Pluja en el jardí de l'Ateneu

Breus vermellors subtils en llamp.
Cercles menuts de verd i blanc.
Corbes gracioses de l'herbam,
ajupides en el quadrat.

Una pedra, al mig, posa argents
i ploms en lluita.
                           I, damunt tot,
vellut i negre de palmeres
mai no agitades per cap vent.
                         
                           Barcelona, 1933

—————————————

Pluie sur la jardin de l'Ateneu (*)

Rouges brefs et subtils dans un éclair.
Tout petits cercles de vert et de blanc.
Courbes gracieuses des herbes,
inclinées sur le carré.

Une pierre, au milieu, fait que s'affrontent
argents et plombs.
                              Et au-dessus de tout cela,
velours et noirs de palmiers
que jamais aucun vent n'agite.

                             Barcelona, 1933

De: Nou poemes : Neuf poèmes, IX.

(*) Institution culturelle fondée à Barcelone en 1860
et dont le rayonnement est inséparable de la culture
catalane moderne (NdT).

Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Poésies = poesies. 2002

Introduction = Introducció: Joan Mas i Vives.
Traduction française: Renné Sallaberry.

Text bilingüe: català-francès.

Vilamacolum

  A Maria Àngels Anglada

És a Vilamacolum
on s'alça l'esglesiola
que desfà garbes de llum
i entremig dels camps s'isola.

Pedra en pedra, l'alè
dels passats, la construïa
amb la força de la fe
que si minva no es desnia.

Prop d'ella arrenca el camí
que mena el cor de les closes,
leitmotiv que feu sorgir
de Maria Àngels les glosses.

Els xiprers, arrenglerats,
vetllen vessana a vessana
la mar verda dels sembrats
i la ufanor de la plana.

Quan la llaures, camperol,
en obrir els solcs, enllamines,
després d'imantar-ne el vol,
l'estol blanc de les gavines.

Gavines, closes, perfum
d'herba morta a fil de dalla,
goig de Vilamacolum
que l'adorm i l'embolcalla.

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz

Llanço

LLANÇO una pedreta a l'aigua, i l'aigua aprèn la
paraula naufragi.

Passo la mà sobre el paper, i el paper aprèn la
paraula carícia.

Entro en el mar, i les onades aprenen a dir el
meu nom.

34

Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

Premi Miquel de Palol 2006.

Al jardí plou

Al jardí plou.
L'herba és dreta:
petites agulles erectes,
antenes de la terra,
esponja negra.

I jo romanc callada,
profundament retreta,
amb els fils invisibles
de tot de vides tendres entre mans.

Dona, necessària com la pedra,
sempre endinsada en la terra!

De: Vida diària (1963).

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules : obra poètica 1963-2002. 2002

Edició i pròleg a cura d'Oriol Izquierdo.

Dibuixos de Roser Bru.
Disseny de la coberta: Miquel Puig.

La saviesa de la pedra

La saviesa de la pedra,
de conèixer la finitat
en el seu son il·limitat.

Bejan Matur. Al seu desert. 2012

Versió d'Albert Roig.

Text "Viatge cap a Bejan Matur" de Xavier Lloveras.

Flor

La pedra.
La pedra dins l'aire, que jo vaig seguir.
El teu ull, tan cec com la pedra.

Vàrem ser
mans,
vàrem pouar les tenebres fins a buidar-les, descobrírem
la paraula que va pujar per l'estiu:
Flor.

Flor —una paraula de cecs.
El teu ull i el meu ull:
s'encarreguen
de l'aigua.

Creixement.
Fulla a fulla engruixa
les parets del cor.

Encara una paraula, com aquesta, i els martells
es gronxaran a l'aire lliure.

——————————————

BLUME

Der Stein.
Der Stein in der Luft, dem ich folgte.
Dein Aug, so blind wie der Stein.

Wir waren
Hände,
wir schöpften die Finsternis leer, wir fanden
das Wort, das den Sommer heraufkam:
Blume.

Blume - ein Blindenwort.
Dein Aug und mein Aug:
sie sorgen
für Wasser.

Wachstum.
Herzwand um Herzwand
blättert hinzu.

Ein Wort noch, wie dies, und die Hämmer
schwingen im Freien.

Paul Celan. Reixes de llengua = Sprachgitter. 2019

Traducció i notes d'Arnau Pons.

Poemes en català i alemany en pàgines encarades.

I nosaltres

I nosaltres, grans poetes,
assumits en la líquida estirp
d'aquest inconscient Naviglio
que nodreix herois de quatre rals
amb fornits falutxs de delicte,
nosaltres que acampem en el desig vital
d'éssers purs al marge de tot,
confiem que les pedres volin
per sota dels vells molls.

