Qui traduirà els versos
del meu territori?
Qui desxifrarà
les paraules incrustades
als terrossos?
Plorava l'aixada de ferro
quan la guardaven a la paret
i plorava el remolc
en acabar-se la verema.
Hi haurà algú que enregistri
la música de les branques
quan el vent esclata a mitjanit
i les exalta?
Arribarà el dia que algú s'adoni
de les danses ocultes
de les arrels vigoroses
que s'allarguen pel subsol?
Al dit hi tinc una cicatriu
de dos centímetres
de quan, amb vuit anys,
collia raïm amb l'avi.
Aquella sang pintava els gotims,
i així els meus sanglots,
les meves mans tremoloses,
la meva diminuta mala sort
odiaven el moment,
odiaven les tisores,
però ell, serè,
amansia el desconsol
tot prement el tall
amb un pàmpol.
Qui sabrà mai que això ha passat
si l'avi ja és mort i la ferida, tancada?
Potser aquella soca ho recorda.
Potser en aquell punt concret del paisatge
hi han nascut dues males herbes
- una de gran i una de petita -
que ara s'entrellacen.
Anna Gual
Es troba al llibret:
17a Festa de la Poesia a Sitges 2024. 2024
La direcció de la Festa és a càrrec dels poetes Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran i Ferrer.
Poetes: Ramon Guillem, Anna Gual, Joan Todó, Àngels Gregori, Melcion Mateu i Neus Aguado.
Conté fotografies.
Els semideus s'amaguen
dins els nostres timpans
perquè no els vegem.
Només si cavem cap al cosmos
podrem percebre
la tremolor que els provoca
la por de ser descoberts.
Obre el pòrtic
cap a la veritat estel·lar
i enumera'm
què hi veus.
Anna Gual. Altres semideus. 2019
Epíleg de Susanna Rafart.
Il·lustracions de Marc Pallarès.
L'abisme em reconeix.
Els meus extrems el reconeixen.
Als marges del jo
hi guardo
els amants prohibits i la força
imantada que m'hi llança.
Realitats com coves sepultades.
Amoroses curacions.
Hi ha secrets que,
si fossin compartits,
serien miracles.
L'ungla surt de la carn.
La galta es desenganxa de la cara.
No hi haurà descans
per als que prohibeixin
l'alliberació de les membranes.
Anna Gual
En el llibre:
Pròleg: Vilaweb.
Fotografia de coberta: Sense data de caducitat, de Marga Ximenez.
El residu de l'instant
sedimenta l'enyor
en capes suportables.
Parlo del nanosegon
en què la necessitat
t'apunta amb la mirada i marxa.
Parlo de tramvies
i de llops.
Parlo, en definitiva,
del do de fer créixer poemes
amb els sucs corporals.
Anna Gual. Símbol 47. 2015
Epíleg: Esteve Plantada
Il·lustracions: Ana Cabello
Jo soc la filla de la poeta,
jo soc la germana de la poeta,
jo soc la mare de la poeta,
jo soc l'àvia de la poeta,
i la besàvia, i la rebesàvia
i la seva rerebesàvia,
jo soc l'amiga de la poeta,
jo soc l'amant de la poeta.
Jo no soc la poeta,
jo soc el subjecte del poema.
Jo soc la no-poeta,
jo no escric.
Jo tinc un destí més alt:
jo soc l'esquelet del poema.
Anna Gual. Les ocultacions. 2022
Premi Miquel de Palol 2022
Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel
Refusà mostrar
els cent mil negatius
que tenia amagats.
Poques de les imatges
van ser positivades.
No sentia la necessitat de dir
qui era, què sentia, per a qui vivia.
Amb les cames fluixes per l'edat,
va caure al carrer
i es colpejà el cap.
A l'hospital va negar-se a explicar
què li havia passat
-estava fent una fotografia, la darrera-
i va exigir l'alta.
Mancada de forces
-i de família i d'amics-,
la internaren a una residència.
Es va resistir a parlar i a menjar.
Va morir,
escollint aquest final.
Passaven els anys
i creixia verdet als pots de metall
plens de cel·luloide.
Tot el que era important
havia passat pel seu objectiu
i, tanmateix, aquell assaig
de cristologia trigaria a despertar.
Ella ho sabia:
hi ha certes coses
que s'han d'amagar;
les altres també.
Anna Gual. Les ocultacions. 2022
Premi Miquel de Palol 2022
Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel
Aquesta mirada no és la meva.
Els meus ulls viuen a quilòmetres,
observant en silenci
la remor d'unes herbes.
Anna Gual. L'ésser solar. 2017
Epíleg: Lluís Calvo.
Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013. Ajuntament d'Inca.
És evident que una persona
que escriu sempre és un ocell.
O coneixes
alguna persona
que escrigui i que,
al mateix temps,
no voli?
Vam créixer
tot ajuntant
partícules en descomposició.
Ara entrellacem
les extremitats
per formar un ser múltiple.
Des del microscopi
veig com l'instint governa
el meu cos.
Acceptar que hi ha un ésser viu
creixent a dins d'un altre
és entendre que l'energia em pertany.
Anna Gual. Ameba. 2020
Il·lustracions de Gala Pont.
Epíleg de Caterina Riba.
El vincle del tendó
crida que el compadeixin.
S'esforça a fer-se mortal.
Gruny i maldiu allò que l'escanya.
La coixesa de la redempció.
La baixesa de l'ànima engreixada.
El tendó espera que el salvin.
Porta bilions d'anys
esperant un teixit
que li subjecti les febleses.
Anna Gual. Ameba. 2020
Il.: Gala Pont
Epíleg: Caterina Riba
Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2019
La membrana cel·lular delimita
l'ameba que et fa tenir un jo definit:
una identitat individual
construïda amb una frontera
permeable que garanteix
l'intercanvi amb l'entorn.
Sense la pell, no ets res més
que un conjunt d'òrgans tendres
que viuen enganxats
als cicles de l'Univers:
la rotació de la Terra,
la translació de la Terra al voltant del Sol
i els períodes de les fases lunars
que et fan tenir bons i mals dies.
Tens, dins teu,
el cicle vital d'una galàxia
i el cicle del carboni.
Macrocòsmicament,
se t'entén des del micromon.
