De parella amb el vent

De tots els camins en podem treure
alliçonament. Però des del cim
d'una muntanya es fa difícil
de reconèixer les fronteres.
I continuo escrivint; no tinc temps per perdre.

Joan Brossa. Sumari astral i altres poemes. 1999

Fredor

El febrer silenciós
ha aturat l'alzinar en
un verd fosc olivaci
i el sotabosc,
catatònic i esclarissat,
no gosa ni tan sols
arrecerar els llimacs bavosos.

Amb la llum d'aquest hivern
al moll de l'os,
l'eixida del darrere de la casa
projecta un pati fred,
agònic i distant que no reconec.

Distingeixo les figures borroses
dels caminants,
sé que repetiran les mateixes passes
un i altre cop,
fins que el temps del vespre
els dugui, a tots,
a la porta del carrer buit.

Llavors s'acomiadaran
per sempre més.

Més avall, a tocar de març,
baixaré pel camí mut
que mena al Port,
i allà ens trobarem tots
ben entrada la nit,
silents estrelles de glaç i son.

De: Rerefons

Eduard Casas. L'esfera porpra. 2024

Pròleg de Marta Pessarrodona.
Epíleg de Lourdes Godoy Tomàs.

De l'arrel al més lluny

No és massa habitual que, com avui,
viatgem plegades en un d'aquests
allargats artefactes que ens fascinen
i retrobar, en arribar a l'arrel,
aquell pont sobre un riu
que de seguida és mar,
i després la casa que estimem
perquè mai ens estranya,
—fins i tot si som tan diferents
d'una vinguda a l'altra—
i abraçades les soques
d'aquells dos arbres vells,
reconèixer les crosses i
llençar-les molt lluny per
seguir fent camí solitàries
o plegades,
d'aquí allà, d'allà aquí,
i més lluny,
molt més lluny.

iv

Mari Chordà. Umbilicals. 2000

Presentació de Conxa Llinàs Carmona.

La delimitació

L'abisme em reconeix.
Els meus extrems el reconeixen.

Als marges del jo
hi guardo
els amants prohibits i la força
imantada que m'hi llança.

Realitats com coves sepultades.

Amoroses curacions.

Hi ha secrets que,
si fossin compartits,
serien miracles.

Anna Gual. Les ocultacions. 2022

Premi Miquel de Palol 2022

Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel

Un silenci

Hi ha una part de mi que no és meua
com hi ha un vers trencat que no em pertany,
un ritme que no s'acobla, una síl·laba
que sempre és misteri.
                                  Un cor
que les llunes amaguen, una mirada ignota
que l'espill no sap retornar-me, un sol debolit.
Un viarany que els meus peus destrossa,
un rai que en rierol s'embarranca,
aquest udol que els llops reconeixen.
Un silenci.

Ramon Guillem

Es troba al llibre:

17a Festa de la Poesia a Sitges 2024. 2024

La direcció de la Festa és a càrrec dels poetes Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran i Ferrer.

Poetes: Ramon Guillem, Anna Gual, Joan Todó, Àngels Gregori, Melcion Mateu i Neus Aguado.

Conté fotografies.

No sabràs

No sabràs mai les vides esgarrades,
els desigs malgirbats, els somnis fosos,
els impulsos cucats, l'ardor somorta,
les carícies mudes, esvortades
només per la buidor d'una paraula
indigna: la paraula dignitat.

Feliç aquell qui es reconeix indigne
d'entrar dins cases d'altri, respectables,
i amb peu lleuger visita el propi cor.

Nicolau Dols. Feliç. 2020

Pròleg de Jordi Llavina.

Epíleg de Biel Mesquida.

Mil·límetres

No passa res, no passa res.

Els camins no porten enlloc
però no és greu,

tampoc en sabem res del desert
i bé que hi anem i el fotografiem
i fem com qui el reconeix
                                      i l'entén.

Avui comença alguna cosa.

I sempre que comença alguna
cosa és perquè abans n'ha mort
una altra per deixar-li espai.

