Tornarà l'alegria

Tornarà l'alegria. I aquella
                                     escuma lenta
que penetra el viure de totes les coses.

De: #quadern de branques

Odile Arqué. Frontal. 2020. P. 53

Penya-segats

Parets de roca,
bevent del mar.
Gegants de pedra,
penya-segats.

Les ones pinten
als vostres murs
randes d'escuma,
fils i guipurs.

Us acompanya
el far amic
que esguita rajos
quan ve la nit.

Dels vostres braços
guarda els vaixells
tot i mostrant-los
perills novells.

Fina Girbés. Versos banyats. 2017

Il·lustracions de Jorge del Corral.

Les onades

Les onades trencaven una a una
Jo estava sola amb l'arena i amb l'escuma
del mar que cantava sols per a mi.

 

As ondas quebravam uma a uma
Eu estava só com a areia e com a espuma
Do mar que cantava só para mim.

Sophia de Mello Breyner Andresen. Dia del mar = Dia do mar. 2022

Traducció de Rosina Ballester.

Epíleg de Carles Duarte.

Text en català i portuguès.

Viatge

Llançar-se a allò que és desconegut,
salva, diuen...
salva, però, d'una mateixa?

Avisa el vent que es pot partir,
que espeteguin les sogues, neguitoses,
contra el pal i la coberta;
que serriquin els taulons amb l'embat de les onades
i es despleguin veles
i, tibants, s'emportin a pler
la barca al salt d'onada.
Embolica'm amb el teu blanc més blanc que l'escuma
perquè pugui gaudir de l'estesa de llum blanca.
Em sé embriaga de nous mots,
acuitada de paraules
que em permetin dir mons nous.

Onades revesses i torbonades
m'han deixat ara surant
indigent, damunt d'un fustot vell,
és tot el que resta de la barca.
Soc salvada? Salvada amb jo
mateixa.

I. Esclats de llum i de mar

Neus Forcano. Camins de sorra i sal. 2023

En una mar

En una mar llunyenca,
perdut entre dues guerres,
el vell soldat cerca
en l'escuma que s'allunya del vaixell,
el seu cavall i la seva espasa,
els seus somnis de pati d'escola.

Les seves llàgrimes,
allà on han caigut,
s'han tornat perles.

——————————————

Dins una mar luenchenca,
Perdut entre doas guèrras,
Lo vièlh soldat cèrca
Dins l'escuma que s'alunha de la nau,
Son caval e son espasa,
Sos sòmis de cort d'escòla.

Sas lagrèmas,
Aquí ont son tombadas,
Se son cambiadas en pèrlas.

Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i pròleg: Albert Mestres

Quimera de Raleigh

Balmar-se en el mirall obscur
del mar quan jo hi nedo.
El viarany per a retrobar-me.
L'estela d'escuma
per on avanço.
La distància insalvable
entre el desig i el no-desig.
Les engrunes molles
del temps que fuig per la finestra
de bat a bat com un preludi.
Nedo llarg i nedo blau,
mentre tu estossegues algues
al fons d'un got buit amb glaçons
i un tall de llimona.

Marta Pérez i Sierra. Punta de plom. 2020. P. 25

Pròleg d'Isabel M. Ortega Rion.

XVI Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra.

Principi

L'olor de l'aigua en l'aire ens diu que som
al gran cor de la terra, al primer dia.
L'escuma esclata a les parets de pedra,
i ens tornem explosió i marea clara
que vessa pels cantons del bosc mullat.
Això és el naixement del temps i l'ara:
l'aigua és l'únic present. La resta és vida.

Clara Ballart. L'aigua entre les coses. 2022

37è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, 2021.

Pròleg de Meri Torras Francès.

Ulls blaus

És el cel que es fica a l'aigua
o és el mar que puja al cel?
A cada ull s'hi gronxa una ona,
cada ull fa claror d'estel.

Blau a dins de la pupil·la,
com el mar il·luminat
i voltat d'escuma blanca
per poder-m'hi emmirallar.



Núria Albó. M'ho ha dit el vent. 2009

Il·lustracions: Caterina Roca

Vestit blau

La mar com una noia
que porta un vestit blau.

L'escuma de les ones,
faldilla amb farbalans.

T'estires a la sorra,
la beses i ai! se'n va.

Sempre tan vergonyosa,
mar, qui t'atraparà?



Jordi Boladeras. La pell de l'aire. 2007

Pròleg: Jordi Valls

D'aquesta costa

D'aquesta costa brava i retallada
per les crestes marines de l'escuma
i les pinedes verdes que es decanten
ran de penya-segat amb una escorta
de peixos i gavines, en preservo la llum,
en preservo la fràgil consistència
de blaus i verds, els vells fonolls marins,
els tamarius i el bàlsam de les roques.
D'aquesta costa brava i retallada,
preserva'n, tu, la llum que jo no puc,
preserva'n, tu, els marges de turquesa,
preserva'n el que queda perquè mai
ningú l'esborri amb la devastació.



Núria Esponellà. Quadern d'Empúries. 2000

Introducció: Narcís-Jordi Aragó

L'ASSUMPTA D'AUTUN,

               al Museu Rolin.

El cor de la pedra vella
guarda una empremta d'ales:
Mites? Cultura? Roses,
pòsits de sang que esperen
enllà de les paraules.
Ritmes
de moviment en l'aigua
feliç, que el cant pressent
d'un somni
part dellà dels naufragis.
Sireneta del mar,
escuma cap a una alba!

