l'aire de la muntanya

          tutto è santo, tutto è santo
          tutto è santo
                 pier paolo PASOLINI 

l'aire de la muntanya baixa a la plana.
però no el gris, no l'immòbil
aire del cim. no la solitud
de totes les solituds.
tot és sagrat, l'aire i la presència.
tot viu en tu amb una frisança
de fulles transparents.
del cim a la plana, un vent,
un cristall que mires i t'emmiralla.
tot respira i et respira
i restes al cor d'aquest corrent
que et viu i et desfà.

I

Anna Montero, dins,

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern. Núm. 116. P. 15

Quart creixent

L'aigüat sobtat ens aillà del temps. La foscor va cloure el món
i la mar esdevingué una esfera tallada pel llampec.
Déus mediterranis, menjàrem, pagans, figues i raïms,
conreant la dolcesa en la humitat dels besos onejants.
Omplírem, amb rodolar de còdols i sentor de la frígola, 
les valls sense arrels de la meva memòria. Limitats, els dits
es deliren per l'espai estimat: neguit del palp.
La lluna lluí, líquida, en darrera frisança,
i el meu jo, occit i sec, acceptà l'il·lusori parany
i feu un cant de melangia infinita als déus.


Cicle de la nit


Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017, p. 106

Tarragona un matí de vent

Els grans corsers de Foibos travessen les sagrades

blavors i junts renillen amb vigorós anhel;

la terra s'enlluerna de la claror del cel,

i corre una frisança d'argent per les onades.

I esmenta l'urbs augusta les esplendors llunyanes

de son poder, i escolta pels aires ressonar

el vent gegant que un dia calia per inflar

els estendards de Roma, les veles catalanes!

Enmig de les empentes, les fúries i els braols,

es drecen les muralles com protegint estols;

superbament encara fulguren les pedreres;

i encar en una glòria de sol i cel i vent,

la Catedral s'eleva dins la claror resplendent

amb una apoteosi vibrant de polsegueres!

Josep Carner, dins,

Joaquim Molas. Viatge poètic per Catalunya. 2014

Il·lustracions: Roser Capdevila

Quan el nostre poble es retrobarà

Quan dits d'alba trauran estranys vels del seu rostre, estols
de mots nous naixeran. Per cingleres de llavis les síl·labes
trescaran com els ràpids isards.
Vell jardí tant de temps emmurat entre tanques,
a milers els penjolls d'unes noves, vermelles cireres
dringaran tot just nades i sé que les mans
que s'hi allarguin mai més no seran decebudes.

No em pregunteu si ho veurem, ans amb mi celebreu-ho
per endavant. Us ho dic amb frisança
i alabatre de vol que m'espolsa
aquest pòsit d'antiga tristesa a les ales.




Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

Com un actor imperfecte a l'escenari

Com un actor imperfecte a l'escenari
que oblida el seu paper per la frisança,
o la fera amb furor extraordinari
que el propi cor amb tanta força cansa,

jo, sense confiança, oblido dir
la perfecció del ritu de l'amor
i sembla el meu amor tan fort cedir
pel propi amor i el pes del seu furor.

Que siguin els meus llibres eloqüències
i muts presagis del meu pit confés,
que implora amor buscant correspondències
més que cap llengua que hagi dit molt més.

Llegeix bé el que l'amor silent ha escrit.
L'amor que escolta amb ulls és exquisit.




William Shakespeare. Sonets. 2010

Traducció: Txema Martínez

Primavera anglesa

No és que un sol massa feble
filtrant-se entre aquests oms de fulla tendra
pugui fer-me enyorar primaveres més clares:
aquí l'herba esplendent i el vellut de la molsa
tenen llum permanent
i bé poden
recolzar passions amb perfum de jacint
o amb els pètals alats dels narcisos.
Lent, el canal discorre, quasi immòbil,
com si volgués quedar-se
la imatge pacient del pescador,
la trèmula frisança del bedoll,
o el núvol.
Res del món no existeix fora d'això,
fora d'aquesta
lentitud aparent
amb què se'n van les coses.
(Que punyent ens semblarà el dolor
amb aire nou i ocells entre els lilàs.)
Però el món va seguint el seu camí.
L'estudiant
ha tancat el seu llibre i es distreu
sembla que amb un bri d'herba.
Però és tot el món que el distreu,
la transparent cortina de sofriments i afectes
que li priva
de llançar-se al somriure esplendorós
d'uns instants que sap breus i que, amb tot,
són els únics feliços.



Narcís Comadira. Les ciutats. 1976