Anna Gual. L'Ésser solar. 2017

Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013

Epíleg: Lluís Calvo

De l'arrel al més lluny

No és massa habitual que, com avui,
viatgem plegades en un d'aquests
allargats artefactes que ens fascinen
i retrobar, en arribar a l'arrel,
aquell pont sobre un riu
que de seguida és mar,
i després la casa que estimem
perquè mai ens estranya,
—fins i tot si som tan diferents
d'una vinguda a l'altra—
i abraçades les soques
d'aquells dos arbres vells,
reconèixer les crosses i
llençar-les molt lluny per
seguir fent camí solitàries
o plegades,
d'aquí allà, d'allà aquí,
i més lluny,
molt més lluny.

Mari Chordà. Umbilicals. 2000

Tendència a la millora

Vagarós en un bosc de paraules,
es troba a la butxaca
ーcom qui diu per sorpresaー
un lleu instint de rebel·lia
que, ignorat tant de temps,
li costa reconèixer,
i se sent impel·lit a improvisar
l'esborrany d'un somriure.
Desconcertat caçat en fals,
com l'alumne escomès a la impensada
per la pregunta de l'examinador,
agafa alè, s'escura la gola
i amolla un pensament agosarat:
El fred ja va de baixa.

Miquel-Lluís Muntané. Qualitats de la fusta. 2016

Pròleg d'Eduard Sanahuja

Agraïment

L'arc de les celles, que tot just es formen, dibuixa una bella cúpula
a l'aire. La sosté el borrissol dels àngels que guarden l'accés al
llenguatge. Sols hi rivalitza la destresa d'una ballarina muda. Verbs
imperfectius: com una neu verda que per primer cop ara mires.

Mentre cobreix els cims que has travessat en un instant. Com un
cometa que espurneja d'un cos a un altre. Les teves mans, insegures,
abracen ja tot el planeta. Poses un interrogant al misteri de la lluna.
Desconeguda per als vianants, ets do immortal per a mi: del contacte

de dues llengües creix la teva voluntat. A tot el que ve respons
amb tendresa, com un viaducte que gosa estendre's de mare a filla.
Converteixes agnòstics, car ho reconeixen: el cel, cosit de llampecs,

és més bell que un camp de fajols. A mi també m'ha colpit. Acabada
de rentar, te'm vas revelar: com una paraula que roman. Ho confesso
t'agraeixo que em guiïs, segura, per les contraccions i dolors del part.

Aleš Debeljak. La ciutat i el nen. 2006

Traducció de Xavier Farré
Text definitiu de Simona Škrabec i Jaume Creus

L'altre guany

Tan sols reconec el plaer extrem
de ser peó que avança pels escacs
i arriba a l'altra banda
i es transmuta en torre
des d'on mirar-s'ho tot,
abraçar-se a tot, traduït a la llengua
de les campanes, de la mare voltor,
dels núvols llanosos, per prendre alè
un sol instant, un sol moviment
abans que una altra peça l'expulsi del regne
del qual ja ni li cal res.

Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig. 2009

Darrer romanç de l'Institut de Vic

Quan el curs s'acabi
fugirem molt lluny
d'aquest Institut
i fins de nosaltres.
Ens perdrem arreu,
sense ser d'enlloc,
oblidant les nits
que aquí hem viscut.
No retrobarem
ni la pols del guix,
ni els amics creats
en aquest nocturn.
Tot serà distint,
però servarem,
en el nostre món,
part de l'Institut
i viurem amb restes
de mans i de veus
vistes i escoltades,
a penes compreses.
Ens farem de nou,
sense les pissarres
ni els llibres de text
d'aquest lloc concret.
I si ens retrobem,
algun altre jorn,
durem ben obertes 
les mans i un somriure
ample, de company
que cal reconèixer,
que ens vol retrobar.


             Als companys de COU F


Pep Rosanes-Creus, dins,

L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre, 2018
Ed.: Antoni Tort Bardolet

Cerimònia

                Amar es combatir, porque el mundo cambia si dos se
                         miran y se reconocen.
                                      OCTAVIO PAZ


Com un miracle
esmicolar amb carícies
cada racó de corfa maldestre,
cada tros d'escut matusser.

Saber encara
que si m'acarones el coll,
per exemple,
ja podem dir missa.



Anna Fernández. Cova. 2019

Il·lustracions: Judith con H

A rufagades

A rufagades.
Forçats a reconèixer
quietud i vida.