————————————————

E noi grandi poeti
assunti alla liquida razza
di questo incosciente Naviglio
che nutre eroi da strapazzo
con ampie feluche di delitti,
noi che accampiamo quel desiderio vitale
di essere puri al di fuori di tutto
abbiamo fiducia che le pietre volino
di sotto ai vecchi pontili.

Alda Merini. Balades no pagades = Ballate non pagate. 2019

Traducció de Nora Albert.
Epíleg de Lucia Pietrelli.

Text en català i italià.

Sovint

Sovint homes i coses
perduren en la dura
fixesa que ha llampegat un instant,
intensa abans d'esvanir-se,
en els sentits o bé en la ment.
Els mots, com el fruit del cisell
a la pedra, gastats pel temps,
proven de retenir-la, nítida,
que no s'esborri per a sempre encara.

De Mans lentes d'aigua.

Carles Miralles. D'aspra dolcesa : poesia 1963-2001. 2002

Si les roses

Si les roses no s'haguessin marcit i no ha-
guessin arribat les glaçades, i si no hagués
caigut aquí i allà algú a qui no vaig poder
despertar, no caldria més Cel que el d'aquí
baix - i si Déu hagués estat aquí aquest
estiu i hagués vist el que jo he vist - m'imagino
que trobaria superflu el Seu Paradís. No li
ho diguis per res del món, però, perquè
després de tot el que n'ha dit, m'agradarà
veure què ens construïa, sense martell,
sense pedra i sense ni tan sols un jornaler.

(Carta 185, a Elizabeth Holland, primers
d'agost de 1856?)

5

Emily Dickinson. Fragments. 2023

Traducció al català: Dolors Udina, 2022

Terra meva

Amb l'ull de l'ovella
et miro amb l'ull
blanc i viola de l'ovella
amb l'ull blanc i cec
de l'ovella a l'ull
cec de l'ovella hi
planto una alzina un
coscoll i una morera
en aquell ull hi planto
una flor de lliri groc
com la llimona verda com
l'herba que creix a la
primavera.

Amb l'ull de l'ovella et
miro i amb l'ull de l'astor
de la guineu i del senglar
i de la mostela
amb l'ull de la font
obert dia i nit amb l'ull
de la rosada que es tanca
quan ve el matí
i l'herba neix muda
amb la boca tancada
d'aquelles
pedres serrades com dents

cobertes de pols i de calç.
Amb l'ull de cada pedra
de cada flor i de cada animal
i de totes les coses que hi ha
dins l'ull de l'ovella
et miro terra meva
per estimar-te i cantar
una cançó de bressol.

Innàsiu Delogu

Lectura a la ciutat de l'Alguer 

(Claustre de Sant Francesc. L'Alguer, Sardenya, 10 de setembre de 2005)

Poesia als parcs 2005 : des de la terra. 2006

Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)

Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)

Kalbaishakhi

Inaugural uncertainty,

a shocked prelude
in which everything wavers
until the parched
prehistoric ledge
breaks out in spots: three, four,
like the leopard when it was created.
It's raining upward, drops
bruising the stone from below.
The air upon your cheek
begins to melt like ice.

Amit Chaudhuri. Sweet shop. 2019

——————————————

Incertesa inaugural
un preludi sorprès
en què tot vacil·la
fins a la resseca
cornisa prehistòrica
que esclata en punts: tres, quatre,
com el lleopard quan va ser creat.
Plou cap amunt, gotes
contusionant la pedra des de baix.
L'aire a la teva galta
comença a fondre's com el gel.

Nota sobre el significat de Kalbaishakhi trobat a Google: 
Els xàfecs localitzats, acompanyats de forts vents i precipitacions torrencials, poques vegades portades per la calamarsa són Kaal Baisakhi. Vents com aquest ocorren a Bengala Occidental. Amb una recurrència creixent, Kalbaishakhi passa des de març fins que el monsó s'instal·la al nord-est de l'Índia.

Resistència

L'instint del córrer de la llebre,
l'aquí romanc de les arrels,
el cop del riu contra les pedres,
la llum i el foc del sol-solet...

Serem això i la primavera
que mira al fons dels ulls l'hivern,
sense que res la faci témer
perquè sap bé que al final venç.

Roc Casagran. L'abraçada que. 2022

El caragol Gabriel

Defensaré la meva casa
contra la calamarsa,
les trepitjades,
les pedres,
el temps.

Defensaré la meva casa
per a la solitud,
la reflexió,
per ser qui soc
i per ser lliure.

Leire Bilbao. Bèsties, poemes i altres bitxos. 2021

Poemes adaptats per Jaume Subirana.

Il·lustracions de Maite Mutuberria.

Hora quieta

No és cert que les paraules
poden retenir el vol
esfèric de les busques.

