquest cel d'alè calent. Els falciots, com llances con-
tra el temps, retallen la barca, l'afuen amb les ales, la cusen
i recusen com una cicatriu.
Miro la vela que regalima sang: fosa amb els colors del
vespre, vola enllà, lleugera com les ales d'un àngel, trans-
parent com el traç d'una fulla damunt l'onada. Tremolosa
com el vaivé de l'aigua en les venes de la nit.
La sents, la mar? Batega com l'infant nounat i respira la
llum. T'esquiva l'empremta de l'ombra i t'inunda amb el
piular petit de l'instant.
Naveguem! Deixem que llisquin els anys, que passi el
temps ferotge, que es fongui en els tossals escarits. Deixem
que els nostres morts reposin a l'escull, que es bressolin
entre el blat i les falgueres.
Lluny de la platja, som els rius de l'aurora, som arbres que
arrelen a l'aigua.
Et miro amb tota la llum que tinc.
Si el meu desig t'arribava a l'ànima!
De: El desig. Pensament i llenguatge.
Rosa Font Massot. Poema del desig. 2026. P. 15-16
Il·lustració de Joan Tibau.
Jardí sense mur, idea equivocada.
Poc a poc existint es configura pur
el límit del desig.
Inclinades les roses sobrepassen l'instant
que el mur de l'abandó conjura.
Rosina Ballester. Violència intervinguda. 2006
Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2005.
També es troba en el llibre:
Cortines d'alba primera : cinc poetes: Antònia Vicens, Marta Pessarrodona, Rosina Ballester, Montserrat Rodés i Teresa Pascual. 2024. P. 133
Editors literaris: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.
La llibertat dels ulls de mirar enrere,
ningú no me la pren. La llibertat
del gest de la causa que duc
no serà mai de sal, tampoc de pedra,
que és aire i serà llum
tot el que heu volgut sorra del desert.
I les dunes, les dones, dames tramuntanades.
I afirmació, la dansa, d'enyor o de represa,
però mai de ceguesa, mai d'oblit.
El dret a la mirada,
la llibertat del vers.
Laura López Granell. Coratge. 2020
Sents el pit buit?
Sents el pit sord?
Felícia Fuster
obren incisions
despertes
mossegat el pit
salvat avui
cares ressons
no d'objectes intentes
estimar-te és difícil
penses el desig
no saps
si entenen la teva nova
expressió facial
ーsens dubte
no ha estat violació
Mireia Vidal-Conte. 5 cm : (la cicatriu). 2012
També es troba a:
«Solcada pell, cap fil no et guareix»
Dones i malalties
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 130
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.
Pròleg de Meri Torras Francés.
Cepat, Déu me val,
mig dropa l'esquena,
m'aturo al portal
de la quarantena.
En ma gorra bruna
dues flors hom veu:
el desig és l'una
i l'altra el menyspreu.
Però ni so tendre
al desig, ni em donc
al menyspreu: flors cendra,
quasi les confonc.
D'altres, tot aptesa,
en ésser als meus anys,
per heure riquesa
planten els paranys;
hi ha qui a prop congria
llavis infidels,
o son nom somia
escrit amb estels.
Jo no em moc, ni esbronco,
ni res no em fa al cas;
soc un hereu conco,
tot sol en son mas,
i en ma cuina, sota
la biga de pi,
miro com s'esgota
el meu got de vi.
Quina solellada
ve de trascantó!
A tota mirada
roba el meu racó.
Una estranya força
sento que és en mi,
però no vull tòrcer
cap a mon destí
el vellet que es glaça,
tot rondinaments,
ni el jovent que passa
amb els ulls ardents,
ni el poder, taujà
arlot de barriada,
ni l'anomenada,
que ens ensenya en va
una mitja malva
de finíssim punt
que tresca i es salva
escaleta amunt.
Rebo sens follia,
deixo sens extrems,
la parenceria
dels homes i els temps.
Flairo, a mitjan viure,
un poc de virtut,
i aprenc a somriure
quan so decebut.
Sota l'ígnia ratlla,
veig la gent que es mou.
Jo, arronsant l'espatlla,
penso que faig prou.
De l'Assenyament
Josep Carner. El cor quiet. 2018
Preliminars, edició i glossari de Jaume Coll.
Suplements de Jordi Cornudella.
L'alzinar és el bosc en meditació. Convida al bes en el front,
greu i pur.
És la força feta bellesa. Canta a cada branca que s'estira i es
torça voluntàriament, mentre els troncs es redrecen com còrpores.
Aquesta força és un triomf al cim del desig i el nostre cor bat amb
la solitud.
Ferran Canyameres
Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac
Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)
Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)
Voldria ta ciència
JOSEP CARNER