Hivern

Jordi Sala. L'instant obert. 2015

Pròleg: D. Sam Abrams

Exposició

Palmell i palmell. Tot els és proper, res aliè.
Nosaltres mateixos comprenem el camí i el caminant.
Hi ha un món de paper que crema i substrats
plens d'éssers horitzontals que mengen.
Quan ens abandonem ens és més fàcil reconèixer
el nostre cos petit, en un punt molt concret.
Vosaltres, aquest llibre, la vostra versemblança,
tot forma part de la fotografia.
Diguem Lluís i allarguem la i i el seu accent.
Ha arribat l'hora d'alentir, fins i tot, les aparences.




Eva Baltasar. Animals d'hivern. 2016

14è Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater.

De nit

De nit em sé,
quan oblido i respiro,
aquest gemec de vent entre les branques.
I em reconec de sorra
com m'han fet 
innombrables segles de sang.

De nit reprenc
alfabets que m'escriuen
els dies que s'han fet fins ara.

Així conjuro el mot
per complaure la il·lusió
d'un moment que pot desfer-se.



De: Rails escapçats



Sílvia Tarragó Castrillón, dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia : Alella 2008-2017. 2019
Edició: Montserrat Serra i Arenas

Secrecions de l'ahir

Vertigens d'un passat que no reconec
dins la meva nafra.

Altres històries adoptades
ja tan meves,
tan pròpies.

No fugiu.
De mi no.

Jo no soc aquesta.



Anna Gual. L'Ésser solar. 2013

Epíleg: Lluís Calvo

Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013

Verb

Primer va ser el verb.
I encara abans, els primers brins de llum,
i néixer sense sons que ens redimissin
de la nit ignorada,
atreure la mirada amb un gest auroral,
agombolar-se, sota el cel afòtic,
en un cos immòbil,
fràgil com l'aire, sense nom.
Després van venir els somnis,
el balbuceig de l'ànima,
el desig foll, l'aire reclòs a les tenebres,
als arguments ferotges que no et reconcilien
ni amb l'alba que s'esquerda ni amb la nit.

Brillar, només brillar
com les fulles dels àlbers contra el vent:
era aquest el desig.
Fins que vam reconèixer el verb inicial.
I la paraula va florir.



Rosa Font Massot. Celobert. 2019

Granulat

Oblidar què és un rellotge.
No reconèixer l'instrument.

Intuir que el temps és el breu balanceig
d'una barca amarrada a un port mil·lenari.

Ser la boia,
ser el fons marí,
ser el rovell de l'àncora.

Conviccions que no són d'ara.



Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada

L'ensenyament del llibre

Les armes valdran quasi el mateix que els soldats.
Els productes valdran quasi el mateix que els obrers.
Les pastilles de vitamines, els transistors,
els bitllets de cinema, la nostra adolescència.
El suc de taronja, els enamorats, el tremolor
dels dits que toquen el botonet de pilotatge.
Cent anys no seran prou per a l'instant irrecuperable
per damunt d'un milió de persones a l'alçada de
trenta mil peus.

Els morts de la guerra no poden comptar-se. Un
dels germans pot ser entre els supervivents.
A més, si és el temps de la pau, el net no reconeixerà
el testament.

Es jutja els acusats. El temps passa.
Allargant les mans, un foll cec dins la cambra ben roja
gira lentament els braços llargs. Els braços llargs.
Cap dit llarg no l'estimula,
el mur llança tot sol la seva sang.
Dins l'acordió que han fet amb la teva pell
hi ha la fi del mur marcat per la saliva
de la classe social que no triomfa mai.

D'ací d'allà, el tub, el fum, el soroll buit de l'aixeta.
La música de tothom.
Tot i això, ni si el teu cos, tot, es convulsiona estirant-se,
arronsant-se, cap soroll.
"Fins demà a la mateixa hora, a la mateixa emissora."

Si estires una il·lusió, innombrables en seguiran, 
una darrere l'altra.
Si d'un dia passat no en resta més que un dia,
avui, a reveure, i tornar sense cap obsequi.
I sense que s'hagi matat ningú, el far brilla,
les onades amaguen l'escullera i de sobte ja no es veu.
Mirar fit a fit és la lliçó del llibre.
Perquè un llibre ha existit 
només per aquell que viurà encara igualment demà.

1964




Horikawa Masami, dins,

Poesia japonesa contemporània. 1988

Edició: Felícia Fuster, Naoyuki Sawada

Pròleg de Caritat Oriol Serres.