Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

30 de maig de 2009

Axioma

Hi ha veritats dolces, però no són eternes.
Hi ha veritats dolces perquè no són eternes.
No hi ha veritats eternes.
De dolces, unes poques.

No hi ha veritats eternes
perquè no n’hi ha de certes, cap ni una.
Veritat i certesa no són pas el mateix.
Veritat és humana
i, com a tal, és insegura i dèbil,
o clama justiciera o calla acovardida,
i implora compassió si se l’acaça.
És, vel·leïtosa i múltiple, fràgil i parolera,
si molt convé menteix, o almenys contemporitza.
I és veritat que en aquesta feblesa trobem la seua glòria.

Certesa, cas d’haver-n’hi,
pertany a un altre món, potser pensable,
però no imaginable, i encara menys vivible,
que no ve mai a tomb i en res ens concerneix.

El meu amor és dolç, i és veritat, també.
La més dolça que tinc. I la seua fermesa,
com la seua durada, em són desconegudes.
El meu amor no és la meua certesa,
és molt més bell que això.

El meu amor és dolç i m’ompli
de veritat humana, clara i fràgil.
El meu amor em mou i em mena, com un pes,
el dolç pes que em fa ser,
perquè i ara que ame.

En la seua dolçor no hi ha res que em retinga.
En la seua veritat res que em limite.
L’eternitat no pot prometre tant.


Enric Sòria. Compàs d'espera, 1993, dins,

Bengales en la fosca : antologia de la poesia valenciana del segle XX, 1997

29 de maig de 2009

Canviar...


Canviar el rostre
i fins el gest de llevar-se,
el cantó del llit,
les paraules del vespre,
canviar,
substituir,
reemplaçar,
mudar de costums,
evolucionar,
innovar,
alterar habituds,
trasbalsar rutines,
variar el somriure,
modificar sorpreses,
canviar,
invertir,
permutar,

per tal de restar,

romandre,
quedar-se.



Josep Maria Sala-Valldaura. Flors i carboni, 2008


26 de maig de 2009

Mar

A primera hora del matí
els de la brigada
et van treure de l'aigua.
Havia plogut tota la nit.
Deies que els metges
et recomanaven cervesa
i que la llimonada et feia mal.
Al mar, què li volies dir?



Noemí Bibolas. No passa res, 2002

22 de maig de 2009

Roser

Tot just t'adorms després que les besades
i el teu somrís final llimona dolça
culmina un dia més la vida encara
pos oli al llantiol, decant la roba
m'assec descalç, per la finestra guaiten
estels, prenc tinta i ploma
doblec un foli usat
al moll, les barques
onegen el teu nom
la cambra vessa
coral, liquen, petxines...

Ponç Pons. Al marge, 1983

18 de maig de 2009

Arboricidis

Dues mans boten foc a una muntanya
on de fa temps els margallons esperen
la condemna, com grans ramells de dits
en prec gregari. Mentre, un cos hermètic
com una closca d'avellana fuig
d'esquena al foc, presumpció de cames
que extravien l'eco sobre les cendres
on tard o d'hora haurà de germinar
una avellana, verda de principis
com totes les naixences, com s'esdevé l'etern:
a dintre d'una closca d'avellana,
no pas d'un home, sobirà del foc,
sobirà de les mans i de les cames,
que és com dir, per a la terra que puja
els margallons, d'orgànica matèria,
de fèrtil podridura.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007


17 de maig de 2009

D'ametlles tendres

D’ametlles tendres,
ginesta de tintorers
i fresquíssima mel.

Batre d’espigues,

nues feixes ratllades,
roges magranes.

Gotes maragda

de sol assadollades
pampallugues de vi.

Branques gebrades,

penjolls de fredolics,
fils de rosada.



Teresa Grau Ros

Una adolescent en la nit de maig

Contra l'arbre florit ton cos descansa;
defalliries i no saps per què,
i romp per primer cop la cobejança
el fil de ton alè.

Ta boca closa, part de dins murmura,
i ton braç, sense moure's, fa un convit:
més que la llum en els estels, fulgura
en els teus ulls la nit.



Josep Carner. Poesies escollides, 1979

13 de maig de 2009

A la peixateria

"He donat el meu cor a una dona barata..." Palau i Fabre


Tot brilla sobre la parada:

la ganya resplendent i el blau
i aquell gel amb la falguera,
i el rosat grisenc del cranc.
Al mercat no hi ha qui no escolti la peixatera
amb l'eterna cantarella de sirena i davantal.
Reina meva, carinyo, bonica, reina meva...
Sóc l'aristòcrata que torna al mercat.
El meu cor és un estómac amb un immens forat,
on l'aire s'hi passeja amb gust d'escarabat.
Potser compraré avui també alguna peça...
He donat ja el meu cor a tants homes barats!
Ara voldria un home lluç o un home rap
o un home escamarlà, amb les antenes roges
o fins i tot un mascle anguila entre les cordes
o un home gamba amb el cap gustós i bla.
He donat ja el meu cor a tants homes barats!




Dolors Miquel. Amb capell, 2003




10 de maig de 2009

A la sortida del túnel

A la sortida del túnel
va tornar la llum.
La veu s'aparellava al sotragueig,
i m'adormia.
Era pura mel, una cançó de bressol.
Dormia en braços de la veu
mentre travessàvem la planura.
La veu allunyava la mort.


Primera visió, X
Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions, 2005

8 de maig de 2009

El llibre del riure i de l'oblit


Miri -va dir Banaka-, una novel·la és fruit
de la il·lusòria idea que podem comprendre
els altres. Però, què en sabem, dels altres?

-Res- va dir Bibí.
-Res de res- va dir Jujú.

El professor de filosofia va fer amb el cap
el gest d'estar-hi d'acord.

-L'única cosa que podem fer cadascun de
nosaltres -va dir Banaka- és deixar testimoni
d'un mateix. Tota la resta és un abús de
poder. Tota la resta és mentida.


(Fragment)


.Milan Kundera. El llibre del riure i de l'oblit, 1988

Tr.:  Monika Zgustová

6 de maig de 2009

Els encants

Llibreria L'encant del llibre per Teresa Grau Ros
I tu, badoc,
t’interesses
per Durruti?

O per la noia,
de verd, menuda,
que devora versos.

Entrants llaminers,
exquisits,
lliures de fum.

Mirades còmplices,
dolls de gràcia,
i gastronomia.

Absència de dolor.
Una fita guanyada
a la casa del llibre.


Teresa Grau Ros

3 de maig de 2009

Dels beneficis de cultivar un bancal, no ens


Roserar del Parc de Cervantes - Barcelona per Teresa Grau Ros
Dels beneficis de cultivar un bancal, no ens
en diuen res els homes a pagès. Pendents
de la meteorologia i les subvencions,
s'inclinen poc a recomanar un esforç que
no han volgut transmetre als fills. De
cavar, n'he après dels poetes: llevar-se
enmig del son, obrir un forat al cor i
mantenir l'opacitat dels mots sense trencar
el filat, i amb càvec ferm sepultar el bulb
fins a sentir-lo transparent.



Susanna Rafart dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 77, febrer de 2003, p. 31

Després de la notícia de la seva mort

Més que en els seus poemes, en les breus
cartes que em va escriure
es retratava aquella reserva seva
voluntariosa, i a la vegada atenta.

I vaig fruir d'una cosa estranya actualment,
que és la virtut -clàssicament bella-
de suportar la injúria dels anys
amb dignitat i força.

(Fragment traduït per a aquest blog)

Jaime Gil de Biedma. Las personas del verbo, 1975