Catalan Poetry at Festival of Hope 2020

Ara

Ara que la poesia catalana no té cap tendència
particularment dominant, es pot acarar 
-sense la fe mística de Maragall ni la 
voluntat estilitzadora de Carner, sinó
amb la voluntat de diàleg alhora amb 
el substrat dels clàssics medievals, 
vehiculats per Foix, i la postulada
herència de la poesia anònima- 
amb aquell nervi fondo on el llenguatge
ens duu a les envistes de l'aiguaneix
dels mots afaiçonats en versos.

(Fragment del pròleg)

Pere Gimferrer, dins,

Albert Ubach. Missa pro Carnavale Mortis. II. Kyrie, 2001

Gàrgola

La gàrgola mig riu adolorida

guaitant el vell jardí.

Clareja cel amunt. Plenes de vida

comencen de florir

d'un cirerer novell les branques altes,
que als bons fruiters de claustre i de convent
també l'Amor els hi enrogeix les galtes
quan l'alè del Senyor escalfa el vent.

S'acosta l'hora santa

i les oques se'n van al brollador

i allí, sota el desmai

de l'aigua que els hi canta,

hi bategen de nou sa gran matinblancor.

Llavors omple el jardí mística ofrena.
És l'oració d'un llavi virginal.
La gàrgola la diu tota serena...

I les pedres regalen

de claror matinal.

Joan M. Guasch, dins, Antologia de la poesia modernista. 1990

Edició de Jordi Castellanos.

plenitud quotidiana

... uns poetes que havien cercat sempre
l'harmonia entre les vicissituds de la
vida immediata i la pròpia intimitat,
malgrat els trasbalsos exteriors i els
esdeveniments funestos que havien viscut
o que encara vivien (guerres, exili, opressió
política i cultural, etc.). Llur fidelitat
era tota donada, justament, a la "seguretat
senzilla" de fer de l'expressió poètica
una pura afirmació de catalanitat i d'adhesió
personal a unes formes de viure determinades.
I això malgrat les adversitats, i malgrat
totes les transformacions que havien
afectat i afectaven llur entorn.



Fragment.


Joan Triadú. La poesia catalana de la postguerra. 1985