El sol la solca,
s'hi abismen els estels,
s'hi esbrava el vent,
els núvols l'assaonen.
Li és llast la terra, i àncora segura,
i mirall remorós el mar. De nits
l'argenta una lluna fecunda.
(El torrent de paraules
que adés brollava i ara s'extingeix
no la diu pas, ni la macula.)
Profusa però sempre per perfer,
impertèrrita i fèrtil,
generosa sense heure'n esment,
és la pastura del temps, l'etern retorn
del present, la matèria i la ment,
la matriu pura:
l'alè dolcíssim
del sentit que genera
el silenci que insufla.
Jordi Mas. Brida. 2019