La flor de cirerer
vomita sang;
la rosa del desert
té arrels de pedra.

I l'hora quieta
no s'atura,
                reposa
sobre la pell del mar.

Sempre el moment
tremola al vent.

Xavier Macià. Obre les mans. 2015

Prefaci de D. Sam Abrams.

LIII Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia.

De la mare

De la mare va beure la llet,
de la dona va menjar la carn,
dels fills va cremar el cervell,
per això no entén la seva soledat.
Casa seva beu la pluja,
la seva terra engoleix les pedres.
Continuarà sent el rei de la història que explica,
és el privilegi dels monstres d'aquí baix.

——————————————————

De sa maire beguèt lo lach,
De sa femma manjèt la carn,
De sos dròlles cremèt lo cervèl,
Pr'aquò compren pas sa solesa.
Son ostal bèu la pluèja,
Sa terra engolís las pèiras.
Demorarà lo rei de l'istòria que conta,
Es lo privilègi dels monstres d'aiçaval.

Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i pròleg: Albert Mestres

Paciència

En l'aigua res no és mesquí. La fugitiva
s'endinsa en el riu, que la renta de franc;
descabdella pensaments com herba de
seda verda: es mou riu avall
fàcilment com qualsevol criatura d'aigua

neda entre folrades pedres, fosques
frondes, llaunes i botes tot dut pel riu.
Allà dalt xiulen els arbres. En sent l'ombra.
Es veu ella mateixa neta com un peix,
evasiva, solitària, muda. El seu prec:
fer la pau amb la pròpia naturalesa monstruosa.

——————————————————

In water nothing is mean. The fugitive
enters the river, she is washed free;
her thoughts unravel like weeds of
green silk: she moves downstream
as easily as my cold-water creature

can swim between furred stones, brown
fronds, boots, and tins the river holds equally.
The trees hiss overhead. She feels their shadows.
She imagines herself clean as a fish,
evasive, solitary, dumb. Her prayer:
to make peace with her own monstrous nature.

Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 2010

Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló

Memorial a Silbertal

no seran pedres
sinó lloses
pels passos
i entre les lloses
unes plantes medicinals
elles també de les vostres muntanyes

país de fronteres

on anar perquè la terra
no sigui de plom
no gemegui més sota els passos
la neu tan lleugera?

una casa de país
per als que no tenen país

—————————————

Mémorial à Silbertal

ce ne seront pas des pierres
mais des dalles
pour les pas
et entre les dalles
des simples
eux aussi de vos montagnes

pays des frontières

où aller pour que la terre
ne soit pas de plomb
ne gémisse plus sous les pas
la niege si légère?

une maison de pays
pour ceux qui n'ont pas de pays

Mireille Gansel. La llàntia de l'espera : antologia poètica. 2021

Edició i traducció: Antoni Clapés
Prefaci: Dolors Udina

Sonet a Girona

Girona tota estesa, enfredorida,
s'emmiralla en el riu indiferent;
té l'aire d'una noia emperesida
que duu el passat florit al pensament.

De pedres capvesprals va revestida
i llur silenci cau musicalment
i aquesta catedral, branca florida,
ens recorda una glòria permanent.

I si m'estimo la Girona antiga
és que la tinc per una bona amiga
que sempre trobo enclosa al mateix lloc.

El riu que la cenyeix per la cintura
sap del meu riure blanc de criatura;
sap del secret que em lliga poc a poc.

M. Àngels Vayreda, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de Mercè Huerta

Arquitectura

Quan tota era desfeta com una casa
erosionada pel temps i les pluges
la meva ànima i el meu cos
s'han refet prop de tu.
Gràcies al teu recer,

al ciment de la teva confiança,

al teulat de la teva amistat,
a la llum de les teves paraules,

i a l'arquitectura i plànols

que veig reflectits

quan miro els teus ulls.

Quan tota era desfeta
he tret les pedres del camí
per refer la meva, la teva casa,
ara més sòlida, més segura.

Assumpció Forcada. Ecosistema. 1998

Pica la pedra amb el martell

Pica la pedra amb el martell,
pica, trenca la pedra, obre-la,
escampa'n arreu els bocins,
esberla la pedra amb l'escarpra,
pica, obre el camí cap endins,
lleva l'esberla de l'esberla,
engrunada, aspra i resplendent,
com la sorra dura de l'ara,

com la pols innocent del temps,
pica fins que no trobis pedra,
enfonsa-hi el tall, enfonsa-hi el jo,
descabdella la fosca mina,
esberla, fica't cap endins,
excava la claror sobtada,
obre la pedra, obre l'obert.

Lluís Solà, dins,

Llanterna màgica : antologia poètica. 2016

Selecció, notes i activitats: Carlota Casas i Pep Paré.

Il·lustracions: Carme Solé Vendrell.