Les paraules i els fets

A vegades la gent presumim, això és innegable.
Potser és una de les petites compensacions que ens
ofereix la part difícil de la vida.
En una trobada d'amics, un d'ells no es va poder
aguantar més i digué:
-Jo no sé música, però amb un sol dit puc tocar
qualsevol melodia al piano...
Es va guanyar una certa admiració de conjunt. I una
mica d'enveja, cal dir-ho tot. Un dels contertulians,
picat, va dir:
-Doncs jo em puc ficar amb un sol peu a qualsevol
galleda.
Es produí un empat d'aquells tan angoixosos, i
sort que sempre hi ha algú que hi acudeix per
desemboirar l'ambient.
-D'acord, d'acord... -digué una veu-. En aquest
món, tots som uns solistes de poques cordes.
O, almenys, ens ho pensem...
Encara que sembli mentida, això va salvar la reunió.




Pere Calders. Un estrany al jardí. 2001

L'alzina

Quan el bosc camina
cap a la vellura,
en venir l'hivern,

serves, tu, l'alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern.

Tot forcats impliquen
barreges de liquen
i vesc de Nadal.

Cap alè no et torba,
druïdessa orba,
metall vegetal.

L'hivern és vingut:
plovisquegen glans
de ta fortitud.

Un senglar, perdut
de la nit abans,
golafre hi acut.



Guerau de Liost, dins,


Els arbres a la poesia catalana. 2007