Tinc la paraula en la natura
Desplegaré la pluja
i com la sal d'onada
escombraré amb delit pedres i fulles seques
no caldran ja agulles ni vidres,
tan sols el batec als ulls d'infant.
Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020. P. 53
Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.
XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.
De cop s'obre una nova dimensió
que és un desert.
Es trenquen les atmosferes que m'embolcallen
i resto a la intempèrie.
Des d'una nuesa nuclear,
perdudes les geografies conegudes
torno a néixer expulsada per la mort
quan mor la mare.
Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020. P. 69
Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.
XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.
Què dius, infant
amb el teu gest lliure
i la joia al rostre...?
Dignifiques el món
només en néixer.
M'arriba de tu
la força primigènia
de l'origen.
Endevino l'univers
desplegat en les teves ales
màgiques, flexibles i infrangibles.
Sempre retuda de meravella
davant teu
i del misteri que encarnes,
que en tu es mostra.
Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020. P. 35
Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.
XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.
A la memòria dels meus pares, amb agraïment
Altes veus vingudes de la boira,
en veure el nostre món rodolant pels marges
han cridat:
dempeus!
brodeu als esquinçalls la paraula creadora
l'amor seminal i sense límits
la imaginació militant
la mirada fecunda i el somriure resistent
l'abraçada de la música i el bastió de la natura
i respongueu quan calgui
amb l'instint esmolat i la rialla lliure!
no hem vingut a menjar rosegons,
ans a patinar per pistes de llum
amb el goig dels infants.
Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020. P. 27
Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.
XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.
