Ah, mais oui, c'est la niege,
c'est la niege qui se fonde,
deies, quan, amb els ulls mig tancats,
ves a saber quins somnis, quins desigs
apagats sota la teva pell
ja resseca dels anys i dels hàbits submisos,
t'explicaves als vespres -veig cretona esvaïda
de flors blavoses, dàlies extravagants i zínnies
postnoucentistes, una mica art-déco-, sí, les mateixes
del menjador de S'Agaró, però allà
eren de tots colors i ara aquí són blavoses,
descolorides, tot és com descolorit
ara, i abans, ai abans de la guerra
tot era de colors i teníem el cotxe,
-és el mateix dibuix-, ens el van prendre els rojos,
el papà el conduïa quan vàreu anar a França
i quan éreu a Lourdes, sí, bonic, molt bonic,
l'aigua baixava pels carrers com un riu
i tot era tan verd, i el teu pare. el beneit,
mama, mama, un aiguat, i llavors una dona
que passava va dir-me: Ah, Madame, c'est la niege,
c'est la niege qui se fonde...
¿Quantes vegades t'ho vam repetir
només per escoltar la d final de fond?
Qui se fonde, se fonde, se fonde...
deies amb el francès mig après, gironina
preparada per fer un bon casament,
sí, ves, a les Beates, que era el col·legi fi,
sumar i multiplicar, que restar i dividir
prou ho ensenya la vida. ¿Llegir i escriure?
Sí dona, i cosir i brodar,
fer ganxet i fer punta al coixí
i fer passar entre els dits la llançadora àgil
de tant frivolité que em fascinava.
I en vas fer de quilòmetres al llarg dels noranta anys
que vas viure
i de ganxet i de punta al coixí,
mocadors, entredós, vànoves i mantons
i mitges: centenars de parells
per la Tresa, pobreta, que al convent se't pelava de fred.
La Tresa, la petita, que un dia es va fer monja
no saps ben bé per què... ni t'ho has preguntat.
Fill meu, jo soc d'un altre temps... Ara
ho voleu saber tot, només feu que llegir.
Tu que llegies sempre, tu que t'has empassat
tones de llibres, tot el que et queia a les mans.
Però jo és diferent, és per passar l'estona,
si no què vols que faci: fer ganxet i llegir,
ja soc vella.
Cau la tarda
darrere els vidres polsosos del balcó.
Al carrer Nou cada dia hi ha més fressa,
la poca llum a penes deixa veure
l'endomassat vinós de les parets,
l'enteixinat del sostre de la sala,
les calaixeres de xicranda rossa,
els marcs amb els retrats,
el negre taüt del piano. Els rellotges
nombrosos de la casa es posen a tocar.
Ai, el temps, aquest corc que se'ns menja la fusta!
Hauré d'encendre els llums. Tanques el llibre.
¿T'agrada en Gironella? Sí, no està malament,
aquest noi... i, —per tu—, però què més voldria
que escriure com ho fa en Pérez y Pérez.
Narcís Comadira. Àlbum de família. 2001
Nota en el llibre: El pretext dels poemes són velles —i no tan velles—fotografies de l'àlbum familiar. El text, però, se'n vol independent i és per això que l'autor el publica sense cap d'aquests documents gràfics. El poema «Ombres» va ser escrit sobre una peça musical de Jordi Sabatés i és per ser cantat.
