Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris declinar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris declinar. Mostrar tots els missatges

28 de desembre 2023

Cala Gentil

Sobre la cinta de blanca arena,
que besa una aigua de cèlic blau,
grans pins hi vessen a copa plena
olor de bàlsam, ombra serena,
      remor suau...
Oh dolç estatge de bellesa i pau!

Un aquí hi troba la llum més clara,
les colors vàries de to més viu;
pura delícia de tot s'hi empara,
i sol o lluna mostrant la cara,
        tot hi somriu...
Oh de mos càntics inefable niu!

Per puigs i serres s'acaramulla
frondós boscatge de verd etern,
que eixa floresta de vària fulla
la tardor trista mai la despulla
         ni el fred hivern...
Oh paradís que apar al món extern!

Si aquí s'acosta qualque mal dia
de nuvolades amb negre estol,
sols hi du tendra melancolia,
com una verge sense alegria
        que en pau se dol...
Oh bon refugi de callat consol!

Aquí, ben jove, pensí abrigar-hi
un niu d'humana felicitat:
després la tomba vaig somniar-hi
a on tindria, més solitari,
        repòs més grat...
Oh lloc per vida i mort fantasiat!

És que en la calma de tals paratges
tan dolç és viure, veure i sentir,
i vora l'aigua de purs miratges,
al ritme eòlic d'aquestes platges
       tan dolç dormir!
Mes jo tal sort jamai dec posseir.

Què hi fa? D'aquesta cala opalina
prou el misteri n'hauré gustat,
mentre ara, a l'hora que el sol declina,
m'hi sent corfondre dins la divina
        serenitat...
Oh dolç moment, oh glop d'eternitat!


De: Poesies (1907)




Miquel Costa i Llobera. La veu de l'inefable : antologia poètica. 1999

Introducció, comentaris i edició a cura de Maria Antònia Perelló Femenia.

01 de desembre 2022

Vocatiu

Germana

no oblidem declinar la joventut

que, ara, cas per cas

guerres no són

com aquell vietnam llunyà i satànic.

Ara, un nebot o un net poden jugar

entremig de les bombes

i de tant en tant l'arquitecte haurà de construir una biblioteca.

Memoriem el que Hugo contrasta amb la sagese

la lluita contra l'imperi de la llei

com d'Espinosa a Sade

on tota violència només es representa.

Aquella violència nostra

reclamava justícia

i nosaltres li hem donat ofici.

RÊVER EST PERMIS AUX VAINCUS

SE SOUVENIR EST PERMIS AUX SOLITAIRES

Hugo s'equilibra sobre el plat dels vençuts.

De tant en tant, memoriem la sagese

declinem, Rosina!, la nostra joventut.



Margarita Ballester. Entre dues espases. 2004

31 de gener 2020

Ara puc dir

Ara puc dir: soc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d'alguna cosa sempre.
                                   Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il·luminats! La nostra 
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant 
                             i declinar.



Joan Vinyoli, dins,

Celdoni Fonoll. La poesia a l'escola. 1986

Pròleg: Miquel Martí i Pol
Epíleg: J.V. Foix
Il·lustració de la portada: Josep M. Subirachs

                           


31 d’agost 2013

Serenor


Biblioteca de Catalunya per Teresa Grau Ros
Vui esguardar la flama ponentina,
vui odorar les pàl·lides sentors;
i cantaré l'anyada que declina
ara que estic alliberat d'amors.
Que'm plau anar sentint com amanyaga
una aura fina mon dalè retut,
i el comiat de l'hora que s'apaga
acondolent-se de mon goig perdut.
Perquè fins ara la natura bella
estava en tu, qui havies per mon dol
l'orgull del cim, la gràcia de l'estrella,
la pau dels arbres i la llum del sol.
Creguí que l'estelada brunzidora
bategava amb el ritme de ta sang;
la llum del dia m'he pensat que fora
l'ombra d'aquella que nasqué en ton flanc.
Tu agabellaves totes les riqueses,
quan els meus ulls marcíes amb el plò;
mes ja les miro poc a poc despreses,
ara ja es lliure l'univers -com jo.
Sobre ma vida, per ton pas damnada,
sento la prometença de l'oblit
i en tota la planura abandonada
se fan suaus les vies de la Nit.
Vui esguardar la flama ponentina,
vui odorar les pàl·lides sentors;
i cantaré l'anyada que declina
ara que estic alliberat d'amors.



Josep Carner, dins,

Jordi Cornudella. Les bones companyies : poetes i poemes. 2010


21 de gener 2012

Dolçor atàvica

S'estén la calma,
el dia declina.

L'estela de l'astre-foc
pampallugueja
entre les fulles
neulides.

Els troncs rugosos
destil·len
licor de resina.

Les orenetes,
en estol,
passen xisclant
i s'enfilen.

És l'hora dolça:
un plomall de cotó
que els colors
difumina.

La petita cadira
de pita trenada
davant de la porta
atreu companyia.

A l'ampit de l'eixida,
la síndria roja
es balanceja humida.

El cavaller
de l'armadura d'escorça
s'apropa de gairell
fent tentines.

Pedra contra pedra:
el so metàl·lic
del single atàvic
de la Terra.

La guitarra rep un cop
i s'escampa
la buidor oprimida.

És l'hora dolça:
el matís amable,
la Vida.


Montserrat Riba. El bol del mendicant. 2011