Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ensenyar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ensenyar. Mostrar tots els missatges

24 d’octubre 2024

Gràcies...!

Als meus noranta anys, he anat un dia
a l'Escola dels Padres a uns petits infants
de tres o quatre anys... - que més no en tenien -
a explicar-los contes i també algun cant!
Fou una passada de goig i alegria,
que paladejava fent l'explicació!
Que bé es portaren... Que bé responien!
posant al meu conte, col·laboració.
Aquesta vivència -cinquanta nenes i nens-
em va fer reviure joia ja passada...
I també alegria en aquells moments;
mestres que ensenyen amb pauta d'alçada.

Assaborint encara aquesta trobada,
he rebut dues cartes d'agraïment...
escrites amb ses manetes...i adornades
amb dos dibuixos i faltes coherents...
Us envio a tots una abraçada...
perquè ajudeu a "créixer" aquests infants,
continueu Mestres l'obra començada,
i ensenyeu-los homes i dones a ésser grans!
Conduïu-los amb el so de cada dia,
a estimar Déu i també als companys...
que hi hagi comprensió i harmonia...
que sàpiguen estimar-se com a germans!


30 de març de 2004



Angelina Montells i Vilar. Esclat de pensaments :  Antologia poètica. 2007

21 de juliol 2024

Palafrugell

El suro t'ha fet rica, t'ha fet forta,
amb pausa, seny i cor, Palafrugell;
si ha caigut abaltit el teu castell
el camí de la mar et reconforta.

Tens Port Bo a la rada de Calella
el poble mariner que atreu el blanc;
el repòs a la platja de Llafranc
i a Tamariu, el blau que es descabdella.

A Cap Roig els jardins imanten lloes;
a Sant Sebastià, ermita i far
i la insondable plana de la mar
llaurada per l'arada de les proes.

I encara un nom: Llofriu, un nom que encunya
de Josep Pla la vida, el cant, la mort,
un nom que no s'esborra del record
perquè ens ensenyà a veure Catalunya.

Palafrugell, vila que acull i entranya
la vida tota de l'Empordanet,
que amb vi de somnis ha apagat la set
de la plana, del mar i la muntanya.



De: Baix Empordà


Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz

28 de març 2024

Ham

Un mot antic se t'enganxa a la pell
entre la llum d'imatges nítides:
com si fores un coixí, un drap o una faldilla,
unes mans alcen el teu vol insegur
des de la terrassa fins a la finestra del segon pis.
Tot en equilibri. Tot tan falsament irrellevant.
Tot quasi oblidat, com el gest de les mans
que busquen amb rapidesa l'ham i la corda,
que t'ensenyen l'art de la paciència quotidiana
i que fan del temps de l'amor el vestit més desitjat.
Algú t'ha demanat un ham aquest matí d'abril
i has sentit que hi ha vides que caben en una sola paraula.



Begonya Pozo, dins,


Reduccions : revista de poesia. núm. 108, (març 2017)

31 de gener 2024

L'ofici de viure

L'ofici de viure la vida
no ens l'ensenyarà mai ningú,
s'aprèn pas a pas, dia a dia,
i ningú no el pot fer per tu.

El primer pas el fem en néixer,
quan obrim els ulls al gran món.
Els següents passos ens fan créixer
i anem coneixent a tothom.

El camí serà llarg o curt,
serà ample o bé molt estret,
l'important serà el temps viscut.

No sabem on arribarem,
ni els esforços que haurem de fer,
l'important serà que viurem.


Carme Romia. El viatge. 2020

Pròleg de Gabriel Pena i Ballester

29 de setembre 2023

No era amor

(No era amor la mà
que t'ensenyava a caminar.

No era tendresa la cullera
que t'ensenyava el camí de la boca.

Deien:
Aquesta nena ens pertany
tenim tan poques coses!)