Estàtues antigues



Josep Junyent i Rafart. Obra lírica, 1995

Ed.: Lluís Calderer, Ernest Maruny i Josep M. Massegú

Quan del silenci

Quan del silenci de les coses emana tot allò que arribarem a saber

les mirades que de dia van al terra se'ns en van a les estrelles.
Obrim la trapa a les nostres balenes per veure-les saltar,
coneixedors que serà el seu pes l'àncora de retorn cap a les aigües profundes.
I tornarem a enfonsar els errors pels quals no hi ha consol,
els desitjos buits d'esperança,
les preguntes sense resposta;
però abans, potser veurem en les estrelles l'escuma d'un mar
i després en els arbres, l'escuma d'un mar,
per acabar veient en el silenci de les coses, l'escuma d'un mar.





Teresa Colom. On tot és vidre. 2009

Pròleg: David Castillo.

anomalia

Mirant la resplendor de la mar

veuràs l'estel

que al mig

                 dels teus ulls

                                      em brilla

com si fos

                 un fanal

                              posat al cel

el blau de la mar,

l'escuma.

Blancor d'atzar.

Jordi Pope. Escrits, 1999
Epíleg: Enric Casasses

En el silenci

          musique souvent me prend comme une mer!

                                                           Baudelaire

En el silenci obscur d'unes parpelles closes

que tanca l'Univers en el meu esperit,

la música s'enlaira. - Talment, en l'alta nit,

puja fins als estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit

fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,

i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,

més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones

entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,

jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit a la platja,

jo somnio -perdut en l'estreta salvatge

dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.

                                           18 març 1937

25

Màrius Torres. Poesies. 1977

ES DOLL

Oh gerra de terrissa envernissada,
olorosa de vi, d'olives, d'oli;
deixa que pel teu broc lluent s'envoli
la dolcesa del món ben decantada.

Fores etrusca i grega. Quines regles
del sentit popular et donaven vida?
Eres rústica i noble, definida;
venies de molt lluny, del fons dels segles.

La plenitud de la corbada forma
-oh vas rodó i vetust que el vi perfuma-
és del Mediterrani imatge i norma.

En el comerç del món, quan corb i guatlla
travessaren el mar florit d'escuma,
ja et duien les sirenes a l'espatlla!




Teresa Badia i Vidal
Manresa
Finalista 1997


Tres anys de poesia marinera. 1999

Formes i paraules

                 Aproximació a l'art d'Apel·les Fenosa,
                  en homenatge.

                A Elvira Farreras i Joan Gaspar,
               amics meus de sempre.


Varen pensar-me
uns savis dits la forma
que soc i guardo.

         II

Ben endinsada
en fang, en bronze, pujo,
claror d'idea,
per les arrels més fosques
al gran esclat del somni.

        III

Velers d'aranyes
solquen graons d'escuma.
Mans, esguardeu-vos
dins el treball, com fràgils
vidres dringats per l'aire.

...

Vibraven sempre,
just ferides per l'aire,
ombres de cordes.
Torbs i serpents i guerres
a poc a poc s'encalmen.

         XIV

Dòcil forma, qui gosa
desitjar que pentinis
els teus cabells?
Deixa que siguin lliures,
perquè desvetllin l'aire
i l'or mai no tramunti.

       XV

Enllà, darrera
apagats focs d'estrelles,
lleu el silenci.




Fragment.


Salvador Espriu. Obres completes : anys d'aprenentatge. II, poesia, 2, 1987

Edició de Francesc Vallverdú.

Algues i vent

Algues i vent teixeixen
un enfilall d'aurores.
Pel flanc d'aquesta tarda
desmesurada i lenta
heura i paret componen
una sola figura.
Tot és sobrer des d'ara
i tot és necessari.
Proclama el nou solstici!
Allí on conflueixen
ulls i desig, hi esclaten
tots els colors possibles.
Set ratlles lleus enceten
la pell de set esferes.
Ençà i enllà dels somnis
només la mar llunyana
i un fris remot de rostres
preserven de la fosca
l'escuma de tants dies.




Miguel Martí i Pol. Estimada Marta. 1978

L'última nit que vaig mirar la platja

L'última nit que vaig mirar la platja

tenia un so de partença,

un silenci d'escuma fosca,

una remor de roques invisibles.

Tenia el gest inconclòs

dels dies que no retornen,

la passivitat d'un crepuscle color pèrdua,

la serena desesperació dels batecs.

(Vaig replegar tots els objectes

en la falda de l'estiu

i era dolç de comprovar

que encara et contenien

com la mirada de Giulietta Masina

en Aujourd'hui peut-être).



Marisol González Felip. Paraula del retorn, 2002

Fent la teva

Anàvem pels carrers
que tu havies pintat
d'aquell color que posa
els arbres i les pedres
a dins de la claror.

Entràvem a les cases
obertes en silenci
amb el teu nom escrit
al guix de les parets
cridant-lo perquè brilli.

I si algú endevinava
cap on el vent s'enduia
les fulles de la tela
o per quin punt sortia
el mar o si l'escuma
faria o no el seu pla,
tu anaves fent la teva.

Que vinguin ulls i ho vegin
ara que som aquí.


Jaume Sisterna

Homenatge poètic a Pau Casals. 1999