Ham

Un mot antic se t'enganxa a la pell
entre la llum d'imatges nítides:
com si fores un coixí, un drap o una faldilla,
unes mans alcen el teu vol insegur
des de la terrassa fins a la finestra del segon pis.
Tot en equilibri. Tot tan falsament irrellevant.
Tot quasi oblidat, com el gest de les mans
que busquen amb rapidesa l'ham i la corda,
que t'ensenyen l'art de la paciència quotidiana
i que fan del temps de l'amor el vestit més desitjat.
Algú t'ha demanat un ham aquest matí d'abril
i has sentit que hi ha vides que caben en una sola paraula.

Begonya Pozo, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 108, (març 2017)

L'ofici de viure

L'ofici de viure la vida
no ens l'ensenyarà mai ningú,
s'aprèn pas a pas, dia a dia,
i ningú no el pot fer per tu.

El primer pas el fem en néixer,
quan obrim els ulls al gran món.
Els següents passos ens fan créixer
i anem coneixent a tothom.

El camí serà llarg o curt,
serà ample o bé molt estret,
l'important serà el temps viscut.

No sabem on arribarem,
ni els esforços que haurem de fer,
l'important serà que viurem.

Carme Romia. El viatge. 2020

Pròleg de Gabriel Pena i Ballester

No era amor

(No era amor la mà
que t'ensenyava a caminar.

No era tendresa la cullera
que t'ensenyava el camí de la boca.

Deien:
Aquesta nena ens pertany
tenim tan poques coses!)

Antònia Vicens. Lovely. 2009

Viure no és fàcil

Viure no és fàcil,
home o dona, tant se val.
Sol, humil i senzill.
Jo, dona, comparec davant
la humanitat que m'acompanya
sadollada de llibres
que m'han donat la força,
perquè res desgavelli els anys viscuts;
jocs de paraules, versos i poemes
em va ensenyar la mare.
Us parlo d'un temps suspès
en els remots rius dels més íntims secrets
i tot ho escric en el mur més lluminós del pensament.
Retrobo el gest perdut
en la fonda ombra de la terra,
alegre i silent vaig fent viatge.
Tot ho recordo a través
del minso flascó dels anys,
                                          que vessa lent.

Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau

Agost

Tot plegat. Els crits de la gata —que ja ha parit deu cops,
en fer l'amor a la teulada. I l'heura que s'arrapa i que s'avia
perquè cada nou any el juny la mata. I acaronar-te pel retrovisor
—tan fred i dur el mirall— mentre m'allunyo. I el cadàver
pelut del mig de l'autopista i no saber si és llebre, gat o gos
cadell
i sentir-se tranquil de no ser el seu botxí, i sentir-se
intranquil en saber que si mai ets botxí no ho sabràs.
I al poble el boig i el gitano i la grassa i la mora i els nens
que llancen pedres al borratxo. «No li tireu pedres, no fa mal
a ningú» (com si això sempre fos primordial a l'hora de jutjar).
I retrobar aquell mot cercat als llavis d'una amiga antiga:
daguerreotip —les fotos del meu avi a l'Índia. I la cistella
d'ous i tots els despropòsits i la son que no ve. I el somni
d'anar a Amèrica. I el vers que no m'ensenyes. I l'amor que
ja tinc i l'amor que no tinc i l'amor que he perdut. Tot plegat
s'arrauleix al primer raig de sol que filtra la persiana
i al darrer de la tarda. I aquí la tarda és tard: som
al ponent d'Europa. I entremig la calor, l'espurna del record
i el ventall de l'oblit com l'oneig d'un incendi.
El miratge d'un bosc entrevist massa tard.

Anna Aguilar-Amat. Trànsit entre dos vols. 2001

Pròleg de David Castillo

Premi Carles Riba 2000

Nou senyal

Vent encrestant la mar, núvols en dansa,
mirades fugisseres de cel blau.
Entra el Sol al senyal de la Balança:
les portes baten i la fulla cau.
      Els camins són voltats d'esgarrifança
i hi ha un sospir en cada pany de clau;
roden lívides formes imprecant-se
per les finestres d'un desert palau.
      El món en doina vocifera i dringa,
gemeguen ecos i turons balmats.
Del goig d'ahir la trista pelleringa
és encalçada per xiulets irats.
      Però só, tot llegint, ocult i lliure,
i un dolç caliu m'ensenya de somriure.

Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Ed.: Joan Ferraté

Un càlid batec

                           Enaltiment de la tendresa


Em llevo amb el bes de la tendresa
i m'adormo al coixí de la tendresa.
I no em venç cap pudor ni cap temença
en proclamar, ufanosa i en veu alta.
que la seva subtil alenada
m'acompanya, fidel, en la cursa de la vida.
Crec en el seu magnànim poder
car les onades del meu destí
sempre n'han estat embolcallades.
Creuré sempre en la tendresa
perquè la sento a l'alba i a la nit
com se sent la sang a dins les venes.

En tot el que ens envolta
hi roman finament emmirallada.
Retinguem-la a les pupil·les,
deixem-la que reneixi als nostres cors
i que espurnegi al fons de l'ànima.
Acostem-nos a la seva essència
i abracem-la amb una carícia suau.
Jo, amb el pas dels anys,
encara la tinc per companya.
encara s'asseu a taula
i batega a les meves mans.

Com un alè festiu i acollidor,
com l'escalf d'una primavera,
així vull conviure amb la tendresa.
Vull que em suavitzi les arestes de la vida,
que m'acaroni la sensibilitat,
que em permeti seguir essent
aquella nena que comptava els estels.
Vull que esdevingui el meu sisè sentit,
que la seva veu callada
em digui: Estima, estima, estima...
I que ofereixi al meu íntim món
el caliu més entranyable.

La vida, passa a passa, m'ha ensenyat
que si hi ha un tret que ens fa nobles,
autèntics i molt més humans
és, sens dubte, el frec de la tendresa!



Imma Fuster i Tubella. La nuesa dels records. 2017

Pròleg de Jaume Rocosa i Mitjavila.

Finalista al XIè Certamen Premis SÀLVIA de Poesia. Canet de Mar, 2014

Si vingués el silenci

          A Montserrat Vayreda

Si vingués el silenci

li diria:

ー¿Com és que em fibla el pols l'aspra tonada

de les canyes que es gronxen sota el xiscle

de la tarda cansada?

¿Com és que fuges lluny,

si el cor escolta

la barca desviada del misteri,

en l'hora encadenada?

¿Com puc endevinar la llum encesa

que em portarà per un camí de pèsols

amb la florida blanca?

No t'aturis silenci;

no m'ensenyis 

el meu camí de vidre...

Maria Castanyer. Retrobar-me en la terra. 1958

Il·lustracions: Julià Grau i Santos

El ball de les sabates

He arribat corrents amb vambes
      i he ballat unes sambes.

        Amb sabates de xarol
       sembla que vagi de dol.

      Després he dut espardenyes,
         i  si sardanes m'ensenyes?

      Ara que si em poso esclops,
         potser sentiu alguns cops.

      Amb un bon parell de botes
          podria ballar-les totes.

     Són vermelles les sabates?
     Doncs d'aquí ja no t'escapes.

    Amb uns dits com unes panses
          ballaràs totes les danses!



Núria Albertí. S'obre el teló: sabates en acció, 2010
Il.: Cristina Losantos Sistach

Àngels

De les volves de pols
visibles amb la llum
encegadora del matí,
en dèiem àngels.
Saltàvem per caçar-les amb les mans
mentre volaven en el raig
que es projectava fins a terra.
Aquell gest repetit i essencial
ens ha ensenyat a perseguir
allò que és invisible a l'ombra,
i ara ens movem amb els braços estesos
per atrapar un refugi ardent,
una selva de llum.
I volem qui sap on.