Antònia Vicens. Lovely. 2009

31 de maig 2023

Viure no és fàcil

Viure no és fàcil,
home o dona, tant se val.
Sol, humil i senzill.
Jo, dona, comparec davant
la humanitat que m'acompanya
sadollada de llibres
que m'han donat la força,
perquè res desgavelli els anys viscuts;
jocs de paraules, versos i poemes
em va ensenyar la mare.
Us parlo d'un temps suspès
en els remots rius dels més íntims secrets
i tot ho escric en el mur més lluminós del pensament.
Retrobo el gest perdut
en la fonda ombra de la terra,
alegre i silent vaig fent viatge.
Tot ho recordo a través
del minso flascó dels anys,
                                          que vessa lent.


Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau

03 de setembre 2022

Agost

Tot plegat. Els crits de la gata —que ja ha parit deu cops,
en fer l'amor a la teulada. I l'heura que s'arrapa i que s'avia
perquè cada nou any el juny la mata. I acaronar-te pel retrovisor
—tan fred i dur el mirall— mentre m'allunyo. I el cadàver
pelut del mig de l'autopista i no saber si és llebre, gat o gos
cadell
i sentir-se tranquil de no ser el seu botxí, i sentir-se
intranquil en saber que si mai ets botxí no ho sabràs.
I al poble el boig i el gitano i la grassa i la mora i els nens
que llancen pedres al borratxo. «No li tireu pedres, no fa mal
a ningú» (com si això sempre fos primordial a l'hora de jutjar).
I retrobar aquell mot cercat als llavis d'una amiga antiga:
daguerreotip —les fotos del meu avi a l'Índia. I la cistella
d'ous i tots els despropòsits i la son que no ve. I el somni
d'anar a Amèrica. I el vers que no m'ensenyes. I l'amor que
ja tinc i l'amor que no tinc i l'amor que he perdut. Tot plegat
s'arrauleix al primer raig de sol que filtra la persiana
i al darrer de la tarda. I aquí la tarda és tard: som
al ponent d'Europa. I entremig la calor, l'espurna del record
i el ventall de l'oblit com l'oneig d'un incendi.
El miratge d'un bosc entrevist massa tard.


Anna Aguilar-Amat. Trànsit entre dos vols. 2001

Pròleg de David Castillo

Premi Carles Riba 2000

15 de maig 2021

Nou senyal

Vent encrestant la mar, núvols en dansa,
mirades fugisseres de cel blau.
Entra el Sol al senyal de la Balança:
les portes baten i la fulla cau.
      Els camins són voltats d'esgarrifança
i hi ha un sospir en cada pany de clau;
roden lívides formes imprecant-se
per les finestres d'un desert palau.
      El món en doina vocifera i dringa,
gemeguen ecos i turons balmats.
Del goig d'ahir la trista pelleringa
és encalçada per xiulets irats.
      Però só, tot llegint, ocult i lliure,
i un dolç caliu m'ensenya de somriure.


Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Ed.: Joan Ferraté

23 d’agost 2020

Un càlid batec

                           Enaltiment de la tendresa


Em llevo amb el bes de la tendresa
i m'adormo al coixí de la tendresa.
I no em venç cap pudor ni cap temença
en proclamar, ufanosa i en veu alta.
que la seva subtil alenada
m'acompanya, fidel, en la cursa de la vida.
Crec en el seu magnànim poder
car les onades del meu destí
sempre n'han estat embolcallades.
Creuré sempre en la tendresa
perquè la sento a l'alba i a la nit
com se sent la sang a dins les venes.

En tot el que ens envolta
hi roman finament emmirallada.
Retinguem-la a les pupil·les,
deixem-la que reneixi als nostres cors
i que espurnegi al fons de l'ànima.
Acostem-nos a la seva essència
i abracem-la amb una carícia suau.
Jo, amb el pas dels anys,
encara la tinc per companya.
encara s'asseu a taula
i batega a les meves mans.

Com un alè festiu i acollidor,
com l'escalf d'una primavera,
així vull conviure amb la tendresa.
Vull que em suavitzi les arestes de la vida,
que m'acaroni la sensibilitat,
que em permeti seguir essent
aquella nena que comptava els estels.
Vull que esdevingui el meu sisè sentit,
que la seva veu callada
em digui: Estima, estima, estima...
I que ofereixi al meu íntim món
el caliu més entranyable.