Rosa Font Massot. Celobert. 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,
de Beniarjó, 2019

Darrer romanç de l'Institut de Vic

Quan el curs s'acabi
fugirem molt lluny
d'aquest Institut
i fins de nosaltres.
Ens perdrem arreu,
sense ser d'enlloc,
oblidant les nits
que aquí hem viscut.
No retrobarem
ni la pols del guix,
ni els amics creats
en aquest nocturn.
Tot serà distint,
però servarem,
en el nostre món,
part de l'Institut
i viurem amb restes
de mans i de veus
vistes i escoltades,
a penes compreses.
Ens farem de nou,
sense les pissarres
ni els llibres de text
d'aquest lloc concret.
I si ens retrobem,
algun altre jorn,
durem ben obertes 
les mans i un somriure
ample, de company
que cal reconèixer,
que ens vol retrobar.


             Als companys de COU F


Pep Rosanes-Creus, dins,

L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre, 2018
Ed.: Antoni Tort Bardolet

Què ensenya Senyor Ocell?

─ Què ensenya Senyor Ocell?
─ A no embrutar-se les ales,
a fer nius sense martell
i a escapar-se de les àligues.



Tren de paraules. 1997

Text: Josep Maria Sala-Valldaura

Il·lustracions.: Carles Porta

Cant

Jo quan vivia
al 3 i 7 fan 13
tot era més fàcil
i ara que em dus
al 2 i 2 són 4
vaig al naufragi.


Enric Casasses, dins,


L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre, 2018
Ed.: Antoni Tort Bardolet

Aquest cel i aquest sòl

Estimo aquest cel i aquest sòl
que ensenya dents de roca a les genives de la terra
desafiant el vent dels segles.
Estimo la cançó dels rius
i la prenyada mar amb fills al ventre
i la paleta de colors que aflama els ulls
en contemplar el miracle del néixer i el morir.
No em puc estar de palesar que aquest prodigi
el qui l'ha fet rodar no vol fer-ho saber.
Venir a la vida és un llorer pels escollits,
un premi que prepara a revelar
una altra fase d'un honor més gran
que du gravada al cor la data de caducitat.




Joan Asbert. Poesia en models. 2015

Premi Grandalla de poesia, dotat per Crèdit Andorrà,
 de la XXXVII Nit Literària Andorrana, 2014

Matemàtiques (primera part)

Ell diu
"Aquests maleïts pakistanesos i les seves maleïdes botigues de
                24 hores,
han obert un paki a cada cantonada, s'han quedat la feina dels
                anglesos"
Ell diu
"Aquests maleïts xinesos i els seus maleïts basars de tot"
Li dic que són del Vietnam, però a ell tant li fa
Li pregunto què hi havia allà abans de "la maleïda botiga del paio
                japonès"
Em mira fixament i somia una escena de feines pels anglesos
De feina tot el dia per a tothom abans "que arribessin els maleïts
                vaixells"
On tothom anava a treballar cada dia tot el dia per un sou sencer
"Allà hi havia un negoci anglès, abans", em diu, "abans dels 
                irlandesos.
Ara els anglesos s'han quedat sense feina i la culpa és del coi
                de turcs"
Li pregunto com ho sap i em diu "Perquè és així"
Li pregunto com sap que és així i em diu "Ho diuen a les notícies,
cada cop que arriba un somalí ens prenen una feina.
Són matemàtiques, un per un, dels nostres per ells, ves sumant".
Mossega el pastís, xarrupa la beguda, torna a dir-me que ell sap
                com va
"Van arribar els maleïts caribenys i ara la gent d'aquí ja no té
                feina"
Li pregunto què hi havia abans de la "maleïda botiga persa de
                cortines"
Li ensenyo plànols d'arquitectes
Finques clausurades, parcel·les buides
No hi havia cap maleïda botiga abans que vinguessin i
                l'obrissin els pakistanesos
Mira, estic farta de matemàtiques de merda
A mi m'agraden les sumes
Vaig fer tres anys d'Econòmiques
M'encanta el càlcul
I quan em trobo aquestes frases als diaris
Que cada un que arriba
Ens pren la "nostra" feina
Arrencaria a cridar



(1a part)

De Poetry versus Orchestra, 2016

Hollie McNish, dins,

Tr.: Jaume Subirana

XXXIV Festival internacional de poesia de Barcelona.2018

Cançó de bressol

                                   Com l'herba, com la pluja
                                                       M.-M. MARÇAL


Veus aquesta foscor
que ho guarda tot, que no
sap què és el Temps, la nit
o el dia? Veus com mor
dins l'ull i dins el cor
tot el que saps del món?
Ho veus, que tot es fon?

  I ara és l'Amor que et guarda
i s'obre com la tarda
s'obre al vespre, l'Amor
que mou el sol, l'Amor
que et té quieta i és
els ulls, els pits, després
la nit i la foscor

  que em diu pels dits que ets tu,
que és el teu cos que ens duu
units com per un déu
petit que no diu res
i ens veu de lluny, sorprès
com ho estic jo. I, ho veus?,
se t'obre sota els peus

  el dia, que ho fa tot,
que et torna el món i el brot
que ets tu dins seu, dormint.
Deixa'l que ens guardi, aquest
Amor: aquest deuet
poruc massa sovint
que ens va ensenyant a viure.



Jaume Coll Mariné. Un arbre molt alt. 2018

No sé ballar de Puntetes

No sé ballar de Puntetes -

Ningú no em va ensenyar -

Però a vegades, en la ment,

M'envaeix una Joia,

Que si Sabera Ballet

Trauria al defora

Un volantí que empal·lidiria una Companyia -

O tornaria una Diva, boja,

I encara que no tingués Vestit de Gasa -

Ni als cabells, cap Rínxol,

Ni en Públic saltara - com els Ocells -

L'Urpa a l'aire -

Ni m'enlairés com un Baló de Plomes,

Ni girara en rodes de neu

Fins a desaparéixer de la vista, en so,

M'aclamaria el Públic -

Tot i que no sap ningú que conec l'Art

Que esmente  - fàcil - Ací -

Ni cap Cartell m'exalta -

Hi ha ple com a l'Òpera -

Emily Dickinson. Amherst : LXXX poemes. 2004

Traducció i edició: Carme Manuel Cuenca i Paul Scott Derrick

Infància

                                            Per a la meva mare

Mirant des del silenci vaig aprendre de tu
el miracle dels geranis riallers,
l'oculta seducció de les falgueres,
l'alegria dels boixacs i la florida,
dolça i tenaç de roses que plantaves
en l'ampit escàs de la nostra finestra.

Jo t'ho celebrava des de dintre,
no pas dintre de casa, sinó de més endins.
Les plantes vivien per les teves mans
que transmetien l'instint de sobreviure
i crèixer en la bellesa, ni que fos
per a un escenari tan modest
com el fràgil i petit balcó de casa.

T'agraeixo que m'hagis ensenyat
allò que no s'aprèn ni als llibres ni a l'escola.
Ara tinc un jardí que no sé habitar,
i per això em sé mala deixebla.
Però, en canvi, crec en aquell instint
tenaç de sobreviure i de transmetre
que em penetrà ben bé des dels orígens.
Viuràs sempre al jardí, en nosaltres quatre,
i jo, potser, en gris paper de versos.



Vinyet Panyella, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

Totes les xifres, tots els nombres són benastrucs (3r)

I del nou? Els cors del cel! I, com a multiplicador,
es renova en el producte sumat, sumat...
(Fins el nombre de la mateixa Bèstia
-666- s'arronsa a nou:
6 més 6 més 6, 18 - I i 8, 9.)

Tanmateix els crims bestials
no són tan baixos com els diabolicals.

I què us diré, pobre de mi, del set?
El que ens han ensenyat i el que hem pogut aprendre.
(D'un costat, fins a deu, l'única xifra
ni divisible ni múltiple,
i, de l'altre, polígon regular
no construïble amb regle ni amb compàs.
Símbol de la Transcendència i de la Virginitat.)

(Fragment de la tercera part)



Sebastià Sànchez-Juan, dins,
Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997
Vol. 3. De Maragall als nostres dies. Primera part
A cura de Giuseppe E. Sansone      

el maig t'ensenya

el maig t'ensenya

que el món és més verd

com més gris és el cel

Ramon Farrés. El present constant. 2009

Coberta: Atzavara, acrílic sobre tela

original de Pep Dengra