La vida, passa a passa, m'ha ensenyat
que si hi ha un tret que ens fa nobles,
autèntics i molt més humans
és, sens dubte, el frec de la tendresa!



Imma Fuster i Tubella. La nuesa dels records. 2017

Pròleg de Jaume Rocosa i Mitjavila.

Finalista al XIè Certamen Premis SÀLVIA de Poesia. Canet de Mar, 2014

12 d’agost 2020

Si vingués el silenci

          A Montserrat Vayreda


Si vingués el silenci
li diria:
ー¿Com és que em fibla el pols l'aspra tonada
de les canyes que es gronxen sota el xiscle
de la tarda cansada?

¿Com és que fuges lluny,
si el cor escolta
la barca desviada del misteri,
en l'hora encadenada?

¿Com puc endevinar la llum encesa
que em portarà per un camí de pèsols
amb la florida blanca?

No t'aturis silenci;
no m'ensenyis 
el meu camí de vidre...



Maria Castanyer. Retrobar-me en la terra. 1958

Il·lustracions: Julià Grau i Santos

13 de juny 2020

El ball de les sabates

He arribat corrents amb vambes
      i he ballat unes sambes.

        Amb sabates de xarol
       sembla que vagi de dol.

      Després he dut espardenyes,
         i  si sardanes m'ensenyes?

      Ara que si em poso esclops,
         potser sentiu alguns cops.

      Amb un bon parell de botes
          podria ballar-les totes.

     Són vermelles les sabates?
     Doncs d'aquí ja no t'escapes.

    Amb uns dits com unes panses
          ballaràs totes les danses!



Núria Albertí. S'obre el teló: sabates en acció, 2010
Il.: Cristina Losantos Sistach

30 d’abril 2020

Àngels

De les volves de pols
visibles amb la llum
encegadora del matí,
en dèiem àngels.
Saltàvem per caçar-les amb les mans
mentre volaven en el raig
que es projectava fins a terra.
Aquell gest repetit i essencial
ens ha ensenyat a perseguir
allò que és invisible a l'ombra,
i ara ens movem amb els braços estesos
per atrapar un refugi ardent,
una selva de llum.
I volem qui sap on.



Rosa Font Massot. Celobert. 2019


XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,

de Beniarjó, 2019

11 d’abril 2020

Darrer romanç de l'Institut de Vic

Quan el curs s'acabi
fugirem molt lluny
d'aquest Institut
i fins de nosaltres.
Ens perdrem arreu,
sense ser d'enlloc,
oblidant les nits
que aquí hem viscut.
No retrobarem
ni la pols del guix,
ni els amics creats
en aquest nocturn.
Tot serà distint,
però servarem,
en el nostre món,
part de l'Institut
i viurem amb restes
de mans i de veus
vistes i escoltades,
a penes compreses.
Ens farem de nou,
sense les pissarres
ni els llibres de text
d'aquest lloc concret.
I si ens retrobem,
algun altre jorn,
durem ben obertes 
les mans i un somriure
ample, de company
que cal reconèixer,
que ens vol retrobar.


             Als companys de COU F


Pep Rosanes-Creus, dins,

L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre, 2018
Ed.: Antoni Tort Bardolet


01 de març 2020

Què ensenya Senyor Ocell?

─ Què ensenya Senyor Ocell?
─ A no embrutar-se les ales,
a fer nius sense martell
i a escapar-se de les àligues.



Tren de paraules. 1997


Text: Josep Maria Sala-Valldaura

Il·lustracions.: Carles Porta

18 d’octubre 2019

Cant

Jo quan vivia
al 3 i 7 fan 13
tot era més fàcil
i ara que em dus
al 2 i 2 són 4
vaig al naufragi.


Enric Casasses, dins,


L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre. 2018

Edició: Antoni Tort Bardolet.

14 de juliol 2019

Aquest cel i aquest sòl

Estimo aquest cel i aquest sòl
que ensenya dents de roca a les genives de la terra
desafiant el vent dels segles.
Estimo la cançó dels rius
i la prenyada mar amb fills al ventre
i la paleta de colors que aflama els ulls
en contemplar el miracle del néixer i el morir.
No em puc estar de palesar que aquest prodigi
el qui l'ha fet rodar no vol fer-ho saber.
Venir a la vida és un llorer pels escollits,
un premi que prepara a revelar
una altra fase d'un honor més gran
que du gravada al cor la data de caducitat.




Joan Asbert. Poesia en models. 2015

Premi Grandalla de poesia, dotat per Crèdit Andorrà,
 de la XXXVII Nit Literària Andorrana, 2014

08 de juny 2018

Matemàtiques (primera part)

Ell diu
"Aquests maleïts pakistanesos i les seves maleïdes botigues de
                24 hores,
han obert un paki a cada cantonada, s'han quedat la feina dels
                anglesos"
Ell diu
"Aquests maleïts xinesos i els seus maleïts basars de tot"
Li dic que són del Vietnam, però a ell tant li fa
Li pregunto què hi havia allà abans de "la maleïda botiga del paio
                japonès"
Em mira fixament i somia una escena de feines pels anglesos
De feina tot el dia per a tothom abans "que arribessin els maleïts
                vaixells"
On tothom anava a treballar cada dia tot el dia per un sou sencer
"Allà hi havia un negoci anglès, abans", em diu, "abans dels 
                irlandesos.
Ara els anglesos s'han quedat sense feina i la culpa és del coi
                de turcs"
Li pregunto com ho sap i em diu "Perquè és així"
Li pregunto com sap que és així i em diu "Ho diuen a les notícies,
cada cop que arriba un somalí ens prenen una feina.
Són matemàtiques, un per un, dels nostres per ells, ves sumant".
Mossega el pastís, xarrupa la beguda, torna a dir-me que ell sap
                com va
"Van arribar els maleïts caribenys i ara la gent d'aquí ja no té
                feina"
Li pregunto què hi havia abans de la "maleïda botiga persa de
                cortines"
Li ensenyo plànols d'arquitectes
Finques clausurades, parcel·les buides
No hi havia cap maleïda botiga abans que vinguessin i
                l'obrissin els pakistanesos
Mira, estic farta de matemàtiques de merda
A mi m'agraden les sumes
Vaig fer tres anys d'Econòmiques
M'encanta el càlcul
I quan em trobo aquestes frases als diaris
Que cada un que arriba
Ens pren la "nostra" feina
Arrencaria a cridar



(1a part)

De Poetry versus Orchestra, 2016

Hollie McNish, dins,

Tr.: Jaume Subirana

XXXIV Festival internacional de poesia de Barcelona.2018

28 d’abril 2018

Cançó de bressol

                                   Com l'herba, com la pluja
                                                       M.-M. MARÇAL


Veus aquesta foscor
que ho guarda tot, que no
sap què és el Temps, la nit
o el dia? Veus com mor
dins l'ull i dins el cor
tot el que saps del món?
Ho veus, que tot es fon?

  I ara és l'Amor que et guarda
i s'obre com la tarda
s'obre al vespre, l'Amor
que mou el sol, l'Amor
que et té quieta i és
els ulls, els pits, després
la nit i la foscor

  que em diu pels dits que ets tu,
que és el teu cos que ens duu
units com per un déu
petit que no diu res
i ens veu de lluny, sorprès
com ho estic jo. I, ho veus?,
se t'obre sota els peus

  el dia, que ho fa tot,
que et torna el món i el brot
que ets tu dins seu, dormint.
Deixa'l que ens guardi, aquest
Amor: aquest deuet
poruc massa sovint
que ens va ensenyant a viure.



Jaume Coll Mariné. Un arbre molt alt. 2018

28 de maig 2017

No sé ballar de Puntetes

No sé ballar de Puntetes -
Ningú no em va ensenyar -
Però a vegades, en la ment,
M'envaeix una Joia,

Que si Sabera Ballet
Trauria al defora
Un volantí que empal·lidiria una Companyia -
O tornaria una Diva, boja,

I encara que no tingués Vestit de Gasa -
Ni als cabells, cap Rínxol,
Ni en Públic saltara - com els Ocells -
L'Urpa a l'aire -

Ni m'enlairés com un Baló de Plomes,
Ni girara en rodes de neu
Fins a desaparéixer de la vista, en so,
M'aclamaria el Públic -
Tot i que no sap ningú que conec l'Art
Que esmente  - fàcil - Ací -
Ni cap Cartell m'exalta -
Hi ha ple com a l'Òpera -



Emily Dickinson. Amherst : LXXX poemes. 2004

Traducció i edició: Carme Manuel Cuenca i Paul Scott Derrick

30 d’abril 2017

Interior amb àvia llegint

Ah, mais oui, c'est la niege,
c'est la niege qui se fonde,
deies, quan, amb els ulls mig tancats,
ves a saber quins somnis, quins desigs
apagats sota la teva pell
ja resseca dels anys i dels hàbits submisos,
t'explicaves als vespres -veig cretona esvaïda
de flors blavoses, dàlies extravagants i zínnies
postnoucentistes, una mica art-déco-, sí, les mateixes
del menjador de S'Agaró, però allà
eren de tots colors i ara aquí són blavoses,
descolorides, tot és com descolorit
ara, i abans, ai abans de la guerra
tot era de colors i teníem el cotxe,
-és el mateix dibuix-, ens el van prendre els rojos,
el papà el conduïa quan vàreu anar a França
i quan éreu a Lourdes, sí, bonic, molt bonic,
l'aigua baixava pels carrers com un riu
i tot era tan verd, i el teu pare. el beneit,
mama, mama, un aiguat, i llavors una dona
que passava va dir-me: Ah, Madame, c'est la niege,
c'est la niege qui se fonde...
¿Quantes vegades t'ho vam repetir
només per escoltar la d final de fond?
Qui se fonde, se fonde, se fonde...
deies amb el francès mig après, gironina
preparada per fer un bon casament,
sí, ves, a les Beates, que era el col·legi fi,
sumar i multiplicar, que restar i dividir
prou ho ensenya la vida. ¿Llegir i escriure?
Sí dona, i cosir i brodar,
fer ganxet i fer punta al coixí
i fer passar entre els dits la llançadora àgil
de tant frivolité que em fascinava.
I en vas fer de quilòmetres al llarg dels noranta anys
que vas viure
i de ganxet i de punta al coixí,
mocadors, entredós, vànoves i mantons
i mitges: centenars de parells
per la Tresa, pobreta, que al convent se't pelava de fred.
La Tresa, la petita, que un dia es va fer monja
no saps ben bé per què... ni t'ho has preguntat.
Fill meu, jo soc d'un altre temps... Ara
ho voleu saber tot, només feu que llegir.
Tu que llegies sempre, tu que t'has empassat
tones de llibres, tot el que et queia a les mans.
Però jo és diferent, és per passar l'estona,
si no què vols que faci: fer ganxet i llegir,
ja soc vella.
                    Cau la tarda
darrere els vidres polsosos del balcó.
Al carrer Nou cada dia hi ha més fressa,
la poca llum a penes deixa veure
l'endomassat vinós de les parets,
l'enteixinat del sostre de la sala,
les calaixeres de xicranda rossa,
els marcs amb els retrats,
el negre taüt del piano. Els rellotges
nombrosos de la casa es posen a tocar.
Ai, el temps, aquest corc que se'ns menja la fusta!
Hauré d'encendre els llums. Tanques el llibre.
¿T'agrada en Gironella? Sí, no està malament,
aquest noi... i, —per tu—, però què més voldria
que escriure com ho fa en Pérez y Pérez.



Narcís Comadira. Àlbum de família. 2001

Nota en el llibre: El pretext dels poemes són velles —i no tan velles—fotografies de l'àlbum familiar. El text, però, se'n vol independent i és per això que l'autor el publica sense cap d'aquests documents gràfics. El poema «Ombres» va ser escrit sobre una peça musical de Jordi Sabatés i és per ser cantat.